M'enfonso

Amb l'aigua al coll,
ofegada, abrupta,
plena d'esglai
cansament i ignomínia
ha tocat fons,
o s'enfonsa o acuita
a aixecar el cap
o acceptar de morir-se.

Vora l'estany
on sa vida s'afluixa
neixen les flors
ben vitals i ben lliures,
li cal tan sols
observar la natura
i prendre exemple
i coratge per viure.

Foragitar
vells lligams, i els llastos
de tot allò
que la duu a la deriva.
En ella hi ha
tant vigor com audàcia
per deixar enrere
el que dóna malviure.

Igual a tu,
o a mi, o a aquell altre,
ens cal trencar
tot el que amb dolor ens vincla.
Només és bo
i encertat i lloable
allò que ens fa
viure dins l'alegria.

A Virginia Woolf


La nit cau amb suavitat i lentitud
el riu Ouse em xiuxiueja la pau
que no he sabut trobar en la
frivolitat vana d'inútils sacrificis;
escriure per escapar de la vida
del terror de la consciència bífida
que em devora les entranyes
i no permet que els mots s'enlairin
fugitius - com van ser concebuts -
el riu em crida com un dolç amant
m'endinso en aquestes aigües antigues
em deixo estimar cada bocí de pell
deleixo morir mentre la lluna és plena
l'observo clavada dalt del cel fins
que els pulmons se'm neguen d'amor
en el darrer viarany cap a la fi del destí.

AIGUA ENAMORADA


Damunt d'aigua blau anyil,
sura, amb l'esguard abatut,
un alè feble, un respir angoixat,
que pretén enfondir la sofrença
dins de fossa llòbrega i pregona.
Té encara besllum de jovenesa,
però és apagada l'esperança,
cap or de sorra li és gresol
ni cap platja té argent de lluna,
tan sols guspireja el desconsol.

L'aigua, en tenir-la als braços,
sent l'ànima captivada,
la bressola enamorada,
li xiuxiueja que l'estima,
li ofereix, amb emoció, tendresa...
Vol que nedi, vol que respiri,
no vol submergir tanta bellesa...

Adormida a l'estany,
sirena bruna,
et cau la nit damunt
de les parpelles,

i a la teva nineta
hi surt la lluna,
tu vestida de blanc,
ella amb vergelles.

Ja no arrelarà en tu
cap nova saba,
se n'ha anat l'esperit
a terra estranya

i fent osques a l'aigua
mansa i quieta
arrela al teu marjal
un crit d'estrella.

Ell cremava ta pell a la nit freda,
llepava ferides, llevava llagues.

Entre la llei i el llindar de l'abisme
lliscaves de plaer mentre et lligava,
en els teus ulls lluïen mil estrelles
i l'ànima dels llençols et xuclava.

Tallaven l'aire les agulles llargues,
enfilades de líquid oníric:
pensament lliure, presó dels lligaments,
pressió que alliberava verí latent.

I et desvetllares en un llit de llàgrimes.

Amb despertes, llum de la lluna plena
t'agraeixo que m'hagis tret del malson
que m'ofega i amara de suor el meu cos
un impuls em fa deixar el jas moll
contemplo a traves de la finestra
el teu reflex sobre el llac.
Sento com crides el meu nom
els teus ecos ressonen per tot el meu esser
m'apropo poc a poc, sense por.
La teva estelada m'indica el camí
sento com la mullena va calmant el meu patir
avanço ansiosa de tu, fins que noto com bressoles el meu cos turmentat
la pau m'envaeix, mentre em deixo hipnotitzar per la teva visió
ara ets dins les meves pupiles, que ja no parpellejaran més
teva per sempre floto inconscient dins les agües calmes del llac.

bes de roba, cos s'argila,

és pretèrit volcànic el que s'arramba
l'eteri aiguat que cobreix el magma
àncora flotant, vaixell valent

és moviment la pau que es respira
del ball estàtic que sembla vent
mans de suro, peus d'argent

és l'assaig de l'aigua que oneja
fent d'aire l'oxigen dissolt
cos de ploma, terra en pols

és el bes de la roba
l'aixopluc d'un cos d'argila

Morta,

una soca marmòria submergida
enllà del blau marí.
El rostre sura en la mar polsegosa,
ullprès pel miratge terra endins.
Ara escriuria unes lletres, pòstumes,
ara que la vanitat s'abalteix; serien
les més vívides i plenes,
i cantaria...
per foragitar el vertigen al buit.

Hi ha nàufrags nedant en terra ferma;
m'esperen, caminaré cap a ells.
Corro vers el llindar de la vida,
m'afono en les meves petjades
d'aigua, m'escanyen cordills de vent
i em deixo caure; sóc a frec dels còdols.
Pedra i pols. No hi ha braços que em rebin.

M'enfonso.

Sola, trista, abandonada d'aquells que estimava
m'allunyo del món per un camí greu, sense retorn,
sense caliu per a les penes que em tenallen el cor,
sense horitzó ni matí, sense refugi ni aigua.

Ja és el meu país un desert sense saba
on, abandonada del tot, tenint per tot bressol
l'aire sec de mitja tarda, esclata rabiüt, ben fort,
el plor infinit i amarg, el meu oceà de llàgrimes

que ben aviat és bassal, i encara creix més
fins fer-se l'estany de plors on vull ofegar-me.
M'hi deixo anar, es mulla el meu vestit tot blanc de pena

i m'enfonso esperant el final, però el meu pes
no cau al fons, el mar de penes ve a abraçar-me,
em dóna el bressol que anhelava, m'acarona, em fa renéixer.

NÚVIA

[I. Ètica aquàtica]

Sura la matèria que pesa més que l'aigua?
Cap a on fuig el pes quan l'embolcalla?
Sabrà habitar d'altres cossos si és orfe
D'un cos que no el desitja en la còrpora?

Qui escriu l'epitafi de la morta anònima
I desconeguda mentre el silenci l'esborra
De la faç de la Terra, l'aigua del món visible?


**

[II. Òrfena nívia]

Tens la blancor del somni d'un infant,
La blanesa de la brisa en començar el dia,
La resistència d'una ploma que es guia
Pels corrents dels núvols. Fins quan?

Fins quan sabré que existeixes, que vius
Amb la feixuga pedra que et manté a flor
D'aigua, l'extrem equilibri que el simple ressò
D'un murmuri pot trencar. Fins quan, ulls esquius?

Neda, contracorrent, respira i suporta la llaga
De la vida. La matinada ja pentina l'arbreda
I escamparà la teva flaire pura pertot arreu.

Dona de sines odorants, de membres fràgils, amaga
La tristesa perquè el món no sigui la cleda
On fustigar-te per les febleses i crida a viva veu.

**

[III. Asfíxia de l'ànima]

M'ofego, sento que el pit s'oprimeix amb la làpida
De la indiferència, i la indigència dels esperits
Buits de gent que no reconec com a persones.

M'asfixio, dins de l'ofec, i lluito contra l'invisible
D'una cruesa que és inimaginable, intangible.
I la gota d'aigua s'arrapa a la pell, l'oceà sences
Del dolor penetra fins al moll de l'ànima. Cedeixo...?

**

Sense tu, al pont d'un riu
que ja no em raja,
m'allibero cap el no res;
final de tots els finals :
sense mi. He perdut, m'he vençut.

El meu únic crit,
el crepitar d'un clapoteig de coratge
mesclat amb el silenci etern
dels nàufrags universals.

A la deriva, em destrueixo.
Ara només suro
com pètal desnonat,
enfonsat de pau negra

T'he perdut; m'he perdut...;
m'he trobat...?.
M'ha trobat l'aigua...
jo, flor nua sense alè,
xopa de mort. Silenci. Final.

-Suau xipolleig transparent-
(Música de viola)
em lliuro al balanceig i suro
blanca com la lluna.

-Suau xipolleig transparent-
Curull de silencis
sota la fredor que m'amara
i em glaça el cor.

-Suau xipolleig transparent-
M'anomenaves sirena,
Desig ofegat a contracor
en adonar-te de la confusió.

-Suau xipolleig transparent-
Dibuixen les espases
Mots que no coneixes…
Al capdavall, és millor.

M'allunyo de la meva vida
com la volen els altres.
En busco una de nova
Al capdavall, és millor…