Detall intervenció

Per primera vegada

Intervenció de: Elau | 06-12-2010

Va romandre estirada al jaç de palla i sorra uns minuts més, encara amb la respiració glaçada al tòrax i la mirada fixada a l'embigat de fusta d'aquella caseta rònega de vora Batea. Silent i immòbil i al bell mig d'un paratge desert de qualsevol humà, volia fer-se a la idea que tot plegat havia estat induït per una mala jugada de l'estrès i el nerviosisme mal gestionat dels darrers mesos.

No podia ser, no li era possible de creure-ho, però ja aleshores encara més impossible resultava no pensar que tot just feia dos minuts havia estat conversant serenament amb un ésser de la seva idèntica fesomia, talment amb ella mateixa, però desdoblada, apareguda del no-res mentre feia via cap a casa.

I ara, després de tot, estirada sobre la pols acumulada d'un antic corral, la mica de cel que s'escolava del sostre de fang i canyars esquinçats li advertia que, per desgràcia, no es tractava d'un somni, sinó d'una mena d'abducció psicològica aliena als vèrtexs terrenals.

I sentí una mena de por que mai havia experimentat i li feia mal pensar en l'hora de camí que encara quedava fins arribar a Vilalba. On havia marxat el seu espectre? D'on venia? Tornaria? Aviat serien les sis i el fred i la nit arribarien a aquell paratge terrallenc, si no marxava aviat.

De la porta del corral, observà prudent la vinya que s'extenia terra enllà i anà a trobar de bell nou el camí, just a l'indret on apretà a córrer després de veure com el seu altre jo desapareixia talment com un àngel de la Bíblia.

Encara poruga, amb les cames tremoloses, llegí la paraula "raufill", incisa en aquell punt concret del camí ral. Al costat, una petita branca d'ametller delatava el suport emprat en l'escriptura. La va prendre, la besà instintivament i, amb un somriure complaent, esbufegà tranquil·la per primera vegada.


Respostes

  • L'espera
    Frèdia | 05/12/2010 a les 15:30
    A les acaballes del segle, les crisis reiterades de l'economia i les guerres per fer-se amb el poder havien deixat la població descabalada. La pobresa s'havia convertit en un mal endèmic. La creació de l'EMU, una confederació d'estats mundials units, semblava la sortida més assenyada per combatre els mals del món. L'EMU, per afavorir l'enfortiment de les arques estatals, va dictar mesures que atemptàvem contra els drets aconseguits pels treballadors després de molts anys de lluita. En poc temps van desaparèixer totes les pensions, fet que va resultar insuficient per eixugar el dèficit. El govern va fer noves discriminacions: ja no es faria càrrec ni dels malalts crònics ni dels desnonats, ans el contrari, incentivaria l'eutanàsia per tal de reduir la població improductiva. Pel que fa a la reproducció, també va dictar lleis especials. Les parelles havien de fer una sol·licitud, incloure-hi una declaració del patrimoni i pagar el raufill, un cànon que estava fora de l'abast dels pobres. Tampoc aquestes mesures van donar el resultat desitjat. La manca de recursos estatals va fer que desapareguessin les inversions en el terreny de la seguretat, que s'anorreés la investigació en tots els camps científics, que es desatengués l'educació i la cultura.

    A cap dirigent de l'EMU se li va passar pel cap que la població estigués descontenta. Per què ho havia d'estar si no hi havia una altra alternativa? Però que una societat sigui pobra no significa que no tingui ideals. I va ser un funcionari fosc d'una administració perifèrica el que es va aixecar enmig d'una celebració poc fastuosa per pronunciar un discurs exaltat. «Hem de ressuscitar l'home, convertir-lo en un home nou. Hem de depurar la nostra societat. Acabar amb els rics que ens prenen el pa. Nosaltres som més. La victòria serà nostra». Així es va iniciar la rebel·lió. Ara només cal esperar. No gaire més, perquè les baixes prometen ser molt nombroses. Llavors serà el moment de dirigir les naus cap a la Terra i començar la invasió.
  • Res
    gypsy | 06/12/2010 a les 02:01

    Vam morir l’any 2080, després d’un atac extraterrestre. Érem tots quatre asseguts a la cuina esmorzant, quan van aparèixer. Tenien cossos d’acer i cares inexpressives. Ens van llançar uns raufills verds que van matar-nos lentament. Primer, el Nil: es va desmaiar. La Marta va córrer al seu damunt xisclant perquè havia deixat de respirar. Jo, m’ho mirava com un estaquirot, com si m’haguessin pres el cos físic i només tingués consciència. Vaig palpar-me però no em vaig trobar. Tampoc no veia a cap dels meus fills ni a la meva dona. No tenia ulls.
    Vaig agafar les fotos d’una capsa, les de la mare, la de la Marta a la platja jugant amb els nens, una de quan érem nuvis i un grapat més, sense mirar. No sé com vaig subjectar les fotografies, no em veia les mans ni cap òrgan físic. Potser era un esperit. Tot era immers en una llum blava i notava que ascendia cap amunt. Al voltant hi veia tot de cares conegudes, gent morta que em somreia. També hi havia infants que no coneixia, nens de bressol i nois negres molt prims - segur que aquests van morir de gana -
    Mentre pujava, pensava que trobaria un perquè que donés algun sentit a tot allò que havia succeït. Però no hi havia res, tret d’un infinit blau que escopia silenci.
    Vaig despertar al llit d’un hospital. Em vaig sentir alleugerit un instant, abans de percebre que els éssers que se m’apropaven eren homes amb cossos d’acer i cares inexpressives.

  • Per primera vegada
    Elau | 06/12/2010 a les 20:02
    Va romandre estirada al jaç de palla i sorra uns minuts més, encara amb la respiració glaçada al tòrax i la mirada fixada a l'embigat de fusta d'aquella caseta rònega de vora Batea. Silent i immòbil i al bell mig d'un paratge desert de qualsevol humà, volia fer-se a la idea que tot plegat havia estat induït per una mala jugada de l'estrès i el nerviosisme mal gestionat dels darrers mesos.

    No podia ser, no li era possible de creure-ho, però ja aleshores encara més impossible resultava no pensar que tot just feia dos minuts havia estat conversant serenament amb un ésser de la seva idèntica fesomia, talment amb ella mateixa, però desdoblada, apareguda del no-res mentre feia via cap a casa.

    I ara, després de tot, estirada sobre la pols acumulada d'un antic corral, la mica de cel que s'escolava del sostre de fang i canyars esquinçats li advertia que, per desgràcia, no es tractava d'un somni, sinó d'una mena d'abducció psicològica aliena als vèrtexs terrenals.

    I sentí una mena de por que mai havia experimentat i li feia mal pensar en l'hora de camí que encara quedava fins arribar a Vilalba. On havia marxat el seu espectre? D'on venia? Tornaria? Aviat serien les sis i el fred i la nit arribarien a aquell paratge terrallenc, si no marxava aviat.

    De la porta del corral, observà prudent la vinya que s'extenia terra enllà i anà a trobar de bell nou el camí, just a l'indret on apretà a córrer després de veure com el seu altre jo desapareixia talment com un àngel de la Bíblia.

    Encara poruga, amb les cames tremoloses, llegí la paraula "raufill", incisa en aquell punt concret del camí ral. Al costat, una petita branca d'ametller delatava el suport emprat en l'escriptura. La va prendre, la besà instintivament i, amb un somriure complaent, esbufegà tranquil·la per primera vegada.
  • Robatori
    Englantina | 06/12/2010 a les 20:47
    Aquell ésser extraordinàriament bell, va aparèixer del no res, enmig de la foscor.

    M’havia despertat un estrany brunzit, molt greu i lleugerament tremolós. Era un so dèbil, però suficientment pertorbador perquè em tragués del meu son profund.

    Sense moure’m del llit, vaig girar el cap per veure quina hora marcava el despertador digital, però els números marcaven les 88:88h. Potser s’acabaven les piles.

    Vaig parar l’orella, per sentir, com havia fet d’altres vegades, que els sorolls de la nit eren els de sempre: granotes, grills i mussols. Però no vaig sentir res d’allò. Hi havia un silenci anormal, amb l’excepció d’aquell brunzit insistent.

    Feia calor, i aquella caseta s’alçava ben a prop d’un petit llac, així que la humitat era enganxosa i tenia la camisa de dormir ben raufillada a la pell.

    Vaig posar els peus a terra. A palpentes, vaig trobar el rellotge de polsera, i me’l vaig apropar als ulls mentre encenia el llum de la tauleta. La claror em va ferir els ulls, i els vaig tancar un moment. Poc a poc, encara desconcertada, els vaig tornar a obrir per veure, amb incredulitat, que les burques donaven voltes per l’esfera del rellotge.

    Vaig deixar-lo anar, i va caure. Em vaig agenollar al costat, sense tocar-lo, però ja s’havia trencat, així que les agulles romanien ara quietes, marcant una hora impossible.

    Els peus em van portar cap a l’habitació de la nena. Dormia com un àngel, i no es va ni moure quan li vaig fer un petó al front. Suava, pobreta.

    Vaig dirigir-me cap a la porta d’entrada, encara descalça. Vaig obrir, encuriosida per aquell brogit llunyà, però no vaig veure res. Un parell de passes endavant i, de sobte, a dos metres, va aparèixer.

    Era tan bell i lluminós, que vaig quedar encisada. Sense moure’m de lloc, bocabadada per una presència no humana, li vaig preguntar:

    - Què vols de mi?

    I ell, sense moure els llavis, em va contestar:

    -El teu temps.
  • La nit que et deixava
    dracmagic | 07/12/2010 a les 01:08


    La nit era immensa i majestuosa i zumzejava suament un vent llunyà. Els llums dels carrers estrets de ciutat vella eren tancats, i només els fanals ens acollien amb la seva claror il•luminadora.
    La ciutat era estranyament solitària. Només tu i jo caminàvem apressats, al ritme del meu desesper. Jo plorava, desconsolada. Tu a estones m’agafaves pel braç fortament, sense dir cap paraula, per aturar-me. La teva mirada era remota. Jo parlava neguitosament, entretalladament, sotraguejada pel plany. Era la nit que et deixava.
    Sabia que, malgrat les meves argumentacions, tu no reaccionaries. No podia comprendre qui t’havia criat, ni d’on venies. Simplement, no em podia comunicar amb tu. No es creava cap clima, no hi havia empatia, jo restava constantment anul•lada. Era com si no em veiessis, no em sentissis, no tingués entitat. Tampoc no comprenia la teva ignorància absoluta respecte al món, la teva manca de records, de projectes, d’anàlisis del present. Eres incapaç d’emetre un judici sobre cap cosa, cap pel•lícula, cap esdeveniment. Mai no havies llegit cap llibre. No tenies pensament simbòlic. Només una cosa et destacava: la teva capacitat d’imitació, de fer-te a imatge d’un altre, amb voluntat de ser-ne una còpia.
    Tot en tu van ser un seguit de destrets, però aquesta ànsia de conformar-te a un altre feia que en l’amor em seguissis, tot i que mai, amb tu, no em vaig elevar.
    Tot el que tenies, únicament, era joventut i bellesa. Jo m’havia sentit atreta per tu quan em vas demanar que et portés a la ciutat, perdut en una àrea de l’autopista. I vaig respondre’t immediatament que sí.
    Potser vaig ser cruel, aquella nit majestuosa, quan entre el plor et vaig dir que no eres humà.
    ―No sóc un humà, sóc un raufill –vas respondre, espantat-. Estic perdut a la Terra.
    ―Jo no et puc adoptar –vaig dir-te per darrera vegada, abans d’arrencar el cotxe i escapar de tu per sempre.
    Sovint, però, em pregunto, que van significar les teves paraules, per primer cop sinceres.
  • Punt de fuga
    XvI | 07/12/2010 a les 10:16
    Reia, somreia, i els seus llavis irradiaven felicitat. Se'l mirava amb els seus ulls verds immensos i reia una ganyota que anticipava un comentari enginyós fins al punt que reprimiria el riure a mig fer-lo tapant-se la boca i convulsant les espatlles. Va deixar escapar una llàgrima que ella no podia veure; pausa… endavant aleatori… reproduir va pensar, i el visor de records el va dur al viatge de noces; més rialles, més mirades exultants, més convertir cada pas en un joc innocent. “Ella no és del teu any” deien els seus amics, “no és del teu nivell” deien els pares, “no té la ciutadania…” deien les autoritats “no tindran accés als ajuts oficials” però ella no perdia el somriure, per què l’hauria de perdre ell? “No has estat mai valent” deia la mare. “Ara sí” creia ell.

    Pausa… endavant aleatori… reproduir. Somreia d’una manera apagada i tot i així seguia irradiant. Podies descobrir quan li naixia una idea per la manera com se li obrien els ulls l’instant abans de traduir-la en paraules. Aprenies a riure sense necessitar les paraules; pausa… endavant aleatori… reproduir. Ella dormia, recordava aquella nit. La veia respirar ansiosa, arraulida al llit. No estaven sols. El pare mirava amb desaprovació l’estança; és el millor que ens podem permetre sense seguretat social. La mare anticipava el retorn del fill pròdig; se la poden fotre pel cul la ciutadania. El metge fingia una eficiència sobrada “la raufíllia primària té una evolució erràtica… hem d’esperar”.

    Pausa... endarrere cinc... reproduir.
  • La meva aportació és fora de concurs
    gypsy | 07/12/2010 a les 23:38
    però almenys ho he intentat. Estic contenta d'haver escrit quelcom que no hauria escrit mai. Encara que no sigui SF, ben bé.

    Gràcies!
  • El badall del contenidor (Fora de Concurs, és clar!)
    Vladimir | 08/12/2010 a les 16:39
    Va començar un diumenge al vespre. Havent sopat, vaig traginar la bossa d’escombraries cap al contenidor (l’arrossegava per la vorera perquè amb prou feines podia alçar-la).

    En tornar, mentre em rentava les dents, la veu de la meva dona va reprendre’m:

    –Has d’anar a llençar les escombraries!

    Vaig aparèixer a la cuina, amb el raspall encara a la boca i un regalim blanquinós en una comissura. La bossa tornava a ser allí, repenjada contra el rentavaixelles, i l’Alícia l’assenyalava amb un dit acusador. Vaig fer un segon viatge al contenidor, francament preocupat per la salut de les meves neurones.

    Cal que expliqui al lector que mentre em posava el pijama, la veu de l’Alícia va tornar a alertar-me?

    –Què hi fa encara aquí aquesta bossa?

    Gairebé caic a terra, entrebancat pels camals dels pantalons a mig apujar. La bossa havia tornat, com un fill pròdig, però nosaltres no estàvem disposats a obrir-li els braços. Va ser una nit d’anades i vingudes al contenidor. L’Alícia vigilava, asseguda al tamboret de la cuina, mentre jo m’emportava les escombraries. Però, indefectiblement, al cap d’uns minuts d’haver-nos-en desprès, la bossa apareixia, desafiadora, en algun punt de casa nostra. Vam provar, sense èxit, altres contenidors del barri, i per l’enrenou que hi havia al carrer, vam endevinar que el fenomen era general: les bosses d’escombraries s’havien revelat contra la seva naturalesa efímera, les deixalles tornaven als seus amos.

    L’home és una espècie acomodatícia, ho asseguren els antropòlegs. Durant les primeres setmanes no ens va costar encabir a casa les bosses d’escombraries que amuntegàvem (tenim la sort de disposar d’un pis ampli). Les entatxonàvem a armaris, guarda-robes i calaixos; la ferum la dissimulàvem amb perfums i ambientadors.

    Avui ens considerem uns ciutadans modèlics, obeïm la “Llei Raufill”, perquè entenem que cadascú ha de fer-se càrrec de la brossa que produeix. Però sabem que, tard o d’hora, haurem de marxar, buscar-nos algun pis espaiós, tornar-lo a omplir de les nostres deixalles, i fer que cicle vital de la matèria continuï.
  • Essa Efa 176/913 de rnbonet
    deòmises | 10/12/2010 a les 18:16
    Essa Efa 176/913 de rnbonet [10/12/2010 a les 17:10]

    Aquella bola de foc calfà ben aviat la superfície de l'esfera. I a poc a poc, la petita capa de gel exterior deixà forats per on sortia l'heli. De sobte, la energia elèctrica latent començà a despertar-se; primer a impulsos suaus,i un moment després, amb una fúria desbocada. Llums fantasmagòriques ompliren tot el voltant, descàrregues potents feren tremolar els éssers dormits que, ací i allà de l'escorça, situats al llarg i a l'ample, atenyien el torn. Havia arribat el temps!
    I dia a dia, anaren prenent forma i escollint el medi: uns animalons estranys, respirant d'una forma no pròpia, a un element líquid... D’altres, reptant, o amb quatre potes, sense escates,... al terra. Només un d’entre aquelles noves criatures se sentia estrany. No havia arribat a entendre el seu lloc damunt aquell planeta. I, a les poques hores, un crit penetrant féu vibrar els voltants d'aquell jardí on jeia: RAUFILL! Rau....!!! -fill-de...!!! (*)

    (*) Filòlegs moderns ben documentats afirmen que aquell crit potser seria: “Escolta, 'tiu'! Caldrà atènyer molt de temps perquè em fabriques la parenta?”

    rnbonet dixit
  • Pols en el vent
    Galzeran (homefosc) | 10/12/2010 a les 22:07
    No sempre podíem arribar a la cresta del crater. Els vents huracanats de més enllà del cim ens impedien assaborir el magnífic ocàs d’un sol roig que transitava en constant paral•lel a l’horitzó llunyà. La situació de la nostra base impedia excursions agosarades cap a l’oest, allí on s’amagava aquell estel curiós, de trajectòria erràtica i que no escalfava el nostre cantó del planeta. La mort del capità Dar’k-Man en la darrera incursió a la plana dels Raufills, va desgastar força els ànims de tota l’expedició. La nostra no era una missió militar, nosaltres som científics, i veníem en so de pau. El fet de què en el nostre món les guerres fes segles que havien finit, no ens havia preparat per una reacció hostil dels desconeguts autòctons d’aquest món. Sols aquests éssers que viuen en coves fondes i que surten a l’exterior en espais temporals cíclics i que per curiosa casualitat, mai havíem descobert en l'exploració preliminar, ens impedeixen valorar la possible colonització del planeta. Els informes no podran ser gaire esperançadors, si sobrevivim.

    Aquesta nit un escamot privilegiat ha arriscat molt, i ben preparats per lluitar contra el vent sec i fort del cim, ha pogut observar les planures de més enllà. La visió no ha estat gens afalagadora. El primer pensament compartit per l’escamot ha estat el suïcidi. La visió els ha mostrat un gran campament amb milions de Raufills. Es preparen als afores del crater construint habitatges soterrats. Aviat els tindrem dins.

    Crèiem que el crater ens preserva dels autòctons, però ara no sabem per quan temps. Ells cada dia són més valents, i alguns ja han arribat fins el cim, també lluitant contra el fort oratge. Ells són més fràgils, i el vent els fa volar, morint esclafats a les parets internes del crater. Això ens aporta un component calòric extra, però les provisions s’acabaran abans que ells no facin l’atac final. Potser aleshores ja serem una curiositat digna del seu estudi.

    Serem pols en el vent.
  • Opiàcies
    deòmises | 11/12/2010 a les 01:55
    Des que es va decretar l'abolició de les religions, un buit existencial semblava haver-se apoderat de tota la població. Però, ràpidament, l'Aliança de Governs va saber solventar el problema creant DOGMA I, un ens per prestar serveis al cultiu i a la recol·lecció de raufills. En realitat, els raufills són una varietat de roselles per trobar la pau de l'esperit, segons els Presidents aliats. I, allò que va començar com un joc i amb incredulitat, avui ja és motiu per llevar-se de bon matí i trobar un sentit a l'existència.

    Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de la metròpoli. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.

    Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...


    d.
    • Opiàcies (aquí millor...)
      deòmises | 11/12/2010 a les 01:59


      Des que es va decretar l'abolició de les religions, un buit existencial semblava haver-se apoderat de tota la població. Però, ràpidament, l'Aliança de Governs va saber solventar el problema creant DOGMA I, un ens per prestar serveis al cultiu i a la recol·lecció de raufills. En realitat, els raufills són una varietat de roselles per trobar la pau de l'esperit, segons els Presidents aliats. I, allò que va començar com un joc i amb incredulitat, avui ja és motiu per llevar-se de bon matí i trobar un sentit a l'existència.

      Les grans naus gestionades per DOGMA I han augmentat considerablement, repartides pels barris de les metròpolis. Des de primera hora, a trenc d'alba, fins ben entrada la nit, les cues de voluntaris són un garbuix de rostres desconeguts, de mirades optimistes i, alhora, furtives, de nerviosisme perquè les portes metàl·liques permetin el pas del nou torn. Un llarg passadís és el preàmbul de la nau que em correspon, que és plena de raufills. Les parets són miralls que multipliquen, amb els seus reflexs, les cares i els cossos d'aquells homes i dones vestits d'una manera uniforme. Les mateixes persones que fa uns anys no imaginaven la vida sense la seva religió s'agrupen, gairebé en silenci, en aquest passadís. I ja no enyoren l'ortodòxia de la seva doctrina i no dubten que la felicitat que han assolit ara només la poden aconseguir gràcies a DOGMA I i els seus raufills.

      Alço la vista, davant de les grans portes, també cobertes de miralls, que han estat gravades amb lletres gegantines perquè no oblidem a quin lloc entrem. Somric, amb una barreja d'amargor i de tristesa, derrotat, en veure el nom de DOGMA I reflectit a dreta i esquerra, i m'adono que, en el fons, no ha servit de massa la pressumpta revolució contra les creences. Ahir érem anyells; potser avui ens creiem recol·lectors lliures de raufills però seguim essent tristos anyells...


      d.
  • Insignificança
    Renée Vivien | 11/12/2010 a les 21:08

    La Marta va néixer amb sentor de sal, de mar i d’escuma. Aquell dia sa mare passejà per la platja, amb les mans lliures i àgils alçant-se cap al cel, tot desitjant que el seu home tingués, allà a Terranova, aquesta mateixa mar, lleugera i amb sentor de sal. Era molt difícil de veure les singularitats que feien diferent a la Marta. Només els nens n’eren capaços. L’albiraven delicada, amb una fragilitat com d’àngel. Ella, sabia veure l'horitzó i enllà de l’horitzó, els seus habitants, només posant-se de puntetes descobria tot un món dins la vida d’altres persones que no coneixia. Semblava un encanteri, molts dels nens pensaven que la Marta tenia poders màgics o que potser era una fada camuflada en el cos d’una nena normal. Sovint es raufillava vora el mar, esclafava l’orella a la sorra humida i esperava pacient. Com qui escolta un univers secret. I somreia mentre tot de sensacions noves l’envaïen per dins, de vegades era un nen que es gronxava en un parc solitari, d’altres el so d’un violí tocat per algun infant en una escola de música. El mar sempre li duia regals d’emocions d’altres éssers. Fins i tot, havia escoltat el plor d’un fill quan la mare moria. No hi havia tristor en la mort, ella ho sabia.
    Va passar el temps. Un dia, succeí quelcom inusual i estrany. Ho va descobrir als dotze anys, en anar de compres amb la mare, en un d’aquells centres comercials tan plens d’aparadors. Se'n va adonar tot passant per davant els vidres d'una petita botiga on venien joguines. S'anava mirant arreu i el cor li va fer un salt: tots els éssers que l’envoltaven no existien, no tenien reflex. El seu era un món invisible, un univers de sensacions que s’encreuaven entre els individus que el conformaven. Per això, no hi havia dolor ni desconsol. Ni cap finitud per a un inici que mai no havia estat.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: