Una estrella llunyana

com un ocell, com el vent, com l'aire que respireeem!

petonassos!

Abatut insaciable la continua buscant. Estirat sota una figuera, repassa pensaments reverberats amb tuf de resclosit:

Plató, Sòcrates, Ramon Llull. Nietzsche, Gato Pérez, Dalí. Rusiñol, Jung, Gaudí. Jesús, St. Juan de la Cruz, Freud. Newton, Hesse, Einstein.

La mare, els fills, la dona. El vi, el menjar, les putes. La guerra, la mort, la vida. La professió, la caseta i l'hortet, el cotxe.

El self, la pedra filosofal, el cel.

Una desil·lusió darrere l'altra. Un fracàs darrere l'altre. En tots i cada un l'ha buscada i no l'ha trobada. Com una pastanaga dels collons que persegueix amb delit i que mai encalça.

Només petits instants de tremp i felicitat total en que la toca i se li escapa. Després, el buit total.

Un cop i un altre cau en el mateix parany. Un cop i un altre continua buscant. Sempre el mateix. Mai se'n cansarà?

Què passaria si deixés de perseguir-la?. Seria pitjor encara, res tindria sentit, s'acabaria l'esperança. Coses del destí. Més val posar-s'hi de cara.

S'aixeca. Agafa la bossa que li fa de coixí i se la posa a l'esquena. Continua caminant com un burro de càrrega perseguint la seva pastanaga.

Nit fosca, cansada, plenitud d'indiferència. Sorgeix la humitat opaca i buida, i altre cop l'estrella llunyana, improbable en l'oblit, resclosa i mancada de color, tanmateix no d'existència.
S'humiteja els llavis, estreny les parpelles amb força i la mirada apareix distant i confusa, inexpressiva en la pupil·la porosa, espargida i desfeta cerca el que no pot, per què no és capaç d'entendre. Blaus que mai van ser humits, blavor a penes iniciada i el cel, color prenyat del capvespre. Té dos grans pous d'aigua negra, i aquesta mutilació anormal no és si no l'extensió d'un pensament accidental, sempre inútil. Però quan tot sembla acabar-se apareix aquell punt lluminós blanc, i màgic queda suaument atrapat. Ah, però ell el veu, ell el busca i desafia la lògica, el desitja com ningú mai l'ha desitjat, i en la seva ànima ingènua creu que és una estrella. Només apareix de nit, trempada s'enlaira amunt avall i sempre el cerca, el condueix cap a una felicitat sobtada, i quan ell la troba somriu amb delit, sospira alleujat amb els llavis immòbils, endolceix l'expressió i parpelleja. Fa un gest suau amb la mà i a vegades, només a vegades creu que ella l'estima amb plaer i bogeria, tal i com ell l'ha desitjat sempre.
En la seva ment d'infant difon l'esperança de poder arribar a conèixer-la, i ella el condueix amb passos insegurs cap a un nou món, li crea camins, records, il·lusions estranyes. I és que aquell nen, aquell infant no sap encara per a qui preguen els seus ulls, cecs, totalment mancats d'imatge, que la seva mirada és capaç de vendre l'ànima per una simple cuca de llum. La seva particular estrella, impossible però viu del destí perdut i vola inquieta, trèmula i tímida conserva en tot temps el mateix encís, porugues bombolles de llum sempre a punt d'encendre's.

Els ulls clavats en el cel immens. Lluna plena, massa claror i el cap enterbolit pel rom cremat i alguna herba resseca. Ajagut panxa enlaire, amb les mans darrera el clatell, em deixo arrossegar amb delit pel refrescant i discret soroll de les onades. Fosques i sense esma, escometen les darreres empentes d'un dia massa intens.

No gaire més enllà s'escolten el meus amics, o aquells qui diuen ser-ho, un batibull de peus i esquenes rebolcats per la sorra fina i enganxosa. Moviment asimètric de cossos estabornits segurament per les mateixes substàncies que el meu.

De tant en tant la humitat resclosida de la sorra se'm fica al nas, preludi d'una intensa fortor de mar, capaç d'aniquilar en un no res totes les olors que m'envolten. Però tot allò intens és breu, i els matisos dels altres aromes no tarden a reaparèixer.

El destí ha decidit col·locar-me al bell mig d'una trempera sideral. Sóc l'estrella principal, el centre d'una galàxia improvisada, per on graviten onades, sorra humida i rialles de gent.

Mica en mica els sorolls es barregen. El mar somriu, els amics despleguen onades i la sorra m'acarona els peus. Tanco els ulls i la llum de les estrelles es confon, i apareix un sol estel amb els detalls del teu rostre, un conjunt massa distant de formes càlides i agradables. I com un vell amant enyorant alguna passió oblidada, m'he posat a plorar, recordant-te.

La volta del cel es tinta d'un lapislàtzuli que es fa glauc cap a ponent.
Després el roig. Després la nit.
Els primers fars del cel li regalen l'excelsa sensació d'amplitud que tant s'estima; i, d'entre tots els llums, escull amb delit l'adorada estrella llunyana que li sacseja l'ànim.

-No hi ha res a fer, és un camí tancat que clou en un únic destí. -ho pensa amb el rostre alçat, sentint el dolç embat de l'oreig de la nit -. I els ho he explicat, però només aconsegueixo d'ells un sí, sí... un lleu assentiment de testa... un xic de tristor a la mirada... i sempre la mateixa omissió...
-Els ho has explicat bé...?
La veu d'endins el sorprèn per la falta de costum.
-Que sí...! Els he dit que són com un grapat de micos amb una metralladora a les mans...! I saps què?
-Què?
-Creuen que no són animals...!
-Com?
-Han desenvolupat una tècnica sofisticada; però la seva pròpia ment els enganya fent-los creure que són plenament lliures, ocultant-los com l'inconscient els alimenta de pensaments instintius, que ells anomenen civilitzats...! Es pensen que trien el que pensen...!
-Això és difícil d'arreglar...
-No s'arregla.
-Què suggereixes?
-Vull tornar a casa; m'enyoro...!
-La solitud trempa el caràcter.
-No puc més.
-Doncs demà, aquí, a la mateixa hora.

L'endemà hi torna.
Alena les aromes del bosc; el fum de l'urbs li ha resclosit els pulmons.
Obre els braços com pretenent fendir el vent de la nit.
Llavors clissa, a la llunyania, les espelmes de la ciutat; rere cada espelma, una llar; rere cada feix de cors, un munt d'esperances.
-Pare...!
-Què?
-Deixa-ho estar... em quedo...
-Segur...?
-Sí... formen part de mi...

Se'n torna.
Al bell mig de la nit, una estrella llunyana roman silenciosa i trista com una llar enyorada.

Enllà més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall, on tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta..." (Sopa de Cabra)
__________________

La mare... tot un pou de saviesa, qualsevol dubte que tinguessis sobte el tema més recòndit i inconegut, te'l sabia respondre. I no de mala gana, sinó que ho feia amb el delit propi d'algú que descobreix alguna cosa de la qual per si sol no n'hagués esbrinat mai la resposta.

Recordo que quan era petit, cada vespre, m'explicava un conte. No se'l llegia d'enlloc, sinó que se l'anava inventant a mida que el contava. D'entre totes les seves històries, n'hi ha una que recordo especialment: la d'una estrella que es troba horitzó enllà. El vox populi diu que segles endarrere, havia estat una bella dama a qui un rei havia estimat amb bogeria. Ella va morir molt jove, i, tal va ser la commoció general, que Déu va voler dedicar-li un raconet d'Univers. En fi, llegendes que, quan ets xiquet, et creus sens dubtar!

Ja fa temps que no hi visc, en aquell pis modest i antic del barri de Sants... El destí i les circumstàncies -la mort de la mare i la meva separació- m'hi han portat. Tot i que sembla que fos ahir que sentia l'olor de reclosit que feia, quan, anys després, vaig tornar-hi per a llogar l'immoble a una parella d'ancians. En arribar a la casa on visc ara, el gos em va venir a rebre tot trempat i alegre, fet que em va fer oblidar-me -en part- de la nostàlgia i emoció que em va produir la visita. Però a voltes, quan sóc al llit, no puc evitar recordar-la. I és en aquestes nits on obro la finestra i cerco entre les estrelles la més llunyana, la que brilla més de totes.

Diuen que hi ha qui neix amb estrella i qui neix estrellat però això són frases de perdedors perquè no hi ha res al món que no puguis canviar, encara que sigui una mica…

Aquella nit de lluna enrabiada pels núvols que havien amenaçat pluja tota la tarda, el Dr.Bufagrall preparava els darrers detalls per dur a terme la seva propera gesta. Volar, volar i poder tibar el cinturó del món des de dalt, era quelcom que se li continuava apareixent en somnis. Per això dedicà tot el seu temps als invents.
Tot estava a punt. Les idees s'havien resclosit dins un bagul de fusta durant anys però ara lluïen escampades sobre l'herba del prat. El delit que li recorria el cos no feia més que aturar-lo I mirar el cel mentre no parava de prendre mesures I anotar qualsevol canvi en la direcció del vent. Quan va arribar en Saladric, el seu únic deixeble, varen inflar el globus tal I com havien assajat a l'hort del monestir i, després d'una llarga estona la cistella ja s'enlairava lligada al terra només per un llibant. El professor va fer els honors I, un cop eren dins, tallà el cordam amb un trinxet. L'empenta cap amunt va fer regirar els budells a l'un, I trempar a l'altre. Pujaven I pujaven escoltant com petaven les corretges I udolava el ventijol, quan just passar el corredor del Miracle van veure-la titil.lant escandalosament. El jove aprenent agafà llavors la caixa emmirallada que el seu mestre li havia fet construir i dirigint-la cap al punt més alt de la serralada, l'obrí i tancà de nou… Enlluernats per l'emoció I la sort que el destí els havia regalat fins aleshores, es miraren pensant que aquella nit havien aconseguit, si més no, capturar la bellesa d'una llunyana estrella.

La pluja cau amb fúria, com si intentés esborrar una època, i la humitat plena d'ozó penetra les cambres i renova l'aire que, ple de commocionats somnis, les havia resclosit.
Al bar hi ha entrat una foscor sobtada, i per les portes obertes el setembre esquitxa una pluja nova, íntima i inquietant.
Ara ja he recuperat la calma, però després d'entrar, ja amb el cafè fumejant damunt la taula, he tornat a veure, entretallada, la imatge de la teva intimitat. Però aquest cop no era per a mi, sinó per a la noia que, a una de les taules del fons, s'asseia amb tu. Teníeu els rostres molt junts, i tu bressolaves vora d'ella la rica complicitat del teu somriure. Els teus llavis carnosos li eren pròxims, i les mirades de tots dos jugaven amb un delit agosarat. Aquest darrer pas pel qual cal seguretat i audàcia, i que jo mai no et vaig deixar fer.
I ara em pregunto: a qui esperava?
Hi ha una imatge que em retorna amb una sensació de pèrdua: jo estava passant l'estiu a una platja. El mar, com un miracle, era ple d'estrelles, i a través de la transparència de mirall de l'aigua es podien contemplar en la seva vida pròxima i amagada. Però jo esperava trobar una estrella llunyana que fos la més fascinant. Així, nedava més cap al fons cada dia, fins que una medusa verinosa em va picar. I aquell estiu es va acabar de sobte, i tota aquella bellesa va continuar existint, però ja no va ser més el meu destí.
Així va ser també com et vaig perdre, esperant, com si no em podessis bastar, una estrella llunyana, que mai no ha arribat.
Ara, l'aire moll porta desesperança, però la pluja, plena de futur, trempa les meves llàgrimes.