REPTE CLÀSSIC: Cada Tarda. COMENTARIS i VEREDICTE

Quan vaig fer la proposta no era prou conscient que el títol, el començament i el final condicionaven tant el text. Perquè era un fet que passava de manera constant “cada tarda”, però succeïa “de sobte” i al final no era pas tràgic “no ha estat res”. Trobo que tots us n'heu sortit molt bé. He assenyalat els que m’han semblat una mica forçats, al meu entendre, i també els més originals.
Us agraeixo a tots la vostra participació i us felicito per l’esforç de cenyir el relat a les premisses indicades.

He dubtat de fer guanyador entre el relat de “El fantasma de la tarda “i el de “La vida vençuda”, però m’he decantat per el de Homo inciens, pel text i també perquè fa molt temps que no la veia participar i m’ha agradat que ho fes en el Repte clàssic.

Així que Homo, ara et toca a tu proposar un nou Repte.


Sanció i represàlia.
Joan Colom

• —Vull sortir fora —diu de sobte el professor de Matemàtiques—. Encenc un cigarret, faig quatre pipades i torno amb tots vosaltres.

Fumat el cigarret reparador després de l'última classe, se'n torna a la sala de professors, amb els seus companys.

—Em sap greu que, com cada tarda, haguem d'acabar tractant del brètol fatxenda del meu curs, però si em feu costat, començant per vosaltres dos, com a director i cap d'estudis que sou, us prometo que estarem uns dies sense parlar-ne. La d'avui ja ha estat massa grossa i us demano formalment que li apliquem una sanció greu, ja que amonestar-lo diverses vegades i comunicar a la família el seu pèssim comportament no ha servit de res.

Espera uns segons, per crear expectació, i, quan s'han apagat els murmuris, segueix.

—En proposo l'expulsió immediata, demà, en començar la classe, amb suspensió per quinze dies del dret d'assistència al centre.

Al cap de deu minuts, està tot dat i beneït. L'endemà, a primera hora, es fa efectiva l'expulsió.

Com cada tarda, després de l'última classe, el de Matemàtiques creua la sala de professors, s'excusa amb els companys i surt al pati a fer un cigarret. Només té temps de veure com una silueta, a contrallum, s'esmuny pel portal del carrer, abans de notar un fort impacte al pit que el fa caure d'esquena. Ha estat una pilota reglamentària de futbol, que algú ha xutat amb força i ha anat directe cap a ell, en trajectòria recta. Ha tingut la sort d'evitar el cop de cap a terra. Les ulleres li han saltat, sense trencar-se. Com que no ha pogut reprimir un crit, la professora d'Història ha sortit de seguida, s'ajup i tracta d'agafar-lo per sota d'un braç.

—Deixa, deixa —diu nerviosament, incorporant-se i espolsant-se els pantalons.— No ha estat res.

Un professor de matemàtiques no pot més amb un alumne que li fa la vida impossible i davant la sanció, una pilota anònima (segurament del mateix autor) va a parar contra ell. Explicat amb forma de diàleg. Trobo una mica forçat que el professor digui –Vull sortir a fora, en canvi, el final està molt més reeixit. I la història podria ser real.

“AU-PAIR”
Amb candeletes
Prou bé

"Vull sortir a fora” va dir la noia.
Se sentia empresonada en aquella casa de luxe tan diferent del que havia deixat enrere.
Es consideraven família d’acollida. Tanmateix, li pagaven un salari que li permetia estalviar diners, ja que menjava i dormia a la casa on treballava.
Era una entre moltes noies que havien arribat de Filipines per fer de mainaderes, au pair, en deien la gent molt benestant que les contractava.
No totes estaven contentes. S’ho explicaven en sortir de la missa dels diumenges. No hi faltaven mai. Poder xerrar una estona amb les amigues era un gaudi. Eren molt solidàries entre elles, especialment les nouvingudes se sentien acollides al grup.
I així doncs, per què aquesta sensació d’empresonament?
Mai havia treballat per a ningú. Al poble eren pobres, però tenia una llibertat que, aquí, creia perduda. Tot era estar a disposició de la família, amb bona cara i diligència.
Tenia sort, sobretot amb la mestressa que es comportava quasi com una germana gran i els bessons que cuidava eren un nen i una nena de tres anys que no li donaven cap mal de cap acostumada com estava a tenir cura de cinc germans petits i del seu fill.
Sí, un fill havia deixat al poble i un promès que l’esperaven. Encara que allò que esperaven en candeletes era els diners que anava enviant regularment.
Bé, com cada tarda, aniria a buscar els bessons a l’escola.
Els nens estaven contents de veure-la. S’havien fet a ella i li regalaven la seva alegria d’infants.
Els va dur al parc. Mentre jugaven ella seia en un banc sense perdre’ls de vista.
Això no obstant, podia pensar i recordar. L’enyorament del seu fill era molt punyent. Es considerava afortunada malgrat moments de molta tristesa i, avui, en sentia molta de pena…
No va veure venir una dona que se li va plantar al davant ni l’escopinada que li va etzibar, ni el reguitzell d’insults xenòfobs que va rebre en pocs instants. La dona va marxar de seguida malparlant “d'aquesta gent que ve a furtar-nos la feina”.
Se li van negar els ulls i els nens van córrer cap a ella i la van abraçar tot fent-li petons a les galtes mullades per les llàgrimes.
Els va somriure i agafant-los de les mans va dir-los: — Vinga! Anem cap a casa, que heu de berenar, això “no ha estat res”.


Una noia filipina que cuida uns nens en una casa de classe alta i enyora el seu fill. Situació bastant usual d’aquestes emigrants dones, que deixen els seus fills al seu país i treballen per enviar –lis diners. També, malauradament, a vegades és usual, utilitzar la frase, “ens prens la feina”, quan segurament és un treball, per les condicions de dedicació exclusiva, que moltes persones nascudes aquí no voldrien fer. Trobo que és una mica forçat l’insult de la dona cap a ella, sense cap acció prèvia. Hauria estat més rodó que abans hi hagués hagut un conflicte: una baralla dels nens o una discussió per algun joc... També trobo una mica forçat el començament no el final que tanca bé el relat.

•
• La vida vençuda
Homo insciens | 18/05/2025 a les 18:59


—Vull sortir fora —diu de sobte el pare.

La mare s’aixeca d’una revolada de la cadira i s’atansa a ell amb urgència.

—Ja podràs caminar? —li pregunta amb precaució. Sap que no; les cames li fan figa des de l’última caiguda. Més, encara, que abans.
—Nena! Ajuda’m! —em diu amb esquerperia, ignorant la mare.

Ella es retira unes passes en silenci —no li té en compte perquè sap que no és el mateix— i em deixa pas.

—Papa, el metge t’ha dit que no et moguis del llit, de moment… —Em mira estranyat. Potser torna a estar desorientat. No se’n recorda?

—Què coi sabrà ell? —diu dissimulant. Comença a incorporar-se feixugament; l’ajudo.

És una maniobra abocada al fracàs, però és tossut i no acceptarà un no per resposta. El deteriorament ha estat tan ràpid i contundent que encara no hi està avesat. Cap de nosaltres. Jo tampoc.

El pare és, ara, una persona totalment diferent. Fràgil, inestable, depenent i està sempre trist i malhumorat. Demana la presència de la mare constantment, com una criatura. Ella es desviu per satisfer-lo, sense aconseguir-ho mai i accepta els retrets amb resignació.

Ni les sessions de fisioteràpia, ni el còctel de medicaments tenen ja prou força per deturar la decadència i jo em sento culpable de pensar que és una nosa per a la mare, que acabarà emmalaltint, també, i que potser seria millor per tots que li arribés l’hora. Quin sentit té viure així?

—Tens raó, pare —li dic, convidant-lo a recolzar el braç a la meva espatlla. En el fons no he perdut l’esperança.

Està concentrat, amb la mirada fixa en els peus, com si, d’aquesta manera, els pogués guiar millor. Fa una petitíssima passa i esbufega de l’esforç. El trajecte fins al balcó, ara mateix, és com haver d’afrontar una marató. Aconsegueix fer dues passes més i s’atura vençut.

La mare atansa una cadira de pressa i ell s’hi deixa caure.
—No puc —murmura, amb to infantil.

—Demà a la tarda, ho tornem a intentar, d’acord? —li dic, compassiva. Ell s’aixeca per desfer el camí mentre l'animo:— Vinga, pare, som-hi, que no ha estat res!
També en forma de diàleg, el deteriorament d’un home, en aquest cas el pare, que s’esforça per poder caminar i no ho aconsegueix. Tot fa pensar en una malaltia degenerativa i terminal. Ben mostrades la preocupació de la filla i el cansament de la dona. També s’expressa els pensaments de la filla davant d’un patiment irreversible. Escenes, que malauradament, tot els que hem acompanyat algun malalt d’aquest tipus, hem viscut. També la tristesa, preocupació i rebuig davant la decadència d’algú estimat.
És un relat àgil explicat en primera persona, que fa més la sensació de versemblança.

EMMON
Kefas

Vull sortir fora", diu de sobte. Els pensaments més propers, mig endormiscats, continuen immersos en la modorra de la tarda, indiferents. Cada dia a aquesta hora diu el mateix. Quan ulls i orelles li fan arribar el que passa fora, aquell pensament inquiet s'altera i deixa anar un "ara sortiré i ho arreglaré tot". Com cada tarda el pensament mare, el que amb els seus sil•logismes temperats omple l'àmbit d'una comprensió confortable, l'escolta, preocupada. Sap que els pensaments obsessius són difícils de redreçar, no atenen a raons i aquell pensament ha crescut tant que ha ocupat l'espai dels pensaments raonables. I avui tem el pitjor. Té tanta força que pot ordenar al cos que es comporti d'una forma que no és convenient. De sobte nota un augment de pressió, com si tots els pensaments es dilatessin i la comprimissin i alhora comença a esvair-se, a perdre energia Per experiència sap què està passant, no arriba prou aire als pulmons. Confia en els pensaments intuïtius. Altres vegades ha passat això i han actuat desconnectant el pensament obsessiu. Encara té temps de pensar un tant de bo passi això, abans de perdre la connexió amb el seu voltant.

Comença a sentir-se i sentir els altres pensaments. No sap quant de temps ha passat. Comprova, alleugerida, que el pensament obsessiu està exhaust, immòbil . L'envolta perquè noti la seva calidesa mentre deixa anar un "no ha estat res".

No conec la paraula Mmoni , però dedueixo que és un estat d’angoixa i de pensaments obsessius, que cada tarda omplen al cap d’una dona mentre fa la migdiada. Estat que el porta al nivell de perdre la connexió amb l’entorn.
Un tema original i més que una acció, explica un estat d’ànim, em sembla fruit d’una malaltia, a l'extrem que ho expresses.
La paraula modorra, malgrat que la utilitzem, no sé si és correcta en català, potser millor nyonya o sopor... i se t’ha colat en castellà la paraula immòbil. Res, petits errors, que se
solucionen passant el corrector.

El fantasma de la tarda
Xavier Valeri Coromí
. Vull sortir fora —Diu de sobte en Martí als seus companys d’excursió que mengen i parlen de les muntanyes dins de l’escola d’un poble abandonat fa una centúria. A fora ha començat a ploure, per això se’l miren estranyats. En Martí es posa la jaqueta impermeable i surt al carrer. Mira el carrer estret cobert de còdols de riu i voltat per cases de dues plantes molt antigues. Un llamp aclareix el cel, el tro fa estremir en Martí, el cel torna a quedar negre i tot s’enfosqueix com si fos de nit. Baixa un devessall d’aigua, en Martí es refugia en una vella portalada, prem l’esquena contra la porta: està oberta! Les xarneres gemeguen, el cap i el coll d’en Martí entren dins de la casa. Fa unes passes, mira a un costat i a un altre i torna la llum del dia. En Martí veu una família asseguda al voltant de la taula; mengen i riuen. “No m’han vist”, pensa
Al cap de taula, hi ha al pare, un home prim de cap petit mal afaitat amb els cabells tallats en punta; al costat dret la mare, una dona robusta de baixa estatura amb el rostre rectangular. Al costat esquerre, l’hereu: un noi bru de cabells ondulats i rostre agraciat. Es mira la noia rossa que té al costat. En Martí dedueix que és la seva dona, perquè no s’assembla a les dues adolescents morenes de cabells ondulats i nas petit que seuen a l’altra banda al costat de dos nens i un matrimoni de vellets. A les parets, hi ha llums d’oli.
—Cada tarda de la festa major surt el fantasma que ens ve a espantar! —diu l’hereu, mentre s’aixeca. Agafa l’escopeta que hi ha al costat del moble de la sala. Mira cap a en Martí i apunta.
—Avui sabrem si ets de carn o vens de l’infern!!! —Crida l’hereu mentre els altres xisclen i criden.
—Puum!!! —En Martí sent xiular la bala i sent una cremor al muscle del braç dret. La bala li ha rascat el braç. Mentre l’hereu carrega, en Martí surt esperitat cap a enfora. Al seu darrere, tota la família surt a encalçar-lo.
En Martí torna a l’escola esverat, moll i amb sang al muscle. Els companys se’l miren.
—Crec que he viatjat al passat —explica.
—T’has fet mal? —demana una companya amb rostre de preocupació.
—No ha estat res —diu.
A mesura que l’anava llegint, trobava a faltar la seqüència de Cada Tarda, que després m’he adonat que apareix al mig del relat, amb “cada tarda de la festa major”. Un relat estructurat de manera diferent que els altres i amb una descripció molt bona del poble i de la família al voltant de la taula. I un tema molt original.


• Francesc i Maria
Montserrat Agulló Batlle | 25/05/2025 a les 22:01


-Vull sortir fora- diu de sobte la Maria des de la cuina un cop el temps ha amainat i ha deixat de ploure.

- I què hi vols anar a fer a fora?- li pregunta en Francesc, el seu marit que, ben escarxofat al sofà, si d’alguna cosa avui no en té ganes és de fer la passejada de cada tarda.

Ja fa temps que el matrimoni, jubilats tots dos, se les tenen, un dia si i l’altre també. Petits malentesos que, desprès de molts anys de casats, ara no sols són més manifestos, sinó que s’han amplificat. Sembla que gaudeixin fent-se la guitza. Viuen en una casa a les afores del poble i les passejades al caure la tarda, si el temps acompanya, les solen fer sempre. Arriben fins a la plaça del mercat on s’asseuen en un dels bancs que ja se’l senten una mica seu i fan petar la xerrada amb uns i altres. De tornada, a vegades s’aturen a comprar a la botiga de queviures de la Lola ,que té una mica de tot. Avui però en Francesc, a part de la mandra, pensa que la Maria podria relliscar. Mai vol agafar el bastó que el metge li va recomanar.

Intenta dissuadir-la…-i si torna a ploure Maria?- Els bancs de la plaça deuen estar mullats i no podrem seure-. Sap però, que com més li digui de no sortir, més ganes tindrà la seva dona de fer-ho.

La Maria ja ha agafat el cabàs i diu que no queda ni una trista peça de fruita per sopar. I tampoc queda cap ou, rondina obrint la nevera.
-Si no vols venir, hi puc anar sola- diu malhumorada. -Sembla mentida que per quatre gotes que han caigut, et pensis que el món s’acaba.-

En Francesc sap que té la partida perduda. Sap també que no la deixarà sortir sola. Mira que n’arriba a ser de tossuda la seva dona. Resignadament s’aixeca del sofà i va cap el rebedor on la Maria, que l’espera amb la porta oberta del carrer, li diu tot assenyalant el cel, que si que sembla que s’ha aclarit, ¬-veus, no ha estat res…
Un relat de les petites trifulgues d’un matrimoni de molt anys, per sortir o no sortir a fora a fer el passeig de cada tarda. La presumpta mandra del marit ( que potser també pesa) , amaga la protecció cap a la seva dona perquè no caigui. Finalment guanya la Maria perquè la pluja ja s’ha esvaït.
Molt ben redactat el text i les premisses ben posades, flueixen molt bé.
Ja trobava a faltar el teu relat!!!