Detall intervenció

RE: Repte LXIV (ella o jo)

Intervenció de: defoe | 28-11-2005

Havia de triar entre ella o jo. Tenia un gran dubte. Ella tan sols acabava d'aparèixer a la meva vida, només feia uns quants mesos, havia anat tot molt ràpid, a poc temps d'haver-la conegut ja li regalava bijuteria de zirconi, molt cara per cert, li dedicava tot el meu temps, i clar, em vaig oblidar de l'altra part de la moneda, la meva família, la gent que m'havia fet veure per primer cop aquelles estrelles fabuloses, tan màgiques, aquelles persones que van deixar una marca a la meva petita vida.
Havia de triar, blanc o negre, vida o mort, ella o jo. Em posava a mi mateix perquè deduïa que sense la meva família poca cosa era. Ells m'havien fet tal i com jo era. Devia ser que ni molt menys m'estimava ella tant com a la meva família, la meva solució era assertiva, més noies trobaré en aquest món, però de famílies, per mi, només n'hi ha una.

Respostes

Repte LXIV: transcendir el sol naixent.
quetzcoatl | 28/11/2005 a les 03:34

[Respondre]

Només si t'hi apropessis prou intuïries que la sang segueix fluint dins les seves venes; a batzegades lentes, una quietud viva.
La llum sobre la seva pell xopa de vida l'ànima amb els primers rajos de sol; que es filtren endins, ramificant-se i rebentant-se com petites explosions de diòxid de zicorni: com pólvora cristal.lina en la foscor. Els déus bufen espores de vida en l'abisme.

Un punt: lluminós, com una estrella eixamplant-se lentament. Una llum prenent forma i calidesa, familiar i propera; hom podria, si volgués, acariciar-la amb la punta dels dits.
Creació plena. Simbiosis. Equilibri...

Estén lentament un braç davant seu, removent per uns moments l'aire quiet que l'envolta, i sent com l'assenyalen a ell també: coreografia perfecta del mirall que encara no veu. Enllà de les parpelles closes, però, l'inconscient -sempre assertiu- fa el mateix gest acusatiu a la consciència.

*

Algú baixa la persiana: el sol molesta.
Però l'esperit obert és tan vulnerable...!

Ombres gasoses s'apoderen de la llum. L'esquerden amb la reverberació del dubte i l'estridència de l'exterior: vertígen de la vida rutinària.

Emmirallant-se, per uns moments no sabrà qui és qui... la por instal.lant-se-li a les retines.
I, a l'altra banda, potser tu li piquis l'ullet

Repte LXIV: transcendir el sol naixent (aquí, perdó)
quetzcoatl | 28/11/2005 a les 03:37

[Respondre]

Només si t'hi apropessis prou intuïries que la sang segueix fluint dins les seves venes; a batzegades lentes, una quietud viva.
La llum sobre la seva pell xopa de vida l'ànima amb els primers rajos de sol; que es filtren endins, ramificant-se i rebentant-se com petites explosions de diòxid de zicorni: com pólvora cristal.lina en la foscor. Els déus bufen espores de vida en l'abisme.

Un punt: lluminós, com una estrella eixamplant-se lentament. Una llum prenent forma i calidesa, familiar i propera; hom podria, si volgués, acariciar-la amb la punta dels dits.
Creació plena. Simbiosis. Equilibri...

Estén lentament un braç davant seu, removent per uns moments l'aire quiet que l'envolta, i sent com l'assenyalen a ell també: coreografia perfecta del mirall que encara no veu. Enllà de les parpelles closes, però, l'inconscient -sempre assertiu- fa el mateix gest acusatiu a la consciència.

*

Algú baixa la persiana: el sol molesta.
Però l'esperit obert és tan vulnerable...!

Ombres gasoses s'apoderen de la llum. L'esquerden amb la reverberació del dubte i l'estridència de l'exterior: vertígen de la vida rutinària.

Emmirallant-se, per uns moments no sabrà qui és qui... la por instal.lant-se-li a les retines.
I, a l'altra banda, potser tu li piquis l'ullet.

RE: Repte LXIV (ella o jo)
defoe | 28/11/2005 a les 07:58

[Respondre]

Havia de triar entre ella o jo. Tenia un gran dubte. Ella tan sols acabava d'aparèixer a la meva vida, només feia uns quants mesos, havia anat tot molt ràpid, a poc temps d'haver-la conegut ja li regalava bijuteria de zirconi, molt cara per cert, li dedicava tot el meu temps, i clar, em vaig oblidar de l'altra part de la moneda, la meva família, la gent que m'havia fet veure per primer cop aquelles estrelles fabuloses, tan màgiques, aquelles persones que van deixar una marca a la meva petita vida.
Havia de triar, blanc o negre, vida o mort, ella o jo. Em posava a mi mateix perquè deduïa que sense la meva família poca cosa era. Ells m'havien fet tal i com jo era. Devia ser que ni molt menys m'estimava ella tant com a la meva família, la meva solució era assertiva, més noies trobaré en aquest món, però de famílies, per mi, només n'hi ha una.

RE: Repte LXIV: Per què, l'existència?
Jere Soler G | 28/11/2005 a les 15:45

[Respondre]

La física es mirava la pedra de zircó; el jacint vermell i bru, fill del matrimoni entre la sílice i el zirconi; li brillava com una estrella damunt del dit.
-És molt bonic. - li digué.
-Ara haig de treballar. -respongué el filòsof.
-Per això l'anell? Per a tenir-me contenta...?
-Quan acabi, soparem.
-Et vull ajudar.
-D'acord. ¿Per què l'existència? Ràpid, que m'esperen l'article.
-Els quarks...
-Què...?
-Divuit quarks de sis sabors i tres colors, però no tenen colors ni sabors, són etiquetes...
-Ah...! I res més?
-També tenen spins diferents...
-Spins?
-Sí... les vegades que has de girar-los per a veure'ls la mateixa façana... ¿Saps que hi ha quarks als quals cal donar dues voltes, o sigui tres cents seixanta graus, per a tenir al davant un altre cop la mateixa façana...?
-No té lògica...
-Amb la teva lògica no saps per què hi ha coses...!
-I els quarks ho fan tot...?
-Sens dubte...! Tot...!
-També el somriure d'un infant?
Ella mogué el cap assertiva.
-Massa coincidència. -conclogué ell.
-Tenint en compte una infinitud d'assaigs, és un succés segur...
-I per què hi ha quarks?
-Perquè han d'existir totes les possibilitats... i una de les possibilitats és que hi siguin...

RE: Repte LXIV - ^Qüestions trascendentals^
Màndalf | 28/11/2005 a les 21:19

[Respondre]

Jo sóc un tipus encantador, sens dubte. Tothom ho diu, fins i tot la meva mare. La meva simpatia personal m'ha fet grans favors, sobretot laboralment. Però tinc un problema: no sé reconèixer les qüestions transcendentals, què hi farem. La veritat és que no sé si realment és un problema o senzillament un tret de la meva estrella. També he de reconèixer que tinc cops amagats; m'agrada fer coses diferents, una mica estrafolàries diguem. Com posar-me una pedreta de zirconi a la solapa. O, també, tirar-me llufes a les aglomeracions de gent. M'encanta.
Una potent combinació de les meves característiques va influir darrerament en la meva vida. Perquè no vaig poder aguantar-me. El meu instint creador no va poder resistir-ho. Anava tot el Consell d'Administració a l'ascensor i un servidor. Jo vaig pensar que era una llufeta i que s'escamparia per l'ambient com un guerriller arrossegant-se amb el ganivet a la boca, letal. Però va sortir granota. Un pet espatarrant. Tot el Consell em va mirar; un va començar a riure i la resta, en un contagi assertiu, el van seguir. Tots van sortir esperitats a la planta següent escollonant-se. Ara sóc el Director d'Innovació a la multinacional de publicitat.

Repte LXIV. Diamant
manila | 28/11/2005 a les 21:56

[Respondre]

És prima, àgil, lleugera. Té un aspecte polit i endreçat. El cabell, recollit en una cua, és elàstic i viu, i es mou al ritme de la seva activitat.
Sempre em cuida. Em posa més bombonets de xocolata al platet del cafè, o quan no ha passat el viatjant, m'hi posa galetetes fins omplir-lo.
Té uns ulls rasgats, lluents com dues estrelles. Quan somriu, arrufa una mica el nas. És un gest de la seva tendresa.
No és zirconi, sinó diamant.
Ja no em demana què vull prendre. Em serveix el cafè directament, ben calent, ben fort, amb escuma, i ple de les mostres del seu agraïment.
Un dia només li vaig acabar de pagar el compte de la botiga de queviures. Ho vaig fer espontàniament, sense cap dubte, i ara ella m'ofereix la seva estimació.
Diu que és de prop de Shanghai. Aquí la tracten malament, però ella és assertiva i es recolza en qui l'accepta. Jo em meravello de la cultura sencera que porta en si.
Els nostres gestos han estat sincers. Ens donem els que ens fa falta, i no som lluny l'una de l'altra.
I els ponts que llancem per viure són transcendentals per tirar endavant.

RE: Repte LXIV- Una qüestió trascendental
angie | 28/11/2005 a les 22:01

[Respondre]

La colla d'amics els abrigaven, potser massa, n'eren tants....
Els ulls sempre crepitaven quan ella era al seu davant.

Però ni el fet de deixar sola una cadira,
per a ocupar, just al seu costat,
era suficient ajuda, per a dir-li,
a cau d'orella, que n'estava enamorat.

El dubte, ambdos, acompanyava,
matí i tarda, a l'institut,
fins i tot, quan després d'anys es retrobaren,
per casualitat, un dilluns fent un vermut.

Com brilla amb la llum el zirconi,
el cor ofegat d'emoció i atzar,
com les paraules que es deien, però no sentien,
amb el llenguatge del seu mirar.

El destí els oferia oportunitats....
de tots colors, de tots aromes ......
des de l'estiu, fins la tardor,
i quan emblanquia tot,
la neu més nova.

Univers traïdor.... mostra altre cop sa presència,
envia-li del batec de sa estrella, només l'essència.

Cor covard, prem les venes i crida,
dóna-li, si et plau, resposta assertiva .........

Però, d'això ja fa massa temps,
l'univers i el cor,
orgullosos,
deixaren la resposta per al vent,
i aquest, trapella,
l'amagà entre boscos,
on sota les ombres deuen restar,
les questions de trascendència,
d'aquell parell d'enamorats,
que no tingueren mai correspondència.

Patologia maligna
boigboig | 28/11/2005 a les 22:27

[Respondre]

L'eminent patòleg clínic, doctor Romagosa i Ventllocs, estrella de la ciència catalana i conegut filantrop, contempla amb cara de sorpresa els fulls que han sortit de l'impressora durant les últimes hores. Les dades són irrefutables: després d'anys d'estudis, d'anàlisis exhaustius de la població, de matinades interminables de feina del seu equip, ha trobat la raó última de la maldat humana. Sí, les dades ho diuen tot: la maldat humana és pot mesurar simplement analitzant la quantitat de zirconi en sang.
El doctor s'enfonsa en la cadira, amb el dubte gravat en el rostre: tots aquells anys de ser bona persona, de assistir a l'església cada diumenge, de reprimir els seus impulsos i desitjos més baixos, de intentar viure de manera assertiva, tot, tot, només per una quantitat gairebé indetectable de zirconi a la sang?
A la matinada, quan el sol comença a diluir les foscors de la nit, el doctor s'aixeca de la cadira i agafa decididament una xeringa, s'apropa a la prestatgeria i agafa amb decisió una ampolleta, hi introdueix l'agulla i seguidament se la injecta a la vena. Mentre cau, amb un rictus de felicitat a la cara, podem veure escrites dues paraules a l'etiqueta de l'injectable: zirconi diluït .

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

RE: Repte LXIV (ella o jo)

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats