Detall intervenció

RE: REPTE CVIII

Intervenció de: Buk | 30-03-2006


Riiiiiiiiiiiinnnnngggggggg..... Merda. El despertador anunciava amb impertinència un nou dia. Cinc minuts més, va pensar. Va temptejar la tauleta de nit a la recerca del rellotge fins que ho va tirar a terra. Alguna cosa va cruixir al seu interior i va deixar de sonar. Després de vestir-se, va marxar cap a l'escola. L'autobús era ple de perdedors, que com ell, es dirigien als seus llocs de treball mal pagats. Quan es van torçar tant les coses? Quan va llançar ell la tovallola? Qui sap. El seu gran somni havia estat ser escriptor. Va estudiar magisteri. Va creure que com a professor tindria gran varietat d'horaris i moltes vacances, el que li permetria dedicar-se a escriure. Treballaria només temporalment. No malversaria el seu temps. Potser un parell anys. Fins que acabés la seva gran novel·la. Però mai va escriure aquesta novel·la. Els dos anys es van convertir en quatre, i els quatre en deu... i ara estava atrapat. Atrapat donant classes a busca-raons sense cap motivació. A més, Què els podia ensenyar ell? Recitava el que estava escrit en els llibres. Coses descobertes per gent que portava morta molts anys. Hipotenuses, catets, arrels... Bestieses.
Estava arribant al seu destí. De lluny s'endevinava la silueta de l'escola. Havia d'aixecar-se per sol·licitar parada. No obstant això, no va poder fer-ho. Se sentia incapaç de continuar amb la rutina de cada dia, però si es passava de la parada, hauria de caminar gairebé quinze minuts. I feia calor. Hauria de sol·licitar la parada. Però no podia. Va decidir que encara no estava derrotat. Potser ho estaria aviat, però encara no ho estava. Presentaria batalla. No aniria a l'escola aquell dia. No aniria enlloc. Havia d'allunyar-se. Del col·legi, de la seva dona, de la hipoteca, de tot. Va continuar assegut. El conductor va passar de llarg la parada, i ell va contemplar satisfet com el vell edifici es perdia rera el bús.


Respostes

  • Me'n descuidava
    Biel Martí | 28/03/2006 a les 17:39

    Només acceptarem un repte per participant, de manera que si ens feu escollir entre dos, els eliminarem tots dos, que quan ens hi posem, la CANÇÓ (song pels seus amics de Londres) i jo som l'hòstia de xungos, marrulleros, bergants i busca-bregues.
  • RE: Aquells anys bojos
    Àfrika Winslet | 29/03/2006 a les 00:48

    Recordo, nostàlgica, aquells anys bojos, aquells matins a dos quarts de vuit quan anava cap a l'escola. Pel camí em trobava sempre el Jordi, l'Elisabeth, la Laia i el Gerard. És curiós pensar ara com van canviant les coses al llarg dels anys, com vàrem canviar nosaltres... però el camí seguia sent el mateix. De vegades parlàvem i rèiem, d'altres només badallàvem, especialment els dilluns. La Beth sempre comentava els deures mentre el Jordi l'empipava amb alguna broma absurda, fins que ella arrugava els morros i, amb aquells ulls de ràbia, li deia "ja no t'estic!". I és que en Jordi era un busca-raons. Com vaig riure el dia que ella parlava sobre l'hipotenusa del triangle... el Jordi li va dir "Però si és molt fàcil! Només has de sumar els catets i dividir-los per dos!" Llavors, la Laia li contestà "Així no es fa, tu sí que ets un catet!". Aquella frase va quedar per sempre, rèiem molt quan ho recordàvem. Després va venir l'època en que van obrir la tenda de xuxes i malversàvem les nostres cent pessetes de la setmana en xiclets que deixaven la llengua blava i bosses de patates amb cromos de les pel·lícules de Disney. Quina il·lusió feia trobar aquell cromo tan desitjat per tots! I que difícil era acabar les col·leccions... si no impossible! Però aquella època també va quedar enrere, precedida pel primer petó. Mai hagués pensat que fossin tan suaus i dolços els llavis del Gerard... aquell noi tímid i enigmàtic que m'encisà amb els seus ulls blaus, agafant-me de la mà pel carrer i regalant-me un peluix on posava: T'estimo... aquella paraula que no va saber dir mai.
    • RE: RE: Aquells anys bojos (aquest és el bo!)
      Àfrika Winslet | 29/03/2006 a les 09:20

      Recordo, nostàlgica, aquells anys bojos, aquells matins a dos quarts de nou quan anava cap a l'escola. Pel camí em trobava sempre el Jordi, l'Elisabeth, la Laia i el Gerard. És curiós pensar ara com van canviar les coses al llarg dels anys, com vàrem canviar nosaltres... però el camí seguia sent el mateix. De vegades parlàvem i rèiem, d'altres només badallàvem, especialment els dilluns. La Beth sempre comentava els deures mentre el Jordi l'empipava amb alguna broma absurda, fins que ella arrugava els morros i, amb aquells ulls de ràbia, li deia "ja no t'estic!". I és que el Jordi era un busca-raons. Com vaig riure el dia que ella parlava sobre l'hipotenusa del triangle... el Jordi li va dir "Però si és molt fàcil! Només has de sumar els catets i dividir-los per dos!" Llavors, la Laia li contestà "Així no es fa, tu sí que ets un catet!". Aquella frase va quedar per sempre, rèiem molt quan la recordàvem. Després va venir l'època en que van obrir la tenda de xuxes i malversàvem les nostres cent pessetes de la setmana en xiclets que deixaven la llengua blava i bosses de patates amb cromos de les pel·lícules de Disney. Quina il·lusió feia trobar aquell cromo tan desitjat per tots! I que difícil era acabar les col·leccions... si no impossible! Però aquella època també va quedar enrere, precedida pel primer petó. Mai hagués pensat que fossin tan suaus i dolços els llavis del Gerard... aquell noi tímid i enigmàtic que m'encisà amb els seus ulls blaus, agafant-me de la mà pel carrer i regalant-me un peluix on posava: T'estimo... aquella paraula que no va saber dir mai.
  • Yesterday
    Sol_ixent | 29/03/2006 a les 13:01

    Yesterday

    Diuen que això de ser mestre és una vocació, però n'estic convençut que aquest no és el meu cas. Entre d'altres raons, vaig escollir la feina perquè volia veure les coses des d'una perspectiva contrària a la meva faceta d'estudiant. Vaig treure'm sense problemes la carrera, igual que les oposicions per entrar a l'escola pública del poble, la mateixa on havia anat tota la vida.
    Jo, que de petit sempre havia estat un busca-raons al qual cap dels professors no podien ni veure, que durant la meva etapa d'adolescent m'amagava rera la portalada de l'edifici de l' escola per fumar els meus primers cigarrets o per descobrir el que eren els petons amb llengua, i que, fins que no vaig començar el B.U.P. vaig tenir un dels pitjors expedients acadèmics del centre.

    Els meus alumnes: una colla de joves que no passen dels setze, àvids de malversar qualsevol consell que pugui servir-los en un futur, que tenen més interès en saber com es fan els nens en comptes de calcular hipotenuses i arrels quadrades, de saber qui era Lenin o d'aprendre's els verbs irregulars en anglès de memòria.

    No obstant, cada matí m'aixeco amb ganes i il·lusió d'ensenyar-los quelcom d'útil a les seves vides, no estrictament en coneixements, sinó allò que realment pugui formar-los com a persones. I n'estic satisfet d'ésser més que un simple tutor, m'enorgulleix el fet d'haver aconseguit que em tractin com a un amic, un confident.
    I, de camí cap a la feina, tot escoltant al cotxe aquell vell CDs de "The Beatles", penso en com d'afortunat en sóc de poder compartir aquests anys amb ells, mentre va sonant aquella cançó que parla de temps passats i que a voltes tant nostàlgic em posa...

    • RE: Yesterday (+ versió bona!)
      Sol_ixent | 29/03/2006 a les 13:03

      Diuen que això de ser mestre és una vocació, però n'estic convençut que aquest no és el meu cas. Entre d'altres raons, vaig escollir la feina perquè volia veure les coses des d'una perspectiva contrària a la meva faceta d'estudiant. Vaig treure'm sense problemes la carrera, igual que les oposicions per entrar a l'escola pública del poble, la mateixa on havia anat tota la vida.
      Jo, que de petit sempre havia estat un busca-raons al qual cap dels professors no podien ni veure, que durant la meva etapa d'adolescent m'amagava rera la portalada de l'edifici de l' escola per fumar els meus primers cigarrets o per descobrir el que eren els petons amb llengua, i que, fins que no vaig començar el B.U.P. vaig tenir un dels pitjors expedients acadèmics del centre.

      Els meus alumnes: una colla de joves que no passen dels setze, àvids de malversar qualsevol consell que pugui servir-los en un futur, que tenen més interès en saber com es fan els nens en comptes de calcular hipotenuses i arrels quadrades, de saber qui era Lenin o d'aprendre's els verbs irregulars en anglès de memòria.

      No obstant, cada matí m'aixeco amb ganes i il·lusió d'ensenyar-los quelcom d'útil a les seves vides, no estrictament en coneixements, sinó allò que realment pugui formar-los com a persones. I n'estic satisfet d'ésser més que un simple tutor, m'enorgulleix el fet d'haver aconseguit que em tractin com a un amic, un confident.
      I, de camí cap a la feina, tot escoltant al cotxe aquell vell CD de "The Beatles", penso en com d'afortunat en sóc de poder compartir aquests anys amb ells, mentre va sonant de fons aquella cançó que parla de temps passats i que a voltes tant nostàlgic em posa...

  • Anem-hi tots corrent, corrent
    Filalici | 29/03/2006 a les 16:33

    Cada matí, deu kilòmetres de camí fins a l'escola. I cada matí els feiem corrent. Així és com hem anat sempre d'un lloc a l'altre els de la terra alta de la regió d'Asri, i així ho continuem fent.
    Acaronats per l'aire suau dels matins del nostre altiplà, amb els llibres sota l'aixella, el Sileshi i jo sortíem amb la primera llum del matí, ens ajuntàvem amb els cosins Kamale i començàvem, tots quatre, la nostra cursa particular.
    Era el moment més divertit i més despreocupat del dia. Un dia sí, l'altre també, la nostra terra ens omplia de petons els peus descalços, i no hi havia animal, ni al cel ni a la terra, que no observés admirat el nostre pas.
    Després, a classe, les coses ja no eren tan divertides. A mi sovint em resultaven carregoses, les lliçons, que si la gramàtica per aquí, que si la hipotenusa per allà, que si els antics emperadors...
    Tot i que el mestre era un sant baró, per mi les classes eren una cosa accesòria, una excusa per poder anar a córrer, una manera de malversar les hores entre explicacions estranyes i discussions amb el busca-raons d'en Yekuno, un company repelent que venia de cinc pobles més enllà.
    I és que a Asri potser correm per necessitat. Potser correm perquè no hi ha transport, perquè les distàncies són llargues. Potser perquè no hi ha més remei. Però sobretot correm perquè ens divertim. És per això que molts de nosaltres acabem donant la volta al món, flotant sobre les pistes d'atletisme. És per això que els nostres ídols més grans són els que triomfen en les curses de llarga distància. És per això que els més afortunats de nosaltres som els que, com jo ara, ens preparem per anar als jocs olímpics.

  • RE: REPTE CVIII
    Buk | 30/03/2006 a les 08:14

    Riiiiiiiiiiiinnnnngggggggg..... Merda. El despertador anunciava amb impertinència un nou dia. Cinc minuts més, va pensar. Va temptejar la tauleta de nit a la recerca del rellotge fins que ho va tirar a terra. Alguna cosa va cruixir al seu interior i va deixar de sonar. Després de vestir-se, va marxar cap a l'escola. L'autobús era ple de perdedors, que com ell, es dirigien als seus llocs de treball mal pagats. Quan es van torçar tant les coses? Quan va llançar ell la tovallola? Qui sap. El seu gran somni havia estat ser escriptor. Va estudiar magisteri. Va creure que com a professor tindria gran varietat d'horaris i moltes vacances, el que li permetria dedicar-se a escriure. Treballaria només temporalment. No malversaria el seu temps. Potser un parell anys. Fins que acabés la seva gran novel·la. Però mai va escriure aquesta novel·la. Els dos anys es van convertir en quatre, i els quatre en deu... i ara estava atrapat. Atrapat donant classes a busca-raons sense cap motivació. A més, Què els podia ensenyar ell? Recitava el que estava escrit en els llibres. Coses descobertes per gent que portava morta molts anys. Hipotenuses, catets, arrels... Bestieses.
    Estava arribant al seu destí. De lluny s'endevinava la silueta de l'escola. Havia d'aixecar-se per sol·licitar parada. No obstant això, no va poder fer-ho. Se sentia incapaç de continuar amb la rutina de cada dia, però si es passava de la parada, hauria de caminar gairebé quinze minuts. I feia calor. Hauria de sol·licitar la parada. Però no podia. Va decidir que encara no estava derrotat. Potser ho estaria aviat, però encara no ho estava. Presentaria batalla. No aniria a l'escola aquell dia. No aniria enlloc. Havia d'allunyar-se. Del col·legi, de la seva dona, de la hipoteca, de tot. Va continuar assegut. El conductor va passar de llarg la parada, i ell va contemplar satisfet com el vell edifici es perdia rera el bús.

  • Prohibit aturar-se
    angie | 30/03/2006 a les 14:21

    Quan l'Àngela va fer tretze anys s'adonà de que tot allò que les monges li havien estat inculcant que era el correcte, havia estat un intent de malversar la seva personalitat, la seva condició de dona i havia fet minvar la seva espontaneïtat.
    Aquell darrer curs al col.legi religiós tenia traces de ser un veritable malson. Cada dia en sortir de casa, enfilava el carrer Canvis Nous, saludava al forner que feia una cigarreta recolzat a la paret de l'obrador i rebia el bon dia del drapaire que xiulava feliç, apilant un munt de cartrons. Envejava aquell entusiasme, doncs ella era incapaç de somriure, començava un nou capítol d'argument ja conegut mentre avançava capcota sota la hipotenusa formada pels alts edificis i les seves ombres.

    Però aquell divendres, tot va canviar. Caminava com una autòmata per les voreres estretes, amb una olor a pixum que l'obligava a tapar-se el nas per tal de no treure l'esmorzar, quan en arribar a la placeta, prop de Correus, va haver-se d'aturar. El noi de Cal Coromines, el més busca-raons del barri, vestit de blau i amb un devantal blanc, omplia el cartell amb el menú del dia i amb una picardia sense normes, va llençar-li un petó tot convidant-la a apropar-se.
    Havia somniat el moment, l'havia esborrat molts cops de la seva memòria, però ara i allà, aquella sensació de trapelleria va ser la cançó que l'ajudà a despertar.

    D'ençà aquell matí, les passes foren fermes, lluny de la vorera, i l'aroma que inundava els sentits i li deixava les mans lliures per abraçar a aquell senyal de prohibició, feia olor de cafè i de massatge, olor que l'impregnava la brusa de l'uniforme i que l'Àngela respirava tot el dia mentre Sor Pilar la reprenia dient-li com havia canviat aquell any...

    • Prohibit aturar-se (modificat)
      angie | 30/03/2006 a les 17:34

      Quan l'Àngela va fer tretze anys, s'adonà de que tot allò que les monges li havien estat inculcant com a correcte, havia estat un intent de malversar la seva personalitat, la seva condició de dona i havia fet minvar la seva espontaneïtat.
      Aquell darrer curs al col.legi religiós tenia traces de ser un veritable malson. Cada dia en sortir de casa, enfilava el carrer Canvis Nous, saludava al forner que feia una cigarreta recolzat a la paret de l'obrador i rebia el bon dia del drapaire que xiulava feliç, apilant un munt de cartrons. Envejava aquell entusiasme, doncs ella era incapaç de somriure, començava un nou capítol d'argument ja conegut, mentre avançava capcota sota la hipotenusa formada pels alts edificis i les seves ombres.

      Però aquell divendres, tot va canviar. Caminava com una autòmata per les voreres estretes, amb una olor a pixum que l'obligava a tapar-se el nas per tal de no treure l'esmorzar, quan en arribar a la placeta, prop de Correus, va haver-se d'aturar. El noi de Cal Coromines, el més busca-raons del barri, vestit de blau i amb un devantal blanc, omplia el cartell amb el menú del dia i amb una picardia sense normes, va llençar-li un petó tot convidant-la a apropar-se.
      Havia somniat el moment, l'havia esborrat molts cops de la seva memòria, però ara i allà, aquella sensació de trapelleria va ser la cançó que l'ajudà a despertar.

      D'ençà aquell matí, les passes foren fermes, lluny de la vorera, i l'aroma que inundava els sentits i li deixava les mans lliures per abraçar a aquell senyal de prohibició, feia olor de cafè i de massatge, olor que l'impregnava la brusa de l'uniforme i que l'Àngela respirava tot el dia mentre Sor Pilar la reprenia dient-li com havia canviat aquell any...

  • Els cartrons.
    Jere Soler G | 30/03/2006 a les 15:38

    Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me'n vaig a escola. Són les vuit, i l'aire és gèlid.
    En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
    A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra; m'escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc...

    Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Aterrit, me n'allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d'en Maties que m'escalfa. Li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s'enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m'expulsaran de tot arreu... Em fa quedar a l'aula, a l'hora del pati, calculant la hipotenusa d'un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d'altres coses serioses que ell diu que em convenen molt.


    Aquest matí em torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M'adono que es convulsen amb estranys espasmes; sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
    Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
    El mestre, a escola, en veure'm brut com una guilla, em diu que acabaré pels carrers demanant caritat...


    Torno a ser de camí a l'escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d'entre les pelleringues dels meus cartrons.
    Com m'ha enganyat...! I jo convençut que el cartró era viu...!
    Ple de fúria, m'adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
    ¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s'embrutava dins del fang...!

    • Avui, a l'escola...
      foster | 30/03/2006 a les 15:42

      Avui, a l’escola…

      El petit Ahmed insisteix:
      -Avui, a l’escola…Samir! Que no m’escoltes?
      -Mmmm…-en Samir fa que sí amb el cap abans de respondre-. L’escola, la Madrassa…oh, sí, quants records, bons i dolents, però molts més de bons, sens dubte; ara, que, si comptéssim les novatades dels primers dies i els càstigs sense motiu…i aquell pervers professor d’astrologia que m’avergonyia constantment davant dels altres…i les hores malversades en el trajecte…
      -Samir, Samir!!! Que no em sents? Et deia que avui, a l’escola…
      -Ja sé, ja sé, segur que t’has barallat. –Li fa un petó a la galta i reprèn, covard, l’irrefrenable monòleg -T’han fet la broma del catet i la hipotenusa, veritat? Mira, sempre hi ha busca-raons, però tu has d’estudiar i no perdre el temps escoltant-te’ls. Ja m’imaginava que això passaria: quan se surt de l’oasi les coses canvien, les persones no són el que semblen, no semblen el que són… Però l’escrivà ja no podia ensenyar-te massa més…- sembla que en Samir per fi s’atura, però no…- Mira Ahmed, la Leila i en Mandalfhamed… Eps beduïns, veniu, acosteu-vos, que xerrarem una estona.
      Els amics no s’aturen. Fan adéu amb la mà i segueixen cap al gorg.
      En Samir, contrariat i ja sense excuses, calla esperant i sabent el què.
      -Caram Samir, vols escoltar-me d’una vegada! –exigeix aferrant-lo del braç perquè es giri. –Avui, avui… -ara és ell qui dubta-…avui, a l’escola… deien que tu no ets el meu pare…

      ***

      En Samir es mira fixament el centre del gorg on la pedra que acaba de llançar s’encercla d’aigua. No sap per què se n’ha recordat ara, de l’Ahmed, i d’aquell dia en què per fi li explicà la veritat.
      Potser l’enyora. Potser tornarà aviat.

      En Samir s’aixeca i se’n va cap a la foguera, alhora pensarós i amb un somriure enyoradís.


  • RE: REPTE CVIII- Adéu, estufa, adéu
    Màndalf | 30/03/2006 a les 20:13

    Renoi, quants records que m'han vingut al cap amb aquest repte...! n'explico alguns...
    ep! que les paraules començen a comptar a partir de l'asterisc --> *

    Del meu camí a l'escola em queda la petita maleta de fusta. Una maleteta de fusta i els records. Bé, també tinc una cicatriu al front d'una barallada amb un busca-raons, però això és una altra història. Ara la caixa de fusta la tinc plena de cartes i postals. Cartes plenes d'amor, de petons i de faltes. Les que no m'agradaven les vaig llançar.

    Als hiverns cap a l'escola m'emportava la caixa, la bossa petita de roba i un buscall.

    A la maleteta hi portava les llibretes, al llapis, la goma, els cromos i els tebeos. Un dels personatges que més m'agradaven era el Professor Franz de Copenhague amb els seus fantàstics invents (Los Grandes inventos del TBO), una peladora de patates que era com un tractor amb pedals, un aparell per aixecar el porró... m'entusiasmaven.

    A la bosseta hi portava un got i una cullereta de plàstic, el sucre i el Cola-Cao. La mare de vegades m'hi posava una magdalena. A mig matí intentàvem desfer els grums de la llet en pols de l'Oncle Tom i ens en preníem un got. Amb força Cola-Cao es podia beure i tot. Les cares de fàstic indicaven que un grumoll ens donava voltes per la boca.

    I el buscall, direu? Doncs cada infant en portava un de casa seva. Teníem una estufa a l'escola que necessitava llenya per cremar. Com que alguns buscalls es malversaven en benefici del mestre, n'havíem de portar pràcticament cada dia. Primer s'havia de tallar. N'hi havia uns quants que preferien tallar els buscalls amb el xurrac abans que aprendre's les taules o saber la llargada de la hipotenusa. I crec que segueixen igual.

    Els més petits seien al voltant de l'estufa, cares enceses i cossos calents, i a mida que creixies t'anaves allunyant d'ella... adéu, estufa, adéu...


  • Camí de col·legi
    Carme Cabús | 30/03/2006 a les 20:26


    Aquell era un temps petit, amb olor d'uniforme, la foscor del tergal, els plecs planxats flamants cada nit de diumenge. Un temps de roba rígida damunt la tebior dels cossos, de terra mullada i verge els dies fangosos de pluja.
    Fèiem camí de l'escola com petites formigues per les mateixes dreceres, d'un cau a un altre cau.
    Nens que miràvem muts la vida dels nostres pares, les seves vanes derrotes, el seu trescar sense treva.
    Cada matí s'estrenava atrafegat pels nostres passos, petits, diligents, trencadissos, cap a la vorera del pont. El dibuix de la barana semblava la hipotenusa d'un triangle.
    L'aroma del petó de la mare no s'esbravava de la galta. Ens va sostenir, immutable, en tot l'avenir del temps.
    Els col·legials ens trobàvem damunt el riu indomable, i amb ulls àvids i sensibles miràvem el lliscar de l'aigua. A les vores tremolava el reflex del canyissar.
    Nens i nenes caminàvem cap a diferents edificis, com si des de sempre fóssim desconeguts i inconciliables. Però damunt el pont mostràvem tota la nostra gosadia: ens parlàvem, ens triàvem, i entre els escollits ens intercanviàvem estampes de la comunió.
    A la cartera hi dúiem un plumier pesant de fusta, tremps nous per canviar a la ploma, un tinter de substància espessa i els deures fets i estudiats en una llengua estrangera.
    Sota les voltes del pont niaven les orenetes, i aquells matins de col·legi voleiaven en estols. Si es sentien amenaçades es tornaven busca-raons.
    Enllà hi havia els col·legis barrats amb una alta reixa, encara amb la fronda dels arbres, vius d'ocells i d'insectes.
    Al pati una bandera que cada matí s'hissava: era la d'uns vencedors que en tots indrets malversaven
    Remenuts i indefensos creuàvem les portalades: criatures sense empara d'un temps fosc on tots llanguíem a les aules del franquisme.

  • Ep! Biel i Cançó
    Carme Cabús | 30/03/2006 a les 20:30

    M'acabo d'adonar que no sé si es pot conjugar el verb "malversar". En cas que es pugui, dono per bo el text que he enviat.
    En cas contrari, preneu com a bo aquest (malversar en infinitiu, sense conjugar)

    -------------------------------------------------------------

    Aquell era un temps petit, amb olor d'uniforme, la foscor del tergal, els plecs planxats flamants cada nit de diumenge. Un temps de roba rígida damunt la tebior dels cossos, de terra mullada i verge els dies fangosos de pluja.
    Fèiem camí de l'escola com petites formigues per les mateixes dreceres, d'un cau a un altre cau.
    Nens que miràvem muts la vida dels nostres pares, les seves vanes derrotes, el seu trescar sense treva.
    Cada matí s'estrenava atrafegat pels nostres passos, petits, diligents, trencadissos, cap a la vorera del pont. El dibuix de la barana semblava la hipotenusa d'un triangle.
    L'aroma del petó de la mare no s'esbravava de la galta. Ens va sostenir, immutable, en tot l'avenir del temps.
    Els col·legials ens trobàvem damunt el riu indomable, i amb ulls àvids i sensibles miràvem el lliscar de l'aigua. A les vores tremolava el reflex del canyissar.
    Nens i nenes caminàvem cap a diferents edificis, com si des de sempre fóssim desconeguts i inconciliables. Però damunt el pont mostràvem tota la nostra gosadia: ens parlàvem, ens triàvem, i entre els escollits ens intercanviàvem estampes de la comunió.
    A la cartera hi dúiem un plumier pesant de fusta, tremps nous per canviar a la ploma, un tinter de substància espessa i els deures fets i estudiats en una llengua estrangera.
    Sota les voltes del pont niaven les orenetes, i aquells matins de col·legi voleiaven en estols. Si es sentien amenaçades es tornaven busca-raons.
    Enllà hi havia els col·legis barrats amb una alta reixa, encara amb la fronda dels arbres, vius d'ocells i d'insectes.
    Al pati una bandera que cada matí s'hissava: era la d'uns vencedors que es prodigaven en malversar.
    Remenuts i indefensos creuàvem les portalades: criatures sense empara d'un temps fosc on tots llanguíem a les aules del franquisme.

    • I ja, per últim, on hi diu "llengua estrangera" canvieu-ho per "llengua imposada". Gràcies! (no+)
      Carme Cabús | 30/03/2006 a les 20:35

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: