Detall intervenció

Repte CCLXXI (271): ATRAPAT

Intervenció de: ··· Lileta ··· | 06-09-2007


Encara que fa temps que em vaig registrar, no he participat gaire, així que encara em considero nova en tot això....

Aquí va el meu relat pel repte. Espero que us agradi:

ATRAPAT.

"Em cau una gota al front i em desperta. Merda. Potser somiava que era ric i famós, i no habitava en aquest lloc indecent amb forats a les parets i humitats allà on miris. Potser em trobava en un indret desconegut i fantàstic on aquesta amargor que em crema per dins no existia. Potser sortia al carrer i ningú m'assenyalava amb el dit per dir que sóc aquell a qui la seva mare no va saber instruir les diferencies entre el bé i el mal, aquell del qui ningú va sospitar quan es passava hores fent boletes de paper per a llançar-les a la llar de foc, aquell que mai caminava acompanyat. Però saps què? Tant em fot. No vull fer mal a ningú, però ningú em comprèn. Em sento atrapat dins del meu propi cos, veient com aquestes estúpides mans tremoloses s'apropen sense pietat al meu encenedor i prenen foc a quelcom. I després quiet com un estaquirot, sense poder fer cap moviment, els meus ulls s'omplen d'escalfor contemplant la gran bellesa que representa el foc amb els seus colors i sensuals moviments. És llavors quan la sensació de ràbia que m'oprimia i em cremava s'escapa a l'exterior i em deixa lliure de malestars, com si la porta ignífuga que roman tancada amb clau dins de la meva gola, de cop i volta s'obrís i deixés pas a milers de sentiments que m'encadenen a aquesta vida turmentada i fracassada, i per fi, em sento alliberat i fort. Però ara, des d'aquesta petita habitació, només observo les cendres que el foc a deixat allà on abans hi havia arbres i plantes amb flors, on abans lluïen colors alegres i no aquest gris apagat. I aquí tancat, la pena i la culpa m'atrapen, i tornen tots aquells sentiments que m'encadenen preguntant-me per què ho vaig fer."



Respostes

  • RE: Repte CCLXXI (271): Una perfecta idiotesa
    rnbonet | 04/09/2007 a les 19:18

    UNA PERFECTA IDIOTESA (Quan el mal ve d'Almansa....)

    Tot sembla quiet, tranquil. Els pics més alts de la serra destaquen nítidament davant un cel ennuvolat, grisós. Just a la dreta del paisatge, precisament al lloc on la pineda esdevé més frondosa, s'endevina un nuvolet quasi vertical, aquest de fum. Ara me n'adone: una perfecta idiotesa, el que he fet. De cop i volta, s'hi nota un vent angoixant i càlid, portant la xafogor potent als nassos, a la pell, als cabells que es despentinen i semblen trencadissos. És vent de ponent, agreujat pel foc.
    I encara que aquesta primavera d'hivern sembla serà abundant en pluges, per ara no les hem tastades. "El ponent la mou i el llevant la plou". Desitge ardentment un canvi de vent. Un poc de llevant, unes gotes abundoses i seguides, ignífugues de ben segur. Perquè el ponent només ens porta una mica d'aigua, que s'evapora sola en tocar terra. El llevant és el que ‘fa feina', com diuen els nadius. De vegades, massa i tot. Eixides de mare dels rius, barrancs plens, inundacions, desastres. A més, les aigües de la nostra mar es posen grosses i no admeten les seues companyes dolces.
    Del ponent, però, tothom és enemic. Només cal deixar-se instruir pel refranyer: "Ponent, mal vent", "Vent de ponent fa fugir tota la gent", "De ponent, ni vent, ni gent, ni casament" . Potser no ens en caldrien tants; però el mal ens arribà de ponent.
    Imaginem-nos -encara que fos solament per uns moments- que d'aqueix indret se'ns presenta una xicota rossa, perfecta de corbes, acurada de maneres, ‘minifaldillera', oberta i espectacular d'obertures superiors, mostrant-nos de manera pèrfida i innocent alhora una part del seus encants inferiors suposadament ocults, insinuant-se primer, alienant aquella cosa nostra que s'infla, i deixant-nos tastar la seua fruita agostenca després, en actes que l'Església considera indecents i pecaminosos... ¿no li compraríeu, de gust, oblidant-vos del bosc, tres bidons de benzina -súper o sense plom-, per tal que pogués encendre'ls on li vingués en gana?



    • RE: RE: Repte 271: Parlament del Foc
      Josep Bonnín Segura | 05/09/2007 a les 17:26

      Jo sóc el foc, un dels quatre components de la matèria junt amb la terra, l'aigua i l'aire. Vaig néixer fa milions d'anys i vaig ser l'origen dels planetes, del vostre sistema solar i la infinitud de constel·lacions que podeu contemplar en les nits estelades d'estiu.
      Hem trob a qualsevol indret: sobre la terra i dins les seves profunditats i res és ignífug al meu poder.
      Em vaig convertir en instructor de l'home i la seva història seria del tot diferent sens que hagués conegut la meva utilització, malgrat a vegades i de manera indecent m'ha emprat per la destrucció.
      Sóc creador de vida i mort, començant i acabant cicles i de l'univers de les ombres.
      Conec tota la història de les civilitzacions; tant les existents com les desaparegudes. I encara avui m'empreu de manera simbòlica per recordar la memòria ancestral i retre homenatge al gran senyor de la vida, adorat per totes les civilitzacions: L'astre solar.
      He servit de metàfora als poetes quan el foc crema per dins en una passió incommensurable, han sorgit versos incendiaris.
      Form part de l'acerb popular: "Qui juga amb foc, es compixa en el llit"
      Existeix a totes les llars del món i heu creat cents d'estris per fer-me brostar instantàniament.
      A l'orient sóc la pira que cremarà al que acaba de morir, mentre els familiars deixen que les llàgrimes de dolor regalimin per les seves galtes sufocades.

      Els ulls encesos de ràbia, el sufoco de l'empegueïment, la febre : Sóc jo que invisible em mostr en una dimensió diferent de la física.
      Les primeres espases de metall foren fetes baix la meva tutoria. Jo les vaig trempar i també els primers estris per llaurar els hi vaig donar forma ajudant a modelar-los de la mà del ferrer.
      He participat en la confecció dels millors joiells, he entelat el diamant més fi per la negligència del joier maldestre, que no l'ha tapat mentre es refredés i he fet fonedís l'or i el platí.
      I malgrat tota la vostra humanitat desaparegués, jo, per sempre i amb qualsevulla forma seguiré existint.

      • El segon crepuscle
        foster | 05/09/2007 a les 21:44

        El segon crepuscle

        Va aparcar la seva atrotinada i indecent furgoneta davant la porta d'entrada. S'hi estaria poc, el temps just per "recollir les coses i fotre el camp de la casa, de la meva vida", com ella li havia exigit.
        Se sentia terriblement sol i abandonat, i l'aïllament d'aquell indret no l'ajudava gens. La Joana l'havia instruït amb detall sobre què volia que s'endugués i què havia de deixar, però ara tot allò ja no tenia importància. Faria una ullada, un últim adéu i marxaria amb les mans buides: no volia ni necessitava cap record del seu feliç infern de vint anys.
        Un cop dins, però, va decidir prendre's una copa de l'ampolla que sempre l'acompanyava. Els glops seguits i contundents van fer el seu efecte de forma immediata, escalfant-li l'ànima i el cos en un dolç interval de placidesa. Aquella havia estat també la seva casa…aquella era la llar de foc que havia construït per als durs hiverns. En un gest sense sentit -no pensava utilitzar-la-, s'hi apropà per col.locar uns branquillons sobre les rajoles ignífuges. Agafà la capsa de llumins i tornà al sofà, on en va encendre un que s'extingí entre els seus dits mentre seguia reomplint el got i empapant-se de wisky a pal sec. Era una sensació estranya i plaent alhora: els músculs flonjos i balbs, la mirada perduda per l'alcohol difuminant la visió de l'entorn conegut i familiar…Encengué un altre llumí i se l'apropà als ulls abans de llençar-lo. No podia pensar, però és que no tenia en què ni per què: la seva vida estava acabada, tant o més que ell en aquell precís moment.
        De sobte li sobrevingué el que li semblà un brutal flaix de lucidesa mental i es va aixecar apressat i resolt. Va recuperar els branquillons i els va sembrar sota les gruixudes cortines; tot seguit, agafà uns diaris vells i els posà estratègicament per tal que, amb uns pocs minuts, la casa s'incendiés com una torxa.

        ***

        Quan marxava, amb un inefable somriure als llavis, encara va poder veure pel retrovisor un reflex rogenc, un segon crepuscle rere les muntanyes…


  • Bufons del foc
    angie | 05/09/2007 a les 23:16

    Ens començàvem a glaçar. Feia molta estona que buscàvem el camí per tornar, però la nit ens caigué al damunt, alhora que un plugim insistent. La boira espessa ho empitjorà tot. Aquell indret meravellós d'unes hores abans, es convertí en un inhòspit racó, del que no podíem fugir. No es veia res i cadascú de nosaltres havia perdut les ganes de fer riure als altres. Allò no pintava gens bé. El que havia de ser un cap de setmana fantàstic a la muntanya, esdevingué una prova de supervivència. Les temperatures havien baixat en picat, i no anàvem preparats. El refugi ens quedava a uns pocs kilòmetres però, cap a on?. Havíem de fer foc quan abans millor. Ens tocaria esperar que l'alba ens fes de guia. La llenya no prenia, estava humida. Intentàrem cremar uns papers a sota d'uns branquillons, però la flama desaparegué als pocs segons, sense aconseguir l'objectiu. Estàvem cansats i, mentre uns continuaven entossudits en fer una foguera, els altres ens arraulíem sota uns arbres, per tal de mantenir la calor corporal. Ens fregàvem mans i peus. Ho aconseguiriem?. Alguns ja no parlaven, d'altres somiquejaven. El pànic. Les dents xerricant i l'alè engrandint la boira.

    Mitja hora més tard, quan ja havíem deixat anar les paraulotes més indecents, potser per rebel.lia, un foc tímid ens donà esperances. Però poc durà. La llum s'esllanguí com una fura. Va ser llavors quan, pres d'un rampell, em vaig despullar sota l'atenta mirada dels presents, i vaig apilar la roba davant meu.

    - Vinga, foteu-li foc!, segur que no està feta de material ignífug, i feu el favor de donar-me alguna cosa per posar-me a sobre. Esteu idiotes o què?.

    Per sort, aquella fou la solució. Després, cadascú va anar afegint alguna peça per tal de mantenir viu el foc, com si la meva reacció els hagués instruït a fer-ho espontàniament. Quedaven sis hores perquè claregés. No aguantaria tant.

    El motor d'un cotxe. La guàrdia civil. Aplaudírem. Ens convidaren a pujar al vehicle. I mentre ens allunyàvem, un munt de senyals de "prohibit fer foc" ens anaven assenyalant el camí.

    • no m'ha sortit un aclariment...
      angie | 06/09/2007 a les 12:41

      el títol coincideix amb el nom d'una colla de diables.


  • Forns Ignífugs
    bronze | 06/09/2007 a les 00:17

    Vam caminar cap on indicava el cartell de Forns Ignífugs. En acostar-nos-hi, vam sentir el crepitar salvatge del foc.
    Portava el meu fill de dotze anys agafat de la mà i estava tan impressionada com ell en aquell indret hostil.
    Pel voltant anaven i venien cotxes de morts, uns amb el taüt, altres sense. Un seguici fúnebre de persones, desorientat i sense concert, caminava a peu pel corriol que duia a l'oficina de les cendres. El so ferotge de la foguera envaïa l'entorn.
    ―A mi no vull que em cremeu -vaig dir de cop al no-res.
    ―Calla, mama! -va respondre el meu fill, afligit.
    ―Això és terrible. No hi pot haver pitjor fi -vaig continuar.
    ―Calla, mama! -va repetir ell.
    ―Encara que fos l'última voluntat de la tia, ho trobo indecent, acabar cremat.
    El meu fill ara va callar. Les llàgrimes havien inundat els seus ulls tendres enmig de la fragilitat de l'expressió.
    En recollir l'urna, vaig ser jo qui va esclafir en un plor sincopat.
    De tornada cap al poble, on l'àvia esperava les restes, el nen va reemprendre la conversa:
    ―Mama, abans per què has dit que era horrorós que et cremessin?
    Vaig callar un moment per ordenar els meus pensaments.
    ―Te'n recordes del llac de l'estiu passat? -li vaig preguntar, amb intenció d'instruir-lo.
    ―Sí.
    ―Te'n recordes de la pudor de la descomposició del llot?
    ―Sí.
    ―I de com hi vivien colgades aquelles petxines gegants?
    ―Sí.
    ―I de com els peixos també menjaven del llot?
    ―Sí.
    ―I que els joncs i els nenúfars naixien d'aquella descomposició?
    ―Sí, mama.
    ―Doncs bé. Aquell llac era la mostra accelerada del que és el procés incessant de la vida: composició sobre descomposició.
    ―Què vols dir?
    ―Doncs que amb el foc avortes aquest procés. Trenques la cadena orgànica. Per això no vull que el meu cos sigui consumit per les flames.
    ―I com vols que t'enterrin, mama?
    ―Enterreu-me a la terra, sense caixa. Vull servir a un nou procés vital de composició.
    ―D'acord. Però ara no parlem més de la mort.
    ―No. Però sense la mort, la vida tampoc no podria seguir existint.





  • Repte CCLXXI (271): ATRAPAT
    ··· Lileta ··· | 06/09/2007 a les 10:04

    Encara que fa temps que em vaig registrar, no he participat gaire, així que encara em considero nova en tot això....

    Aquí va el meu relat pel repte. Espero que us agradi:

    ATRAPAT.

    "Em cau una gota al front i em desperta. Merda. Potser somiava que era ric i famós, i no habitava en aquest lloc indecent amb forats a les parets i humitats allà on miris. Potser em trobava en un indret desconegut i fantàstic on aquesta amargor que em crema per dins no existia. Potser sortia al carrer i ningú m'assenyalava amb el dit per dir que sóc aquell a qui la seva mare no va saber instruir les diferencies entre el bé i el mal, aquell del qui ningú va sospitar quan es passava hores fent boletes de paper per a llançar-les a la llar de foc, aquell que mai caminava acompanyat. Però saps què? Tant em fot. No vull fer mal a ningú, però ningú em comprèn. Em sento atrapat dins del meu propi cos, veient com aquestes estúpides mans tremoloses s'apropen sense pietat al meu encenedor i prenen foc a quelcom. I després quiet com un estaquirot, sense poder fer cap moviment, els meus ulls s'omplen d'escalfor contemplant la gran bellesa que representa el foc amb els seus colors i sensuals moviments. És llavors quan la sensació de ràbia que m'oprimia i em cremava s'escapa a l'exterior i em deixa lliure de malestars, com si la porta ignífuga que roman tancada amb clau dins de la meva gola, de cop i volta s'obrís i deixés pas a milers de sentiments que m'encadenen a aquesta vida turmentada i fracassada, i per fi, em sento alliberat i fort. Però ara, des d'aquesta petita habitació, només observo les cendres que el foc a deixat allà on abans hi havia arbres i plantes amb flors, on abans lluïen colors alegres i no aquest gris apagat. I aquí tancat, la pena i la culpa m'atrapen, i tornen tots aquells sentiments que m'encadenen preguntant-me per què ho vaig fer."


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: