Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert

Intervenció de: rautortor | 04-10-2021


El proppassat mes de setembre l’editorial Blume va editar el llibre La memoria del Olvido tot recordant els 50 anys de Metges Sense Fronteres. A més a més dels textos de diferents autors, inclou 150 fotografies que donen testimoni d’humanitat, dignitat i empatia devers el patiment de milers i milers de persones.
Entre els fotògrafs cal destacar la labor del barceloní Juan Carlos Tomás que va deixar la fotografia esportiva per convertir-se en testimoni gràfic de la labor de MSF arreu del món.
De totes les seues obres he triat la que fa referència a la tragèdia de Darfur al Sudan (2004) en què un grup paramilitar va massacrar milers de persones d’ètnies no àrabs.

Així i tot, la proposta no vol incidir necessàriament en aquest drama. Per això, l’he intitulada Jo i el desert, impressionat per la soledat que li espera al fugitiu més enllà de la boirina d’arena.





Bé, doncs, com sempre podeu atorgar realitat poètica a aquesta imatge i ho podeu fer fins el proper 13 d’octubre, dimecres, al vespre. Que les muses us hi acompanyin.


Respostes

  • Fronteres
    Endevina'm | 07/10/2021 a les 16:34
    A la frontera tangible del desert
    no hi veig passes ni camins.
    Dins la boira d'arena
    els perfils s'esborren,
    es desdibuixen entre serpentins.

    Si veig una figura
    que em precedeix en el camí,
    miro de seguir-la i demano
    als déus misericordes
    que el seu sigui el meu destí.

    Sé que el mar sempre arriba
    però el desert tot o devora.
    Arenes, camins o figures,
    tot s'esborra en fronteres
    irreals i boiroses de sorra.
    • Bon poema i sugerent.
      unicorn_blanc_del_bosc | 10/10/2021 a les 06:54
      Crec que és el típic (dit sense ofensa) poema en què es prefereix "mostrar" que "dir". ¿És un estil com un altre o és el que cal fer, em començo a preguntar jo? És un simpàtic poema d'algú que busca el mar i la fi del desert, i es comença a preguntar per si val la pena seguir buscant o rendir-se. Un mai s'ha de rendir excepte en situacions extremes.

      En fi, quina vida.

      Bé doncs, salutacions, ens veurem.
      • RE: Bon poema i sugerent.
        Endevina'm | 19/10/2021 a les 16:33
        Gràcies pel comentari, unicorn...
        Amb el teu permís, he penjat en el meu espai el teu comentari, ja que és un comentari d'un poema que he publicat en el meu perfil, i m'agradarà recordar-lo mentre siguis relataire.

        I jo crec que els poemes són pensaments que volen entre els nostres ulls i la nostra comprensió, que cada un en faci la lectura per a ell mateix, sense alçar la veu, de ben endins, cap endins encara més.

        I que la lectura ens faci profit.
  • Camino [fora de concurs]
    rautortor | 08/10/2021 a les 09:15

    Camino,
    rebutjat pel meu destí,
    per camins que encara no existeixen.
    Sol, desert com el desert.

    Tenia una família, amics, casa,
    un poble, camps, treball. Tenia.
    No fa gaire, va irrompre la perfídia.
    La vida va perdre la raó d’ésser.
    Difícil de pair, difícil d’oblidar.
    Impossible.

    Algun cretí pensa potser que he tingut sort
    perquè estic viu?
    Viu, dins d’una vida cadàver?
    Sang sota el llit, sang fins als núvols,
    sang, sang i més sang,
    l’escorxador de l’apocalipsi.

    Camino.
    Hi ha alguna mà amiga
    més enllà del mirall de sorra?
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    Marnusa | 09/10/2021 a les 09:46
    Sentir-se desert

    Enfront teu em sento desert,
    com àrid mar de sorra
    que flueix entre les dunes
    sota l'ocàs d'un cel encès.
    Arraulida a la penombra,
    crepitant entre foc i fred,
    contemplo com ma vida,
    ressò d'antic paratge
    d'un temps que va albergar,
    són òrfenes petjades
    sobre pell de mant daurat.
    I ara, em trobo aquí asseguda
    davant la immensitat que desborda,
    albirant l'inici d'un horitzó llunyà,
    enyorant camins, memòries d'arena
    que la tempesta va esborrar.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    Carme Alcoverro | 09/10/2021 a les 10:52
    Nòmada

    Soc nòmada
    que travessa la planura
    en aspra i ocre solitud.

    Vinc d’un oasi
    amb ulls de dona
    que evoco boirina enllà.

    No miro enrere
    per no perdre el nord.

    Els embats del vent,
    salvatge i furiós,
    em volen sorra en simbiosi perfecta.

    Però jo soc aigua
    i m’hi emmotllo
    amb cada fibra que m’envolta.
  • Margaridoia.
    brins | 09/10/2021 a les 12:50

    Aquest matí la llum és aspra
    no goteja cap pluja fina,
    però la sorra fa música.
    En el desert hi creix una margarida,
    i la cullo per oferir-la a qui enyoro,
    ja sé que el camí serà llarg,
    perquè no conec cap drecera,
    però quan la rebi sabrà
    que ja és primavera...
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286.Desert Jo i el desert
    Atlantis | 09/10/2021 a les 15:07


    Algú ha posat
    granets de sorra
    un a costat de l’altre
    fins fer un mantell d’or
    -no hi ha camí-
    per on camino.
  • Desert enllà [fora de concurs]
    rautortor | 09/10/2021 a les 21:31

    Necessito caminar
    molt enllà de no sé què
    i no vull mirar enrere, no em cal.
    Si em preguntes perquè ho faig,
    no ho sé, però camino malgrat tot.
    Fa dies que transito pel desert
    sense nord ni meta
    i potser sense esperança.
    De vegades penso que estic somiant
    i que no puc despertar-me.
    Me’n vaig, emigro, fujo?
    Qui sap si el que intento
    és trobar algun lloc nou,
    inèdit, on pugui ser qui sóc.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    Prou bé | 10/10/2021 a les 10:37
    Somni

    Damunt la sorra gelada,
    que de dia era ardent,
    contemplo embadalida
    aquest immens firmament.

    En són milers els diamants
    cosits en un mantell negre.
    Il·luminen els meus somnis
    de tenir-te al meu costat.

    Fa molts dies que camino
    esperant aquest instant.
    Mirant lluny, a l'infinit
    més enlloc t'he entrellucat.

    Ara contemplo els estels
    Sabent que el nostre desitg
    ja mai aquí es complirà.
    No et pot arribar el meu crit...

    No viurem junts el desert.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    PERLA DE VELLUT | 11/10/2021 a les 23:38
    IL·LUSIÓ ÒPTICA


    Hui camino sobre l'arena

    anant, anant, a pas a pas,

    aquesta és tan esgotadora,

    tinc en el meu cor el color

    d'un enfilall de perles verdes

    que no voldria perdre-les.

    Vull portar-les entre el meu camí

    en tota la meva concordança.

    Quan arribo al final del desert

    el teu avenir se'm difumina,

    crec que t'he vist entre petjades...

    No sé si és algun miratge,

    però sé que t'he vist i ets tu.

    • EL CORRECTE ÉS, EL SEGÜENT
      PERLA DE VELLUT | 11/10/2021 a les 23:50

      IL·LUSIÓ ÒPTICA


      Hui camino sobre l'arena

      anant, anant, a pas a pas,

      aquesta és tan esgotadora,

      tinc en el meu cor el color

      d'un enfilall de perles verdes

      que no voldria perdre-les.

      Vull portar-les entre el meu camí

      en tota la meva concordança,

      per a regalar-te-les en abundància.

      Quan arribo al final del desert

      el teu avenir se'm difumina,

      crec que t'he vist entre petjades...

      No sé si és algun miratge,

      però sé que t'he vist i ets tu.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    aleshores | 12/10/2021 a les 07:42
    Encaminar-se

    Camí que traces en la llum minvant,
    sense horitzó, però el vent a l'esquena;
    ni sarró, ni aigua, ni bastó,
    solitari en el destí incert:

    a l'atzar del que passi, amb l'ànim ferm
    cap a tot o res sense manual.
  • La llar dels fur (Darfur)
    Homo insciens | 12/10/2021 a les 17:53

    El desert recull els silencis després de la matança
    a la llar dels fur,
    massacre en què s’escull bàndol pel color de la pell.
    Grotesca satisfacció amb la humiliació d’un poble
    davant la tortura, la violació, el segrest
    i la mort.

    Impotents, aquells qui poden, fugen de la seva terra
    cercant camins d’esperança, lamentant viure en l’oblit.
    Deixen enrere una casa, un ofici, potser una família,
    qui sap si el dolor d’un dol inacabat.

    La sang vessada embruta les mans del món, quan calla.
    Qui s’atreveix a mirar-se les seves?
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert
    Ness | 12/10/2021 a les 19:23
    SENSE ESMA

    Camino perdut i sense esma
    amb la calitja del desert
    com a únic horitzó.
    L’aire tèrbol, terrós,
    feixuc i trist,
    i un únic futur
    sense ornaments,
    cru i despullat,
    amb només la motxilla
    d’agres records
    que valdria més perdre.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: