Repte Clàssic DCCXCVII - LA NOVA MESTRA DEL POBLE

Des de 21 fins a 400 paraules

Havia oblidat la llargada

Ha plogut molt, d'ençà que aquella mestra tan benvolguda fou detinguda pels vencedors. Segons algú que se la va trobar al cap d'uns anys, havia estat a la presó i treballava en una fàbrica, perquè la inhabilitaren per exercir funcions docents. Fins a les darreries dels cinquanta, els i les mestres que se succeïren a l'escola del poble eren falangistes amb nul·la formació pedagògica; en algun cas, però, les coses com siguin, es prenien la molèstia de preparar les classes. No cal dir que el crucifix amb els dos lladres, en paraules de La Trinca, presidien l'aula, i que el català desaparegué de totes les activitats escolars.

Amb els seixanta, les coses es normalitzaren fins a cert punt: les mestres havien cursat Magisteri i la majoria parlava català, llengua que s'obria pas tímidament, sempre a fora de l'aula, fins que l'Estatut el va consagrar com a vehicular. La formació en el nacionalcatolicisme, complementària de la catequesi parroquial, però, va seguir sent obligatòria fins ben entrada la democràcia.

Cada cop més, en el trànsit dels seixanta als setanta, les mestres anaven prescindint de l'habitatge que l'Ajuntament posava a la seva disposició, perquè en tenir cotxe arribaven al matí, feien la seva feina i se'n tornaven a mitja tarda. Tant les unes com les altres venien de lluny i havien accedit a aquella plaça com a solució provisional fins a aconseguir un destí més proper al seu lloc de procedència, de manera que l'estada de cada mestra mai no superava els tres anys, termini insuficient per a un veritable arrelament al poble.

Així doncs, quan va arribar una nova mestra a mitjans dels vuitanta, tots pronosticaven que es limitaria a una curta estada, com les precedents. L'atzar, però, volgué que una circumstància imprevista alterés aquestes previsions: la coneixença de l'hereu de la fonda va ser un amor a primera vista i abans de dos anys ja s'havien casat. I la mestra es convertí en una més del poble.

Tanmateix, trenta-cinc anys després, a mesura que s'acostava la seva jubilació, un interrogant planava sobre el poble: s'obriria un nou període de precarietat escolar, amb mestres passavolants? Sortosament, aquesta espasa de Dàmocles s'ha esvaït en produir-se un anunci que ha caigut com la grossa de Nadal: la filla petita de la mestra, que cursa l'ESO a la capital comarcal, acaba d'anunciar que vol estudiar Magisteri. El riu de la vida segueix el seu curs.

  Baixa gent del tren. L’Enric Billota, carter i ordinari de poble, mira a una banda i altra i la veu dreta amb una maleta al costat i envoltada de vapor. Per fi ha arribat la mestra que ha d’ensenyar les nenes de lletra. Ella alça la maleta i avança amb un moviment de malucs segur i ferm. Es planta davant del jove amb les mans a la cintura. Amb el vapor esvaït, la figura de la maleta s’ha convertit en una noia jove de cabells i ulls negres.

—Espavila! Agafa la maleta —diu la noia, que tira el pit endavant i riu.

L’Enric agafa la maleta i ambdós pugen a la tartana.  La noia s’asseu en un banc i l’Enric fa espetegar la llengua. L’egua comença a trotar. El cel s’enfosqueix i comença a ploure.

Quan sent clapejar l’egua, l'alcalde surt a esperar. La tartana s’atura, l’Enric salta a fora del carruatge, obre la porta de darrere i abriga la noia amb un paraigua. L’alcalde es frega els ulls.

—Soc l’Emilia Brulé la nova mestra de nenes —la noia li allarga la mà—.  L’alcalde correspon i somriu.

—Benvinguda confio que passi temps aquí.

 —Què he de fer? — demana l’Enric amb la maleta a les mans.

—Acompanya-la a l’habitació i ensenya-li l’escola.

Un cop vist, l’Enric parla:

—Us agrada el poble?

—Sí! és un poble amb vida.  M’agrada la franquesa de la gent. Tant de bo pugui fer que les nenes surtin amb coneixements.

       —Heu escollit la plaça

—La mestra que havia de venir aquí ha renunciat i jo he agafat la plaça. Jo sabia que era un territori bonic. —La pluja s'ha esbaït i la mestra mira cap a un ametller—. Ah!, recordo el poema de Joan Maragall.

—A mig aire de la serra, veig un ametller florit —diu, somrient, l’Enric.

— T’agrada la poesia?

— Senyoreta en una casa de Correus sempre hi ha algun llibre. Un dia vaig obrir el Comte de Montecristo i em vaig enamorar de la lectura.  Em vaig enlluernar amb la descripció de la Mercè Ferreres: una catalana que se n’havia anat a viure a Marsella.  Ja veu al final Edmond Dantés es va quedar amb la princesa Haydée, però amb recança per la Mercè.  Esperava que li anés més bé amb la Mercè.

 —Em pots parlar de tu.

— T’ho agraeixo Emília.

El batlle pedani

Aquell poblet no tenia riu, ni ruïnes nobles. S'hi formà al llarg del temps agrupant humils cases de pescadors. Perquè mar, sí que en tenia. Una mar blava, immensa, de vegades brava, però d'habitual pacífica.
En realitat, era una pedania d'una gran ciutat a una vintena de quilòmetres. Però tenia vida, per la gran quantitat d'estiuejants en el bon temps i perquè darrerament s'havia convertit en poble-dormitori de molta gent que treballava a la capital. S'hi vivia bé, tranquil, i amb quasi tots els serveis: poliesportiu, escola, ambulatori, tendes de queviures, farmàcia,...
Resultà que un dia la nova mestra es posà malalta. Havia pillat una pulmonia i estava ingressada a l'hospital. Els xiquets es quedaren sense escola.
L'alcalde pedani sol·licità d'immediat la sustitució a Conselleria de Cultura, però passaven els dies i allí no n'apareixia cap.
Coincidí que en aquells dies arribà el Governador per inaugurar la nova biblioteca. El alcalde, en acomiadar-se, li digué: "Mire, sr. governador, fa temps que demane una prostituta per ocupar l'escola, perquè la mestra està malalta i el nanos van perduts pel carrer, sense classes.
S'en recordarà que ens l'envien prompte, la prostituta?"
El Governador feu un somriure benevolent i mig rialler.
Quan ja se n'havia la comitiva, el rector s'encarà amb el batlle pedani: "Tu saps quina barbaritat has dit al Governador? Li has dit 'prostituta' i no 'substituta'?
"Clar! -feu l'alcalde-; ja ho sé. Però si li hagués dit sustituta ho hauria oblidat només pujar al cotxe. En dir-li prostituta ho recordarà i ens enviarà la mestra. Tan fàcil com ploure quan cau aigua!".

Quan ja se n'havia anat la comitiva....

(mancava la paraula/mot "anat")

Va arribar al poble just a l'hora de la primera classe. Li havien dit que el nivell de multiculturalitat era alt, però mai hauria pensat que ho fos tant. L'aula semblava una petita assemblea de les Nacions Unides. Va deixar la motxilla al costat de la taula i es va dirigir una alumna de la primera fila. "Em dic Consol. Com et dius?" "Irina", va dir l'alumna. "A veure Irina, explica'm en quants idiomes us comuniqueu en aquesta aula." "Només un", va contestar Irina, "la llengua dels nostres pares, el Merguapill" La Consol va posar cara de sorpresa i anava a preguntar-li les característiques d'aquella desconeguda llengua quan la Irina va continuar, "és una llengua molt senzilla, per tot el negatiu utilitzem la paraula merda, per tot el positiu, guai, i per les accions, pillar. Si ajunta les tres primeres síl·labes surt el seu nom, Merguapill"

"Ostiiii", va pensar la Consol, i se li va escapar un "quin esplet de vida!" en veu alta. Els alumnes van riure i ella decidí començar la primera classe.

Va escriure a la pissarra "Si la Candelera riu, el fred és viu, si la Candelera plora, el fred es fora". Es va girar i en les cares que se la miraven hi va veure son, perplexitat i algun somriure. Ningú va dir res. La Consol va mirar el mapa de la classe. "A veure, Moussa, explica què vol dir aquesta frase" Un alumne de la segona fila va abandonar l'exploració del llapis i va aixecar el cap. "És que des d'aquí no es pilla bé i la lletra manual no la pillem". La Líria, que seia al seu costat, va aixecar el braç. "Digues, Líria". "És guai. Què és Candelera?", va dir Líria. "Sí, Consol, explica'ns què és Candelera!" Va afegir en Kevin des del fons de la classe. Ella es va acostar a la primera fila de taules i va començar l'explicació. "El que he escrit és una dita molt coneguda arreu de Catalunya" En Walid va aixecar el braç. "Digues Walid" "Catalunya? Ni merda de ser-hi. El més lluny que he pillat és Barcelona". La Consol es va asseure, va pensar en el Màster d'Adaptació Pedagògica per Modernitzar les Escoles Rurals De Catalunya que acabava de fer i les llàgrimes varen ploure dels seus ulls antics.

Coses de la Immaculada

Diu la Immaculada que quan el seu germà ha sortit aquesta matinada cap al corral ha vist un cotxe de la guàrdia civil entrant al poble, pel costat dei riu.

Què dius? I què hi venien a fer a aquelles hores els civils? A emportar-se una altra vegada al sastre...

No t’ho creuràs, hi havia esperant la majordoma, molt seriosa tapada amb la capa, però son germà l’ha reconegut quan ha parlat amb els del cotxe.

Diu que ha baixat el mossèn que anava sense la sotana i una dona tapada, però que li semblava que era la nova mestra, donya Cris.

Sí, au!, va! I d’on venien a aquelles hores, si et sembla? Potser venien de l'adoració nocturna, que fan una processó mensual, resant de nit...

«Passa, passa cap a casa, «cap-de-ruc», li deia la majordoma que el mana com si fos sa mare. «Què són aquests espectacles escandalosos? Com és que em surts amb ara tu amb aquesta barjaula fugida? Mira que t’he de vigilar! Si ho explico als teus pares es moren de vergonya. I ja li pots dir a aquesta barjaula que es confessi els pecats capitals a la capital.»

Però, que feien algú pecat el mossèn i la mestra? Potser hi havia exàmens de llatí a Reus i donya Cris no en sap prou,..Ella en sap més de matemàtiques…

Diu la Immaculada que la mestra està enamorada del mossèn...

Això és impossible! No veus que és capellà! Ho diu la Immaculada, que l’altre dia volia fer l’espectacle de sortir a ballar despullada i cobrar 10 cèntims d’entrada. Jo volia haver-hi anat, però em semblava pecat.

•… Que sempre es mira el mossèn fent missa amb aquells ullets, amb les mans plegades i tancant després els ulls i acotant el cap.

Però si ja està casada! El marit sempre li diu: «Vida». Avui devia estar de viatge, cotxe amunt, cotxe avall! Cap aquí i cap allà amb els negocis del Sr. Duran que no surt de missa ni del rosari. Sempre se senya quan sent allò: ” ...por el Jefe de estado, Francisco, el pueblo y el ejercito”.

Au, espavil!, que vol ploure! Et tocava tirar a tu, afanyat que perdràs tots els patacons.

Va venir de substituta. La nostra professora, la Tula Tul, estava de baixa (tan alta com era!) per infantament (trigèmins, tu!). La nova, la srta. Tila Til –i no eren de família- va estar-se amb nosaltres la resta del curs, sumant molt.

Ulls sortits que li retenien les ulleres vintage de pasta groc ataronjat; una trena llarga, reposant sobre una espatlla o recollida en monyo; i una col.lecció de somriures magnífics. Vestida de colors i textures divertidament alegres, que li cosia una tia àvia dita Originala (ens va contar).

La srta. Tila, tot calmadament (és clar!) ens ensenyava l’incalculable art de desaprendre. A fer i fer-nos preguntes. Mètode ‘sacràtic’, dèiem, i no ens corregia pas.


“Srta. Tila, gràcies grans, enormes. Allà on sigui que ho sàpiga: en una dimensió màgica, sens dubte. Estem reunits a la festa dels cinquanta anys, gairebé la classe sencera. Volem recordar, especialment, aquella tarda octubrenca ventosa en què érem al pati, tan gros, farcit d’arbres que han deixat pas a blocs de pisos perquè el poble ha crescut i crescut. Els núvols volien plorar, es veia. I…de cop i volta…va començar a ploure aigua i cacauets. Tants, que el regueró de la vorera de l’escola semblava un riu menut farcit d’uns estranys vaixells que suraven i s’embalaven. Vostè reia i nosaltres també.

-Li hauran caigut a un mico celestial despistat?
-Estem somiant?
-És una poesia feta vida?
-Semblen cagarrets!
-Sí, però el color dels cagallons és de fetge malalt.

Ooooh, el comentari del fill del metge ens tallà la imaginació.

Amb tot, en vam agafar i en vam menjar. La closca quasi no feia crec, d’humida. Però que bons!

Va ser el curs de berenar cacauets que portàvem ja per costum. I de prendre infusió de tila que vostè duia amb aquelles tasses i aquella tetera de conte.

Gràcies pels colors i per en 'Sàcrates'! L'apreciem."


Crec que en som uns quants que, de tant en tant, berenem com aleshores. I quan plou sempre pensem en els cacauets...




Mena

La nova mestra del poble

Pertanyo a una generació en que el rector, l’alcalde i el mestre d’un poble eren autoritats reconegudes i quasi sempre estimades. Ells encapçalaven, al voltant de les esglésies, els ajuntaments i les escoles respectivament, els esdeveniments més importants de la vida dels pobles.

Havia tot just acabat magisteri i em feia molta il•lusió que m’haguessin ofert cobrir la vacant de mestra d’un poble de la vall de Camprodon. La mestra dels més petits, tota una institució a l’escola, s’havia acabat de jubilar. Tot i ser conscient que jo hi anava amb idees segur que més renovadores, sabia que no tenia el carisma de la senyoreta Rosa. Per això, aquell matí en que seria el meu primer dia a l’escola, me l’havia preparat a consciència. Vaig somriure pensant amb l’as que tenia a la màniga.
..
Ja feia uns dies que m’havia anat fent meu el poble. Les distàncies eren petites i tot i que des de el pis bastant cèntric que l’ajuntament m’havia proporcionat tenia un bon tros per anar a l’escola, ubicada a les afores al altre cantó del riu, el cami era molt agradable. Això si, érem al setembre i tant podia fer un sol espaterrant, com posar-se a ploure a bots i barrals...

A l’escola m’esperava la que seria la meva ajudant en pràctiques. Tindríem dos grups de nens, els grans i els petits en dues aules diferenciades i un espai comú per les activitats conjuntes. En el pati gran i espaiós hi havia un parell d’avets impressionants i acollidors.

Som la Maria i l’Emy, vaig presentar-nos un cop els nens es varen asseure fent una rotllana i varen restar en silenci. Les mirades encuriosides amb un punt de recel eren evidents. Ens agradarà molt saber qui sou cadascú de vosaltres, però abans vaig dir-los tot abaixant el to de veu, us demanem que tanqueu els ulls... un cop ens vam assegurar que tots els tenien tancats, vaig continuar... -ara contem tots fins a deu, un, dos tres... DEU, ja podeu tornar a mirar ...Tachan!!!

I com havia previst, la porta es va obrir i la senyoreta Rosa va entrar tot abraçant als seus antics alumnes. La quitxalla no se’n sabia avenir, desprès ens va abraçar a nosaltres... la classe era una festa! La senyoreta Rosa, la baula necessària, diria també imprescindible, d’aquell primer dia de la meva vida laboral...

L’Agnès

El dia que l’Agnès va arribar al poble per la seva plaça de mestra no parava de ploure. Es va aixoplugar a la pensió on viuria durant un curs. Començava una nova vida i estava il•lusionada. Somiava amb totes les experiències que li esperaven mentre mirava per la finestra com baixava amb força l’aigua del riu d’aquell petit poble del Priorat.
Quan la pluja es va apaivagar va pensar a donar una volta i arribar-se fins a l’únic bar del poble.
Feia poc havia acabat d’estudiar Magisteri mentre treballava a una sabateria. Com que el seu somni era ser mestra se’n va anar a la Delegació d’Educació i allà va trobar-se la convocatòria de l’Assemblea de mestres que reivindicaven més places per treballar. Van unir-se a les mobilitzacions coordinades amb les Associacions de veïns que reclamaven més Escoles Públiques als barris.(aleshores se’n deien Nacionals).
Franco havia mort feia poc i el país estava agitat, per això van coincidir amb les grans manifestacions al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, unint les seves veus a les seves reclamacions.
Però de fet del que us volia parlar era de l'impacte al bar que va provocar l’entrada de l’Agnès (amb vint-i-quatre anys, vestida amb texans i una cigarreta als llavis ) . Es va crear un silenci sepulcral, aturant les partides de dominó i de cartes dels homes que es van quedar astorats en veure-la.
Un se li va acostar molt amable i va dir-li (segurament era el batlle): -Té algun problema senyoreta? Algun contratemps amb l’habitació?
Totes les mirades estaven fixades amb ella que gairebé també es queda muda: no, no, gràcies... voldria... podria ser una camamilla?
Se’n va estar de demanar la cervesa, que amb molt de gust s’hagués begut aquella xafogosa tarda de setembre o el gintònic que, n'estava segura, ara s’estaven prenent els seus amics de ciutat.

Doncs, moltes gràcies per la lectura extensa que t’ha tocat de fer i pel comentaris precisos.
Felicitats a Atlantis, la guanyadora.

Espavil: em sembla que es deia així, no espavila.