RE: Repte LXXI (o 71 pels que no saben romà)

boigboig: mira què m'ha suggerit el teu tema i les teves paraules clau! Et sembla bé? I és que la disbauxa mnomés porta disbauxa. Sort que de tant en tant m'apareix el seny!
Escolta, que he intentat subratllar les paraules clau. HI HA 300 PARAULETES COMPTADES, però si te'n surten més és perquè han fallat els comandaments dels destacats.
;-)

------------------------------------------------

Si no hagués estat per aquella nit de borratxera, mai hagués deixat que em masturbessis a la platja.
I, tanmateix, va ser un acte enjogassat, plaent, sense pes específic.
Només que en tu no hi havia cap voluntat de joc, cap actuació a l'atzar, cap donament sense premeditació.
Amb la teva figura negra d'au, les ales batent i desplegades, malgrat la ginebra que havíem begut tots dos, tenies un objectiu concís: utilitzar-me.
Les estrelles, juganeres, s'amuntegaven al cel, els mol·luscs univalves enganxaven a la roca la seva carn llapissosa per poder xuclar la saba del mar, com els teus dits obrien el meu sexe per poder, després, xuclar-me.
Dits experts que mentre em fregaven la vulva panteixant i xopa m'excitaven circularment el mugró, amb l'alè expel·lit pels teus llavis bullent dins l'orella.
Després que jo fes que perseveressis en el teu frec eficient més enllà de la pujada màxima de graus, accionant-t'hi els dits amb urgència amunt i avall, en una davallada delitosa, vaig esclatar en riallades. Riallades frívoles, superficials, lleugeres, que tu no vas compartir.
Per fer-te'n també partícip, et faig fer pessigolles als costats de la cintura, a sota el braç, al coll, però tu no vas rendir-te.
Jo no vaig veure el perill. Tu ni tan sols m'agradaves. Però em vas ajudar a no haver de vomitar , acompanyant-me a fer aquella passejada. I ara, davant del mar, després d'haver-te deixat desfer la meva lligacama , vaig preguntar-te, rient:
-Però, què passa?
-Passen coses bones -vas dir només.
No sabia que després, a la teva habitació, descobriria una nova dimensió de la qual no podria sostraure'm, una ardència de llums febroses i fúcsies , una embranzida que em portaria a l'ansietat de tenir-te a totes hores, fins que tu, just quan volguessis, em foragitessis amb violència i sense cap contemplació.

(300 paraules)

Si no hagués estat per aquella nit de borratxera, mai hagués deixat que em masturbessis a la platja.
I, tanmateix, va ser un acte enjogassat, plaent, sense pes específic.
Només que en tu no hi havia cap voluntat de joc, cap actuació a l'atzar, cap donament sense premeditació.
Amb la teva figura negra d'au, les ales batent i desplegades, malgrat la ginebra que havíem begut tots dos, tenies un objectiu concís: utilitzar-me.
Les estrelles, juganeres, s'amuntegaven al cel, els mol·luscs univalves enganxaven a la roca la seva carn llapissosa per poder xuclar la saba del mar, com els teus dits obrien el meu sexe per poder, després, xuclar-me.
Dits experts que mentre em fregaven la vulva panteixant i xopa m'excitaven circularment el mugró, amb l'alè expel·lit pels teus llavis bullent dins l'orella.
Després que jo fes que perseveressis en el teu frec eficient més enllà de la pujada màxima de graus, accionant-t'hi els dits amb urgència amunt i avall, en una davallada delitosa, vaig esclatar en riallades. Riallades frívoles, superficials, lleugeres, que tu no vas compartir.
Per fer-te'n també partícip, et faig fer pessigolles als costats de la cintura, a sota el braç, al coll, però tu no vas rendir-te.
Jo no vaig veure el perill. Tu ni tan sols m'agradaves. Però em vas ajudar a no haver de vomitar, acompanyant-me a fer aquella passejada. I ara, davant del mar, després d'haver-te deixat desfer la meva lligacama, vaig preguntar-te, rient:
-Però, què passa?
-Passen coses bones -vas dir només.
No sabia que després, a la teva habitació, descobriria una nova dimensió de la qual no podria sostraure'm, una ardència de llums febroses i fúcsies, una embranzida que em portaria a l'ansietat de tenir-te a totes hores, fins que tu, just quan volguessis, em foragitessis amb violència i sense cap contemplació.

La festa en què havia posat tantes expectatives, com acostuma a passar, l'estava decepcionant. Les franceses, veïnes en aquell càmping de la costa, amb prou feines podien articular alguna paraula, de la quantitat d'ampolles de ginebra que havien polit. Si bé aquest fet era convenientment aprofitat pels seus amics (ara el seu company de tenda el convida, amb una lligacama fúcsia fent-se passar per cinta pel cabell, a unir-se a l'orgia improvisada que han muntat), ell no se sentia d'aquesta mena de trepes.

Era l'agost i la música retronava sota el cel estrellat. Els ritmes engrescadors que sonaven, per a l'Eric eren pesats cops al cor. Decidí d'allunyar-se cap al límit del descampat, tot esquivant un company que es vomitava els pantalons al compàs de la cançó de l'estiu.

Poc després, quan les insistents percusions electròniques semblaven ja un record llunyà, la vista se li omplí de petits nuvolets d'escuma que neixien i morien ràpidament. Des de dalt d'aquell petit penya-segat tan sols se sentia el mar xiuxiuejar secrets a qui volgués acostar-s'hi prou com per a escoltar-los. S'atansà lleugerament cap a aquell món que s'imaginava pacífic i acollidor, i l'alcohol que a aquelles hores ja xopava el seu cervell fou decisiu per fer-lo perdre l'equilibri.

Caigué dins l'aigua, que no li semblà ni freda ni calenta. La roba molla l'incomodava, així que se la treié pausadament. Quan finalment quedà nu, s'adonà que respirava amb normalitat, tot i trobar-se envoltat d'aigua.

A pocs quilòmetres de la festa, mentre menjava unes algues llefiscoses però saboroses, un peix espasa el somrigué. Sorprès, l'Eric li tornà el somriure, moment que la bestiola aprofità per a acostar-se perillosament als seus genitals.

Aquesta nit hem tingut el zopar d'empresaaaaa!! Quin zopaaaaar!! M'ha tocat al costat de la Crusado Magicooooo!!! En portava un de color fúcsia llampant amb uns dibuixets d'unes fastanagues que semblava una indirecta. Quan ja la tenia mig convençuda ferquè entre els doz ens hem begut totes le futelles del davant, ha vomitat pfobreta i ha vingut el cap de Pfroooducció, el cabró. I han anar a pfroduir junts, miraquemopensava. I jo, després que m'han donat la panera, doncs cap a casa. I ara, aquí estic... ensumant la lligacama que li vaig prendre aquell dia a la fotocofiadora. Res engrescador, la feritat, perquè jo de petixista no en sóc. Diu la mare que sóc Boyer. Només volia dir-vos que jo us estimo.

Qwertyuiop`+ (és un felataire)

I ara noooo tinc sooooon. Així que, he agafat la fanera plena de productes catalans menys el xorisssssso que és de Sala manca (què vol dir Sala Manca araquipensu, què els hi manca?) i he tret una fotella de ginebra i el xorisssu. Com que sóc imaginatiu he buidat la fotella a la motxil·la on poso el Aquabio de la Muntanbaic i ara la tinc penjadeta a l'esquena i jo vaig xurrufant i xurrufant... i una mossegadeta de xorissssu. Aaaaaaah quin plaeeeeer (qui no s'acontenta és perquè no pot). Us eztimaria a tots, un darrera l'altre.

Asdfghjklñ´ç (felataria)

I m'he dit, deixa'm fer el fepte que el foigfoif és com jo i m'entendrà a la primera, encara que no em doni el premi ferquè araquipensu com se li poooot donar el premi a un tio que va més mamat que la pipona del Tom Cruuuus? Però el foigfoig es futarà un fanxot de riure d'aquitesperu Baldumeru.

12345567890'¡ (provando provando el tecladoooo!!)

Peeeer què no ve alguna a que l'ezzzztimi, colloneees?

La farra esfaiadora:

La festa va començar com sempre amb la nominació del MochoMan a la palla més curta: així doncs pantalons avall i a cascar-se-la. Aquell cop vaig ser el primer a corres i em vaig salvar.
Tot i que ser el MochoMan tenia les seves avantatges a altes hores de la matinada, per ser la baieta, un punt de recolzament extra, molt útil en cas de pèrdues d'equilibri; a mi no em molava gaire. No sé per quina mena d'alineació còsmica quan em tocava ser-ho a mi, algú ensopegava amb el cubell ple de vomitades, i és clar quan fregava tot borratxo aquella substància relliscosa sempre acabava rebolcant-me amb ella per terra.
El tema de la festa, sempre fèiem les festes temàtiques nosaltres, era la roba interior de la meva xicota. Tots portàvem unes calces, uns sostens o un lligacames al cap, qui no tenia xicota el portava de la seva veïna, germana, mare o... àvia.
Bé doncs, fins aquí no tenia res d'especial la nit, molt música, crits, ginebra, whisky, etc... tot normal fins que va arribar el pesat del veí. Normalment, d'ell s'encarregava el Joan, l'etern amfitrió, el convidava a unes copes i li donava uns copets a l'espatlla de tan en tan per tal que no es sentis gaire desplaçat. Fins que s'adormia, llavors li fèiem les mil i una.
Aquell dia però, el veí no va entrar, ningú es va adonar de res fins que va arribar la primera intervenció del MochoMan. Va fer la seva gran entrada triomfal, en pilotes, per no tacar-se. Tots el corejàvem: MochoMan, MochoMan.
En passar la baieta aquell terra color marfil es tenyia d'un fúcsia que s'anava enfosquint. Recordo les rialles trencades per el crit d'algú que va dir és sang...
El fill de puta del veí havia matat en Joan.

Vaig entrar sense massa entusiasme, però la resta del grup havia majoritàriament votat per acabar la nit en aquell local.
Vaig empènyer amb cara de "jo sóc guai" la porta, cap endins, donant a la vegada una ullada ràpida al tema; no havia estat mai en aquell antre lúgubre (eufemisme per dir friki).
Hi havia estenedors de roba macabrament disfressats de làmpades-aranya, dels que en penjaven lligacames, tangues i fotos eròtiques. En la foscor, ressaltaven les tonalitats estrambòtiques: vermell sang, verd llampant, fúcsia i negre lluent.

Si bé l'ambientació podia arribar a tenir certa gràcia, la música era horrososa. No em podia creure que, fins i tot en aquell submón d'alienígenes i marginats socials, hagués arribat el fenòmen delregetón.
Les meves amigues s'espaterraven sobre i entre les cames d'aquells mulatos que neixen ballant i lligant alhora, purs instints innats, i una d'elles ja coquetejava descaradament amb un paio amb cara de yonki que segurament seria la seva víctima. Així que n'hi havia per estona. Em vaig acostar a la barra.

*

La ginebra, molta, i els miralls, trencadets, disposats en sanefes ambigües, mirallejaven a través d'entre els meus dits, el gel i el got llarg i esvelt. Al cap d'unes quantes copes, ni la música era tan insuportable ni els homes estaven tan malament. De fet, aquelles ombres misterioses i els reflexes fluorescents donaven un caire exòtic a les pells, i els ulls hipnotitzats per l'alcohol i la psicodèlia brillaven suggerents. La música, dins les venes, es recomponia caòtica; resultant un rock progressiu que m'extasiava. Per moments, però, tot s'emboirava i perdia l'equilibri.

*

L'escena final d'aquella nit de vici i perversió devia ser divertida: un mulato i un yonki ajudant-me a vomitar entre dos cotxes mentre les amigues, fastiguejades, giraven la cara: jurant no tornar a sortir amb mi.

Aquesta lligacama m'està matant! Cada any el mateix per Cap d'Any. la festeta dels collons. Apa a fer el numeret del Can-Can.

“Somos ...somos les vedettes de los cabarettes... tachin tachin tachin...”

I clar a vestir-se de pena, maleït el dia que per fer-me el graciós vaig fer el primer numeret. Deu anys! Deu anys fent aquesta porqueria, en festes de solters, aniversaris i altres bacanals i el cas és que em guanyo una bona pasta. Un dia d’aquests truco al Quim que ja en tinc prou, que s’ha acabat, que em faig fàstic, que vomito cada vegada que faig l’espectacle. Una borratxera ben grossa, he d’estar calentonet, ja m’enteneu oi? Una ampolla de ginebra sencera que m’empasso, abans de sortir al pati de lleons.
La música sona, sortim, som quatre nois. Ensenyo la lligacama de color fúcsia i tots els pels de la cuixa que sobreïxen, el local esclata en plors i rialles. Aixeco la cama i amb el tu-tú i les mitges transparents negres i el paque... ... salta a la vista. La part on s’uneixen el coll i el pit sembla un niu de pardals. Les sabates no les puc suportar, de taló d’agulla diuen. Agulla? Faig com si caigués al terra. M'aixeco fent tentines i em passo la màper la cara. El pintallavis s'escampa per la galta, el rimel regalima i el coloret... bé que semblo un retrat de la Gioconda distorsionat per un software d’aquests d'acolorir.
La gent es tira per terra en un atac de riure vertiginós. Finalment tot s’acaba. Quatre tios fets i drets, quina pena! I el cas dels casos més extraordinaris mai esbrinat és que a la gent LI A-GRA-DA! És un misteri digne d’en en Sherlock Holmes.
En fi el que he dit que s’ha d’acabar i punt.

Al instant de sentir el plor del meu nounat el cor em bategà amb força i unes reaccions d'alegria i plor, d'inquietud i benaurança ,d'incertesa i tendresa i un no sé que a l'ànima , em varen envaí el meu cos de partera .No he esbrinat mai si aquest sentiments son propis de totes les novel-les mares o be eren pel fet de ésser el fruit d'una nit de borratxera. No cal ni un pensament més, ara el meu petitó Jan m'omple de felicitat.
Avui, segur influenciada pel dia boirós i fred, recordo aquella nit i en quatre paraules vull escriure la bogeria d'una nit d'alcohol.
Només tenia 17 anys ,els pares estaven fora de viatge, les amigues ,totes més grans d'edat, em varen convenç-se de fer una festa a casa. Em va semblar divertit i em vaig animar tan fins al extrem de posar-me un vestit de color fúcsia amb un gran tall que arribava a la cuixa i que deixava entreveure una lligacama negre amb una flor vermella.
Els nois portaren totes les begudes , coca-cola, whisky ,ginebra i no sé quines més , que barrejaren amb coneixement per resultar una beguda dolça que passava sense cremar, jo la trobava molt bona i desconeixedora dels efectes bevia sense parar .Recordo per un moment que tot girava i girava ,vaig vomitar ,desprès, perdí la consciencia i en recuperar-la em vaig despertar nua al llit dels meus pares.
Jo no coneixia aquells nois i les "amigues " deien que elles no sabien res del que havia passat i que jo ja era grandeta......
Als nou mesos ,lluny i sola de la família ( els pares no em perdonaren ) vaig parir al petitó.
Ara Jan és la meva raó de viure.

Els excessos etílics i el baix rendiment neuronal provocaren que el seu despertar no fos, precisament, on ell hagués desitjat.
La minsa llum que penjava del sostre, barrejada amb el gust agre del seu vomitar, l'anaven arrencant d'aquell son pastós del que no aconseguia desfer-se'n del tot.


Com flaixos intermitents arribaven a la seva ment, unes cames llargues, un micro-vestit blanc i uns llavis pintats de fúcsia. Ballava insinuant-se mentre ell ofegava, en gots de ginebra, la seva excitació. Era el primer cop que la veia al Bananas, n'estava segur. Era joveneta i se la veia força fràgil.

Sortiren junts del local, a quarts de cinc i es dirigiren a l'aparcament que s'obria just al davant. Ell la tenia presa per la cintura i ella li magrejava l'entrecuix... Pujaren al cotxe i es dirigiren cap a les afores, on ell vivia.
La conducció no era fàcil, doncs, entre la desinhibició acumulada per la beguda i les arts estratègiques d'aquell bombó que no parava d'ensenyar-li la lligacama, a punt estaren de sortir-se de la carretera, al revolt de Miramar.
Just parar, ella li va fer un sucós petó buscant la seva llengua amb desesper i la seva mà dreta palpà el membre que fruïa al seu tacte. Però, l'escalfor, de cop, pujà al front d'ell, a les parpelles, al coll......la respiració s'entrebancà i......un fil de veu es perdé entre les ombres de la nit i la rialla d'ella.

*

Era a l'hospital.

- Tot i que ha begut massa, ja li hem fet un rentat gàstric. I ara, faci un esforç ....què recorda abans de que el trobés la policia, despullat al Castell de Montjuïc?

El camarlenc i el cardenal tresorer, esbufegant i sufocats, es dirigeixen a l'habitació del Papa. Per les àmplies estances, reverberen uns estranys càntics. Les monges assistentes corren amunt i avall, esvalotades. Algunes ploren i es persignen.
Ses eminències s'alcen la sotana, neguitosos, per avançar més de pressa.
Lívids, arriben, i se'l troben cabriolant. Rere cada saltiró, trontolla i fa una reverència, mentre va cantant una popular tonada alemanya.
Damunt del cap, en comptes del birret blanc, hi porta una lligacama fúcsia.
-Podem ajudar a sa santedat...? -pregunta el camarlenc.
-No...! Corruptes...! Escarbatons foscos...! Jo sóc el blanc i vosaltres els foscos...!
-Heu de descansar, santedat. Us acompanyem fins al llit...?
-Què estàs dient, fill meu...! -exclama el Papa. -. No saps que l'homosexualitat és pecat...? Ai... trapella...!
Tots dos cardenals surten de l'habitació, contorbats.

-Com ha pogut passar...?
-M'han dit que algú li ha posat ginebra a les medicines.
-I ara què fem...?
-No ho sé, però això no ha de trascendir.

De sobte, per davant dels curials, passen corrent dos individus amb una càmera de televisió.
-És la RAI, estem perduts...!
-Aturint-se...! -crida el tresorer.

I corre rere els reporters.

El papa, tentinejant, surt de l'habitació i barra el pas al cardenal.
-Excomunicat...! -crida, mentre l'apunta amb el dit, i arrufa les celles, colèric. -. Sóc infal·lible, recordes...?
I es tanca dins la seva cambra amb els periodistes.
-Sa eminència porprada s'asseu abatut, amb les mans al cap.
-I ara per què s'endropeix vostè...? - li pregunta el camarlenc.
-Que no ho veu que m'ha excomunicat...? És terrible...!
-Però si està borratxo...!
-Ell no es pot equivocar...

I comença a sanglotar; fins que, del mateix neguit, vomita.
Per la televisió, ressonen en directe les paraules infal·libles, a cops com un balbeig, de sa Santedat el papa Benet XVI.

Ja són les sis de la tarda, una hora tan bona com qualsevol altra per acabar amb la borratxera. Per la tele fan aquella cançó de la Madona tan fastigosa però que ara amb litres i litres de ginebra em sembla una meravella, una poesia, un retrat d'aquest dia amb això del "times goes by so slowly". Començo a saltar i mirar de ballar com ho fan al vídeo però després del primer salt mortal ja sóc de morros al terra. El cap em fa mal, tanco els ulls i els acluco a poc a poc mentre passa el terratrèmol de dotze graus i les parets tornen a ser blanques i no pas fúcsia, o verdes, o d'aquest color de merda que les veig. M'aixeco, el terratrèmol no ha acabat i començo a vomitar: com si de un missatge còsmic es tractés, una substància feta de mucosa, alcohol i la truita del matí cau sobre la carta que ha començat aquesta epopeia. Ric, em trenco fins encanar-me i mentre m'apropo al lavabo, m'aturo un moment davant l'habitació de ma germana: em netejo la boca amb el palmell i agafo el pom amb satisfacció. Entro. A dins tot és tan bonic, tan ordenat, tan... tan guai. Remeno els calaixos i de sobte trobo al racó més amagat uns tanguites negres de pell tan petits que haurien de rebre un altre nom, un lligacama, un antifaç i una ploma d'estruç. Imagino ma germana i ric un altre cop. Em poso l'antifaç i arribo al lavabo on em rento la cara i em trec la roba. Recordo la Madona i torno a ballar. De sobte em miro al mirall: sóc ridícul, fastigós, un nadó incapaç d'afrontar els problemes. Començo a plorar i ploro fins veure el pare al costat de la porta.