somnis o quimeres?, no ho sé.

.

Un somni que tenia era viatjar més enllà de la terra i ho vaig aconseguir. L’endemà del meu retorn, ben descansada, dutxada, asseguda en el meu còmode sofà i mentre prenc un olorós cafè, vaig recordant i revivint cada un dels moments de meu periple i sento la satisfacció de haver aconseguit complir una de les meves dèries. Fer aquest viatge no era senzill, despertava molta expectació i molts se’n varen endur un gran disgust en haver de quedar-se a terra. Era qüestió de diners, amistats, influencies, inclús poder; al final en Quico i jo vam empatar. Quan en un partit de futbol hi ha empat, se juga a guanyar per gols a porteria; doncs bé, el nostre desempat no va ser a gols, sinó a fer el pet més llarg i sonor. Vaig guanyar jo i apa cap al coet i ha voltar per l’Univers. Del temps que vaig estar per l’espai, no puc explicar res, és tot tant diferent !, me falten paraules per descriure-ho. Només us diré una visualització, la petitesa de la Terra, un gra de sorra en mig del Univers. Realitat o només un somni de la son?
En tinc d’altres de somnis i, d’aquests, encara no n’he reeixit. No sé si tindré temps, ja el tinc molt gastat, però jo cerco i no paro. Voldria fer l’amor, deu ser meravellós, tothom en parla, un home i una dona –dos homes o dos dones? Ara, no es penseu que soc una arrugada verge, he estat amb homes, tots guapos i hem fet sexe, amb uns més complaent que amb altres, però només sexe. No defalleixo i espero trobar un home a qui estimar i que m’he estimi i fer amb ell l’Amor fins a morir. Somni de son i desig.
L’últim somni, una fantasia potser impossible d’aconseguir. Voldria el do de l’ eterna joventut. Somio, en el son de la nit, amb la dona que era als vint anys, guapa, de pell ferma, incansable i em veig com aleshores jugant partits de futbol amb els néts. Trencaré miralls despietats i viuré d’una il•lusió, pot ser?
Marga
Barcelona 11 de juny del 2016

Entre aquesta nit i demà tindrem els comentaris a les participacions i el veredicte.

Mentrestant, deixe ací la meua participació fora de concurs (tan fora, que excedeix les 350-400 paraules que vam establir com a condició quant a l'extensió).


EL SOMNI

En el meu somni recurrent, jo apuntava a la meua dona amb un revòlver i li engegava un tret. La matava. I ho feia sempre per darrere, disparant-li al cap des d’uns dos metres de distància.

Al principi no l’hi vaig donar importància. «Misteris de l’inconscient i vés a saber quins simbolismes», pensava. Tanmateix, a mesura que transcorrien les setmanes, aquesta escena onírica va començar a repetir-se amb major freqüència i de manera més intensa: parle d’intensitat per a referir-me a la sorprenent sensació de confusió amb la realitat que tenim, de vegades, quan acabem de despertar amb el regust d’algun malson. Fou aleshores quan, bastant obsessionat amb l’assumpte, ho vaig parlar amb Mateu, un d’eixos pocs amics amb qui comentes les preocupacions més íntimes.

—Vés espai —em va dir.
—A què et refereixes?
—Els somnis reiterats poden acabar tenint conseqüències en la realitat.

M’imaginava que el meu amic m’advertia que les representacions oníriques assenyalen problemes reals del nostre dia a dia, de manera més o menys metafòrica. Però ell anava per un altre camí:

—No, Vicent. No estic parlant d’interpretació de somnis. Vaig més enllà.
—Explica’t.
—Quan un somni es repeteix insistentment, el que allí ocorre pot desencadenar, automàticament, un efecte real. Parle per experiència.
—Què dius? Has estat veient 'Cuarto milenio' últimament o què? —vaig bromejar.

Però Mateu parlava seriosament. Vaig pensar que desvariejava, degut a algun trastorn provisional o a determinada medicació. Ell sempre ha estat en mans de psicòlegs i, la veritat, tenia molt mal aspecte aquell dia: se’l veia estranyament inexpressiu, amb un aire absent, i feia ulleres. Per curiositat, li vaig demanar que m’explicara la seua «experiència» relacionada amb el que jo li havia contat. Fou en va: apel·lant a la meua comprensió (què havia de comprendre?), em va dir que preferia, de moment, no entrar en tot allò, que era quelcom força desagradable.

Vaig decidir prestar una atenció especial a la meua relació amb Carme, tractant de detectar possibles problemes en potència (aparentment, tot anava bé). Després d’un temps, vaig començar a ser conscient que, alhora que la sentia cada vegada més distant, el somni recurrent anava reduint la seua presència durant el meu son. Un dia, vaig constatar que la meua dona ja no em parlava: vagava per casa, amunt i avall, sense mostrar-se enutjada ni tampoc contenta. Eixe mateix dia, em vaig adonar que l’espantosa escena onírica havia desaparegut ja per complet de les meues nits. Aleshores, una intuïció em va assaltar. Envaït per un terrible presagi, la vaig agafar d’un braç cridant el seu nom —«Carme!!»— i fent que es girara d’espatlles a mi, per a veure, amagat darrere els seus cabells, el forat de la bala al seu cap.