Ornament

Amb mans destres i enjogassades
ella va retallant, amb la rapidesa
de qui domina el tema.
Absorta del que l'envolta
va construint un petit univers
que repassarà amb la mirada
milers de vegades...
cercant significats, signes i figures
que cobraran vida dins la seva imaginació.
Avui ha creat un món microscòpic
observa amb la fantasia de les ments creadores
i visiona una silueta amb forma de cor.
Una fulla peltada disfressada de bipinnada
guarnida com per la festa del solstici de primavera
ornada de flors, pètals i garlandes
i entre la seva textura suau i treballada
com un delicat encaix de blonda
i reposen dues fades fadrines
assegudes a la part abaxial de la nervadura límbica
estan abstretes per unes altres fades alades que resten arronsades, enfilades a la part adaxial
hipnotitzant-les amb el batec de les seves ales de papallona.

JARDÍ DE PAPER


Asseguda en florit jardí de retalls de paper,
contemplo roselles descloses del passat,
al voltant de delicades fades amb ales de futur;
dos temps, importants espais de la meva vida,
que, en unir-se, configuren dibuix d'un sol cor.
Perfils de mimosa, gatosa , margalides i saüc,
em reviuen grogor d'enyorats, bells instants,
roselles, orengues i prímules de foc encès
m'inciten a cercar nous dissenys esclatants.
No vull esborrar res d'allò que ja és dibuixat,
no vull estripar cap d'aquests dos meus espais,
ni pretenc tampoc encendre bombetes foses,
necessito, tan sols, somniar vol d'alades fades
per poder viure sense nostàlgia d'altres anys.

De l'artifici
La sublim senzillesa
Del blanc i el negre
Degoteja callada
Pel paper i l'escletxa.

Gràcils donzelles
A sinistra i a dreta
Miren enfora
Amb sensuals figures
Sobre l'arc de la branca.

Quin sortilegi
Brollarà de les puntes
D'aquelles randes
Quan el vent les agite
En nit de clara lluna?

Llàgrimes pengen
Del cor de fantasia
Com gotes d'aigua
Tibant d'ingravidesa
Les flors més delicades.

Nimfes alades
Tanquen l'univers màgic
Amb les mans destres.
Batega ara el poema
I el sentiment s'enlaira.

Com el teixit d'aranya
atrapa flors i cors,
com les gotes de reïna
empresonen les nimfes,
com els joiells lluents
encaterinen aus,
així vas captivar-me,
i amb una agulla fina
pel mig vas traspassar-me,
per lentament morir-me
i del meu pellanc fer-ne
mostra ornamentativa.

La dona és l'element decoratiu,
entre cors i roses i garlandes
que sempre espera en un espai captiu
que un príncep vingui a retornar-la.

En aquest imaginari col·lectiu
que malda per perpetuar-se,
la dona és un ésser mai esquiu,
sempre a punt per modelar-se.

Com si fos un ésser només imaginat,
no una persona que avança i lluita,
té per llegenda ser algú inacabat
que evoluciona entre perfums i puntes.

Però ella d'aquesta creu s'ha desclavat
i amb molts pocs mots i entre molt lleus somriures
ha excavat amb fervor i ha aixecat
els pilars i els fonaments del seu viure.