UN GOS QUE NO SURT AL DICCIONARI

Sempre la mateixa cançó: Caos vine cap aquí, Caos jeu, Caos menja't el pinso... fins i tot et controlen la merda! I no és que m'agradi fer-me la víctima, però ja n'hi ha un pèl massa!
Jo no sóc un gos normal. A primera vista, sóc el típic boxer tigrat que espanta veïnes i visites. No hi puc fer res, és cosa de constitució. Els meus amos esperen que algun dia defensi la casa dels intrusos i, potser, esperen massa de mi. Us he de dir, que a mi, el que realment m'apassiona, és fer el gos, tal com sona. M'estaria tot el dia jaient al sofà o a l'ordinador, als peus de la Tònia, escoltant música, o matant el temps amb un os. Per aquesta raó no sóc normal.
- Aquest gos... ¿no hauria de dur morrió, maca? - deia sempre la Modesta, veïna del primer pis, quan em veia baixar amb la meva mestressa.
- Encara no s'ha menjat mai cap veïna! - responia sempre la Tònia. I jo, sense que se n'adonessin, em feia un tip de riure, tot pensant a qui li quedaria bé el morrió.
Quan som a la porta principal, que ja m'oloro mitja llibertat, ja em preparo perquè la Tònia em posi la cadena. Com m'agrada anar a escampar la boira!
Aquell dia de juny justament feia una calor que socarrimava les celles, però la Tònia devia tenir ganes de sortir de casa. Amb l'excusa de que m'ha d'anar a passejar, de vegades hem anat a parar a llocs inversemblants: a casa de les amigues, a casa dels avis, a la botiga de la cantonada... fins i tot un dia vam aparèixer a la caserna dels mossos d'esquadra! ...em sembla que la Tònia havia perdut el DNI, l'ensurt encara em dura ara.
Tornem a aquell dia. La Tònia em va lligar la cadena i vam travessar el llindar que ens conduïa a l'infern climàtic. Per sort, la Tònia em va fer capbussar en l'ombra dels balcons del carrer.
Al cap i a la fi, només va ser una sortida rutinària. Mai puc decidir a quina hora vull sortir a fer les meves coses...
Vam tornar per on vam sortir, però, en obrir sigilosament la porta de casa, ens vam trobar amb una escena una mica estranya: un home estava amenaçant la Modesta, que estava extenuada al terra, amb un esprai. La Modesta devia estar fregant l'escala, ja que hi havia el cubell tot escampat per terra i devia haver relliscat. Havia rebut un fort impacte amb la caiguda. No se d'on ho vaig treure, però em va venir una compassió molt gran per la Modesta i vaig carregar tota la força contra aquell home que estava a punt de fer-li un grafitty a la seva cara. Van venir els mossos i tot! Ara, cada cop que baixo per l'escala, la Modesta em fa una forta abraçada i em dóna un os de pernil. Des d'aquell dia em sento un gos realitzat.

UN GOS QUE NO SURT AL DICCIONARI
(modest homenatge a l'Emili Teixidor)

Cada gos té el seu lloc al diccionari de l'IEC o a l'Enciclopèdia Catalana, així com cada menú té un comensal que se'l menja.
D'un gos valent en diem agosarat, però si va massa brut, fastigós. El seu mes favorit sempre serà l'agost i el poble dels seus somnis, Gósol. Però si és femella i es diu Sara, llavors serà Saragossa. Un gos alemany serà de Goslar, un d'egipci de Goshen i un d'anglès de Gosport. Només si va col·laborar sigilosament amb els soviètics serà un Gosplan.
Els gos de mar és un cas a part: la femella és més grossa i sempre es diu llagosta. En canvi el mascle és més petit i n'haurem de dir llagostí.
Si es fa l'estret serà un angost i si va massa calent serà un fogós. Si canta a missa serà un gospel i si blasfema, un renegós. Si està amargat, amargós; si es un pesat, carregós. Si ha fet una caiguda al fang, fangós; si parla amb el nas, gangós.
De gossos cinèfils n'hi de moltes menes: trobem els Ghost, els Ghostbusters, i fins i tot de cinema mut, com els Gösta Berling. Però tots ells, extenuats, pateixen d'asma al mig del nom i el lladruc els surt llangós.
Els gossos amants del còmic són els Goscinny, i les gosses que els agrada la ballaruca, les gogós (excepte si son argentines: llavors se'n diuen tangos).
Tots els gossos són al DIEC o a l'EC, tots. O això és el que jo em pensava, fins que aquest matí he descobert que jo i els de la meva espècie no hi sortim. He mirat i remirat, amunt i avall, del dret i del revés. He fet pols tots els volums. Res, no hi ha hagut manera. Enlloc he trobat la dues boniques paraules que m'ha dit aquella amable senyora que m'he trobat al súper: perro catalán.

Florenci

Ahir al matí em vaig desenroscar amb mandra del jaç de palla. Estava com un torró, però els meus budells remugaven demanant manduca. Vaig sortir del corral amb els cinc sentits concentrats en que no em veiés el ferrer; el cabró em tira el primer que troba si em descobreix. Com que no hi era, li vaig fotre una bona pixarrada a un feix d'espases, a veure si se li rovellen totes d'una puta vegada. És que no el puc suportar.

Com cada dia vaig iniciar la meva inspecció del territori donant voltes i més voltes pels carrers de dins de les muralles. Evito el castell, hi ha massa perill. Meticulós, ensumava totes les merdes i abundants excrements dels cavalls, remenava els munts d'escombraries per si en treia alguna queixalada i m'anava pixant on em venia de gust. Vaig notar que el mitja-pitxa del Tripes se m'havia avançat deixant-me records per totes les cantonades. Li tinc mania a aquest gos fastigós; em diu que sóc un ca bord i que ell té antecedents de perdiguer. Un porc rater dels collons, això és el que és.

Si trobés la Puces, que va moguda, encara sucaríem el melindro, pensava mentre continuava el meu periple. Però res. Veient el gat de l'adroguera, vaig arrencar a córrer darrere d'ell per desentumir els músculs i, de pas, fotre-li un bon ensurt al felí de marres. Al gatot li tinc mania i no sé per què. Com que estic una mica magre, aviat vaig quedar extenuat i amb la cua moixa. Per recuperar-me de la caiguda d'ànim, sí més no vaig deixar anar una bona tifa al mig del carrer. Amb una mica de sort algun bípede podia relliscar i trencar-se la crisma. Si a algú li tinc mania, és als humans. Sobretot a aquells podrits que acostumen a apedregar-me. Parlant del Papa de Roma, vaig veure dos espardenyes immòbils que sobresortien d'un racó fosc. El lloc desprenia una fantàstica aroma de putrefacció. Mort de gana i intentant silenciar els budells, vaig dirigir-me sigil·losament al suposat interfecte. Si estava difunt en podia treure un àpat tan inesperat com necessari. Alguns d'aquells desgraciats pidolaries es morien d'inanició durant la nit i aquell semblava no respirar. Li vaig veure la faç, una espècie de màscara terrorífica que esgarrifava. Poc a poc m'hi vaig anar apropant per ensumar-li l'alè. Quan estava a un pam, el malparit es va incorporar i, ràpid com un llamp, em va clavar una bestial mossegada a la meva esquelètica pota dreta. El bot que vaig fotre per escapolir-me de l'assassí va ser impressionant. Encara corro ara, ranquejat i udolant. Què cabró! Així se li haguessin trencat totes les dents!

Avui estic acollonit. La ferida de la pota ha desaparegut, tinc unes ganes irrefrenables de caminar amb les dues potes del darrera, penso en afaitar-me des dels ulls fins al morro i se m'ha posat erta quan he vist la fornera a la finestra. I com se m'ha acudit escriure tot això?

Ahir al matí em vaig desenroscar amb mandra del jaç de palla. Estava com un torró, però els meus budells remugaven demanant alguna cosa per menjar. Vaig sortir del corral amb els cinc sentits concentrats en que no em veiés el ferrer; l'animal em tira el primer que troba si em descobreix. Com que no hi era, vaig fotre una bona pixarrada a un feix d'espases, a veure si se li rovellen totes d'una puta vegada. És que no el puc suportar.

Com cada dia vaig iniciar la meva inspecció del territori donant voltes i més voltes pels carrers de dins de les muralles. Evito el castell, hi ha massa perill. Meticulós, ensumava totes les merdes i abundants excrements de cavall, remenava els munts d'escombraries per si en treia alguna queixalada i m'anava pixant on em venia de gust. Vaig notar que el mitja-pitxa del Tripes se m'havia avançat deixant-me records per totes les cantonades. Li tinc mania a aquest gos fastigós; em diu que sóc un ca bord i que ell té antecedents de perdiguer. Un porc rater dels collons, això és el que és.

Si trobés la Puces, que va moguda, encara sucaríem el melindro, pensava mentre continuava el meu periple. Però res. Veient el gat de l'adroguera, vaig arrencar a córrer darrere d'ell per desentumir els músculs i, de pas, fotre-li un bon ensurt al felí de marres. Al gatot li tinc mania i no sé per què. Com que estic una mica magre, aviat vaig quedar extenuat i amb la cua moixa. Per recuperar-me de la caiguda d'ànim, sí més no vaig deixar anar una bona tifa al mig del carrer. Amb una mica de sort potser algun bípede relliscava i es trencava la crisma. Si a algú li tinc mania, és als humans. Sobretot a aquells podrits que acostumen a apedregar-me. Parlant del Papa de Roma, vaig veure dos espardenyes immòbils que sobresortien d'un racó fosc. El lloc desprenia una fantàstica aroma de putrefacció. Mort de gana i intentant silenciar els budells, vaig dirigir-me sigil·losament al suposat interfecte. Si estava difunt en podia treure un àpat tan inesperat com necessari. Alguns d'aquells desgraciats pidolaries es morien d'inanició durant la nit i aquell semblava no respirar. Li vaig veure la faç, una espècie de màscara terrorífica que esgarrifava. Poc a poc m'hi vaig anar apropant per ensumar-li l'alè. Quan estava a un pam, el malparit es va incorporar i, ràpid com un llamp, em va clavar una bestial mossegada a la meva esquelètica pota dreta. El bot que vaig fotre per escapolir-me de l'assassí va ser impressionant. Encara corro ara, ranquejat i udolant. Què cabró! Així se li haguessin trencat totes les dents!

Avui estic acollonit. La ferida de la pota ha desaparegut, tinc unes ganes irrefrenables de caminar amb les dues potes del darrera, penso en afaitar-me des dels ulls fins al morro i se m'ha posat erta quan he vist la fornera a la finestra. I com se m'ha acudit escriure tot això?

Avui ha estat un dia rebentat: malgrat que he fet córrer tots els gats d'aquest poble, tampoc no me n'he menjat cap. Uns gats tan escardalencs i extenuats com jo mateix, que amb prou feines tenien forces per enfilar-se a les tàpies dels horts. He estat a punt d'atrapar-ne un, un sac d'ossos ressec que feia la meitat de la mida dels altres, però quan ha caigut entre les meves grapes he acabat perdonant-li la vida. Després de la caiguda, tot ungles afilades i esperons, amb el pèl eriçat com un dimoni, l'he deixat que fugís. Bah!, he pensat, si no en tinc ni per una mossegada! Així doncs, he hagut de tornar a escodrinyar el canyet i les escombraries per poder passar un dia més.
De vegades, envejo la destresa dels gats, aquesta mena moure's sigil·losament mentre esperen l'oportunitat de saltar damunt d'una granota, una llagosta o un ocell, si no d'un niu sencer. Que fa pena? I és clar! Però el meu trafeguejar molts anys per aquest món m'ha fet comprendre que la vida és drama i que el drama és la norma de la vida.
Però m'he posat a explicar-vos tot això abans d'haver-me presentat. Bé, jo em dic Filòsof i, com ja us deveu haver imaginat, sóc un gos petaner. Però no us imagineu pas que sóc un gos perdut, sinó que sóc d'aquells que en diuen de propietat. I el meu amo, un vailet busca-raons que va estar recollit per un circ ambulant, és qui representa que em cuida. Però, de menjar... ai!, si ell va més mal menjat que jo! Jo sé que ell em veu tan desvalgut com se sent ell mateix, malgrat el seu posat de perdonavides, que és per defensar-se, i per això té alguns detalls amb mi. Per exemple, està pendent de dur-me els ossos rosegats que no s'ha menjat el lleó, que aquest sí que va ben servit.
Del lleó me n'he fet amic, i per això sé que ell també és un filòsof, però més amarg, perquè tret de l'estona que li toca actuar, s'ha d'estar tancat a la gàbia.
Amb el lleó, que es diu Sòcrates, de vegades parlem del sentit de la vida. I en això, no acabem de posar-nos d'acord. Per a ell, el sentit de la vida es resumeix en ser lliure, i per a mi en tenir el menjar assegurat. És clar que quan ja és molt tard i tots dos tenim son jo puc sortir de la seva gàbia tranquil·lament per les reixes i ell no. Però al matí, quan jo em sento famèlic fins i tot per remenar les escombraries, a ell li serveixen un àpat suculent. Per això ara estic pensant que potser el sentit de la vida és diferent per a cadascú segons la vida que li ha tocat. Una bestiesa, potser pensareu, però jo ara m'entretinc cavil·lant sobre això, potser inútilment, de ben segur, però... no us he dit quan m'he presentat que el meu nom era Filòsof?

L'exposició feia de pròleg de la Setmana de Novel·la Negra de Barcelona. Aquesta havia reunit més de seixanta llibres i documents relacionats amb l'obra de Sir Arthur Conan Doyle, "El gos de Baskerville", i aquella atmosfera gòtica es respirava només entrar al vestíbul de la biblioteca municipal. Arribà extenuat, ja havia començat el discurs d'apertura, per la qual cosa es mogué sigil·losament cap al fons de la sala. Tothom era de peu al voltant del comissari de la mostra, escoltant amb més o menys atenció. Ell no. Havia viatjat des del sud-oest d'Anglaterra per recuperar el que li pertanyia i tornar-ho al seu lloc d'origen, el "cottage" familiar al comtat de Devon. La seva implicació havia de ser la justa per no despertar cap sospita.
En sentir els aplaudiments del públic i veure com eren convidats a prendre un aperitiu al bar del local, aprofità per dirigir-se al jardí interior on hi havia gran part del material. I allà descobrí un bon amagatall, un cobert pels estris de jardineria, on esperaria la caiguda de la nit.


*

Quan enfosquia, la gent restava a casa seva, recloïa els nens, tancava el bestiar i no dormia. Tothom mirava enrere, el maligne havia tornat. Semblava com si el temps hagués retrocedit desenes d'anys. La por era més paralitzadora, ja que el retorn del perill escampà de seguida la desemparança entre la població. Aquell ésser sobrenatural era un aliat del dimoni, no trobava consol en el menjar que els vilatans deixaven a la porta de les cases ni als estables, i ells tampoc en les pregàries quotidianes. La proximitat de l'alba era l'única seguretat davant el monstre. Com és que havia tornat?. El darrer cop que aparegué s'havien aplegat en grups, havien fet batudes pels boscos i l'havien liquidat. Però aquella tardor reviurien el descens a l'abisme més torbador : un nou cos mort apareixeria, amb símptomes clars de carnisseria.

*

Passades les deu de la nit, quan només el silenci podia descobrir-lo, començà a cercar el que l'havia dut fins allà. Si hagués cregut en Déu, s'hagués emparat en l'oració, perquè almenys els seus esforços fossin respectats per aquell diabòlic flagell que el perseguia com als seus avantpassats. Però ell era part d'aquella maledicció, ell era el portador de la llegenda i just al seu davant es trobava el que havia vingut a buscar : el seu diari personal, robat per un treballador de la família i venut a una editorial anglesa com si fos un esborrall de l'obra del gran escriptor. A Devon, ja havien patit la seva tornada, però és clar, fora d'allà, era un home-gos de ficció.

Veien que el meu tràngol va ser extraordinari, no puc més que respirar a fons, i explicar-vos amb calma aquells fets.
Els vostres millors amics, segons vosaltres, no estem acostumats a reaccions humanes extremes. Sé que sou una espècie superior, amb l'afegitó de poder-vos comunicar dins d'un extens repertori de sons bocals i guturals, que soleu anomenar "paraula", i que també heu après la capacitat de transmetre els pensaments de manera escrita, gran invent! Però personalment, no us trobo tan superiors. Bé, crec que encara ni sabeu qui us parla, em diuen Batman... Rieu? Ja sé que sóc un petaner fill d'un dòberman femella i un txiuaua. Sóc marró, escarransit i amb una taca negra frontal que sembla una mascara. El meu primer amo, conegut en tot el barri, era habitant habitual del caixer de la cantonada de la plaça. Com el tenia bastant net, els senyors que hi treballaven de dia el deixaven estar-se a les nits. Jo li feia de fidel vigilant nocturn, i ell em donava de menjar i em duia dins del seu carretó de supermercat, ficat entre mig de les seves múltiples andròmines. Tot va anar bé, fins que un dia es va morir, i vaig canviar tres o quatre cops d'amo, també habitants del barri. Jo seguia sent conegut per tothom.
Fins la passada nit, que no vaig saber protegir al meu amo, una noia jove d'aspecte deixat i força envellida que caminava tot sigil·losa pels carrers. Els fets van ser ràpids, segons els meus paràmetres temporals. En un moment que vaig fer una becaina, varen entrar uns brètols i començaren a orinar-se sobre la dona que dormia una mona descomunal. Va alçar-se feta una fura i va foragitar als carallots amb l'ajut dels meus esgarips. Aleshores va tancar l'espai protegit. Alguns habituals al caixer volien entrar i jo no els podia obrir. Fins que va arribar una noia jovençana, semblava amoïnada i vaig despertar la mestressa. Veient la cara de la xicona, va obrir, però renegant per haver-la despertat. Greu error, no hi vaig ser a temps. Sense poder dir ase fuig d'aquí, varen entrar dos d'aquells galifardeus de la pixera, carregats amb bidons plens de líquid, amb el què varen dutxar la mestressa; tot seguit li varen tirar un d'aquells encenedors de petroli que mai s'apaguen, i tot va ser un infern. Ella estava recargolant-se, caiguda en un racó, xisclant com una possessa i jo intentant esquivar la bola de foc en la que s'havia convertit.
La història va acabar malament. Els serveis sanitaris no hi varen arribar a temps.
Jo havia aconseguit, extenuat per l'ensurt, sortir per un tros obert de la porta. Amb els meus lladrucs vaig cridar l'atenció d'un vigilant que tornava del seu servei i que em coneixia. I sort d'això que no es va cremar tot l'edifici, perquè en aquelles hores, la gran majoria de persones dormen. No sé pas que hi feien aquells vailets desperts a hora tan tardana.
Els humans sabreu.

Hi havia una vegada una gosseta amb molt pedigrí que quan van adoptar-la, els seus amos van rebre un pergamí on s'especificava l'arbre genealògic del cadell. Els hi van donar un parell de telèfons de gent que tenia algun mascle gos, de la mateixa estirp, per si mai volien que cries i així, no es perdria la nissaga.
Els amos, en Joan i la Sílvia van guardar-ho tot a la caixa forta per si de cas ho necessitaven.
Una gosseta a la que abans de vendre-la, els criadors l'hi havien retallat les orelles i la cua, per tal de que fos més agraciada. Pobrissona semblava un ratolinet espantat quan la parella van posar-la dins un tou llitet, on s'anava arraulint volent passar desapercebuda.
La Sílvia, mirava aquella cria de gos com si mai n'hagués vist cap. En Joan no estava tan emocionat, però si la Sílvia estava contenta, doncs ell també.
El nom "Espurna" l'hi quedava a la perfecció.
Van passar els mesos i la Sílvia no tenia ulls només que per ella. En Joan és va anar deprimint, veient que la gosseta li prenia el lloc preferent. Inclús tenia que suportar que cada nit la gosseta se'ls hi fiques sigil·losament dins del llit.
. La Sílvia no se'n adonava, però feia més cas a l'Espurna, que no pas en Joan i ell ho suportava com podia perquè s'estimava a la seva dona, però allò estava acabant amb la seva paciència i mira que en tenia molta, però tot té un límit.
La gosseta era simpàtica i bonica, però també molt consentida. Va passar a ser el joguet de tota la família. Quan venien els pares de la Sílvia a visitar-los, tot eren carícies i amanyacs per la gosseta, que ja al sentir el timbre de la porta sabia que els avis la havien vingut a veure. La Sílvia li deia :
- fes un petonet als avis Espurna, i ella afectuosa de mena que ja era, no es feia pregar gaire.
- Vine que la mama et donarà menjar...
- Mira ja ve el papa, ves a rebre'l...
Un bon dia tot passejant pel carrer un gos que va sentir la crida de la natura, se l'hi va tirar a sobre amb intencions ben clares, provocant la caiguda de la gosseta que extenuada pel ensurt va començar a tremolar com una fulla. La Sílvia tot traient-li aquell gossot de sobre va córrer a portar-la al veterinari.
El diagnòstic va ser rapit i clar:
--Senyora, va dir el veterinari:
- Que faria vostè si un gos voles violar-la?
La Sílvia tota sorpresa i enfadada per la comparació, va dir-li al bon home que si s'havia tornat boig. El veterinari va dir-li sorneguer:
- Senyora vostè no ha ensinistrat mai aquesta bestiola com si fos una gosseta, vostè la criat com una filla i ella evidentment, es pensa que és una nena. Com li sembla que hauria reaccionat una nena si un gos pretenia forçar-la?