Detall intervenció

nosé...de mal gust.

Intervenció de: Samfaina | 25-07-2006


No m'ha agradat gaire aquest del bon samarità...m'ha semblat de mal gust. Si això és ajudar les dones, si us plau, que no et coneguin mai! I si realment, exageres fets per fer broma, o per escriure algo diferent, hi ha moltes altres coses sobre les que fer broma. sobre les que parlar, exagerar..No trobo que estigui bé tractar aquest tema d'aquesta manera.


Respostes

  • REPTE XXXII: El silenci dels morts
    xesco | 09/10/2005 a les 19:47

    Vivia prop de Montjuïch, terra de morts i de silenci.

    El silenci dels morts sempre l'havia inspirat. De petit recorda que, durant les constants execucions matinals al castell, es passejava entre els morts i allà, tot sol i amb les sabates totes brutes de sang, somiava i fantasiava. Per a ell, cada execució era una victòria. Una victòria, però, que se l'enduia el vent, que només ell coneixia. No va ser fins més tard quan, després de cada execució,va decidir deixar constància de les seves victòries. Quan arribava a casa, encara impregnat d'aquella forta olor de sang, escribia com foll i se sentia orgullós d'omplir la seva llibertat de grans victòries sobre els morts.

    Ara no hi ha morts a Montjuïch, ni silenci, ni victòries i a ell només li queda la llibertat per recordar el silenci dels morts.




    Nota de l'autor:

    On diu MORTS hauria de dir HORTS,
    on diu EXECUCIONS hauria de dir EXCURSIONS,
    on diu SANG hauria de dir FANG,
    on diu VICTÒRIA hauria de dir HISTÒRIA,
    on diu LLIBERTAT hauria de dir LLIBRETA i
    on diu MONTJUÏCH hauria de dir MONTJUÏC.
    • RE: REPTE XXXII-Llibertat d'expresió
      Josep Bonnín Segura | 09/10/2005 a les 20:36

      Rafel, articulista, havia escrit fins a la sacietat sobre "la guerra incivil". Com l'havia batejada.
      Devia d'escriure un article especial.
      El proper 15 d'octubre ferien 65 anys de l'execució del President de la Generalitat Lluís Companys per les forces militars nacionals espanyoles a la presó de Montjuïc.

      Fets: Un judici fantasma que acabà amb la vertadera llibertat, externa, d'un lluitador per la democràcia.
      Les forces del General Franco feren de la seva victòria un sembrat d'assassinats on instituir el seu ordre.
      Catalunya era perillosa. El silenci dels seus morts encara més. No calia ni a prop fer, donar-li un màrtir.
      Era imprescindible debilità la moral d'aquell poble.
      L'execució tindria tots els condicionaments legals.
      S'havia acabat el temps dels afusellaments a les cunetes.
      El rest del món estava amb els ulls posats sobre el que passava a Espanya.
      Mentre anava cap a casa, Rafel, es demanava: Seria adequat fer una analogia sobre el moment polític present, en relació al lnou estatut català que aviat es presentaria a Madrid i el missatge de Lluís Companys?
      Rafel ja havia tingut que sofrir les pintades a la porta de casa seva per part de grups feixistes, neonazis.
      Rafel no arribà a escriure l'article. El dematí següent el trobaren enmig d'un bassal de sang, i amb una creu gammada pintada al terra.
      La llibertat d'expressió s'ha escrit amb lletres roges.

  • RE: REPTE XXXII
    Màndalf | 09/10/2005 a les 21:35

    Jeremies, et juro que pensava participar en aquest repte; el tema és temptador i ja tenia un parell d'idees per treballar aquesta nit. Però acabo de veure les notícies a la tele. Els 20.000 morts d'Islamabad, els 400 nens morts a l'escola de Cachemir , els 1.400 morts de Guatemala sepultats entre les pedres i el fang m'han fet posar la pell de gallina i m'han encongit el cor. El silenci dels morts i els crits i els plors dels seus familiars. Avui no tinc ganes d'escriure sobre aquest tema.
    I a sobre, els pobres desgraciats immigrants en aquells autobusos, amb les manilles, desesperats perquè els retornen al desert i a la misèria,... quina merda! Ja se'm passarà,...

    • RE: RE: REPTE XXXII
      Jere Soler G | 09/10/2005 a les 21:48

      Tens raó. És terrible. I a més cada dia moren al món 25000 persones de fam.
      T'aconsello que aprofitis tot aquest sentiment per escriure el repte, et sortirà millor que mai.
    • RE: RE: REPTE XXXII
      Jere Soler G | 09/10/2005 a les 21:52

      Tens raó. És terrible. I a més cada dia moren al món 25000 persones de fam.
      T'aconsello que aprofitis tot aquest sentiment per escriure el repte, et sortirà millor que mai.
      • RE: RE: RE: REPTE XXXII
        Màndalf | 09/10/2005 a les 23:45

        Jeremies, tens raó, vull dir quatre coses.

        Es silenci dels morts és una fal·làcia. No existeix. Ells parlen sovint amb nosaltres. Moltes vegades ens criden. Avui m'han cridat. Us han cridat a tots vosaltres; no sé si els heu sentit. Els 20.000 morts d'Islamabad; els 400 nens de l'escola de Cachemir, els 2.000 guatemalencs morts per l'Huracà Stan, ofegats pel fang. Encara n´hi ha de moribunds que se senten cridar atrapats per les runes. Tots ells ens criden, els morts i els que estan a punt de morir. També ens criden els coneguts que moren quan no els hi toca. Els amics que anem perdent pel camí. La gent propera que ens diu adéu massa aviat. El seu crit és un missatge que li arriba a tothom al centre del cervell i que li diu: tu, cabró, que encara estàs viu, què fas per aprofitar-ho? En què perds el temps? Què penses fer d'ara en endavant? També ens diuen que envegen la nostra sort de ser vius. Que si ells fossin vius gaudirien de la vida, de la natura, la família, els amics, les petites i les grans coses,... que escriurien, imaginarien, llegirien, riurien, plorarien, s'il·lusionarien, s'emocionarien,... farien tantes coses!

        Què us pensàveu? Un escrit de solidaritat? Una puta hipocresia? Dir que ens hem de bolcar tots a ajudar-los? Que cadascú faci el que li sembli bé. Està clar que em fan llàstima, que sento compassió pels pobres familiars, pels damnificats, i que possiblement ingressi alguna cosa en un compte. Però no puc fer-hi res més. Tant sols escoltar el que em diuen: que visqui. Aquest és el nostre repte.

  • El bon Samarità
    boigboig | 09/10/2005 a les 23:29

    Des de petit m'han ensenyat que havia d'ajudar als altres. En els minyons escoltes ens deien que cada dia tocava fer una B.O., una bona obra. A mesura que m'he anat fent gran, ho he fet una màxima de la meva vida. Sí tots féssim el mateix!
    Ara dedico bona part del meu temps a aquesta apreciable ocupació: ajudar als altres. Sobretot a les dones. I per sobre de tot a les vídues desconsolades. I és que em sento molt afligit quan veig que no saben què fer amb la seva llibertat acabada d'estrenar.
    Així que cada dia vaig a passejar pel cementiri de Montjuïc i entre el silenci dels morts camino fins que en trobo alguna tota sola davant de la tomba del marit. La meva estratègia és de fàcil execució. Primer m'hi acosto amb cara compungida i li pregunto pel seu cas, que si ja fa molt o no de la pèrdua, que com va ser. Després començo a parlar-li de la seva bellesa, ara desaprofitada, dels seus ulls brillants per les llàgrimes i plens de vida, del seu cos encara desitjable.
    I us puc ben assegurar que sovint celebrem la victòria sobre el desconsol amb un polvo salvatge al damunt de la làpida.
    • nosé...de mal gust.
      Samfaina | 25/07/2006 a les 00:08

      No m'ha agradat gaire aquest del bon samarità...m'ha semblat de mal gust. Si això és ajudar les dones, si us plau, que no et coneguin mai! I si realment, exageres fets per fer broma, o per escriure algo diferent, hi ha moltes altres coses sobre les que fer broma. sobre les que parlar, exagerar..No trobo que estigui bé tractar aquest tema d'aquesta manera.
  • RE: REPTE XXXII
    rnbonet | 09/10/2005 a les 23:43

    Com sempre, arribe una mica tard... Més amunt he penjat la meua.
  • La cartera al metro, amb uns altres ulls.
    marc (joan petit) | 10/10/2005 a les 00:22

    Feia molts dies que es preguntava el perquè de tot allò. La seva absència es feia insuportable, i el silenci que l'envoltava massa feixuc.
    Sovint comparava la seva vida actual amb una presó. No es creia amb llibertat per a fer res, ja que sense la seva companyia res tenia sentit. Li feia la sensació de tenir unes pesades cadenes lligades al coll, limitant-li la mobilitat; sentia que un aire dens, càlid, sense oxigen, intentaven omplir uns pulmons sense esma. Cercava aire fresc, però tenia el pit massa comprimit.
    - Perquè es va tirar? - Es preguntava, sempre.
    A mitjanit, un somni l''acostumava a despertar d'un sobresalt, on hi havia una dalla de la mort que queia seca damunt del seu cap, sense remei, com una execució. Suat, mirava el sostre i se sabia viu, però ella era morta. Des de feia una eternitat. Potser només uns dies, però massa temps pel seu cor.
    Cridava cercant la resposta, la llibertat, la victòria! Però només rebia el silenci de l'espai buit que ella havia deixat com a resposta.
    Es va llevar i va agafar, com cada dia, el metro cap a Montjuïc. Va baixar a l'andana i hi va dipositar un ram de flors, al mateix lloc on la van trobar, destrossada. Sempre sentia la seva presència, allà, però la raó la li negava. I, mentre es preguntava, com sempre, perquè va saltar, va veure una cartera que li pertanyia.

  • REPTE XXXII: "Éssers i estats"
    quetzcoatl | 10/10/2005 a les 03:32

    Les muntanyes clouen el record de l'agonia: l'eco de massacres injustes reverbera entre pedres, sepultant la memòria històrica. Són santuaris de contemplació on els que encara gaudim d'aquesta escassa condició anomenada llibertat, hauríem de meditar sobre el passat per entendre el present: la sort i la dissort dels nacionalismes.

    Asseguda sobre la Loma de Tiscapa, a Managua, veig caure el sol rere el monument al General Sandino. Una llum grisenca dilueix els carrers de la ciutat mentre ombres crepiten per les parets de les instal.lacions de l'exèrcit.
    La silueta de Sandino té un deix malencòlic; un posat llunyà dels retrats històrics, de personatges amb actitud de victòria i orgull. Ell, i jo imitant-lo, semblem intentar percebre, en el murmuri del vent, els crits esgarrifosos dels presos polítics: quan el govern somocista els extirpava l'informació, la dignitat i la vida en les cambres de tortura.
    Inevitablement comparo aquesta història adoptada amb la del meu país. Seria el mateix el sentiment, si m'assegués a escoltar els laments que rauen en la muntanya de Montjuïch: també testimoni del genocidi injust, de l'execució monstruosa dels innocents. I arreu del món, les muntanyes de ciutat vetllen pel silenci dels morts; però només la justícia calla les ànimes que han lluitat per causa noble: un bon bucle. Fins on és legítima una guerra?
    Desfaig el camí, i Sandino sembla acotar el cap.
    Que l'humanisme ens empari de l'ambició nacionalista: cada vida és una petita nació.

  • RE: REPTE XXXII
    Màndalf | 10/10/2005 a les 15:20

    Jeremies, gràcies a tu i al meu estat d'ànim variable he arreglat les quatre coses per adaptar-les al repte i, de pas, donar-te més feina. Salut i gràcies, company.


    El silenci dels morts és una fal·làcia. És mentida. No existeix. Ells parlen sovint amb nosaltres. De vegades criden. Avui m'han cridat. Us han cridat a tots vosaltres; no sé si els heu sentit. Criden els 20.000 morts d'Islamabad, els 400 nens de l'escola de Cachemir, els 2.000 guatemalencs morts per l'Huracà Stan, ofegats pel fang. Executats per la victòria dels elements. Execució indiscriminada de la natura, que proclama el seu dret a la llibertat. Els moribunds criden atrapats per les runes. Tots ells criden, els morts i els que estan a punt de morir. Criden els coneguts que moren quan no els hi toca. Criden els amics que anem perdent pel camí. Crida la gent propera que ens diu adéu massa aviat. No els sentiu quan mireu de reüll al turó de Monjuïch o passeu a prop d'un cementiri? Un missatge que arriba al centre del cervell i que ens etziba:
    "Tu, cabró, que encara estàs viu, què fas per aprofitar-ho? En què perds el temps? Què penses fer d'ara en endavant? Envejo la teva sort de ser viu. Si jo fos de tu gaudiria de la vida, de la natura, de la família, dels amics, de les petites i de les grans coses,... escriuria, imaginaria, llegiria, riuria, ploraria, m'il·lusionaria, m'emocionaria,... faria tantes coses!"

    Escolteu-los. Escolteu el que ens diuen: que visquem amb intensitat. Aquest és el nostre gran repte. Des d'ara fins que comencem el nostre crit.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.