RE: Repte CCV: La temptació veïna.

Com que sóc nova en tot això, podries fer-me' cinc cèntims? Text sobre la temptació i que a més inclogui aquestes 4 paraules? Gràcies

Com que sóc nova en tot això, podries fer-me' cinc cèntims? Text sobre la temptació i que a més inclogui aquestes 4 paraules? Gràcies

Com que sóc nova en tot això, podries fer-me' cinc cèntims? Text sobre la temptació i que a més inclogui aquestes 4 paraules? Gràcies

Ai, com et desitjo! Se'm fa la boca aigua. Cada vegada que et veig tinc un tremolor sencer del cos, que es somou com una nata.
Vindria cap a tu i se t'enduria a un carreronet solitari, i allà se't menjaria sencer, a petites mossegades.
O bé ens n'aniríem ben juntets cap a casa meva, mentre jo t'acaronaria i t'estrenyeria contra el meu pit.
L'olor que desprens m'enamora, i el teu color morenàs, i la teva constitució plena d'exotisme m'arboren. Què no faria per tenir-te!
Ai, no saps com et vull, i com voldria expressar-t'ho i, sobretot, fer-t'ho sentir.
I, saps què somio? Que quan arribés a casa meva amb tu, el primer que faria, abans ni tan sols de tastar-te, seria treure'm una a una les peces de roba que m'estrenyen: ara la brusa, ara la faldilla, ara les mitges opressores, i posar-me còmoda del tot, a fi d'assaborir-te lliurement de dalt a baix, en el bo i millor que ets de tot allò que em pot oferir aquesta vida.
No hi ha res com la teva imatge, com l'atracció que em provoques, com la necessitat que m'apareix en veure't.
Poques coses penetren tan directament els meus sentits, i amb tu em perdo en un batibull de sensacions marejadores. Fins i tot el teu nom és poesia. Ai, no saps com arribes a temptar-me, i com et voldria!
Però després de desitjar-te fins a un extrem suprem, sempre acabo recogitant, perquè tu no ets de cap manera per a mi. "Una mica de congruència amb mi mateixa, sisplau!", em dic. On s'és vist que et pugui mai tenir pesant els 136 que marcava ahir la bàscula! El meu cor tremola perquè no pots ser pas meu.
Però, i el dia que m'aprimi i tingui una figura lleugera com un saltimbanqui? Aleshores et podré fruir? No espero una altra cosa en aquesta vida, però, com va dir el doctor, que és un gran savi, si ara et fes meu podria sobrevenir-me una aturada cardíaca, i aleshores sí que hauríem perdut bous i esquelles, deliciós pastisset exuberant de gerds i trufa!

Són les dotze i se m'altera el ritme cardíac com un tren de vapor en marxa. L'estómac em fa ruc ruc. La temperatura em puja fins a fer-me tremolar. El cervell em diu vés, imbècil, vés, que ja hi deu ser.
Hi vaig. Surto a la terrassa. M'enfilo fins a treure els ulls per damunt de la paret. La descobreixo nua, bocaterrossa, sublim.
S'alça. S'embolica la tovallola com una faldilla i desapareix dins del pis. A sobre truquen, i haig de fer filigranes de saltimbanqui per a baixar de la paret sense trencar-me coll i barres. Obro la porta. Déu meu no m'ho crec. La veig aguantant-se la tovallola per damunt dels pits i demanant-me una pastanaga que el dermatòleg li ha receptat. Corro cap a la nevera, trec les pastanagues del calaix de les verdures, i salten per aquí i per allà. Torno corrents a la porta. Li n'ofereixo quatre. Em diu que amb una ja fa. Somriu. Envermelleix. Em pica l'ullet. Fa gràcies amb la veu vellutada. Li miro les cuixes. Quan tanco la porta, em maleeixo de la poca congruència entre el meu desig i el fet de no haver-la convidat a entrar.
Escolto uns gemecs, i uns uis, i uns ais, i uns riures que acaben amb pessics sonors de plaer desbocat. Surto al pati. M'enfilo a la paret i la veig pastanaga fora pastanaga a dintre... Qui fos pastanaga...! Sona un xiscle agre, i un desesper, i un no per favor... no. La veig que alça la pastanaga amb la punta trencada. Plora. Es fica els dits. Exclama déu meu no puc.
Revelo el meu amagatall, oferint-li el meu ajut. Alça aquella mirada de cel i em diu que sí, si us plau, que l'ajudi, que se li ha quedat un tros de pastanaga a dins i que si ha d'anar a urgències es morirà de vergonya. Salto la tàpia. Li fico els dits. Plora. Sento una veu de mascle darrere meu que crida què collons és això. Ella, tremolant, diu al cornut: tresor salva'm que aquest malparit m'està violant.
Ja no recordo res més.

Cada dia passava quatre vegades per allà i des de feia dues setmanes alentia la velocitat per fixar-se amb inusitada devoció en el aquell cartell anunciador.
Realment no sabia que li agradava més, si aquella bellesa ficada en una estreta faldilla vermella o el que pròpiament anunciava. No n'hi havia cap mena de congruència entre el seu pensament racional i el seu estat emocional. Sabia que havia de resistir davant la temptació, però no sabia quant podria fer-ho; la paciència tenia un límit i intuïa que tard o d'hora claudicaria. El simple fet de pensar en el fracàs el posava cardíac; nerviós; ansiós; la tensió arterial es desbocava, i només li faltava això.

I va arribar el dia en que les mans mes que degotar, regalimaven suor i per això va decidir accelerar el cotxe fins els cent quaranta en passar bora el cartell.

Sense deixar de mirar la carretera es va treure les làmines antiansietat que feia uns dies l'havien venut, amb un fals somriure d'una bonica farmacèutica.
Es va ficar tres sobre la llengua. Tenien gust de fem. Enrabiat va prémer l'accelerador fins els cent cinquanta.

Es començava a erosionar les muralles defensives del seu castell interior, aquelles que durant dues setmanes l'havien permès de resistir els múltiples envits de lluminós cartell i de tan llargues cames.

Tan sols van passar cinc quilòmetres quan va frenar bruscament, donant lloc a uns furiosos cops de botzina del clàxon del cotxe que anava darrera seu.
El conductor, en el moment d'avançar-lo, el va mirar enfurismat, li va fer el gest de la botifarra alçant ostensiblement els braços i va cridar tot baixant la finestreta:
- Imbecil!!!
I aquest va respondre feliç:
- Gràcies i perdó.
Va posar la primera i sense mirar pel retrovisor va realitzar una arriscada maniobra pròpia d'un saltimbanqui, tornant sobre els seus passos.

Va aparcar el cotxe on va poder, doncs és pàrquing estava replet i va entrar com una exhalació a la cuina.
Sense presentar-se ni donar uns trists bon dia, va preguntar al que tenia el casquet més alt:
- Com cuina vostè la fabada asturiana que porta anunciant fa dues setmanes?
El cuiner no va saber que respondre.
- I qui la serveix? -va afegir en veure que no obtenia resposta.

Van fer falta quatre plats de fabada per satisfer la seva ànsia. Van fer falta quatre cambreres diferents per servir-se-la, però no va quedar satisfet del tot. No havia resistit la temptació de menjar com un bergant, i el pitjor és que encara es preguntava si ho havia fet pel menjar o per la noia del cartell.

-Hola Marta. Què tal? És massa tard? Et truco ara que la nena és al llit perquè t'he d'explicar una cosa. No sé per on començar… És una mica greu. No, no, és molt, molt greu. El Joan ens ha deixat. No entenc ben bé perquè.

....

- És que, saps?, tens molta raó quan em dius que no sé ser feliç per mi mateixa, que miro massa pels altres, i que aquesta obsessió per complaure a tothom és malaltissa. T'hauria d'haver fet cas. Hauria d'haver anat a un metge o a un psicòleg, no ho sé. Bé, aniré al gra. Ahir vaig anar a casa de l'Oriol Pons, ja saps el meu veí de la dreta, el que és escriptor divorciat. Em va demanar que l'ajudés a fer una maionesa. Sempre m'està demanant coses. Un dia em demana que li deixi sal, un altre arròs, o pastanagues. Que li deixi!, com si després m'ho hagués de tornar, ja veus.

...

Però cóm vols que li digui que no? Pobre noi. Tot el dia sol a casa. Bé, doncs, després d'ajudar-lo, em va demanar que em quedés a dinar, i com que la veritat és que dinar tot sol és un pal, vaig accedir. Total, que entre la maionesa, el vi i un pastís de xocolata com d'aquells fondants que tant m'agraden...

...

No, dona, no. Cardíaca no, i ara! Però s'estava tan bé i ell estava tan sol. En fí, que amb l'ímpetu se'm va trencar la faldilla. Avui el Pere ho ha vist, i jo no sé si té un sisè sentit o què, que m'ha descobert! Jo no sé mentir, ja ho saps. I ell, que és la rectitud, l'honestedat i la congruència personificada, que no se surt del guió establert ni per fer pipí, no s'ha dignat ni a discutir, ni a cridar, ni s'ha posat a fer el saltimbanqui d'alegria, evidentment, ni res de res. No me'n sé avenir. Què faré jo ara?

Cada dia la veig quan surto de casa. També quan torno de la feina. Sembla ben bé que em provoqui, però jo faig mans i mànigues per enretirar la vista. Sé que si no ho fes així no sabria dissimular, el meu ritme cardíac em delataria i seria presa fàcil. L'únic que ens separa és un vidre i això fa que tot plegat sigui més temptador.
El que no puc evitar és observar-la des del balcó de casa (la distància fa que em controli), però a aquella hora que el sol davalla, haig d'anar fent el saltimbanqui per esquivar els reflexes que, trapelles, m'impedeixen una còmoda perspectiva.

Avui se li ha apropat una noia un parell de cops... no estava malament. Duia una faldilla texana que li arribava a mitja cuixa, però només se l'ha mirada. M'he engelosit. Tenia les cames maques però no és pot comparar amb la seva silueta trencadora. L'han deixat sola altre cop. Tota meva. Agafo els binocles.
Quan arriba el capvespre és quan deixa anar tot el seu atractiu: té posat d'estrella. Els focus li regalen esplendor i va donant voltes ensenyant el seu davant i el seu darrere .És llavors quan somnio en acaronar les seves formes, passejar el palmell de la mà per damunt la seva carrosseria i sentir com el meu cos es desfà damunt d'ella. La imagino tremolant entre les meves cames i deixant anar esbufecs, mentre revolucionada em demana més. És preciosa. L'excitació em fa venir gana. Preparo el sopar mentre intento no pensar per uns moments en aquella bellesa : impossible. Fa fresca, però un bon jersei em permet gaudir del plaer de la seva visió alhora que em cruspeixo un entrepà. Xavier...centra't!. Maleïda consciència... Faig el darrer cop d'ull i tanco la finestra.

*
A la merda la congruència!. Sé que tinc un sou ridícul i les passaré putes, però és que n'estic enamorat. Total, la vida són quatre dies i passem un clapant... així que demanaré un crèdit i em declararé. Espero no sigui massa tard. Demà seré el primer en entrar a Yamaha Motors.