Detall intervenció

La col·lecció (aquesta és la bona)

Intervenció de: minerva | 11-01-2007


hi havia alguna falta d'ortografia...

__________

Després d'aquell esdeveniment fortuït li havien recomanat unes vacances. Mentre, ells van aprofitar per fer els tràmits corresponents i traslladar-lo a una comissaria més tranquil·la, argumentant que s'hi sentiria més còmode després de tants anys al peu del canó.

La migranya persistia i estava fart d'arxivar informes. Va posar-se l'abric disposat a sortir i fer una cigarreta. Li agradava anar al pont, recolzar-se a la barana humitejada per la boirina i sentir el vent a la cara. Si no fos per l'avorriment que se'l menjava, podia dir que el canvi havia estat satisfactori. Va respirar profundament envaït per una certa malenconia mentre mirava, abstret, unes caderneres que, fent equilibris a l'àpex d'un branquilló, pellucaven un fruit madur.

El riu s'havia assecat feia uns anys i, ara, molta gent feien servir el tàlveg com a drecera. Allà hi va veure una de les noies de l'oficina. Malgrat l'alçada a la que ell es trobava, va ser capaç de reconèixer-la pels seus cabells cresps.

***

-Certament és una desgràcia. Aviseu la seva família - L'inspector Vives era un home massa aprensiu pel càrrec que ocupava però sabia donar ordres.

- Estem de pega. No va ser a la comissaria on treballava en Mateu que una noia també va tenir un accident semblant?

- Si noi!. Per això el van traslladar aquí. Va quedar molt tocat. Més val que no li comentem res d'aquest tema, a la Blanca no la coneixia gaire, però...


***

En Mateu va arribar a casa, cansat de la jornada. Va desar l'abric a l'armari després de treure una bosseta de la butxaca. Va rentar-se les mans i va anar a la cuina a preparar el sopar. Un cop sopat, va agafar un àlbum de la prestatgeria i, amb cura, hi va enganxar el floc de cabells de la Blanca, al costat del de l'Anna. Va desar l'àlbum al seu lloc i va seure al sofà pensatiu, planejant un altre accident que li permetés continuar aquella col·lecció tan estimulant.


Respostes

  • RE: Sense explicacions
    FolletTrapella | 09/01/2007 a les 14:03

    Era petita, baixeta i prima, poqueta cosa. Pèl-roja, amb el cabell cresp. Sempre havia estat una persona tranquil·la, sensible, afable. Li agradaven els infants i els animals i sempre se la veia amb els seus fills, gaudint de la vida amb ells. Era divertit veure-la menjar, ho feia pellucant allò que tenia al plat, com els ocellets. No parlava gaire, i quan ho feia mirava sempre l'homenot que tenia per marit, com demanant-li permís. Feien una parella estranya, però ben avinguda.
    Ningú no s'esperava el que va passar. Aquells crits a mitja nit... Després, silenci. Silenci sobtat i per això aclaparador, no se sentia res, ni els sorolls habituals de cada nit. Ningú va sortir de casa seva, però. Ningú en volia saber res. L'endemà tot seria com sempre.
    Però el dia següent va ser diferent. Aquella casa, la d'ella, tenia les portes obertes. Els gossos hi havien entrat i grataven una porta de dins. Quan els veïns van arribar tot era tacat de sang. Van fer fora els gossos. Quan van obrir la porta van veure'l, a terra, enmig d'un toll de sang, amb un ganivet al pit. Ella no hi era. Van registrar tota la casa i van trobar els nens, tots dos, a la banyera, ofegats.
    Què havia passat? Qui havia fet allò? Per què ella no hi era? Tothom es feia les mateixes preguntes. Es va fer un grup per anar a buscar-la.
    No va ser difícil seguir-la car no havia intentat amagar la seva fugida. Havia anat pel tàlveg i quan va arribar a l'últim corriol va tirar amunt fins a l'àpex de la muntanya. La van veure de lluny, dreta, dalt del cim. Van cridar-la. Van córrer. Espantats miraven sense poder apartar els ulls. La van veure girar-se, mirar-los, amb ulls embogits, amb la cara i els braços plens de talls i cops. 'Atura't! Espera'ns!', pensaven. Però ella va tornar a donar-los l'esquena i va saltar a l'abisme. Ja no pagava la pena viure.
  • Mai no diguis mai
    gypsy | 10/01/2007 a les 00:32

    Era un dia d'estiu lluminós i clar. Érem assegudes al jardí damunt la gespa. La Laura s'arrossegava per terra com una serp, l'Aina llegia tranquil·la recolzada en el banc de fusta blanc.

    - nenes, vaig a la cuina a buscar el berenar.
    - mama, vull coca de vidre!
    - I tu, Aineta?
    - uf, jo no tinc gana.

    Vaig obrir la nevera, feia calor. Em venia de gust una cervesa ben fresca. El sol s'escolava pels vidres i feia pampallugues sobre el rellotge que penjava damunt la porta.
    Mirava per la finestra mentre bevia a glops petits, les nenes fent la seva, sentia la cantinella de la Laura i veia el posat murri de l'Aina.

    Un soroll sobtat em va abstreure del meu clímax emocional i plaent. Un cop sec i dur al rebedor.
    Vaig pensar, l'Albert és a Roma.
    Més soroll. Em vaig amagar darrera la porta.
    Un home va arribar fins al jardí, seguint l'indici de les veus rialleres. Vaig entreveure el seu esguard mirant de refilo per la porta mig oberta. Tenia un aspecte com d'estrall.
    Vaig sentir els xiscles de les nenes, aterrides.
    L'home va agafar l'Aina, la sacsejà preguntant on eren els pares, ella només cridava i plorava, no podia parlar. Li va clavar dos cops al cap, va quedar estesa a terra.
    Ni per un sol moment se'm va acudir trucar a la policia ni sortir a cercar ajut. Vaig agafar un ganivet de la cuina, el cor m'anava a batzegades, havia de calmar-me i no fer soroll. Sentia els plors de la Laura esmorteïts. Després, passes cap al menjador,
    aquell cafre remenava la meva bossa que era damunt la taula.
    Em vaig descalçar i lentament vaig aconseguir posar-me al seu darrera. Vaig clavar-li el ganivet al clatell amb tota la força que vaig poder. La seva sang calenta m'esquitxà la camisa i la cara.
    Els plors de les nenes m'arribaren com una benedicció.

    L'Eucaliptus ens amara, còmplice, amb la seva olor captiva.


    gypsy
  • Ens ho passarem bé
    ElCostatFosc | 10/01/2007 a les 14:29

    L'home va arribar al clímax. Ho vaig notar perfectament, al cap i a la fi li estava xuclant la polla. Un líquid calent i espès m'omplí la boca, ennuegant-me. Era el moment. Sense pensar-m'ho vaig mossegar amb força al mateix temps que enretirava bruscament el cap.
    Un potent raig de sang em cobrí la cara per complert. L'home començà a xisclar com un porc mentre intentava inútilment tapar-se amb les mans el forat per on se li escapava la vida.
    Dins la boca, la polla s'havia transformat en un tros de carn pansida. Vaig vomitar-la junt amb el cafè de l'esmorzar. Estava marejada i el món feia pampallugues al meu voltant.

    El violador jeia cargolat sobre ell mateix, tremolant i dessagnant-se.

    - Que maco? encara vols que te la xucli , cabró? - vaig dir-li a cau d'orella. Em va semblar entreveure una petita reacció, com si em volgués contestar.
    - Assassina, puta assassina ... - aconseguí articular el mal parit.
    - Escolta escòria. Escolta i sàpigues que la meva veu, si, la veu de la teva puteta, serà l'última cosa que sentiràs abans de morir. No estàs content ? No, tranquil, no cal que diguis res, reserva les forces, vull que tardis una bona estona en anar a l'infern.

    De sobte, una rialla histèrica em va posseir per complert al recordar las paraules que el violador m'havia dit feia uns minuts, o potser eren hores ? tan se val :

    - Relaxat, encara t'he de fer moltes coses. No pateixis, ens ho passarem bé.

  • RE: TRIPLE ASSASSINAT (Triple venjança)
    rnbonet | 10/01/2007 a les 17:18

    *A la "paedió"! Cuspicu i custipat, et faig l'ofefimen del refte tucentstu.
    Que et millores, amic!


    "Ara fa exactament un any, sense escreix, de la matança", remuga l'inspector Baldana, mentre encén la pipa i es passa la mà pel cabell, cresp i canós. "A l'albada, fou; a l'alba. Els havien tret per la força de casa seua, a desgrat, i els conduïren, amarrats amb corda, al tàlveg de la vall, just a vora el riuet que fa cap a l'estany de Cullera. I ells, tossuts, tossuts. No els feren cas. Tres van ser els morts, germans de poca edat. Quina desgràcia! I a sang freda! Encara se'm remou l'estómac de veure'n tanta! Inesperadament, de sobte, uns crits espaordidors trencaren la pau i el silenci d'aquell dia de difunts. Glaçat quedà l'aire, un moment després. Això em contaren. No vull ni recordar-ho... I esquarterats, els pobres, els portaren a diferents indrets: unes parts restaren al poble; altres, cap el Maestrat i els Ports, d'altres enfilaren a la Ribera... I al lloc dels fets deixaren, per escarni, escrit amb guix:

    ‘Feridora va ser,
    la daga traïdora
    I mortal,
    fou el punyal.
    Pobre padrí
    fadrí!
    Deixa el seu fillol
    sense vi!
    Que son pare
    està de dol?'

    "Mal presagi, amic", fa l'inspector Panxota, amb la boca plena. "Emperò, trobàrem els culpables. I, fent-nos els ronsos, ací estem, traient profit d'aquella maldat..."

    "I ara, arribats al clímax de la història, com qui diu l'àpex del relat...", segueix Baldana, entreveient la blamor calenta de les brases a la llar, els ulls dels presents fent pampallugues pel vi endossat ventre avall, "...preguntaré: Què tal les botifarres amb ceba? De Sollana són, a la Ribera!"
    I el sotsinspector Misèries exclama, mentre pelluca un tros de llonganissa magra: "En feren una de molt crespa! Mira que sacrificar tres porcs de mitjana edat! Però, s'heu fixat que bons resultaren els pernils, curats allà a Morella? Passa-me'n una llesca!"
    "I de les costelletes adobades amb pebre-roig i all, ningú no en parla? Són d'ací; de casa!", conclou Baldana.

    • RE: RE: Sí, sí... Ja sé que les paraules clau...
      rnbonet | 10/01/2007 a les 18:29

      ...estan embolicades (quatre + quatre). Que estan totes vuit! Però a mi m'agrada trasgredir les 'lleis imposades'... Pots deixar-lo, si vols, fora concurs. Fer costat a les causes oblidades, i de vegades quasi perdudes, m'ompli el cor de satisfacció.
      (Ara, comenta-me'l, "perfa"!... perquè he intentat unes daixones literàries expreses i unes daixonces mig amagades que...)
    • RE: RE:Assassinat virtual
      Josep Bonnín Segura | 10/01/2007 a les 19:00

      -Abans d'incinerar-lo lleveu-li el maquillatge de les cicatrius. Dec reconèixer que l'operació de cirurgia estètica va quedar perfecte. Una pena que els que dictaren la sentència no ho haguessin fet una mica més tard. Les ferides pràcticament ni s'haguessin tingut que dissimular.

      La presó de Bagdag fou l'elegida per trobar qui faria del personatge triat. Seria la seva primera i darrera representació.
      Hauria de reunir uns requisits indispensables: Estatura, pes, complexió, cabell crep i els ulls del mateix color.
      Citaren al cap carcerari a l'àpex de l'àlveg d'aquella petita vall. Totes les discrecions eren necessàries. Se li explicà en detalls, que es necessitava,la trama que es muntaria i la informació per la família del pres. Cap sospita podia deixar-se que vagareges sense control.
      Aquell era el pacte fet abans de que USA declarés la guerra a Iraq per a fer-se seus els recursos petroliers: Sadam devia desaparèixer encara que fos de manera virtual. En principi es prestaria a tota la parafernàlia: Judici, entrades i sortides de la presó, on gaudia d'habitació de luxe en una ala separada. Pels altres, es trobava en una cel·la d'aïllament.
      Asseguts en el despatx del controlador carcerari, miraren unes fitxes. No eren massa escrupoloses, però al manco, permetien tenir una idea aproximada del que estaven cercant.
      Per fi el trobaren: Ulls del mateix color, la complexió era una mica més gran, però ja ho arreglarien per aprimar-lo i l'altura era l'adequada.
      Li proposaren el tracte: Llibertat a canvi d'una representació (malgrat deixaren enlaire el detall de què seria la darrera). Substituir a Sadam el dia de l'execució a la forca. Posteriorment se li entregarien documents amb una nova identitat i un canvi d'imatge. Confiat accedí. 25 anys de condemna en aquella lúgubre presó, valia la pena, per pellucar la llibertat.
      Sadam fou traslladat a l'illa on USA hi transporta als dictadors que jubila. Els cirurgians acabaren per canviar-li la fesomia a Sadam. Qualssevol dia, un, se'l podria trobar passejant per Nova York.


      • Sinopsi
        foster | 10/01/2007 a les 20:56

        Sinopsi

        L'autor:
        Foster és el pseudònim d'Alfred Arruga, un jove autor català abocat al gènere de novel.la negra. El seu peculiar estil pelluca la realitat per extreure'n la part més fosca de les persones i les seves vides.

        L'obra:
        L'acció se situa a l'àpex nord de la costa catalana, en un poble de pescadors reciclat en barriada industrial. Els guardacostes troben una barca fondejada a Cala Llop. A dins la cabina, dos cossos morts per sobredosi d'heroïna i asfíxia. El motor sense gota de gas-oil i amb una junta de culata defectuosa indica una agonia lenta i callada per la inhalació dels vapors durant la intoxicació.
        El tinent Juanes s'encarrega del cas, és el responsable de les misèries de la comissaria: assassinats entre bandes, crims passionals, psicòpates, suïcides...
        D'entrada tot apunta a una mena de revenja, amb missatge subliminal inclòs. Drogues i contraband són habituals en aquella zona fronterera, a través del tàlveg i després per mar, amb aigües d'ones crespes i vents ratxejats que en fan difícil el control per la policia.
        Però ara la cosa sembla diferent: la barca és a nom d'una tal Sara Pons. I el cavall analitzat pel forense és d'una gran puresa, molt difícil d'aconseguir i mai vist abans pel poble. En Juanes rebusca entre els arxius perquè tot plegat li recorda alguna cosa.
        El cognom de la dona li sona, i decideix fer-la cridar per interrogar-la...

        A Cas Tancat, la quarta novel.la de la sèrie, foster segueix indagant en els danys co-laterals del capitalisme caníbal a través de la vida del Tinent Juanes, el seu protagonista. El doble assassinat no passa de ser una estadística més fins que el cas fa un gir espectacular en entrar en escena un element afegit que no entrava en el guió i procediments habituals: la Sara Pons.
        Després d'una intensa i persistent recerca, la investigació desvetllarà lligams insospitats entre els mafiosos locals i la barcelonina, un nexe que en Juanes treballarà fins poder donar el cas per tancat.

        • ehem...és contraban...i ratxejat...nusénusé...haha.n+
          foster | 11/01/2007 a les 00:45

  • La col·lecció
    minerva | 10/01/2007 a les 22:52

    Després d'aquell esdeveniment fortuït li havien recomanat unes vacances. Mentre, ells van aprofitar per fer els tràmits corresponents i traslladar-lo a una comissaria més tranquil·la, argumentant que s'hi sentiria més còmode després de tants anys al peu del canó.

    La migranya persistia i estava fart d'arxivar informes. Va posar-se l'abric disposat a sortir i fer una cigarreta. Li agradava anar al pont, recolzar-se a la barana humitejada per la boirina i sentir el vent a la cara. Si no fos per l'avorriment que se'l menjava, podia dir que el canvi havia estat satisfactori. Va respirar profundament envaït per una certa malenconia mentre mirava, abstret, unes caderneres que, fent equilibris a l'àpex d'un branquilló, pellucaven un fruit madur.

    El riu s'havia assecat feia uns anys i, ara, molta gent feien servir el tàlveg com a drecera. Allà hi va veure una de les noies de l'oficina. Malgrat l'alçada a la que ell es trobava, va ser capaç de reconèixer-la pels seus cabells cresps.

    ***

    -Certament és una desgràcia. Aviseu la seva família - L'inspector Vives era un home massa aprensiu pel càrrec que ocupava però sabia donar ordres.

    - Estem de pega. No va ser a la comissaria on treballava en Mateu que una noia també va tenir un accident semblant?

    - Si noi!. Per això el van traslladar aquí. Va quedar molt tocat. Mes val que no li comentem res d'aquest tema, a la Blanca no la coneixia gaire, però...


    ***

    En Mateu va arribar a casa, cansat de la jornada. Va desar l'abric a l'armari després de treure una bosseta de la butxaca. Va rentar-se les mans i va anar a la cuina a preparar el sopar. Un cop sopat, va agafar un àlbum de la prestatgeria i, amb cura, hi va enganxar el floc de cabells de la Blanca, al costat del de l'Anna. Va desar l'àlbum al seu lloc i va seure al sofà pensatiu, planejant un altre accident que li permetés continuar aquella col·lecció tan estimulant.

    • Assassinat
      atram | 11/01/2007 a les 02:09

      Llavis carmí i cadència de tango
      amb domàs pausadament cruixent,
      traçant rúbriques en l'aire,
      isolada ficció arrítmica de dona airada
      en logomàquia vora el lòbul envellutat.

      Vas mostrant la sina,
      profund tàlveg,
      que endinsa avall,
      una gota de perfum i suor
      fins als malucs:
      sóc llamenc de tu.

      Vens imprudència, reu inexpugnable,
      abans de la incomprensió
      que regalaré
      a les teves àlgides pupil·les negres,
      quan l'àpex de la fulla espirejant
      s'endinsi, rera bastidors,
      dins la tendra carnadura,
      que m'oferies cada nit,
      i que m'has arrabassat.

      Ets en dolça companyia,
      pellucant engrunes de passió
      regalada en devessall
      i ara assecada al sol
      formant un cresp
      de restes turbulents.

      Esperaré
      fins a veure evaporar-te
      en àtoms transparents,
      per recollir-los
      amb les mans,
      les mateixes
      que es passejaven
      flèbilment
      dins i fora teu
      i ara anhelen afanar-te l'honor.

      Tornaràs dins meu, llavors,
      ensagnada i morta.
      I l'encanteri haurà finit
      pel delit de la criança
      que niarà en el desig
      del proper conte que escriuré
      en tercera persona inerta.
      • RE: Assassinat (definitiu)
        atram | 11/01/2007 a les 11:10

        (he fet alguns canvis...)


        De llavis carmí amb cadència de tango,
        enfundada en domàs pausadament cruixent,
        traces rúbriques en l'aire,
        isolada ficció arrítmica,
        exquisida dona airada,
        logomàquia vora el lòbul envellutat.

        Eixes mostrant la sina,
        profund tàlveg
        que endinsa avall,
        una gota de perfum i suor
        fins al vertigen dels malucs:
        jo sóc llamenc de tu.

        Vens imprudència, reu inexpugnable;
        et regalaré la incomprensió
        fitada per sempre, rera les pregones
        àlgides pupil·les negres,
        quan l'àpex de la fulla espirejant
        s'endinsi, rera bastidors,
        dins la tendra carnadura,
        que m'oferies cada nit,
        quan ja me l'has arrabassada.

        Ets en dolça companyia,
        pellucant engrunes de passió
        festejada en devessall;
        no saps, encara
        que assecada al sol
        forma un cresp
        de restes turbulents.

        Esperaré
        fins a veure evaporar-te
        en àtoms transparents,
        per a recollir-los
        amb les mans,
        les mateixes
        que es passejaven
        flèbilment
        dins i fora teu
        i ara tan sols anhelen
        afanar-te l'honor.

        Tornaràs dins meu, llavors,
        ensagnada i morta.
        I l'encanteri haurà finit
        pel delit de la criança
        que niarà en el desig
        del proper conte que escriuré,
        en tercera persona inerta

    • La col·lecció (aquesta és la bona)
      minerva | 11/01/2007 a les 09:13

      hi havia alguna falta d'ortografia...

      __________

      Després d'aquell esdeveniment fortuït li havien recomanat unes vacances. Mentre, ells van aprofitar per fer els tràmits corresponents i traslladar-lo a una comissaria més tranquil·la, argumentant que s'hi sentiria més còmode després de tants anys al peu del canó.

      La migranya persistia i estava fart d'arxivar informes. Va posar-se l'abric disposat a sortir i fer una cigarreta. Li agradava anar al pont, recolzar-se a la barana humitejada per la boirina i sentir el vent a la cara. Si no fos per l'avorriment que se'l menjava, podia dir que el canvi havia estat satisfactori. Va respirar profundament envaït per una certa malenconia mentre mirava, abstret, unes caderneres que, fent equilibris a l'àpex d'un branquilló, pellucaven un fruit madur.

      El riu s'havia assecat feia uns anys i, ara, molta gent feien servir el tàlveg com a drecera. Allà hi va veure una de les noies de l'oficina. Malgrat l'alçada a la que ell es trobava, va ser capaç de reconèixer-la pels seus cabells cresps.

      ***

      -Certament és una desgràcia. Aviseu la seva família - L'inspector Vives era un home massa aprensiu pel càrrec que ocupava però sabia donar ordres.

      - Estem de pega. No va ser a la comissaria on treballava en Mateu que una noia també va tenir un accident semblant?

      - Si noi!. Per això el van traslladar aquí. Va quedar molt tocat. Més val que no li comentem res d'aquest tema, a la Blanca no la coneixia gaire, però...


      ***

      En Mateu va arribar a casa, cansat de la jornada. Va desar l'abric a l'armari després de treure una bosseta de la butxaca. Va rentar-se les mans i va anar a la cuina a preparar el sopar. Un cop sopat, va agafar un àlbum de la prestatgeria i, amb cura, hi va enganxar el floc de cabells de la Blanca, al costat del de l'Anna. Va desar l'àlbum al seu lloc i va seure al sofà pensatiu, planejant un altre accident que li permetés continuar aquella col·lecció tan estimulant.

  • qüestions d'amor i calers
    manel | 11/01/2007 a les 17:08

    Vinga maleït, penetra'm amb més força, cavalca el meu desig com un heroi, clava'm la viril espasa ben al fons. Se que vols però no pots, ja no tens edat per aquestes coses, el poc cabell que et queda ja blanqueja massa i la pell et penja amb indecència, però has insistit molt, has insistit massa. Sí, has insistit, casem-nos, casem-nos, casem-nos i perdem-nos després en una nit de sexe i perversió. On s'ha vist, tanta bogeria a aquestes edats. Però jo et conec millor del que et penses, o millor dit, conec el que hi ha darrera teu, conec el que li quedarà a la teva vídua. Que et penses que em mamo el dit jo? M'he resistit una mica perquè no semblés tan evident. Però ara ja som aquí, segueix, no t'aturis, cavalca, cavalca, perfora'm les entranyes......

    .....

    T'estimo, t'estimo, encara que siguis tan jove i jo tan vell, encara que sigui la darrera cosa que faci en aquesta vida, encara que tu no m'estimis. Suposo que no saps que estic carregat de duros, que els calers em surten per les orelles, que ja no se que fotre'n de tants que en tinc. Si ho haguessis sabut potser no hauries posat tants entrebancs a un casament tan impetuós i imprudent, però finalment has cedit i ara ho estem celebrant com dos amants apassionats en la seva primera nit. Sí, sí, et cavalcaré fins que no pugui més, et penetraré ben al fons del teu ésser, fins que sentis la meva virilitat a l'alçada de la gola. Fins que no pugui més, fins que em mori.....

    .....

    Incapaç d'entreveure el clímax en mig de tantes pampallugues, va tenir un atac, i poc després va morir dintre seu, encara calent i trempat com el pal d'una fregona.

  • Un cadàver a la biblioteca
    Leela | 11/01/2007 a les 20:18

    El cos era al mig de la biblioteca, sobre una estora hindú impol·luta. Tenia les mans lligades pels canells i havien aprofitat el tàlveg format per desar-hi una tarja. La musculatura facial la tenia contreta, signe d'un ensurt majúscul, i ningú havia gosat tancar-li els ulls esbatanats.

    Al seu voltant hi havia quatre persones: dues dones i dos homes. De l'home de major edat, assegut en una butaca d'orelles, tan sols es veien els fins bigotis negres, pentinats, lluents. Anava ben vestit i els peus no li tocaven al terra. Al seu costat, engolida per un sofà entapissat, una senyora d'una vuitantena d'anys, tricotava reposadament. Duia unes minúscules ulleres i tant sols va deixar un cop la seva labor per botonar-se la jaqueta. Els més joves eren dempeus. La bella Tuppence que duia un dels seus extravagants barrets, mirava distretament pel finestró com un pardal pellucava una baia indefinida. El seu marit, en Tommy, era vora la llar de foc. Es va passar la mà pels cabells cresps i va començar a fer dibuixos sobre les cendres amb l'àpex de l'atiador.

    - Eh bien, mes chers - va dir l'Hercule Poirot - I ara, què fem?
    - La idea ha estat un fracàs total...- La Tuppence havia decidit treure's el barret i l'havia desat sobre l'escriptori anglès del segle dinou. Aquest era ple de manuscrits, retalls de diari, un llibre sobre verins i una fotografia de l'Agatha a l'orient mitjà.
    - Millor que tornem a casa i esperem uns dies... - En Tommy movia l'atiador, preocupat.
    -Sacré bleu! - en Poirot es retorçava els bigotis- Voleu dir que cal lligar-la de mans per deixar la nostra tarja de felicitació?
    - A St. Mary Mead va ocórrer un cas semblant i van pensar que es tractava d'un assassinat... - La senyoreta Marple recollia les agulles de tricotar.
    - Tan sols volíem donar-li una sorpresa pel seu aniversari... - va rondinar la Tuppence.
    - I tant que li hem donat!... Què serà de nosaltres a partir d'ara?

  • 30 - 12 - 06
    mataranyes | 12/01/2007 a les 00:35

    - Ara pagaràs per tots els innocents. Ara et jutjarà el poder diví, que no serà tan piadós com nosaltres... i per fi les ànimes que vas assassinar podran descansar en pau, perquè veuran venjades les misèries que els has fet patir. I així aquestes terres quedaran lliures per sempre d'un tirà... i així com vas fer tu amb nosaltres, farem nosaltres amb tu.

    I ara dictaré la meua sentència, que també és la de tot un poble que ha sofert, i que ha vist com la teua riquesa particular ha anat augmentat a canvi de la nostra sang i de la nostra vida, que no ha fet sinó disminuir fins aquest moment: esperem que el teu esperit no trobe mai consol ni ací en la terra, ni allà en el cel.

    Com vols morir, amb dignitat , o com la rata que eres, i que seràs per tota l'eternitat?

    - Sempre he estat un home digne i el meu poble ho sap. No sols moriré ensenyant el rostre, sinó amb el cap ben alt i la meua conciència tranquil·la.

    - Prou! No jugaré a aquest joc. No sóc un cap calent.


    El reu està davant un públic bastant nombrós. Estan asseguts en unes cadires velles de fusta. Ell està sobre una tarima i els pot veure a tots perfectament. En la seua cara pot llegir la satisfacció, que es veurà totalment acomplida quan el clímax de tot aquell procés es traduïsca en venjança. Té por.

    D'entre tots ells pot veure una parella d'homes que riuen. No han parat de xiuxiuejar i de mirar-lo d'una forma desafiant. Està segur que tenen una intenció maliciosa. Entreveu alguna cosa amagada entre les seues mans... és... és... un... un mòvil!

    Els botxins ja han començat la feina....

    La sala ha quedat en silenci després d'un soroll fort i sec.

    Els ulls li fan pampallugues....

  • El pintor
    NiNeL | 12/01/2007 a les 11:31

    Trià un pinzell del pot de metall i n'examinà la punta, tot passant-hi dos dels seus dits, eliminant qualque resta encrostada si calia. Rumià una mica, el front arrugat, fins que la inspiració es féu present. Empunyant el pinzell com si del dit d'un déu se tractàs, acaronà amb l'àpex un dels dos únics caramulls de pintura de la seva paleta, el qual tremolà talment un pastís de gelatina. La fusta semblava tenir vida pròpia, hom podria imaginar-la desdient-se d'haver ofert les dues torretes al pintor. L'aquarel·lista provà ara de perforar l'altre claper. La duresa del cresp impedia la brotxa de perforar-lo, així que pitjà més fort, fins que hi provocà una menuda obertura. Un bri d'humor començà a rajar carena avall, i de mica en mica omplí el tàlveg que definien els dos gavells. El torrent de fluid incompressible regalimà paleta avall, fins que caigué dins la badadura. S'afanyà i amb l'àpex de la llengua destrament pellucà la saba que en queia. Exhalà, satisfet d'enviar-se el colorit beuratge. El color de la seva llengua no havia variat, així sí el de les seves poques dents. Assegurà el pinzell dins la mà i com volent recuperar part de la pintura escampada amb la mateixa brotxa pintà sobre la pala una línia recta, resseguint la que s'havia creat en trencar el segon caramull. Inexplicablement, el gest provocà l'efecte contrari al desitjat: a la paleta s'hi féu una escletxa llargaruda, de la qual en començà a brollar la més impol·luta pintura. La paleta semblava agitar-se espasmòdicament, mentre un ribell expressament col·locat al seu davall en recollia el líquid. Ell no podia més que observar-ho cofoi. Després, sense més explicacions, com si d'un cor que deixa de bategar se tractàs, la pintura deixà d'aflorar i la pala aturà els seus planys. L'home fregà el pinzell sobre un pedaç tacat de vermell i tornà a deixar-lo al pot.

  • De primera mà
    angie | 12/01/2007 a les 11:56

    Pellucà aquells llavis sucosos mentre repassava el pla. Uns minuts més i...

    La Sandra Fernández va morir una nit xafogosa, entre els darrers reflexos de lluna titil.lant a la superfície del llac i la boirina que planava fent pessigolles al tàlveg. L'olor de la mort s'escampava arreu, des del interior de la cabana fins l'àpex del Montbell, on vigilava cega l'ermita. Les taques de sang a la catifa impedien que l'aire que entrava ara per les finestres obertes de bat a bat, s'endugués l'últim alè de vida d'aquella meuca. En Joan suava. Va trigar força estona en transportar el cadàver fins la camioneta. Encara fou pitjor haver d'introduir-lo dins una caixa metàl.lica i carregar-lo a la barca, tot sol, amb el perill de lesionar-se i engegar-ho tot a rodar. La proa de fusta anà violant el cresp verdós que surava silenciós damunt l'aigua. Quan ja no distingia el perfil de la casa llençà l'àncora. Allà, la profunditat era la màxima, s'havia informat : el lloc perfecte. Amb molt d'esforç i enginyant-se-les per fer contrapès a babor, recolzà la caixa a la borda i empenyent-la gaudí amb la seva caiguda sorollosa. Recuperà la calma i tornà a l'embarcador. L'endemà cremà la catifa... Trigarien molt a trobar el cos... Marxà de vacances.


    *

    - Joan, com ho tens? - va preguntar el cap del departament de successos, nerviós perquè s'apropava l'hora de tancament.
    - Gairebé enllestit. L'acabo de maquetar i ja podem enviar-ho a premses.

    Passades unes hores, els repartidors de diaris ja tenien la ruta de distribució marcada i quan en Joan arribà a casa de matinada, ja el duia sota el braç.
    "Una nova víctima de l'assassí en sèrie". El titular no feia justícia al procés d'elaboració de la notícia, però se sentí orgullós de la feina ben feta. El seu nom començà a fer-se famós i, cobrir aquell cas que duia de corcoll a la policia, l'animava a continuar. Per a un periodista és important rebre informació de primera mà...


  • Esperança
    Carme Cabús | 12/01/2007 a les 12:03

    Gadelha va tancar els ulls del seu fill mort. La malària havia deixat osques profundes al seu cos de cinc anys, però ara al seu rostre havia emergit tota la bellesa tendra d'un nen petit. Ella, convulsionada pel dolor, li va acaronar els cabells amb la mà tremola.
    El seu fill havia mort tot sol. En el moment que la vida se li escapava Gadelha estava fent un servei. El sentia cridar-la amb un alè de veu des del miserable llit de l'altra habitació, però no podia assistir-lo perquè estava empresonada sota el cos d'un garimpeiro, que la cavalcava durament. Era una de les prostitutes de Xapuri, l'única sortida que tenia per anar pellucant aliment.
    La mort per malària s'havia estès com una maledicció per tota la conca amazònica després de la destrucció de milions d'hectàrees de selva. Gadelha estava encerclada de mort. Havia vist morir famílies senceres de colons i desaparèixer per malaltia i desnutrició gairebé tota la població indígena dels nambiqwara, però només ara, davant la mort del fill, prenia consciència que era enmig d'una barbàrie de destrucció que ho arrossegava tot. Totes aquelles morts no eren res més que assassinats.
    Gadelha va pensar en llançar-se al tàlvec de la vall de Taraucà i acabar així amb el seu dolor i amb les ferides del llarg de la seva vida.
    Però aleshores una remor cada cop més intensa, unes veus fermes i tranquil·les devora el seu habitatge, van desvetllar-la. Eren les veus dels seringueiros, cada cop més nombroses, que aquell dia havien convocat a Xapuri una mobiltzació contra la desforestació de l'Amazònia i la destrucció i la misèria que comportava, que havia arribat al seu àpex.
    Gadelha va sentir una força nova que li naixia: tot el seu ésser agraïa a aquelles persones, filles de l'Amazònia, la seva lluita contra la barbàrie.
    Va oblidar el seu instint de suïcidi i, estrenyent contra si el seu fill, va sortir al carrer a rebre'ls. Volia formar part també d'aquella esperança.








Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.