Repte Clàssic DCCXCIII. Elena Francis.

El mateix llibre, jo el tinc ara en préstec de la biblioteca local, mostra una munió de fotografies inspiradores.

I tristes.

Demanes un relat centrat en la figura de ficció Elena Francis. I hi veig un petit problema: tot i que no ho imposis que el contingut se centri en aquell programa que crec recordar que s'emetia a les 19 hores, en aquelles preguntes i respostes, és inevitable tractar de reproduir el tarannà que impregnava aquells diem-ne diàlegs. I hi ha un fet que no és circumstancial: l'idioma. Fins i tot quan Salvador Escamilla intentava obrir escletxes per on pogués entrar la nostra llengua, el "Consultorio sentimental de doña Elena Francis" s'emetia íntegrament en castellà.

De la mateixa manera que és impensable imaginar-se la veu atiplada del dictador sonant per la ràdio i dient "Espanyols, només unes paraules..." en català, em resulta inimaginable la veu de la locutora de EAJ1, Ràdio Barcelona, llegint en català la carta adreçada a Elena Francis i la resposta d'aquesta.

I llanço la pregunta: és possible jugar a reproduir la lectura d'aquestes cartes en la seva tinta, és a dir en castella?

Elena Francis, anys cinquanta.

Ho recordo com si fos ahir. Durant les llargues vacances d'estiu o algun dijous, que era quan els Maristes feien festa a la tarda tocant els collons als pares, que l'haurien preferida dissabte... tret que el dissabte volguessin intimitat, amb el nen a escola. Amb aquell aparell de ràdio, que funcionava amb vàlvules, integrat en un moble damunt del qual hi havia un gerro de cristall de Murano i, penjada a la paret, una reproducció de "Les filadores", de Velázquez, a escala reduïda.

A les cinc, la meva mare havia sintonitzat Ràdio Barcelona (SER), que retransmetia aquells serials lacrimògens de Guillermo Sautier Casaseca, "Lo que nunca muere" o "Ama Rosa". A les set, crec, no havia canviat d'emissora i sonava la sintonia del "Consultorio sentimental de doña Elena Francis". A més de consultes sobre cuina i cosmètics (el programa el patrocinava l'Institut de bellesa i Laboratoris Francis), eren llegides cartes en demanda de consell sobre temes amorosos, sempre tractats amb un puritanisme propi de col·legi de monges, que l'Elena Francis, que tothom pensava que era un personatge real, contestava en un to entre paternalista i condescendent. Com que no em veig capaç de resumir-ho millor, reproduiré un fragment de l'article de la Viquipèdia: "Durant 36 anys les respostes del consultori van ser invariablement d'una ideologia i moral conservadores que proposaven el model de dona, mare i esposa del franquisme, sempre submisa. El consultori recomanava a les dones abnegació, resignació, mirar a una altra banda, fer els ulls grossos, tenir paciència, esperar que les coses canviessin o sacrificar-se pels fills i la família [...] Les cartes descrivien un panorama de mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, una sexualitat lligada a la maternitat, una homosexualitat ignorada o rebutjada, un matrimoni indissoluble, una culpabilitat sempre atribuïble a la dona... En aquest sentit, va ser un programa imbuït d'un profund masclisme que va contribuir a perpetuar estereotips".

Recordo comentaris de la mare titllant de carca l'Elena Francis: fins i tot la meva mare! Sovint la contraposava al consultori de Montserrat Fortuny, emès cap al migdia per Ràdio Espanya de Barcelona, patrocinat pels Laboratoris Eupartol, fabricants d'un tonificant femení, i que trobava d'un tarannà més liberal. El súmmum de l'apocalíptic i reaccionari, però, eren les xerrades d'orientació religiosa que Radio Nacional d'Espanya emetia durant la Quaresma a les nou del vespre, a càrrec del capellà falangista Venancio Marcos.

La casta Clemència Tavernell, filadora d’ofici, escolta un estrèpit. Somriu fins que l’olor embriagadora del perfum li canvia el rostre. Escolta com la clau obre el forrellat. El seu espòs, en Cosme Autòfon entra amb una noia de pronunciat escot, cintura escassa i malucs potents.
—És la Lasci, una companya de la feina —diu en Cosme. —Anem al llit a repassar factures.
La Lasci se la mira i li fa un senyal obscè. Entren a l’habitació i se sent el soroll de les molles.
La Clemència s’asseu a la taula i escriu una carta al consultori d’ Elena Francis. Exposa: “Em sembla que el meu espòs porta dones de la vida a casa”.
La parella surt de l’habitació, la Lasci s’acomiada d’en Cosme. Ella desa la carta al calaix del pa.
—Clemència! porta el sopar que m’ha vingut gana —diu en Cosme.
La Clemència li serveix dos plats i vi. Ella se’n va a treballar al torn de nit de la filatura.
Uns dies després engega la ràdio i escolta:
—El consell és de Francis.
Comença la lectura:
“Em sembla que el meu home porta dones a casa, però jo l’estimo molt i no sé què fer. Senyora com he de reaccionar?”
Després d’una musiqueta, arriba la resposta.
—Filla meva, molts homes tendeixen a la infidelitat, però això no vol dir que el teu no t’estimi. Si veus que de veritat son noies dissolutes, intenta arreglar-ho. Pensa per què el teu home et fa això? Potser no ets prou sol·lícita. Mira d’aconseguir discreció i procura canviar les coses. A la nit, procura estar a casa. Si no pots, consulta amb una amiga monja.
Torna a casa a les sis del matí. Es troba amb una mig vestida a l’escala. A casda, olora el mateix perfum! La culpa és meva! no el sé atraure...! Fa això, perquè no em troba al llit. Demana anar de tardes.
Arriba la nit, entra a l’habitació amb roba eròtica i ben perfumada, en Cosme es frega els ulls i ella posa cara de vergonya. En Cosme, molt tendre, promet no repassar factures amb les companyes. La Clemència marxa a treballar molt enamorada. Està molt agraïda dels consells de la Francis. Explica el que li ha passat a una amiga de veritat.
—Estàs casada amb un poca vergonya!. Deixa’l!.
Sort tindrà que podrà presentar proves de l’adulteri i podrà accedir a la separació.

Aquell temps perillós

Em miro al mirall i sí, m’assemblo cada cop més al pare. No tant la fesomia estricta com en el gest i el posat. Qui m’ho havia de dir!, però els testos s’assemblen a les olles.

Veig la mare sempre enfeinada i l’àvia que es posava sempre en segon pla (quin talent que tenia l’àvia, malgrat ser analfabeta) Formaven una pinça. L’autoritat seva sobre el fill, el meu pare, era indubtable.

Enfeinada, però encara tenia una estona per seure i sentir la ràdio havent dinat i escoltar, no sé, a Maria Matilde Almendros fent volar coloms. Coloms que volaven molt alt i lluny de la mare, però tot i així,  malgrat les seves renúncies a gairebé tot, s’escoltava i en part creia en una pregonada superioritat masculina.

Li agradava, també, conèixer els detalls tècnics de les coses, fer roba, hauria volgut una altra vida sens dubte, ser filadora, qualsevol cosa que dones independència. El seu pensament religiós, no era de monja, no concebia que aquests principis es puguessin arribar a contradir allò raonable: quin deu voldria alguna cosa insensata? Em penso que no li devia passar pel cap. No acceptava en certs temes consells de cèlibes.

Era forta, lluitadora, per defugir la depressió, com bona òrfena de mare; es mossegava el llavi de baix quan corria cap a tu volent fent veure que et fotria dues bufetades, una de cada mà i juntes. S’apropava amb passes petites. Però això mai no arribava, per sort (o gairebé mai, no exagerem)

Li hauria agradat ser algú, però es va quedar, com era obligat, en la dona que no marxaria de casa, sobretot si havia de perjudicar a tercers. La llàgrima furtiva que deixà veure en un moment de debilitat només va ser això: un moment d’impotència, de mostrar un indici, poc franciscà de Francis, de la realitat d’aquell temps monstruós. I que jo, dolorosament, sabia, sense saber-ho, malgrat la meva curta edat, perquè es vessava. No podem recular en el temps, ni podem refer la nostra història, digui el que digui la Francis. Ni acontentar-se, tampoc, és cert, ni creure’s el seu discurs infantilitzador.

Per això, quan em miro al mirall i reconec el meu pare em demano què dec haver fet malament