LA TORRE DE PISA

L'enigma de l'escarabat

Fugíem d'una saragata important pel preu d'uns camells, i ens vam aixoplugar en una botiga d'aspecte estrafolari. Els carrers d'Assuan ens tenien embadalits amb colors i sons exòtics, amb melodies de mil espècies en l'aire, i una parla barrejada d'estranyes i divertides combinacions d'idiomes. L'home ens convidà a te acollint-nos a la rebotiga, on ens mostrà amb orgull alguns objectes de gran simbologia i poder, peces que, segons deia, eren molt especials i amb les quals només mercadejava en casos i amb clients molt especials. L'escarabat d'ònix em cridà de seguida l'atenció, i en Samir s'apressà a explicar-me'n el significat dins la mitologia egípcia.
-Aquesta figura concreta, tot i la seva aparent senzillesa, ultrapassa de molt la llegenda que explica que du la sort a aquell que la posseeix. Però vine, vine amb mi, estranger de mirada de nit: certes coses cal parlar-les exclusivament en rigurós privat…-murmurà trapella mentre em picava l'ullet i feia un gest amb la barbeta assenyalant la Carla, captivada per unes estores enormes penjades del sostre.Vaig sucumbir a la proposta clandestina del beduí i vaig fer per seguir-lo rere la gruixuda cortina granat.
-D'això, bonica…m'esperes? Faig una ullada a uns plànols antics de les piràmides que l'home em vol ensenyar -vaig mentir, dissimulant les ganes boges d'anar a dins.
-Clar, clar…-va respondre ella, distreta-. Mentre, em miraré els braçalets de plata; m'encanten els de les serps. Tu tranquil, que jo seré per aquí.

***

Al cap d'una estona, vaig sentir una veu coneguda buscant-me amb certa inquietud. En Samir m'havia deixat i jo era tot sol, assegut en un tamboret, davant una petita taula il.luminada a penes d'un sospir al bell mig, just on era l'escarabat. No podia deixar de mirar-lo, d'acaronar-lo, de sentir dins meu la meravellosa sotsobra de les ànimes bessones que durant segles havia dolçament pertorbat. L'enigma representat per aquella pedra m'havia corprès profundament.

***

Vam sortir de la tenda il.lusionats de la vida: feia un sol màgic, la Carla lluïa una preciosa polsera trenada de rèptils, i jo, com a souvenir d'aquell viatge, m'enduia feliç el nostre genial destí a la butxaca.

Souvenir

Va ser un silenci de mil dimonis, diuen. Un mirall despert el dibuixava, a la perfecció, sense un sol esbiaix. Quan dic a la perfecció, us dic a la perfecció. Recordo la seva mirada, una saragata de sentiments que li plorava dels ulls. Estava a punt d'esclatar. La sotsobra dins meu pel que passaria em feia tremolar, o més ben dit em feia estar immòbil mentre tot al meu voltant tremolava. Si, així molt millor.

El que va passar a continuació és tot un misteri. Va ser una perla de fum que mastegava, diuen. La mastegava i com qui prova d'empassar-se un record, no podia deixar de mastegar. Era potser una estranya metzina feta d'alguna paraula maleïda, d'aquelles que un es pregunta per què carai va haver d'inventar-se i seguidament es torna a preguntar si no va ser la paraula que es va inventar sola, la metzina amb necessitat d'expressar-se, com totes les metzines normals i corrents i dir: Ei, existeixo i pum! Mort. El fet es que la mort estossegava dessota el mirall i feia trontollar aquell "ningú sap què" que un anomena sensació.

El que va passar a continuació segueix essent tot un misteri. Va ser una destral sonada impactant contra aquella ment dement encegada pel fum d'una perla emmetzinada. I de cop(d'aquell cop), ell, amb tota la senzillesa que un pot arribar a imaginar, ell i aquella imatge perfecta de les seves imperfeccions, van sucumbir. Així va succeir, diuen. Sense més paraules. Va agafar el puny i va trencar aquell vidre que ja mai no podrà reflectir la seva mà, igualment trencada. Un tros de vidre li va travessar l'arma homicida, el seu propi puny, i se'm va acostar, poc a poc, com qui té tot el temps i sang del món. Em va allargar la mà i, lentament, em va dir: He estat a l'infern, és meravellós, t'he portat un souvenir. La resta, va ser un silenci de mil dimonis, diuen.