El secret de la casa okupa

Un relat de: Montserrat Agulló Batlle
El que cridava més l’atenció de la casa okupada del barri, era el seu hermetisme i la presència de un Chihuahua cridaner que et mirava amb ulls esverats, com si no t’hagués vist mai passar pel seu davant. Perquè bordava tant? Si un dia t’arreplego l’hi deia, t’estamparé contra la paret.
Feia un parell d’anys, un matrimoni amb quatre fills varen ocupar la casa. Sense fer gaire enrenou, varen canviar el pany, punxar la llum, l’aigua. Varen explicar que un revés de la feina els havia deixat al carrer. Se’ls veia amables. I tant els veïns que no estaven d’acord que algú ocupésuna casa, com els que pensaven que tothom té dret a un habitatge digne, varem anar assimilant que s’anessin integrant al veïnat.
Cada cop es vaanar fent més gran el rumor, de que aquella casa amagava alguna cosa. Que no era aigua clara.Uns veïns deien sentir dia i nit soroll de motors, altres, sobretot els que vivien més a prop, explicaven que quan la brisa bufava, la olor potent de ‘maria’ envaïa el seu jardí.Tothom ho deia però, amb la boca petita.
Posaria la mà al foc que el desencadenant dels fets que varen passar aquell matí,va ser la presència de un Mercedes vell i atrotinat, aparcat davant la casa okupa. No era la primera vegada que ho féia,sempre a hores intempestives.
Que tenen a dir la policia, una veïna, la parella okupa i el Chihuahua que no va parar de bordar fins a l’extenuació el matí dels fets?

-Versió de la policia (comissari): Vaig intuir que aquell matí seria complicat. No era el primer cop que algú ens alertava al voltant de la casa okupada. Quan una veïna ens va avisar de la presència de un cotxe sospitós, ens varem posar en marxa.Després de inspeccionar el Mercedes, varem trucar al timbre.La seva sorpresa va ser absoluta. Una olor potent de marihuana ens va portar fins al amagatall on hi havia la plantació. En la meva carrera policial no havia vist mai res d’aquella envergadura. Com a molt havíem confiscat algunes dotzenes de plantes, però mai una instal·lació tant complexa com aquella. Pel cap baix hi devien haver més de 500 plantes.Vaig ordenar als caporals que anessin a buscar un parell de testimonis. Escriure l’atestat em portaria temps. La olor era tant potent que més de un cop vaig tenir que sortir al aire lliure, per no caure rodó.
Un cop testificat que l’acció policial havia sigut correcte, vaig ordenar als caporals que precintessin la plantació. Mentre conduíem la parella i al seu socia declarar, vaig sentirque aquest, sorneguerament com volguent posar humor a la situació, deia: que panorama ...
Havíem interceptat una de les baules de la cadena. La marihuana que havíem incautat, amb un valor aproximat de uns 500mil euros, aviat seria destruïda.

-Versió de una veïna:Com cada matí tornava de passejar el gos, quan vaig veure un Mercedes atrotinat davant la casa dels okupes.La flaire de marihuana era des de feia uns dies, molt intensa.Vaig trucar a un conegut meu que treballa a la policia local. Joan, hi ha un moviment sospitós a la casa okupa.
Des de la finestra,vaig veure arribar un parell de cotxes patrulla.Alguns policies varen entrar a la casa.
Vaig sentir que em picaven a la porta. Un Caporal a requeriment del comissari, va dir-me que havia d’anar afer de testimoni.Perquè jo, els vaig dir?
M’hi vaig negar, no vull posar en perill a la família, el meu marit no ho veurà amb bons ulls, és una obligació senyora... Després deun estira i arronsa, el comissari en persona, que se’l veia que volia anar per feina,va decidir trucara una altra porta. Em va alleugerir que trobessin unes persones que malgrat una primera resistència, varen accedir a actuar de testimonis.
Passats els fets, trobo un xic estrany que els testimonis a qui conec prou bé, una senyora gran i la dona que l’ajuda, no les vegi gens amatents a explicar-me el que varen veure al interior de la casa. Sembla que fins i tot evitin trobar-se amb mi. No ho entenc, haurien d’estar agraïdes de que alertés a la policia....

Versió de la parella Okupa:
Aquella mañana oímos dos timbres cortos y uno largo. Era don Jaime, que veníaa recoger lo acordado. Algo más tarde, el timbre volvió a sonar, esta vez insistentemente. Nos miramos con sorpresa, quien podía ser? oímos unas voces, som la policia, obrin...
Abrimos, pidieron la documentación del coche a Don Jaime. El policia que parecía de mayor graduación nos ordenó abrir la puerta que daba acceso a la plantación.
Nos dijeron que vendrían unos testimonios obligados. Serian unos desconocidos? No lo eran.Eran una vecina mayor y la mujer que la ayuda en la casa. Vimos que la señora nos mirava discretamente de reojo.Durante dos años habíamos mantenido un trato correcto con ella y su marido que este día parecía que estaba ausente. Por San Jordi nos regalaron una rosa de su jardín y por Navidad nos deseábamos felices fiestas. Testificarían contra nosotros?
Fue un alivio verlas marchar después de que firmarón el atestado. No teníamos nada contra ellas, peró habrían sido ellas las delatoras?

I la del Chihuahua:
Aquell mati en va passar una de tant grossa que no sé ni per on començar. Vaig bordar tant que em vaig quedar sense veu.Tot va començar quan uns cotxes amb ratlles verdes i blaves, i llums al sostre, varen aparcar davant de casa. Varen baixar unes persones uniformades que amb decisió varen trucar al timbre.
Els volia espantar, però crec que ni tant sols em van veure. Quan els hi varen obrir la porta, em varen venir ganes demossegar la cama a algú d’aquells intrusos.
De cop vaig veure entrar a la senyora gran que sempre deia que si m’arreplegava m’ estamparía contra la paret. No em vaig atreviraescridassar-la.I si en aquell escenari, en que els de fora semblaven estar guanyant als de dintre, es decidia a materialitzar la seva voluntat? Millor fer-me fonedís.
Els amos i Don Jaime a qui coneixia molt bé, se’ls varen endur en un dels cotxes llampants. Em vaig adormir sentint més que mai aquella oloreta a que estava avesat i que aquell dia era més potent que mai. Quan em vaig despertar ja era fosc. Els amos ja havien tornat. Se’ls veia cansats. No estaven per fer-me festes. Vaig fer mutis cap el meu matalasset,segur que l’endemà tot tornaria a la normalitat, vaig pensar...








Comentaris

  • Secret...[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 17-10-2024

    que es delata per si sol, entre els lladrucs del gos, la potent olor, i aquestes maniobres a altes hores de la nit, l'amabilitat amb el veïnat no va ser suficient, era bastant evident que acabarien sent increpats.

    Bon relat Montserrat, i benvinguda a R.C.

    Salutacions.

    Rosa.

  • Bones versions [Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 16-10-2024 | Valoració: 10

    M'ha agradat la manera d'interpretar els fets de cadescun dels protagonistes. Està bé.

l´Autor

Foto de perfil de Montserrat Agulló Batlle

Montserrat Agulló Batlle

13 Relats

47 Comentaris

1438 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Montserrat Agulló Batlle. Barcelona,1946


He conegut Relats en Català gràcies a la meva filla gran que, sabent la meva afició a escriure, em va animar a apuntar-m'hi.

Vaig néixer a la postguerra i recordo que a l’escola, on l'ensenyament era malauradament tot en castellà, ja m’agradava fer ‘redacciones’, algunes d’elles bastant fantasioses, segons les monges.

A la família sempre hem apreciat molt els poemes de la meva mare Mª Dolors Batlle (1910-2000). Els que va escriure de jove durant els temps convulsos de la guerra civil, transmeten amb molta força el que va representar per ella i per tants l’horror d’aquells anys. A vegades, pensant amb ella, he intentat escriure poesia, però sempre ho he trobat extremadament difícil. La narrativa és el gènere en el que em trobo més bé.

A part de relats curts he escrit dues memòries, en una explico les vivències dels dos anys en que vaig fer d’au-pair a Londres i en l’altre el dia a dia d'una joguineria de Cardedeu (El Gat Corneli).

Des de fa més de 30 anys visc a Cardedeu. Tinc quatre fills i sis nets, a qui de vegades dedico alguns dels meus escrits.

Compartir els meus relats em fa il·lusió i és alhora un repte per mi. Espero viure aquesta nova etapa com una mostra més de la meva estima per l’escriptura.