Tan sols els gats.

Perspectiva

Canviar el cel per l'horitzó és cosa de genis!: l'estret passadís endavant - com en un naixement -, no és sinó el cel vist a clatell trencat!; quina alegria en reconèixer les coses,... sintonitzar amb l'aguila que de lluny ens acluca l'ull còmplice, i en guia. les torres properes són ara fàcils suports pels peus, per anar endavant; allò inabastable és possible amb un lleguer canvi de perspectiva!

No és fàcil, xicona, la proposta! Moebius és complicat. Però jo sóc molt atrevit... i 'voilà'!!!

L'àguila vola
per sobre la ciutat:
gratacels amb peus de fang
enlairant-se en va intent d'aconseguir el cel.
Avall, tothom camina, ulls com a plats,
enyorant casa, obert el somni pas a pas.

Fragment de matins
lluïnt un nou plomatge
a cada vorera i creuament.
Trens, cotxes, llums, metro, crits, sorolls.
Sorolls, temps buit, salms, res. Ciment.
Sense memòria de natura.

Mirant amunt,
el dubte insòlit s'hi fa present
així com l'au que enyora els seus.

I l'àguila vola amb les ales netes
per allà els cims.

Més avall, les terres eixutes on es viu la vida.

Em vençut la gravetat
fent palès que déu ja no hi és
i d'aquella torre que s'enfondrà
en naixeren noves a mil Babels.
Com nous i més savis Ícars
alcem el vol.
Ja no hi ha Dèdals torracollons,
àugurs de tots els mals.

Però un déu cobdiciós
ha tombat altre cop els maons.
El diví Mer-kaht invisible
i omnipresent, totpoderós
i just amb els seus aduladors,
implacable si no ets deixeble.

Cal resistir l'empenta
fer-li girar la cara,
o fugir a una Nova Icaria
on tot tingui la justa alçària.

Potser hauríem de ser més "galàctics"
i creure a ulls clucs
que "casa meva és casa vostra, si
és que hi ha cases d'algú"

TAN SOLS ELS GATS

Ocell que a l'aire sures
-ales al vent, penes vençudes-
Si a la terra has de baixar
-pols a les ales, feixuc caminar-
Abans, xiscla molt fort
-bec esmolat, coll ben tort-
Doncs sàpigues què lluny del cel
-pes als ossos, regust a fel-
Tan sols els gats, d'entre els felins
-ombres esquives, urpes endins-
Sense ales
poden volar!

Fuig del bosc de ciment
habitat per éssers ombrívols,
vola cap a l'alt firmament,
tu que pots trobar
somnis enfiladissos.

No restis al trist sostre baix
de la ciutat que és alçada
sobre fonaments de glaç,
i no coneix orígens,
i escanya allò que atrapa.

Vés allà on s'obren els llacs
que l'home no ha pogut malmetre
als boscos bullents per la diversitat,
allà on des de sempre han niat
els de la teva espècie.

En veure't, altiva reina dels cels, observador del teu aire majestuós, vaig sentir un gran desfici per volar, aquell mateix matí, de cel blau, net i clar. I sé que potser no tindria la teva gràcia en el vol, però ningú em guanya a com saber caure de quatre potes, imitant-te en el millor dels vols. No sabia si era dins d'un somni, però dominaves tot l'àmbit de la meva visió, i et vaig seguir enllà dels gratacels, edificis humans que m'ajudaven a centrar la imatge del teu enlairament. I aleshores vas voltar, em vigilaves amb tanta gràcia, que et creia ballarina de la meva cort, dansant pel seu rei. Em tenies captivat en la teva revolta, i de sobte et vaig veure baixar, ràpida, felina, amb un crit esfereïdor, quan arribaves a la meva alçada. D'un bot et vaig esquivar, els teus ulls vaig fitar. Ens els havíem vist de tant a prop, l'un a l'altre, que ens en podíem dir el color; de mel els teus. I ens hem posat alerta, ens hem saludat amb l'avís d'una segona passada. A la propera seràs tu, potser, qui clavi l'ungla en el meu coll, si no és que he estat jo el primer en clavar-te l'urpa.

Miro enlaire mentre el musell s'omple
D'aromes de capvespre, de solituds
Que no puc comprendre si pressento la presència
De l'àliga, els ulls que penetren pertot arreu.

M'aturo. Descanso per fer-me, alhora, invisible.
Lluita de cossos sigil·losos. Instints
En estat pur que bateguen sota les plomes
I el pelatge, i intento allargar el desenllaç.

La inevitable fi que sabem el botxí i la víctima.
Sols un dubte. A qui correspondrà cada paper
Aquesta vegada? Corro cap a l'escletxa.
Enmig del mur s'obre la salvació més propera.

Però no hi ha temps per a res més. Olor de sang
Entre les aromes tardorenques que em sedueixen...


d.

Sento vertigen en mirar amunt,
veig trontollar els grans edificis, aquells
que abans s'enfilaven cercant una llum
incerta; murmuren els mateixos
ulls darrere els vidres de les finestres,
ens sobrevola la mateixa llum envellida
-a penes il·lumina la nostra mansuetud grisa-

Fa dies que ha de ploure..., però
les mentides no cauen mai del cel.
Hi ha un núvol dens de fum, a sota,

la ciutat és trencadissa.

Amunt, amunt...
Allà on els murs de ciment acaben,
bastions repugnants que m'engabien,
hi ha un espai immens:
ara d'un blau intens,
ara esquitxat de núvols blans,
ara gris o ple d'estels.
Com m'agradaria ser-hi!
Planar en comptes de vagarejar per carrers
de cantonades idèntiques,
de dies calcats a altres dies,
davant la mirada indiferent dels vianants
per qui la meva existència és sobrera.
No, no ignoren pas el vol de l'àguila,
els homes encorbatats de l'avinguda,
tan atrafegats com van sempre.
S'aturen les dones carregades de bosses.
Obren bé els ulls els vailets
i fan un oh! que sembla que no acabi.
Quin vol tan majestuós! Quina enveja!
I ella ho sap.
És clar que ho sap.
És una àguila superba.
Però, no té set vides i jo sí.
Potser voldria passejar pel parc, com fan els gossos,
o enfilar-se als arbres a buscar algun niu
que la proveeixi d'un bon dinar, com he de fer jo
en contra de la meva ètica de lliurepensador.
No, si no baixarà!
No sé ni perquè me la miro!
Val més que me'n vagi al restaurant de la quarta,
on la dona negre deixa cada dia
tiberi per als qui no tenim manies,
caritat que l'encamina cap al cel
a fer companyia a l'àguila presumptuosa
que no sabria viure ni un instant
en aquest asfalt immund.

ALES DE POETA

Enllà del formigó, enllà del gris,
s'enlairen bells mots de poeta;
s'enfilen, emblanquinen núvols
amb tint de sensibilitat i riquesa;
desprenen guspires d'emoció,
com l'au desprèn plomes a l'aire;
s'allunyen de ciment nu d' olor,
s'apropen a blau vestit de flaire…

Són mots que planen llibertat,
ales amb beutat impregnada,
que ens protegeixen l'esperit
com ombra d'arbre, el vianant.
S'envolen amunt, molt endalt,
per oferir-nos empírica bellesa,
per regalimar gotes de sentiment...
que ens penetren la tendresa.

Ajaguda al terra
Braços en creu.
Cos somort.

Es dibuixen llambordes en l'esquena.
Un fred xucla l'escalfor del cos.

Parpelles closes.
Palmells oberts.
Extremitats dorments.

No sirenes,
No sorolls humans.
Gegants sense rostre.
Ciutat buida,
fantasmagòrica .

Obre els ulls,
quieta, immòbil.

I el voltor,
cercant presa,
atura el vol al bell mig de l'escena.
Llença un crit d'alerta,
baixa en picat,
i mort amb ella.


............

Allan: volia presentar el poema, però tinc el meu ordinador de casa espatllat i a la feina em controlen el temps internet, o sigui que millor presenti el poema fora de concurs. Una llàstima, perquè el volia presentar i... "competir". Petons!.

Ara sí, el poema:

Veig, veig.... . Què veus ?
Veig gratacels titànics emboscant cruïlles,
diaris del passat sense sortida.
Ulls d'àliga que, com l'helicòpter Gran Germà,
em vigilen, em metrallen sense pietat.

Veig, veig.... . Què veus ?
Veig una gran i freda ciutat amic meu,
veig el poder que recompte cadascuna de les meves passes
i en fa múltiples informes invisibles,
per tal de corregir la follia els meus versos.

Veig, veig.... . Què veus ?
La por company, la metàfora enfebrada,
la por unidimensional que tot ho escombra.
Veig un observador participant o futurista
que ja li costa alçar la veu, o ens la captura.

Però veig que escriu escriu escriu,
papers papers i papers;
poemes poemes i poemes,
que el vent fa volar volar volar
per damunt damunt damunt d'imperis matussers.

Veig, veig.... . Què veus ?
Un trobador sense por ni corbata
que busca llunes blanques
i troba llàgrimes de xocolata desfeta
que aboquen a la cruïlla d'una utopia encara per escriure.

Veig, veig... fins que em corquin els ulls...,
fins que el cel el dibuixin les àligues
i tot siguin ombres negres...,
hi veig, veig, veig...

Només volia participar pel gust d'estar entre vosaltres, de moment ja en tinc prou si em podeu llegir i comentar.
una abraçada mataronina per a tots i totes.
joan


Inabastable,
l'existència és diamant brut
on tots hi fem talla.

Transformació infinita
de reflexos i colors,
perspectives i miratges.

Aquest món amb ulls de gat
no és el món de l'aligot
ni el de l'abella a la flor
ni el del nen al seu balcó
ni el de l'àvia al balancí…

L'existència no existeix.
Són els ulls mers instruments
que capten allò que abasten:
imatges tan sols imatges…
Necessiten concepció.

L'existència no existeix,
existeixen pensaments.

Mareig i desig


Ulls de gat albiren en l'aire
l'ombra d'un vol fosc. I respira feixuc,
en el contrallum d'un batec,
d'un glatir efímer, que mai,
ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,
apuntant al trencat color, arc del cel.
Ignora l'ocell quins tresors no pot caçar.
Presa que fuig, qui fos com tu, gat!
i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,
en el vol d'una gola voraç.
Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,
majestuós contorn, en el celestial ball
de qui se sent àvida de l'aire.

Amb un mareig subtil,
arraulit el gat, veu passar
l'ombra fosca del seu malson,
no ignora quin poder té,
i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,
deixalles d'humana presència,
el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,
i en un vol, dominant l'espai com el falcó,
gaudir la Terra, més enllà del cel.