RE: REPTE XLI Pobre home!

Encara tinc les mans brutes de sang. Estic abatut, i ara, em queda rentar-ho tot per no deixar rastre.
Miro l'esmolat ganivet brut. I encara no sé com he estat capaç. Obro la mà i se'm cau a terra tot llambregant la seqüència, com si fos a càmara lenta. Quasi em tallo el peu. M'ajupo, em fa mal l'esquena, no em queden forces. No tornaré a fer-ho mai més.
Sort que tot a passat a la cuina. Frego el marbre tacat amb el mateix fregall dels plats. Després el llençaré. Quan l'esbaldeixo amb aigua calenta en surt tota l'estona una aigua envermellida. Fins i tot sembla pintura de tant color que té la sang. Em fa curiós de tocar-la sense els guants de goma. Té un tacte llefiscós. Passejo les mans nues per la superfície del marbre, i després me les miro. Em faig por. Ara fins i tot m'agrada.
M'eixugo sobre la bata. Només feia una estona evitava tacar-me, i ara, ho faig expressament sobre la meva indumentària estampada amb un to floral
M'apropo les mans, i oloro una fortor nova, desconeguda. Em passejo la mà per la cara. M'embruto la pell de sang. Miro la paret blanca i m'apropo somrient. Vull provar de pintar en qualsevol superfície, i amb la necessitat de crear art amb nous materials.
I mirant el pollastre seccionat que està estès a sobre del marbre com si fos la musa que m'inspira, traço unes sigues sagues a la paret.

Avui, quan el veus pel carrer vestit amb una indumetària estrafalària i arrossegant el seu intrument, ja pots intuir que la seva vida no ha sigut un camí de roses . Pels qui el coneixen és un personatge dels qui es comença a explicar i mai s'acaba,Donant una llabregada a la seva vida diuen que de jove era un virtuós del violí,havia donat concerts als millors auditoris de tot el mon ,pro un bon dia va coneixer a la noia de la seva vida,va adorar-la i la convertí en la seva estimada .Mentre va durar la seva relació el seu violí sonava com si qui el toqués fós un àngel, diuen que els àngels són músics per naturalesa,pero un bon dia ,millor un mal dia,la seva estimada el deixà, ja s'havia fet gran,les forces començaven a reduir-se i el primer trompeta de l'orquestra era jove i de bon veure.Arribat a aquest punt ,abandonat de la seva musa particular ,el violí va deixar de sonar tan bé com fins ara,la devallada ve ésser continuada, fins a convertir al nostre heroi en un músic que tocava pels carres a canvi de les monedes que els vianants podian dipositar al barret verd que posava ,amb aquest fi, en front seu.

En F. Haarman tornava del Trade Palace de recollir el "World Award" de novel·la negra. "Indumentària per la Mort", el seu darrer producte, s'havia convertit en un best-seller. El tercer. Narrada en primera persona, explicava aterradorament i minuciosa els pensaments i les accions d'un assassí en sèrie.

"...quan la vaig veure baixar del taxi vaig saber que seria la següent víctima,... plorava i portava una arracada en forma de creu,..."

El seu èxit es basava en el treball i les bones aptituds que sempre havia tingut per l'escriptura. La bona documentació i el perfeccionisme de l'autor donaven als seus escrits una contundència i seguretat sense precedents.

"...els següents dies els vaig dedicar a planificar; em venien ereccions sempre que escollia el mètode de l'assassinat,..."

Però les muses li havien fallat sovint en èpoques anteriors. Durant aquells temps anava compungit, capficat i tenia sempre un humor de gossos. Intuïa que tot s'acabava. Els amics desaparegueren tots, foragitats pel seu mal tracte i el seu despotisme.

"...la dependenta de la ferreteria em va aconsellar aquell ganivet de serra petita; deia que era ideal per esquarterar qualsevol animal,..."

Un altre s'hagués enfonsat, però no ell. La seva ambició li va fer buscar un mètode d'inspiració. Si no venien les muses trobaria un altre sistema.

En Haarman, arraconat al carreró sense sortida, mentre temptejava el mocador xop de cloroform a la butxaca, llambregà la noia que s'aproximava caminant solitàriament per la vorera,... ningú no sospitaria que la nit de rebre el premi,...

"La musa va intuir que per llambregar-se es tenia que canviar d'indumentària". Doncs no, un altre foli a la paperera.
"La indumentària de la musa el va fer intuir que el llambregaria". Tampoc, no li podia donar el sentit acurat per començar aquella maleïda novel·la que tindria que estar ja embastada.
-I qui putes diu que tinguin que aparèixer muses? . O que el creador deu estar fent feina quan la inspiració li arribi?. Aquestes frases no li servien de res. Quan un està bloquejat, el que necessita és una bona bescollada a veure si la neurona es posa en funcionament.
El truc: Crear un títol i a partir d'aquí semblava que era la porta d'un riu cabalós on les idees sorgirien sense cap tipus d'aturall.
Tots els títols , feien companyia als folis, que ja sorgien de la paperera, arrugats amb mala folla.
Laura havia arribat aquella tarda amb el missatge esperat. El deixava.
Bona noticia per inspirar-se. No havia estat la seva musa ni quan s'enamoraren follament.
Podria escriure una novel·la molt sucosa de la seva relació.
Rafel no ho faria mai. No li veia cap sentit ara mateix.
Trucaren a la porta.
-Rafel Verdana?
-Si
-Un paquet per vostè
-Vol firmar aquí.
Amb quatre estripades desfer el paquet:un llibre. Conya marinera. "Aprengui a escriure una novel·la amb quinze dies". El va fotre contra la porta.
Ovidi, ja tenia la introducció de la seva primera novel·la: "Desventures d'un escriptor primerenc"

El cel s'ha tenyit d'un to groguenc i càlid just en el moment en que ha arribat a la clariana. Allà al mig desemboca el petit riu, que es deixa impregnar de tot el que l'envolta durant la travessia curta que el separa de la mar.

Sota l'arbre es treu la roba i les sandàlies; aquí cap indumentària és necesària. No s'ha trobat a ningú pel camí i sap del cert, per la cara esculpida en la tercera pedra, que aquest és el lloc.
Abans d'enfilar-se riu amunt, llambrega a banda i banda; vol estar sola.

La pujada és llarga, però els peus descalços se li acostumaran ràpidament a les pedres mentre pugi. Els arbres de la ribera s'agenollen al llit del riu, bevent pacients de la saba cristal.lina que corre riu avall amb una rialla, intuint que aquella font de vida és venerable.
Quan arriba al gorg on convergeixen dos rierols, s'enfila a la roca més alta, coberta de molsa, a esperar la nit. Un petit altar de pedra, expulsat de la muntanya.

I allà dalt, la musa de la natura canta i balla pels noctàmbuls atents. Si escoltes bé, podràs sentir com els sons es descomponen i s'armen de nou en una harmonia que omple, vessa i conmou.
I als mots, no caldrà invocar-los: vindran sols com sola passeja l'ànima creadora, fins que la toca, seductora, la llum.