CONVOCATÒRIA DEL REPTE CLÀSIC DCCLXXVI- VERGONYA

M'imagino quina en duia al cap l'amic Kefas, quan ha convocat el tema "vergonya" amb la paraula obligada "verge", però he volgut agafar el rave per les fulles.

Hem begut oli.

En altres coses de menjar puc transigir, però a casa l'oli d'amanir ha de ser oli d'oliva verge extra. Últimament ho he de dir amb la boca petita, perquè hi ha qui no pot comprar ni oli de pinyola i ha de recórrer al de soia o gira-sol, i em faria vergonya que es pensés que ho proclamo per presumir i despertar enveja. En realitat, a qui els hauria de caure la cara de vergonya és als intermediaris: com que la UE no permet la regulació governamental del preu de l'oli d'oliva, paguen al pagès una merda i cobren al consumidor un ronyó.

La meva fixació per l'oli d'oliva no sé si serà deguda al seu caràcter de recurs pal·liatu —si no tinc menjar, fer-me pa amb oli i sucre és la solució— o per l'empremta que va deixar en mi, quan era un marrec, una anècdota relacionada amb aquest condiment:

Si la memòria no em traeix, recordo un dijous a la tarda, a mitjans dels anys cinquanta, haver acompanyat la mare pentinant els carrers del barri de Sants, fins a trobar en Collblanc una botiga que encara despatxava oli, i haver tornat a casa triomfants, amb aquell preuat líquid color d'or de trofeu. Havia de ser dijous, perquè els Maristes feien classe dissabte a la tarda i era dijous quan partien la setmana. Hi havia restricció d'oli, com n'hi havia de querosè i de subministrament elèctric, i recordo que ho atribuïen als acaparadors. Pel que fa a les botigues d'Aceites y Jabones, l'oli el venien a granel, com la major part de productes alimentaris, hi havies d'anar amb una botella —usàvem aquelles de gasosa amb tanca tan hermètica— i el servien amb uns èmbols que el feien rajar des del bidó, posant un embut a la boca de l'ampolla.