Detall intervenció

Què això duri per sempre

Intervenció de: Herge | 17-09-2012

—Fes-ne un bon glop.
—Uf! És fort.
—Sí, Calimocho Gran reserva.
Ella em va tornar la petaca tot rient. Nerviosa. Ulls brillants. Com els meus.
De reüll, vaig comprovar que la tanca de la porta estava posada. Semblava l'única cosa sòlida aquell aquest petit espai, tronat i sòrdid.
—Treu-te només les calcetes.
—Així? T'agrada així?
—Sí, sí.
La vaig arraconar contra la pared plena de pintades porques, li vaig aixecar la faldilla i, agafant-la fort pel cul, la vaig penetrar, a pes de braços, gairebé sense adonar-me'n.
—Deu meu!
—Per fi ...
Em vaig endinsar en ella fins al fons. Per dalt i per baix. Llengua exigent dins la boca. Humitat ardent allà sota. Fam, desig. “Osti, que fort, estem follant!” vaig pensar.
Li vaig llepar els llavis, l'orella , el coll.
—No vull que això s'acabi mai.
—Aguanta.
—Sí.
—Vull que duri per sempre.
—Sí.
—Més.
—Sí.
Una eternitat o uns minuts més tard, em vaig escórrer. Gairebé caiem. Vaig recuperar l'equilibri. Vaig asseure'm a la tassa del vàter amb ella al damunt. Ja petit, però encara allà dins. Li vaig buscar els pits furgant per sota la samarreta de tirants. Els hi vaig treure i els vaig mirar, els vaig tocar. El seu cor bategava amb batecs ràpids i vibrants, com els d'una bestiola espantada.
Li vaig llepar els mugrons amb la punta de la llengua.
I entretant, el xumba-xumba de la disco retrunyia, amb prou feines esmorteït per les parets de joguina d'aquest lavabo que no havíem d'oblidar mai.
—Que això duri per sempre.
Era conscient de que em repetia com un imbècil. Segurament era patètic. M'importava una merda.
—Sí.
La vaig abraçar amb força.

*

Que nassos hi fas mig nua al balco de bon mati? Un balco molt maco, això sí, bucòlic, també, amb aquesta olor a herba, tan de poble, bé d'això es tractava, no ? Una casa rural per salvar el Titànic. Però mira, tu aquí tot sola, i ell dormint la mona d'aquella merda de vi tant car que es va entossudir en acabar-se. Potser necessitava una excusa de dos-cents euros per no tocar-te aquesta nit?
Sí, segurament.
Quina fredor, hi ha corrent d'aire, no m'estranya amb balcons a banda i banda. I tu mig nua com una bleda, amb la pell de gallina i sense poder aclucar l'ull. T'hauries d'haver posat el pijama.
I, doncs, què t'esperaves, noia? Un cap de setmana de passió que ho arreglés tot? Ja veus que no, oi? Tenia raó la Merçe, amb tres separacions ja pot tenir-ne, només faltaria! Oblidar la passió és com oblidar rentar-se les dents: és un procés lent, que sembla reversible fins que el dentista et diu que tens caries i te n'adones que et put l'alè.
Merda, merda, com ha pogut girar-se, el gran cabró, tirar-se un pet i seguir dormit quan li has dit LA frase a cau d'orella? Ja rés funciona, ni frases, ni matins, ni caps de setmana romàtics.
“Què això duri per sempre”.
Doncs no, ara ja ho saps, t'ha costat però ja ho saps : no ha durat.
Noia, espavila, ja va sent hora de marxar.


Respostes

  • Desig de mare
    Mena Guiga | 14/09/2012 a les 23:39
    Vam coincidir a l'hospital, al passadís, davant la porta on posava 'ecografies'.
    Jo encara no feia gota de panxa, prima i seca com un bacallà, com sempre, com deia l'avi: 'aquesta noia no té ni tripa ni moca!'.
    La Helena -li vaig preguntar com es deia- estava al tercer trimestre. Ja li quedava poc: caminava feixuga, retenia líquids, se li havien fet més taques a la pell, se li inflaven els llavis i fins i tot tenia problemes de pressió. Seria la seva onzena filla. 'Filla', va puntualitzar. Si jo tinc vint-i-dos anys a ella no n'hi feia més de quaranta -acostumo a tenir bon ull per encertar edats-, però em va dir que a vegades paria múltiple.
    -Però no em calen ecografies per saber que serà nena.
    -Pel costum, suposo.
    -No, per les cireres. Cireretes, cireretes. Madures i lluentes com el vi negre! Ummm! Hi ha alguna fruiteria per aquí a la voraaaaa?
    El ventre se li bellugava bestialment i vaig identificar els peuets que feien puntades. Serien doloroses?
    No vaig ni poder-li preguntar. L'Helena no parava de repetir el nom de la fruita mengívola que desitjava. Fins que va entrar el seu home amb dues caixes i ella va poder engolir les cireres amb fruïció.
    -No sigui que el bebè surti amb una taca amb la forma que tenen- va dir ell, somrient i amb cara d'acostumadíssim al fet.
    L'Helena, àvida i voraç, menjava. I així, frenèticament, va parir allà mateix.

    Ara estic a la setmana que fa vint...i patint, patint...només em vénen de gust plàtans madurs...i engreixen i restrenyen...plàtans, plàtans, ummm. I haig de tenir un nen!

    Mena
  • Què això duri per sempre
    Herge | 17/09/2012 a les 00:18
    —Fes-ne un bon glop.
    —Uf! És fort.
    —Sí, Calimocho Gran reserva.
    Ella em va tornar la petaca tot rient. Nerviosa. Ulls brillants. Com els meus.
    De reüll, vaig comprovar que la tanca de la porta estava posada. Semblava l'única cosa sòlida aquell aquest petit espai, tronat i sòrdid.
    —Treu-te només les calcetes.
    —Així? T'agrada així?
    —Sí, sí.
    La vaig arraconar contra la pared plena de pintades porques, li vaig aixecar la faldilla i, agafant-la fort pel cul, la vaig penetrar, a pes de braços, gairebé sense adonar-me'n.
    —Deu meu!
    —Per fi ...
    Em vaig endinsar en ella fins al fons. Per dalt i per baix. Llengua exigent dins la boca. Humitat ardent allà sota. Fam, desig. “Osti, que fort, estem follant!” vaig pensar.
    Li vaig llepar els llavis, l'orella , el coll.
    —No vull que això s'acabi mai.
    —Aguanta.
    —Sí.
    —Vull que duri per sempre.
    —Sí.
    —Més.
    —Sí.
    Una eternitat o uns minuts més tard, em vaig escórrer. Gairebé caiem. Vaig recuperar l'equilibri. Vaig asseure'm a la tassa del vàter amb ella al damunt. Ja petit, però encara allà dins. Li vaig buscar els pits furgant per sota la samarreta de tirants. Els hi vaig treure i els vaig mirar, els vaig tocar. El seu cor bategava amb batecs ràpids i vibrants, com els d'una bestiola espantada.
    Li vaig llepar els mugrons amb la punta de la llengua.
    I entretant, el xumba-xumba de la disco retrunyia, amb prou feines esmorteït per les parets de joguina d'aquest lavabo que no havíem d'oblidar mai.
    —Que això duri per sempre.
    Era conscient de que em repetia com un imbècil. Segurament era patètic. M'importava una merda.
    —Sí.
    La vaig abraçar amb força.

    *

    Que nassos hi fas mig nua al balco de bon mati? Un balco molt maco, això sí, bucòlic, també, amb aquesta olor a herba, tan de poble, bé d'això es tractava, no ? Una casa rural per salvar el Titànic. Però mira, tu aquí tot sola, i ell dormint la mona d'aquella merda de vi tant car que es va entossudir en acabar-se. Potser necessitava una excusa de dos-cents euros per no tocar-te aquesta nit?
    Sí, segurament.
    Quina fredor, hi ha corrent d'aire, no m'estranya amb balcons a banda i banda. I tu mig nua com una bleda, amb la pell de gallina i sense poder aclucar l'ull. T'hauries d'haver posat el pijama.
    I, doncs, què t'esperaves, noia? Un cap de setmana de passió que ho arreglés tot? Ja veus que no, oi? Tenia raó la Merçe, amb tres separacions ja pot tenir-ne, només faltaria! Oblidar la passió és com oblidar rentar-se les dents: és un procés lent, que sembla reversible fins que el dentista et diu que tens caries i te n'adones que et put l'alè.
    Merda, merda, com ha pogut girar-se, el gran cabró, tirar-se un pet i seguir dormit quan li has dit LA frase a cau d'orella? Ja rés funciona, ni frases, ni matins, ni caps de setmana romàtics.
    “Què això duri per sempre”.
    Doncs no, ara ja ho saps, t'ha costat però ja ho saps : no ha durat.
    Noia, espavila, ja va sent hora de marxar.
  • Desig de tu.
    FolletTrapella | 19/09/2012 a les 15:20
    No puc! No, no puc deixar de pensar en tu. Quines ganes de tornar a veure’t, de tornar a tenir-te entre les meves mans... I estic aquí, a la feina, cansat, avorrit, fart d’aquesta feina que no m’agrada. No veig l’hora de sortir.
    Sé que m’esperes i això fa que encara se’m faci més llarga l’estona. Els minuts passen lents, com aquelles tardes d’estiu on sembla que tot va a càmera lenta... Encara que ben mirat, penso que els minuts a la feina són molt més llargs que els de la resta de dies de l’any, sobretot l’últim minut, aquell en que estàs esperant a fitxar per poder sortir, aquell és el minut més llarg del dia!
    Sé que estàs a casa, esperant-me. Imagino com et despullaré... mmmm Un calfred recorre la meva pell només de pensar-ho.
    Pensant en tu dec fer cara de babau perquè un company no em treu l’ull de sobre. Ni s’ho deu imaginar el que m’espera aquesta tarda. Ni li ho penso dir!
    Ah! Quina calor que fa!
    Quan arribi a casa, seurem al sofà, amb un gotet de vi. I després... et despullaré de mica en mica, et lleparé tot el cos... ahhh quines ganes de tenir-te entre les mans, gelat de maduixa!
  • Minúcies
    deòmises | 21/09/2012 a les 18:50
    Arriba a casa, després de la feina, cansada i esbufegant. Les gotes de suor li perlegen el front i li amaren tota la pell i fan que la brusa se li arrapi al cos, tot dibuixant la seva silueta exhuberant. Els pits carregats no es poden dissimular sota la roba, i menys amb la xafogor que la banya encara que no faci cap esforç. La miro amb els ulls esbatanats i em somriu. Sense pronunciar cap paraula, reconeix què vull, on fito i per quin motiu hi fixo la meva mirada. No dissimulo el meu desig, queda clar. I ella tampoc no ho fa i el seu somriure m'indica que comprèn la connexió entre el que jo vull i el que ella té.

    Es dirigeix cap a la cuina i em quedo de nou sol al menjador. Parla amb la dona de fer feines, que està a punt d'acabar la seva jornada. Sento el so de regirar la bossa i de treure la cartera. La xavalla dringa lleument en caure al terra. Compta en veu alta. Deu, trenta, cinquanta. En paus, oi?, diu. I l'Amèrica, la veneçolana que neteja per hores, assenteix. Quan la torno a veure, surt de la cuina i puja les escales cap a les habitacions, mentre es descorda els primers botons de la brusa completament suada. I entreveig els tirants i la blonda del sostenidor de color vi. Bordeus sempre li ha dit ella quan en parla amb les seves amigues. Però per mi són vi i prou. Tot i que, dugui el color que dugui, el seu pitram és embriagador, imponent. Res de minúcies... El desig que desperta és incendiari.

    En l'interval del canvi de vestuari, l'Amèrica ha recollit les seves quatre coses i ja està llesta per marxar. Se m'acosta i se m'acomiada més efusivament del compte, i l'escot generós queda abocat als meus ulls ja delmats per l'anterior visió, més temptadora si cap. S'acomiada en veu alta i surt esperitada. La música d'un cotxe aparcat a fora, amb tints caribenys, és el motiu de tanta pressa... La casa queda en silenci, fins que les passes lleus d'unes plantofes anuncien l retorn d'uns volums coneguts. Amb aquest vaticini, intento dir unes paraules que sonen com un balbuceig poc destre, que evoluciona cap a un somiqueig prou precís de les conseqüències de veure unes glàndules mamàries tan suculentes.

    Gairebé és l'hora de dinar i el plor arribarà quan ella aparegui davant meu amb una samarreta que evidenciarà més clarament que la brusa allò que és el centre del meu delit i de la meva atenció. Xisclo amb les primeres llàgrimes i la mare corre a agafar-me de la trona on potinejava i colpejava els peluixos. Creu que tinc una urgència degut a la gana per l'hora, però és més aviat que els seus pits em queden més a l'abast si ve a consolar-me. Aprofito per palpar de nou amb la meva maneta la mamella esquerra i trobar, sense dificultats, el mugró, que guanya notorietat amb la suma de jornades lactants. Em deixo bressolar ara que el meu objectiu està a punt d'assolir-se.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.