RE: I per què no fem un relat no massa llarg entre uns quants o uns quants tots o uns tots quants d'un tema així com novembrenc?

Comença a fer fred i la cendra del vespre ja arriba molt d’hora; a les sis ja és fosc. l’Agustina intenta evitar que la foscúria de la nit li afebleixi més encara l’ànima, i surt una estona al carrer per poder emplenar-se de rialles d’infants que juguin a fer bombolles blaves, i d’il•lusions que passegin pel carrer. S’atura un moment per comprar una paperina de castanyes ben calentetes, i després d’escalfar-se les mans i el cor, s’asseu en un banc per poder gaudir tranquil•lament de l’última fulla que encara respira a dalt d’un arbre. No vol que el mes de novembre li debiliti l’esperit.

De sobte…

De sobte el veu. Reconeix amb una llambregada la seva forma de caminar. El cor li fa un esglai. Quan tot era enterrat i els records minvants, un sotrac travessa tot el seu cos afeblit. L'home segueix caminant cap a on és ella. Voldria fugir però se sent paralitzada...

La por torna a dominar-la i aquella angoixa terrible que va augmentant per moments s’estableix de nou dins el seu cos voluminós, que ara percep encongit, menut i feble, sota la mirada d’aquells ulls escrutadors i malèvols...Ja comença a sentir com aquella tremolor del passat li pren la seguretat i la deixa totalment indefensa ....

indefensa i clavada al banc, d'on encara no ha pogut aixecar-se. Sap que ha de fer alguna cosa, però no sap quina. L'home s'atansa més a cada passa que fa, i diria que pot veure-li un somriure maliciós sota d'uns ulls mig aclucats.
I mentre s'atansa, la llum minvant del vespre difumina les ombres...

L'Agustina obeeix un resort intern. S'aixeca d'una revolada i escridassa al desconegut

- Per fi t'he trobat cabronàs! Ja no em pots fer més mal. Al contrari, guarda't d'aquell qui no té res a perdre perquè ja ho ha perdut tot.

I mira als ulls al seu agressor. De fit a fit. Escruta la seva mirada trista. No sap si ell l'ha reconegut.

Hi ha quelcom en ell que la deixa esmaperduda. L'home s'atura davant seu, impertèrrit, amb els ulls aclucats, el braços caiguts, i en la boca una rialla malevola, fixa, que li dibuixa un rictus estrany.

- No tingui por, no puc fer-li mal...
I li recull les castanyes, que ella, tremolosa va encabint a la paperina.
- Tinc gana, puc...
Fa el gest de voler agafar una castanya..
I a l'Agustina li arriba als narius el mateix alè pètri, la mateixa veu...

És estrany, però una mena de sentiments contradictoris aflueixen dins l’Agustina, no sap com conjugar el terror amb la tendresa que li desperta aquest ésser i comença a plorar sorollosament. Esta totalment fora de si.

L’home li diu:

- No em reconeix oi?

- Jo, no podria oblidar-la mai mare. Pensava que era morta!

Desprès d’uns minuts en que el temps semblà aturar-se, on tan sols els ulls d’ambdós es fitaven i s’entenien entre ells. Varen fondre’s en una sentida abraçada.