Confidències eternes entre àvia i néta... Red més bunic i etern en la realitat... Fa pensar en les novetats petites i bufones del dia a dia...

Val la pena llegir-te.

Ens veurem!!!

No t'havia posat nota, ho sento, Rosa. Diuen que qui té boca s'equivoca.

Salut i que vagi bé!!!

A vegades, mirar una estrella de nit o de capvespre tranquilitza... la seva llum (que sabem que no és la del sol) estàtica, pura, bonica, tranquilitzant... les estrelles duraran més que la humanitat, això ja ho sabem, i per moltes bestieses que pugui fer la humanitat (jo inclòs en la mateixa) l'estrella seguirà aquí.

Un bon relat que em fa pensar.

Salut, Rosa Gubau!! Unicorn Blanc et saluda.

M'agrada que hi hagi gent que ho vegi com tu, Prou_bé.

A veure si algun dia algú s'anima a veure el Fòrum Perenne. Si voleu saber la NORMA PRIMERA us en puc posar un vincle.

Salut i bon dia.

Responc a les teves preguntes, Prou bé:

1) Ara utilitzo cinc noms d'usuaris, però només a tres d'ells (unicorn_blanc_del_bosc, histories_medievals i cuidador_d'ossets hi poso novetats. En certa manera, es pot dir que utilitzo principalment tres seudònims, segons el contingut del relat nou que vull afegir.

2) ¿Com trobeu que m'heu de llegir? Doncs de la manera normal: us llegiu l'article de principi a fi i, només si ho trobeu adient, hi poseu un comentari, a lliure elecció.

Tot això ho he dit amb seriositat i respecte.

Salut i bon dia.

Un relat relativament dur, meravellós, sobre els últims passos d'abans de morir, quan els demés ja et preparen els últims passos... un moment dur, però potser després del mateix t'espera el paradís...

Jo no crec en el cristianisme. I crec que Jesús no premia a les persones bones, sinó a les persones no-pecaminoses, o no-massa-pecaminoses. I, sobretot, si no acceptes a Jesús com a senyor no hi ha res a fer, no creure en Jesús és voler l'infern, o això em volen fer creure.. És massa per a un relativament individualista com jo; sóc una bona persona però no pro-submissista. Crec que Jesús no volia revolucionar la societat; només que els pobres rebessin satisfaccions metafísiques, o semblant. Ja fa molts segles que Jesús no ressuscita a ningú, si és que mai ho va fer realment.

Perdoneu, però crec que algú ho havia de dir!!!

Qui no té un ex-amor que enyora? En tot cas, jo sí que en tinc un...

La poesia està molt ben conseguida en la mètrica i en la rima, i es nota el sentiment al que evoca. Realment, encara que cal pensar en el present i en el futur, a vegades no podem evitar la nostàlgia. Ai, la vida...

Em sembla que t'hauria de visitar més sovint.

A reveure, joandemataro!!!

Hola Ània.

He llegit de punta a punta el teu relat, i potser no l'he entès molt, però a veure... faré una mica de filosofia sobre el teu relat...

Sembla que és una dona (¿o un home?) que li pregunta si és ella mateixa o EL SEU (¿el seu?) eco (¿eco?).

Si diu que potser és el seu eco, potser no val gaire cosa ella per a ell... o no val gaire cosa per a ella mateixa... no sé, és una possibilitat...

Una bona reflexió per dir, o això sembla potser, no voldria errar-la, que "¿Soc la persona que soc jo o soc l'eco que es limita a seguir-me?".

No sé què més dir, ho sento Ània.

Disculpa'm si potser no he entès bé el teu relat... suposo que no es pot negar que he fet un intent, exitós o no (potser exitós només en part), d'entendre't.

Vaja.. m'estàs donant idees per a un no relat... almenys, alguna... i no és cap broma...

Bé, ens veurem, Ània, salut!!!

M'agrada molt el teu poema. Dit amb molt de respecte, el trobo més una pintura de dibuix que no una filosofia explicativa (no necessita ser això últim) però està molt aconseguit.

Suposo, i no voldria equivocar-me, que és una simple (però molt romàntica) forma d'alabar a l'amor. I amb una certa originalitat, perquè no dir-ho.

A veure si ens veurem per aquí.

Salutacions, Ània Llum!!!

Ah, i és bona reflexió aquesta de que unitat d'Espanya vol dir uniformitat (o homogenització) d'Espanya. Potser en bona part ho és. Espanya mai ha estat massa plural (França, tampoc).

Bé, ens veurem, Arbequina, salut!!!

Les teves reflexions estan bé.

És veritat que quan el sexe està molt present oblidem el seny, ja passa ja... és que hem d'escollir si som animals o quelcom més, però suposo que és millor alternar els dos últims.

Veig que tens un bon estil com a escriptor però que et falta, potser, una mica de toc de fantasia per a arrodonir. Crec que pots millorar. T'animo a millorar.

Salut, Arbequina!!!

Un bon poema simoatic que evoca la dolça mandra d'un dia d'estiu. Felicitat. Ens veiem!!

M'agrada molt!!!

La idea del relat és molt bona i recomanable, i l'estil de "un manament, una pataula, també.

Ales lluit amb el teu tipus de relat, i ho dic sense ironies.

Potser t'hauria de visitar més sovint.

A reveure, company de web!!!

Excel·lent relat!!!

Efectivament, com tu dius tant bé literàriament, la por és un magnífic (almenys, a vegades) sistema d'alerta i defensiu contra certs perills. A vegades hem de fer cas a la por, a vegades hem de combatre a la por, però la por sempre és útil.

Deia Nietzsche, el filòsof, que la por és com la terra de la flor de la valentia: els valents no és que no sentin por (pitjor si no la sentissin), és els qui no deixen pas que la por els domini. De la por i de l'odi, neixen i s'alimenten els seus antònims, o sigui, la valentia i l'amor.

Fins l'odi no és dolent si se sap manifestar sàviament.

Bé, fins aquí no comento res més almenys per ara; ens veurem, Rosa, que vagi molt bé, a reveure!!

M'agrada molt aquest relat.

Realment inspirat i original. I amè i fluid de llegir.

¿És potser alguna teoria científica que es veu com a probable?

Potser sí que tindrem un futur així d'estrambòtic i "multiorgàsmic"... Ho dubto molt, però no trobo totalment impossible no.

Ens veurem per Relats, jomagi, que vagi molt bé!!