Quan els altres no són l'enemic

Estàs circulant per la ciutat amb certa pressa, i el cotxe davant teu va més lent del que t'agradaria. Penses en avançar-lo, però justament has de girar a la propera cantonada i gairebé ja arribes al semàfor. El semàfor es posa en groc i vols accelerar, però el cotxe de davant frena i s’atura. Això t’obliga a frenar bruscament, i, a contracor, hauràs d'esperar que el semàfor es torni verd.

Són 60 llargs segons. Quan el semàfor es posa en verd, el cotxe de davant arrenca i tu també. Però, de sobte, al conductor del cotxe de davant se li cala el motor. Has de tornar a frenar i, empipat, toques el clàxon.

Toques el clàxon per advertir d’un perill? No. Per evitar una tragèdia? Tampoc. Simplement és una mostra de la teva ràbia. T’has enfadat perquè no has pogut passar el semàfor a la primera, ni tampoc a la segona. Toques el clàxon per mostrar la teva queixa al conductor de davant, perquè t’ha molestat i la seva ineficiència t’ha perjudicat.

Però t’has parat a pensar per què ha passat tot això? El conductor de davant t’ha volgut molestar expressament? O potser ho ha fet tan bé com ha pogut, dins les seves capacitats i segons la seva manera d'entendre què calia fer?

No podem pensar que les persones desconegudes fan accions amb l'únic objectiu de molestar-nos o complicar-nos el dia. Si acceptem que els altres fan les coses segons el seu criteri (l’únic que tenen) i de la millor manera que poden, quin sentit té tocar el clàxon?

I quin sentit té enfadar-se? Potser podríem estar agraïts pel fet que, segons el nostre criteri, som més eficients que l'altre. Nosaltres ens hem vist afectats un instant, però per l’altre això és la seva realitat en cada moment.

Potser amb aquest pensament podríem viure més tranquils, feliços amb el que tenim, i menys preocupats pel que fan els altres, fins i tot si el seu comportament ens afecta.