RE: REPTE 255 "Una història solidària"

ànims reptaires, aaaaaa jugaaaaarr
(i ja callo que també va per mi)

salut i bona nit!

bona tarda!
és el primer cop que veig això dels reptes i m'ha semblat interessant. El relat s'ha de posar aquí al fòrum o s'ha de "publicar"?
gràcies :)

bona tarda!
és el primer cop que veig això dels reptes i m'ha semblat interessant. El relat s'ha de posar aquí al fòrum o s'ha de "publicar"?
gràcies :)

bona tarda!
és el primer cop que veig això dels reptes i m'ha semblat interessant. El relat s'ha de posar aquí al fòrum o s'ha de "publicar"?
gràcies :)

Em dic Dolors i el dilluns a l'oficina, a l'hora del cafè, van donar per fet que jo no sóc solidaria.

He de dir que la meva vida solitària es composa de casa a la feina i viceversa, fer la compra el cap de setmana, mirar la tele i fer sodokus i ganxet el diumenge.

Vaig pensar:
- I doncs, què es pensen, que jo també puc ser solidària quan m'ho proposo!!


Així, dimarts quan em vaig aixecar ja tenia un repte per aquest estiu.
Per començar vaig compartir l'ascensor amb el veí del 4rt, que és mega-pessimistes i sempre em posa el cap com un bombo i mig "depre".

Al autobús vaig deixar seure a una senyora i s'ha enfadat perque ella diu que "això és per la gent gran i ella no ho és".

Vaig trucar a mans unides i vaig apadrinar un nen, vaig fer-me "amiga" de veterinaris sense fronteres. I estic satisfeta de mi mateixa. Sóc solidària.

Vaig comprar una planta i uns peixos de colors amb peixera inclosa.

Dimecres, vaig participar en una enquesta del carrer, més que res pensant que la pobre noia que me la feia s'ha de guanyar la vida i no s'ha de ser desagradable. Vaig comprar un entrepà per un sense-sostre.

Dijous, ajudo a creuar el carrer a un invident i gaire bé m'atropella a mi una moto.

Quan arribo a divendres la planta està una mica mústia. Ah! però s'havia de regar cada dia??

Diumenge, miro el peixos, els peixos em relaxen mentre probo de fer els sodokus, estan ben tranquils a la peixera...de fet, estan dormint.

I a tot això, com a acte solidari demano: Si us plau! No vull guanyar el repte 25.

Contestant al teu suggeriment/invitació, ací et deixe la menuda aportació d'un servidor.



SOLIDARITAT PRIMERA

Aquell poble era molt solidari. Menut, això sí, però solidari al màxim. Era, senzillament, un repte per tot veí o veïna la participació solidària en qualsevol esdeveniment, per qualsevol motiu.

La fornera pastava i coïa rotllos totes les setmanes, fent cas de la màxima "Qui té fam, somnia rotllos". I ella col·laborava al sentir popular i, de tant en tant, també consolava algun client famolenc deixant-li tastar la seua mona."Pa de pessic", li deien de malnom per tota la contornada.
El repartidor del gas butà, a més a més de pujar la bombona al pis que fos, també col·laborava solidàriament pujant a qualsevol veïna que ho necessités. I no posava mai impediments de cap classe per la grossària, la cara, els fills o néts de la interdita, ni per la professió del marit. I si era vídua, encara li pujava els atifells amb molta més gana.
La florista, verge només abans dels tretze, i fadrina ara, regalava a tort i dret la seua flor, no mai marcida. I acostumava ser solidària amb el jovent del poble. Amb alguns casats, també. Als fadrins majors els tenia una certa temor. Fins i tot por. "Per què sols una rella pel meu hivernacle, si en puc tenir a curull?" deia sovint, sense amagar-se.
Quan de tard en tard hi havia alguna defunció, tots el habitants del poble, gran, menuts; homes, dones, i qualque gos perdut acompanyaven el fèretre i la família fins el cementeri. I si era dona, tots els homes li ploraven; i si era home, ploraven desconsoladament les dones. Uns i altres, per raons òbvies.
Potser el menys solidari fos el mossèn. I el més solitari. Egoista i tancat a la creença -"era menys problemàtic per confessar-se"-, s'excusava amb el íntims- només cultivava el jardí de l'ama. Molt sovint, tot val a dir-ho.

I quan reberen al poble, a l'estiu, solidàriament, aquelles xiquetes i xiquets sahrauís, tothom demanava a crits per l'acompanyant, fora mascle o femella, per donar-li allotjament a casa seua. Per solidaritat ben entesa.
Era aquell un poble menut. I solidari. En extrem.

Va ser aquell estiu quan va comprendre el que l'amistat veritable suposava. Abans, només havia estat un recolzament alternatiu, unes anades i vingudes serenes i una pila de moments insignificants que els mantenien units. Però aquell cop era quelcom més, un bri d'herba apareixent enmig d'un pantà sec.
Recordà com la commogué la seva presència. Havia vingut de Nova York només per estar amb ell després de dos anys de no veure'l. "No em podia quedar creuat de braços" - va dir-li amb els ulls enterbolits per l'emoció.
Va entendre llavors que ell havia somniat altres notícies d'ella però, malgrat les circumstàncies, no dubtà en contestar la seva crida. Quan tot es torça i els que confien en nosaltres no abandonen, reforcen el significat d'aquesta paraula, amistat. Es resistia a admetre que existia quelcom més, potser per la inseguretat que movia la seva vida, però el que estava clar era que la participació d'ell en aquell repte, no era tan sols fruit de la solidaritat. No va voler aprofundir mai en els seus sentiments, va cobrir-los de camaraderia i a més a més, va permetre que l'allunyessin de l'única persona que l'estimava de debó. Va envoltar-se de pocapenes i de destrucció. La por a canviar li corcà la raó i, l'ànima va estar punt d'exhalar. Ella ho havia deixat, però les conseqüències de tant abandó no podien ser gaire positives.

- Màrius? . Sóc la Patrícia. Estic aterrida. Demà al vespre m'ingressen pel tractament. M'acaben de trucar de l'hospital. Tota la vida perdent el temps i ara el temps sembla haver-se aturat per agafar embranzida i còrrer a tota pastilla.

La tranquil·litzà com va poder i en penjar el telèfon, anà cap a l'aeroport i demanà bitllet pel primer vol a Barcelona. Als de la feina ja els avisaria pel matí. Ella el necessitava amb més urgència de la que les seves paraules anunciaven, i ell a ella, l'havia necessitada tota la vida. Passés el que passés, la Patrícia no continuaria en solitari i... en Màrius tampoc.

Portava ja cinquanta minuts davant la pantalla, esborrant paraules, refent el títol, buscant inspiració. De fet, era inútil tractar de forçar la situació. Des de fa molt temps, escriure va esdevenir quelcom automàtic, sense preparació inicial. Una paraula agafada al vol, una situació, una imatge, un flaire... qualsevol cosa podia accionar les rodetes dentades que movien la mà i omplien fulls i fulls amb centenars de paraules. Però, ara per ara, res de res. I això que ho vaig prometre, i en loPardal te testimonis... Suposo que es la sensació de poder guanyar i d'haver de preparar un nou repte, llegir tots els relats, comentar-los, valorar-los... Uf. Vaig guanyar el primer repte en el que vaig participar, juntament amb la Sweetlady, i ella es va encarregar de tot, però si guanyés ara... Por escènica, sens dubte. I fums, molts fums. Guanyar jo, au va... Però, de fet, m'encanta com escric. M'encanta escriure. El tema del repte es una mica fluix, i en plena època estival, tractar la solidaritat quan ningú treballa per mi em sembla ... poc solidari. Si, si, soc un d'aquells que fa poc, molt poc, però el que faig, ho faig be. Aaaah... que dura i solitària es la vida d'un escriptor sense idees. Be, comencem a escriure, i a veure que passa, tot sigui per solidaritat...

"El llangardaix va guanyar la cursa estival reptant en solitari, tot i ser l'únic participant"
"Els participants van deixar un solitari repte i loPardal, aprofitant l'estiu, se'n va anar a remullar els peus a la platja"
"L'assassí va fer participar a la víctima en el seu joc macabre, proposant-li un repte per poder viure i salvar la seva vida"
"La iaia, fent-se la despistada, va reptar entre les altres participants i va aconseguir el solitari pot de tomàquet en oferta de la promoció d'estiu"

Be, no hi ha manera. Demà ho tornaré a provar...

Solidaritat definitiva.

-Perdoni jove, em podria donar un cop de mà?
No era la primera vegada que em demanava ajuda, vivia prop de casa meva i ens creuàvem gairebé cada dia, però aquella vídua solitària ja començava a perdre els trucs. Havia comptat amb la meva participació més d'una vegada, ja sabia el que era traginar aquella maleït carro de la compra per una escala estreta i empinada fins el quart pis.
-I tant, senyora, cap problema, doni-me'l!. Al quart pis? A la porta on hi ha les plantes, com sempre?
-Moltes gràcies, jove, molt amable- com si no m'hagués vist mai de la vida.
Que et diguin jove quan ja has sobrepassat els quaranta és prou estimulant, i amb un somriure amable vaig arreplegar el carro. Però tot just penjar-me'l a l'esquena ja vaig notar que pesava més del compte. - La mare que la va parir, que coi hi porta avui - vaig remugar en veu baixa.
En els primers esglaons aquests quaranta es van notar, i també la xafogor de l'estiu, suava com un porc i el carro em patinava de les mans. M'ho vaig agafar com un repte: vinga nano, tu pots!, i vaig seguir amunt.
Però just abans d'arribar al segon pis les cames em van fer figa i em vaig entrebancar. El carro em va relliscar, inevitablement.
No cal que expliqui gaire més. Vaig sentir un cop eixut i una mena de crit ofegat, després, només silenci. Em vaig aixecar molt espantat, no gosava mirar enrere. Sense pensar-m'ho dues vegades vaig baixar l'escala poc a poc i vaig passar per sobre del cos rebregat d'aquella senyora, estirat al bell mig del replà en una postura impossible. El carro reposava intacte no gaire més avall. Vaig sortir al carrer tot dissimulant, per sort no hi passava ningú.
Aquell vespre jeia al sofà de casa encara mig commocionat quan va arribar la meva dona: -Saps aquella senyora a qui de tant en tant ajudes a pujar el carro de la compra? Doncs avui ho ha intentat tota sola i ha rodolat escales avall. La pobre s'hi ha quedat!

Nota per al jutge: el presento fora de concurs, em falten paraules clau, i potser no és el tema exactament, però m'ha fet il·lusió i si pots comentar-lo, genial.

****************************

Vaig tenir un avi que es deia Josep. Sentia devoció per ell, de fet era la nineta dels seus ulls. La mare discutia amb el pare sobre les diferencies que feia entre la meva germana gran i jo. Un cop adulta, vaig ser conscient de les desigualtats emocionals rebudes.
Al meu avi li faltava un braç, l'esquerre. Era ferroviari i un tren li va escapçar el braç un mal dia que no va fer cas del xiulet insistent i solitari una tarda de xafogor intensa.
Quan jo vaig néixer ja tenia el munyo a l'alçada del avantbraç. Mai el vaig trobar estrany jo, aquell munyo sense mà.
Fèiem la migdiada junts a l'estiu, jo tenia uns sis anys i encara recordo quants petons li feia en aquell tros de braç que s'acabava amb una convexitat blana. L'avi no sabia com reaccionar quan jo li besava sense parar aquell munyonet de carn.
Crec, que ningú més mai no li va besar.

El meu pare jugava a hockei sobre patins i havia guanyat copes en algunes competicions. Li va acoblar a la moto de l'avi una copa de la mida del seu braç perquè pogués circular i ser autònom com abans del accident.
L'avia i la mama s'horroritzaven:
- Josep (el meu pare també es diu Josep) ets boig!, vols que es mati ton pare?
- li agrada anar amb moto, ja ho saps.

Dels set als nou anys vaig anar darrera de la moto del meu avi que conduïa amb una sola mà amb l'ajut de la copa del papa. La meva mare quan veia que l'avi se'm enduia a la moto, plorava.
Deia que ens mataríem els dos. Pobra mama, quin patir!, ara ho veig.
Però, vaig ser tan feliç abraçada a l'esquena de l'avi, sentint el vent a la cara i l'alegria encomanadissa de l'home més fort mentalment que mai he conegut fins ara.
I el millor, els records inesborrables que em va deixar, incloent que va morir el dia que jo feia la comunió, un diumenge trenta d'abril de fa masses anys.

Mai he oblidat el seu somriure obert ni el seu sentit del humor. De gran, em vaig assabentar que li havia estat infidel molts cops a l'avia, però ni així, vaig poder canviar el que sempre havia sentit per
ell.


gypsy

Vaig ser l'amant, la confident i l'amiga d'en Pau durant set anys. En Pau tenia quaranta anys més que jo, quan va morir vaig perdre una gran font d'amor, però no el seu mantell protector: va deixar-me tants diners en herència que podria viure còmodament cent anys sense treballar. Em va costar digerir el què havia passat, aprendre a viure amb la seva absència, fer plans sobre com invertiria el temps que la majoria ocupa en treballar. La vida m'havia regalat tant que em sentia en deute amb ella, donar el 7% dels meus rèdits anuals a una ONG em semblava poc. Un dia, mirant una pel·lícula on una dona regalava els seus favors amatoris als homes que sofrien mancances, se'm va encendre una llumeta: em van venir al cap un pilot de coneguts que es sentien sols; que haurien necessitat d'un cos calent on abraçar-se, de petons guaridors, del caliu emocional que potser jo necessitava donar.

Anys de la meva vida entregats, amb molt de gust, a endolcir l'existència d'aquells homes que vaig creure oportú entregar-me en cos i emoció. Sempre era partícip del moment, de les tristeses i de les rialles, dels silencis i del plaer. Quan m'havia acomiadat d'ells m'estirava al llit i tancava els ulls, deixava de sentir el meu cos, el meu pit semblava obrir-se -em sentia plena de pau i d'amor: en èxtasi-.

Un dia d'estiu ella va prémer el meu timbre. Un conegut li havia parlat de mi i assegurava que em necessitava. Vaig témer no ser capaç d'enfrontar-me a aquell repte: calia desaprendre alguna cosa i deixar-me guiar pel què el meu cos i la meva ànima percebien. Que suaus els llavis d'aquella dona. Quina tendresa fregar-se a la seva pell, mirar els seus ulls que desvetllaven, abraçar i fondre'm, aquella revolta dels sentits. Volia quedar-me per sempre al seu esguard.

M'hi he quedat. Potser he rebut la recompensa que regalar sempre porta implícita. Estic buscant noves maneres de donar: les trobaré.