Com cada dia....

El relat no ha de ser escrit per força com un diàleg amb guionets. Pot estar relatat com a reflexió del que va succeir després de parlar amb la mort.

"Ella em va dir que en aquell moment no podia recordar quan va morir la meva germana, però que si li deixava una mica de temps podria situar el moment exacte quan va morir. Jo, només volia saber si la sensació de por al no res, l'havia aclaparat en els darrers instants o en canvi s'havia deixat vèncer per una acceptació serena del fet de deixar de viure..."

Insomni

Quan ens van anuncià la teva arribada, nosaltres incrèduls, varem cremar aquell primer avís dins el foc de les bones intencions, tan mateix, dia rere dia la teva presencia es feia més propera, finalment dos mesos desprès vas complir amb la teva promesa, un matí de gener mentre el meu pare dormia vas entrar sigil·losament deixant un rastre de fredor i malenconia.
No en vas tenir prou amb una sola visita, al cap de vuit mesos vas tornar. Aquest cop no vas avisar senzillament et vas presentar, dins una habitació d'hospital, corpresos et varem pregar, implorar que te n'anessis, que allà no hi havia res per tu, no vares escoltar a ningú de fet, tu mai escoltes.
Vas arrabassar dels braços de la seva mare a la nostra estimada Eva, tan sòls tenia divuit anys.
I ara, en mig de la foscor, les hores passen amb feixuguesa, la por al teu retorn, el no saber on ets, ni quina serà la teva pròxima víctima m'ha tret la son.

Arriba abillat amb un vestit gris amb armilla i americana de tres botons i solapes curtes. La tela és de llana lleugera, molt adient per a l'entretemps. Sembla bona, filada amb molts fils, més pròpia de les teles mudadores que de les que se solen utilitzar a diari. I tant el tall equilibrat com la costura són impecables. Quan ha sonat el timbre, jo m'estava asseguda a la màquina de cosir, repuntant randes en uns mocadors d'aixovar. He sabut de seguida que era ell perquè la melodia, els primers compassos de Für Elise, dringava amb més malenconia que d'habitud. No em sorprèn que siga un home.

- Bona vesprada. Amèlia Mortés?

- Jo mateixa, en què puc ajudar-lo?

- M'haurà d'acompanyar, supose que ja ho sap. Tots em solen reconèixer.

- Sí, sí... És clar. El cas és que no l'esperava tan d'hora, sinó d'ací a uns dies. Ni tan sols he passat per la perruqueria...

Encara que un raig del capvespre cau esbiaixat pel llindar de la porta i el veig a contrallum, li endevine un esguard condescendent, com si estiguera acostumat a escoltar les excuses d'aquells a qui visita.

- Tant és, dona. Fins i tot és millor que no hi haja anat. Avui dia hi ha grans professionals que després de... -De sobte sembla adonar-se de la falta de tacte dels seus mots i calla, tot intentant somriure forçadament.

- Però açò... És obligatori?

- Com obligatori? - Em demana amb posat sorprès.

- Sí, vull dir... Mire, és una pregunta que m'he fet des que tinc ús de raó. Per què aquestes coses són com són? Són així perquè no poden ser d'altra manera, o perquè donem per fet que són així i no les capgirem?

- Dispense, no sé on vol anar a parar amb aquest joc de paraules...

- Li posaré un exemple: vostè ha vingut i jo li he obert la porta. És obvi que hi ha portes pertot arreu. I això per què? I si algú es plantara i diguera: “No vull portes a ma casa!” Potser el canvi li reportaria més riscos i també experiències més gratificants... Però no. Ningú pren la decisió d'eliminar la porta de casa. El que em demane és si això, com el cas que ara ens ocupa, és perquè ha de ser o perquè ningú es pren la molèstia que siga de cap altra manera.

- Interessant... Per si li val d'orientació, li diré que fa un segle i escaig vaig visitar més d'un filòsof que havia dedicat la seua vida a trobar respostes a aquesta qüestió, gens trivial, al meu parer. Però jo no estic capacitat per a resoldre-la, senyora. Jo només he vingut...

- Sí, ja ho sé. Ara bé, -i ací és on vull a parar exactament-: i si em negue? És això possible?Tothom li diu a vostè que sí perquè accepten que així és com ha d'anar. I si sóc jo la primera que li diu que no?

- Ah, bé, ara l'entenc... Com ja deu suposar, també he visitat més d'un escriptor que va crear grans obres de ficció al respecte, ja siga mitjançant pactes amb éssers malignes o a través de beuratges miraculosos o aliatges màgics. Però en la realitat extraliterària no conec ningú que se n'haja sortit, em sap greu... Sap què? Primer li explicaré els efectes en vostè de la meua visita i després, si vol fer la prova de dur-me la contra...

- Em sembla raonable. L'escolte.

- El procés és ben senzill: vostè experimentarà la sensació de viure detalladament tot el conjunt de la seua vida en uns pocs segons. I quan dic viure, m'estic referint a experimentar, sentir plenament.... Després, triarà un moment que haja viscut com a especial, que s'allargarà durant molt temps -no puc assegurar-li si tota l'eternitat, ja que això ultrapassa les meues atribucions-, i el gaudirà i gaudirà, no tant com una repetició, sinó com una mena d'instant absolut.

- Quina mena de moment especial?

- Ah, això ja depèn de vostè. Em consta que escollir-lo amb antelació sol ajudar. Normalment hom tria moments gratificants, però he visitat dones que han escollit reviure un part... Serà molt vívid, crega'm.

- Puc reviure un somni? Vull somiar de nou amb ell.

- Doncs ... Resulta una mica irregular. Alguns somnis són evitacions de viure experiències i del que es tracta és del contrari, de fixar allò viscut...

- Un somni o la insubmissió absoluta.

- D'acord. Qui és ell?

- Això és cosa meua.

Les mates de gessamí han envaït el que adés eren les portes de les cases del barri del Carme. Quan arribe a l'Edifici, n'aparte una amb la mà i m'adone que les tiges són flonges i sedoses. A dintre, una estància amb llum molt tènue acull un centenar de persones en una mena d'aplec o de reunió política. Conversen en grups i alhora comparteixen un mateix discurs, un discurs silenciós... I de sobte et veig, reclinat en un divan, esperant-me... Fa vint anys que no ens hem vist. M'acoste cap a tu i em recline a la teua vora. Gitats l'un de cara a l'altre, ens mirem corpresos. Les distàncies dels cossos s'acurten sense esforç perquè l'acostament ja no depèn de les nostres voluntats. I la proximitat du el desig i el desig el plaer absolut. Prou de mots. Ací em quede. En aquesta petita mort.

Arriba abillat amb un vestit gris amb armilla i americana de tres botons i solapes curtes. La tela és de llana lleugera, molt adient per a l'entretemps. Sembla bona, filada amb molts fils, més pròpia de les teles mudadores que de les que se solen utilitzar a diari. I tant el tall equilibrat com la costura són impecables. Quan ha sonat el timbre, jo m'estava asseguda a la màquina de cosir, repuntant randes en uns mocadors d'aixovar. He sabut de seguida que era ell perquè la melodia, els primers compassos de Für Elise, dringava amb més malenconia que d'habitud. No em sorprèn que siga un home.

- Bona vesprada. Amèlia Mortés?

- Jo mateixa, en què puc ajudar-lo?

- M'haurà d'acompanyar, supose que ja ho sap. Tots em solen reconèixer.

- Sí, sí... És clar. El cas és que no l'esperava tan d'hora, sinó d'ací a uns dies. Ni tan sols he passat per la perruqueria...

Encara que un raig del capvespre cau esbiaixat pel llindar de la porta i el veig a contrallum, li endevine un esguard condescendent, com si estiguera acostumat a escoltar les excuses d'aquells a qui visita.

- Tant és, dona. Fins i tot és millor que no hi haja anat. Avui dia hi ha grans professionals que després de... -De sobte sembla adonar-se de la falta de tacte dels seus mots i calla, tot intentant somriure forçadament.

- Però açò... És obligatori?

- Com obligatori? - Em demana amb posat sorprès.

- Sí, vull dir... Mire, és una pregunta que m'he fet des que tinc ús de raó. Per què aquestes coses són com són? Són així perquè no poden ser d'altra manera, o perquè donem per fet que són així i no les capgirem?

- Dispense, no sé on vol anar a parar amb aquest joc de paraules...

- Li posaré un exemple: vostè ha vingut i jo li he obert la porta. És obvi que hi ha portes pertot arreu. I això per què? I si algú es plantara i diguera: “No vull portes a ma casa!” Potser el canvi li reportaria més riscos i també experiències més gratificants... Però no. Ningú pren la decisió d'eliminar la porta de casa. El que em demane és si això, com el cas que ara ens ocupa, és perquè ha de ser o perquè ningú es pren la molèstia que siga de cap altra manera.

- Interessant... Per si li val d'orientació, li diré que fa un segle i escaig vaig visitar més d'un filòsof que havia dedicat la seua vida a trobar respostes a aquesta qüestió, gens trivial, al meu parer. Però jo no estic capacitat per a resoldre-la, senyora. Jo només he vingut...

- Sí, ja ho sé. Ara bé, -i ací és on vull anar a parar-: i si em negue? Tothom li diu a vostè que sí perquè accepten que així és com ha d'anar. I si sóc jo la primera que diu que no?

- Ah, bé, ara l'entenc... Com ja deu suposar, també he visitat més d'un escriptor que va crear grans obres de ficció al respecte, ja siga mitjançant pactes amb éssers malignes o a través de beuratges miraculosos o aliatges màgics. Però en la realitat no conec ningú que se n'haja sortit, em sap greu... Sap què? Primer li explicaré els efectes en vostè de la meua visita i després, si vol dur-me la contra...

- Em sembla raonable. L'escolte.

- El procés és senzill: vostè experimentarà la sensació de viure detalladament tot el conjunt de la seua vida en uns pocs segons. I quan dic viure, m'estic referint a sentir plenament.... Després, triarà un moment viscut com a especial, que s'allargarà durant molt temps -no puc assegurar-li si tota l'eternitat, ja que això ultrapassa les meues atribucions-, i el gaudirà i gaudirà, no tant com a repetició, sinó com un instant absolut.

- Quina mena de moment especial?

- Ah, això ja depèn de vostè. Em consta que escollir-lo amb antelació sol ajudar. Normalment hom tria moments gratificants, però he visitat dones que han escollit reviure un part... Serà molt vívid, crega'm.

- Puc reviure un somni? Vull somiar de nou amb ell.

- Doncs ... Resulta una mica irregular. Alguns somnis són evitacions de viure experiències i del que es tracta és del contrari...

- Un somni o la insubmissió absoluta.

- D'acord. Qui és ell?

- Això és cosa meua.

Les mates de gessamí han envaït el que adés eren les portes de les cases del barri del Carme. Quan arribe a l'Edifici, n'aparte una amb la mà i m'adone que les tiges són flonges i sedoses. A dintre, una estància amb llum tènue acull un centenar de persones en una mena d'aplec o reunió política. Conversen en grups i alhora comparteixen un discurs silenciós... I de sobte et veig, reclinat en un divan, esperant-me... Fa vint anys que no ens hem vist. M'acoste cap a tu i em recline a la teua vora. Gitats l'un de cara a l'altre, ens mirem corpresos. Les distàncies dels cossos s'acurten sense esforç perquè l'acostament ja no depèn de les nostres voluntats. I la proximitat du el desig i el desig el plaer absolut. Prou de mots. Ací em quede. En aquesta petita mort.

La visita

—Pam, pam, pam…
—Maria, vés a obrir la porta. Sembla ser que truquen.
—Ja va, ja va! Però també podries anar a obrir-la tu.
—No puc; estic ocupat fent el sudoku
—Pam, pam, pam…
—Maria, que no ho sents...?
—Ja hi vaig, ja hi vaig... —contesta la Maria, i dirigint-se a la porta, continua:
— Un moment, un moment...

Així que la Maria obre la porta es troba davant d’una figura negra i cadavèrica amb una dalla a la mà.

—I ara! Qui és vostè? Aquestes no són hores d’anar per les cases a oferir dalles. No en necessitem pas, nosaltres...
—Calmi’s, calmi’s, senyora Maria...
—Oh! I sap el meu nom. Qui és vostè?
—Miri, li ho diré sense embuts; sóc la Mort.
—Escolti que el carnestoltes ja ha passat. Una mica més de serietat!
—No estic pas parlant de broma, jo...
—Doncs miri... sap què? o em diu qui és, o li tanco la porta.

—Maria amb qui parles? Fes-lo passar; no atenguis les visites a l’escala. Es pensarà que no tens educació.
—Com vulguis, jo ja l’havia fet fora de casa... tu manes... Passi, passi senyora Mort.
—Moltes gràcies.
—Miri, en Josep, el meu marit. Josep, la senyora ... Mort.
—Tant de gust. Però no creu que per estar per casa es podria treure la disfressa?
—No en vaig pas de disfressada jo. És el meu uniforme habitual.
—Caram, de quatre parracs se’n diu un uniforme —Exclama sorprès en Josep.
—Escolti senyor Josep —respon malenconiosament la Mort—, el meu uniforme, de cos present, possiblement sigui l’uniforme més antic ...
—Escolti’m vostè a mi —replica un xic alterat en Josep—, aquestes no són hores d’anar per les cases. Acabem de sopar i anàvem a veure la pel•lícula que fan per la tele...
—Perdoni , perdoni... quina pel·lícula fan, avui?
—Em sembla que es diu: La nit dels morts vivents.
—Caram! N’he sentit a parlar molt, d’aquest film i no l’he vist mai... Que els sabria greu que em quedés i... la veiés amb vostès?
—I ara, no faltaria més. Segui,segui , posi’s còmode. Vol prendre alguna cosa?
—No gràcies. Sóc de secà... jo —respon corpresa la Mort—. No acostumo a beure res de res...

———oOo———

—Riiing, riiing, riiing...
—Maria, sembla que sona el telèfon.
—Doncs, si l’has sentit et podries llevar tu i contestar.
—És que són les quatre de la matinada.
—Caram, Josep, per a mi també, també són les quatre de la matinada.
—Està bé, està bé —contesta en Josep sorprès de l’amabilitat de la seva senyora.

—Digui’m?
—Ja era hora! Creia que em moriria esperant que contestessin.
—No s’esveri. Qui és vostè?
—Sóc, la Mort...
—Una altra vegada! Què vol ara... comentar la pel·lícula?
—No! Voldria que em fes un favor, però si és un mal moment...
—Què vol que li digui. Ara ja ens ha despertat . Digui, digui...
—Que podria mirar si m’he deixat la dalla per algun racó? És que no la trobo i sense ella no puc fer la feina...
—Cling!


————
27/01/2011 escrit d’una tirada
28/01/2011 revisat per PiCaPi
———————

Com cada dia, l’Ordi, després de fer un rigorós recompte de les ovelles i donar el premi corresponent al gos, es canvia la roba i se’n va cap a retiro. El camí que separa la granja del mas a on viu és llarg, i cada dia, si no plou, com que el metge li ha recomanat fer exercici, el fa caminant.
És temporada d’espàrrecs i l’Ordi, al qui li tornen boig, es despenja per un barranc a buscar aquelles esparregueres que coneix tan i tan bé.
El barranc, però, avui és diferent. Fa més de mitja hora que està embarrancat i encara no ha localitzat aquell ametller bord que hi ha abans d’un rierol, de fet no s’escolta ni l’aigua. Mira al seu voltant i no reconeix el paisatge. Alguna cosa no rutlla i no queda massa temps per que es faci de nit i entri la boira.
Decideix tornar enrere, però al girar el cap....

- Collons! Quin susto m’has fotut! Cagumdéu! La mare que ho va parir! Deixa’m passar!

Quieta, davant seu, li barra el pas ni més ni menys que la Mort. Sí sí, la mateixa Mort en persona.
L’Ordi, a causa del seu cor delicat, recorda les sis vegades que ha vist a la Mort i de seguida pensa, que si és com un gat, potser és la definitiva. Però hi ha quelcom que no quadra.
No es troba malament, els últims anàlisis mèdics han sortit bé, no està en cap lloc perillós ni sembla que hi hagi perill de patir cap accident i , a més, està tranquil. No ha de tenir por.

- Vinga! Em deixes passar o què?
La Mort se’l mira, si és que se li pot dir mirar quan enlloc d’ulls hi ha dos forats negres, i mig tremolant li diu:
- Bo-bo-bo bona tarda, Ordi.
- Bona tarda, Mort. -Contesta l’Ordi amb veu ferma -Què et passa? Perquè tremoles?
- Es que....és el primer cop que.... m’he equivocat! No hauria d’estar aquí. Veuràs, m’he adormit i amb les presses no m’he emportat l’agenda i com que últimament ens hem vist sovint he pensat que et tocava a tu, però ja veig que no.
- I doncs? Quin problema hi ha? Em deixes passar, i fins a la pròxima!
- No és tan fàcil. Aquest cop he parlat.
- És veritat, no t’havia sentit mai la veu. Però, és tan greu?
- Sí. Les altres vegades no hi havia testimonis, només m’havies vist de passada però avui m’has sentit la veu, és un fet físic innegable, i ara saps que sí, que existeixo, i això només ho saben els que van a morir. T’hauré de matar, ho sento, sinó em quedaré sense feina.
- Tu, sense feina? Au, va! Que tots ens hem de morir.
- Mira Ordi, som moltes les Morts que treballem, és evident que no podria fer-ho tota sola. Ara mateix, que jo sàpiga, s’estan morint més de dues mil persones.
- Més de dues mil Morts treballant? Ostres!
- La meva cap, la que em dóna feina, no en deixa passar ni una. Si una de les Morts s’equivoca, immediatament és destituïda. Només hi ha una manera de corretgir l’error...
- Quina?
- Provocant un accident.
- Un moment, un moment. M’estàs dient que cada vegada que hi ha una mort accidental és perquè una de vosaltres l’heu cagat?
- Sí.
- I tot, per conservar la feina?
- Sí, però de totes maneres la meva cap provocaria l’accident igualment. Ningú que hagi parlat amb la Mort pot seguir viu, són les normes.
- A sí? I qui és la teva cap?
- La coneixes molt bé, es diu Vida.
- La Vida? La Vida mata? La Vida i tu treballeu juntes?
- És lògic, no creus? Vinga, em sap greu però ja ha arribat l’hora.

L’Ordi es queda pensatiu un moment, què pot fer? Com a últim recurs se li acut una animalada de les seves.

- Ho sento, però m’hauràs de deixar marxar! He gravat tota la conversa amb el mòbil i quan el trobin tothom ho sabrà! Au! Ara què! Eh?

Aquest gest tan innocent de l’Ordi fa entendrir la Mort i gairebé se li escapa el riure. Tan la Vida com la Mort saben que no té mòbil. No pot matar amb un somriure a la cara, i decideix no actuar de moment.

- D’acord, marxa abans no me’n penedeixi.

I sense dir res, com si li haguessin ficat un coet al cul, l’Ordi apreta a córrer com quan tenia vint anys.
Barranc amunt comença a reconèixer l’indret, l’ametller i el rierol i..... les esparregueres!
Ràpid i corrent cull tots els espàrrecs que li caben a la mà, cames ajudeu-me i cap a casa.
Quin sopar d’espàrrecs que l’espera!

El que no sap l’Ordi és que la Vida, com fa sovint, ha creat una espècie vegetal nova: l’asparagus venenum. Una espècie d’espàrrecs amb un grau molt alt de toxicitat que només amb la ingestió d’un exemplar pot provocar...
la Mort.

Joan, un jove de 35anys, anava tant content amb el seu Mercedes a 160 k. per hora quan en la recta de la carretera veu enllà una dona que fa auto-stop . Amb una forta frenada para el cotxe i obrint la porta l’invita a pujar. La dona que va vestida de negre i amb un vel tapant-li la cara el fa pensar que es tracta d’una noia musulmana.
-Em dic Joan. A on vas guapa?
-Jo no vaig, jo hi soc i tu vindràs amb mi. Només et queden tres segons de vida, els que fan falta per arribar a la corba i jo faré la meva feina.
-Estàs de conya noia. Què t’has pres reina? Un xute d’alcohol i pastilles o has fumat unes quantes cigarretes de marihuana o potser has ensumat unes ratlles de cocaïna?
-Pobre Joan mai has pensat amb mi . Jo soc la mort que estic amb tu des del teu primer sospir de vida i deixant-se caure el vel li diu : Mirem bé!
Corprès i tremolós domina amb dificultat el volant. Ai el pobre Joan!, ell tan pinxo i ara està escagarrinat
-Atenció..., només et queden dos segons...
-Calla bruixa, no et vull escoltar...

En una asèptica habitació del hospital de Sant Pau un noi de 20 anys, en Joan, jau en un llit. Des de fa tres anys està en coma. El mantenen en vida els diferents aparells en els quals està connectat.
Una dona, la mare, presa de una forta malenconia, no l’ha deixat mai, l’acarona, el besa, el pentina, li prem fortament la mà i li explica moltes coses.
Avui la mare plora, els metges li han dit que el seu fill mai sortirà del coma i recomanen de desconnectar-lo.
--Mare no ploris s’equivoquen els doctors, jo et sento i estic viu, no em fa mal res, estic com a dins del teu úter.
-Mama, sento la teva veu dolça, el teu respir, el teu plor, les teves pregàries i el teu desconsol però no et puc respondre ni tan sols com aleshores amb una puntada de peu ni puc fer cap moviment però soc aquí mare no et creguis als metges.
Davant els sorpresos doctor i infermers, en Joan obre els ulls, somriu a la mare i fa botifarra a la Mort que posant-se el vel marxa mentre li diu “ T’espero a la corba”.
El noi, com tots els mortals, es va oblidar de La Companya i va viure feliç fins el dia de la cita.

Escrius, com sempre has fet, amb bolígraf i paper. No hi ha ordinadors ni màquines d'escriure per plasmar les teves idees. És una qüestió de principis, igual que triar amb cura els quaderns (sempre llisos, sense línies ni quadrícules). Immers en un relat que et treu les hores de son. Fumes més del compte, i el cafè no falta mai a l'escriptori.

-Prometi'm que tot sortirà bé -suplica al doctor instants abans de ser anestesiat-. No vull deixar...
-Es tracta d'una operació senzilla, sense riscos.

Confiat, permet que li posin la mascareta mentre Paolo Conte surt a l'escenari. És allà perquè el record es barreja amb la realitat? És allà perquè la seva filla l'ha sorprès amb les entrades per al concert que se celebra el dia del seu aniversari. Potser serà la darrera vegada que el pugui veure. Un pensament que no diu però que li ronda pel cap. Després d'anys sentint admiració pel cantautor italià, ha arribat el dia de veure'l en directe.

Tots els seus discs a la lleixa del menjador, a l'abast de totes les visites. Sap totes les lletres, i la taral·lareja enmig dels primers efectes de l'anestèsia. Escolta, de fons, la veu del cirurgià; s'endormisca mica en mica, sense pensar si serà la darrera vegada que vegi el seu entorn, potser gaudint dels darrer minuts de la seva vida...

Massa dramàtic. Et deu semblar l'inici d'un melodrama perquè deixes d'escriure. Fulleges el quadern, endarrere. Fulls escrits amb lletra minúscula, només intel·ligible per a tu, però amb esforços. T'atures. En un full on hi ha uns versos esparsos. Sense data. Això indica que encara hi estàs treballant. Capficat, llegeixes les dues estrofes que hi ha escrites...

La llavor de la Mort que ha florit dintre meu
em lliga amb els seus brulls eternament a l'ombra.
M'acosta tant al cel que veig en la penombra
la malenconia d'un déu.

Pel Paradís promès preservo l'esperança,
que la broma s'enduu; mes resta son record.
He sembrat la foscor ínfima de la sort
al lloc on la vida descansa

T'has preguntat per què tanta reiteració en el final de la vida? O per què darrerament l'esmentes tant en allò que escrius? La Dama Negra, la Dalla que balla una dansa macabra i mil·lenària, el xiprer que indica el camí cap al Cel? Símbols desgastats, que esmenten ombres en la vida humana. Has vist tot allò que deixes en els teus escrits, en els sonets que publiques periòdicament en la revista comarcal? Rimes d'un vell xaruc, deuen dir, que es lamenta perquè la vida se li escola més ràpid del que és conscient. Versos d'un ancià que ha quedat corprès per les constants pèrdues d'éssers estimats, d'amics o de familiars, fins i tot de l'esposa, fidel durant tot el seu matrimoni.

Realment, no ho has fet? No has preguntat per què tanta càrrega de malenconia en els teus relats i en els teus poemes, tant de dolor en les paraules que tries per bastir els teus textos? Et defraudaries si et digués que totes aquestes imatges són simples arquetips? Que no hi ha dalles ni dames negres. Només el final i res més. Desesperançat? Potser sí, però no hi ha cap tracte signat per parlar de condicions ni de quina manera he d'arribar. I t'ensodudeixes a creure en símbols improvables i intangibles i no escoltes els símptomes amb què intento avisar-te.

No és tristesa allò que t'abat, ni les punxades al cor són nervis. Sóc jo. Però no vols creure que sigui tan terrenal; he de ser simbòlica com les teves metàfores? Alça la vista, esguarda el mirall que tens davant per davant. No hi ha res darrere teu que puguis veure a simple vista. Però hi sóc jo. Sóc això, un final i prou. Esbatana els ulls, intenta bleixar un cop més o trobar-me. S'acaba la vida. No hi ha lluita ni bel·ligerància possible. Una artèria que es trenca o un càncer que s'ha escampat en silenci. Això ets tu, un simple mortal que arriba al final del camí. Jo només observo com t'enfrontes a aquest final, sense més imatges que les que puguis veure. T'adones que no hi ha parracs foscos ni fulles lluents que tallen el fil de la vida? Inspira i expira per darrera vegada. Observa al teu voltant, no sabràs on però hi sóc. Sempre hi he estat, per permetre't imaginar-me i ajudar-te a valorar la vida... Fins i tot els moments tristos són necessaris.


d.

—Sí?
—Hola, bona tarda. ¿Què s’hi pot posar l’Ester?
—No, no hi és
—Quan hi serà?
—Mai. La mama va morir abans d’ahir...
...

La nit de l'últim divendres de novembre és lleument plujosa i bastant freda. Durant el trajecte, amb l’aire calent dirigit als vidres del cotxe, ha estat suficient la posició intermitent de l’eixugaparabrises per obtenir una bona visibilitat. La radio emetia una música que no escoltava, però que li ha servit per aïllar-se. En arribar a casa, ha encès el foc de la llar i després s’ha abrigat i ha sortit.
Camina a poc a poc sota la pluja prima mentre travessa la plaça en diagonal, renunciant a l’abric dels porxos. El poble sembla inhabitat. Tan sols el fum que escampen les xemeneies i la llum esmorteïda que es filtra a través d’alguns vidres entelats indiquen que hi ha vida. Tampoc no troba ningú pel camí de llambordes que voreja la muralla. Un escenari perfecte per passejar-hi la malenconia, pensa.

A mitja tarda havia marcat el número de telèfon de l’Ester. Feia quasi dos mesos que havien parlat que ja era hora de veure’s –feia anys que no ho feien, ¿vint?– però la feina i la prudència li havien impedit concretar. I avui que havia decidit que ja tocava resulta que ha fet tard. Massa tard. La Xènia –és la filla petita de l’Ester, la qui ha contestat al telèfon– li ha preguntat si no sabia que la seva mare estava molt malalta, que tenia càncer. Ara troba el sentit d’algunes de les últimes frases que recorda de l’Ester. Ara s’adona que li volia dir que s'estava morint.
Ha viscut la mort de diverses persones. Algunes estimades, altres apreciades, conegudes... La mort de l’Ester és un nou tipus de mort. És la mort d'un cos amb que va fer l'amor, però, sobretot, és l’absència definitiva d'una ment en la qual havia ocupat un lloc de privilegi.
No sap pas concretar quina empremta li va deixar l’Ester després que abandonessin la relació. Però sempre ha persistit la necessitat de saber d'ella, de tenir-la localitzable, a l’abast. Després de casar-se, l’Ester va viure sempre a llocs de l’estranger: Anglaterra, Estats Units, Espanya, Alemanya, França... Passaven uns anys que ignorava on parava, fins que sorgia la necessitat de saber d'ella i la localitzava. L'última vegada va ser a París i des de llavors no havien perdut el contacte. Durant els últims tres anys parlaven per telèfon un cop cada dos o tres mesos. Parlaven de quan van ser amants i dels per què, dels fills de l’un i de l’altre, alguna vegada de les parelles, d’inquietuds... Ara queda corprès quan recorda que, fa dos mesos, en el decurs de l’última trucada, va ser ella qui va dir: «ens hem de veure, el mes que ve com a molt tard».

La impressió en conèixer la mort de l’Ester ha estat forta i trista, però sembla suportable. Intenta imaginar com li hauria afectat si hagués estat puntual a la cita, si s’haguessin retrobat, si els seus ulls... és inútil, el realisme s'imposa. El passat ha quedat segellat. Algunes imatges de vells moments es dibuixen fugisseres i difuminades. Abans podia somiar retrobar-la encara que ignorés on era. Ara sap on és i no pot ni somiar. Es pregunta, sabent que no hi haurà resposta, si l’Ester va pensar en ell quan moria. I que, en certa manera, era ella, per fi, qui el deixava penjat.

Torna cap a casa pel mateix camí, amb el mateix pas pausat malgrat el fred i els cabells mullats. Encara escolta la veu de nena gran de la Xènia explicant-li els detalls dels últims moments. L’inquieta la possibilitat de no haver quedat prou corprès, de no estar sentint allò que hauria de sentir.

Són les tres de la matinada. S’asseu a la vora del foc cercant la visió narcòtica de les brases i les flames. La gata rossa li refrega el cap i el llom a les cames, li puja a la falda i s’enrosca. L’acarona. Ella ronqueja suau i seguit, mansa i complaguda. La ment es va buidant, incapaç d’entrelligar més pensaments. La tristor s’asserena i el cos s’adorm.

Té el rostre fred, com de marbre, i els ulls estàtics, transparents i salvatges. Sense cabellera, duu una caputxa folgada, enganxada a un hàbit que cobreix la seva figura magre. Entre l’escot malgirbat que s’obre al coll es pot endevinar la clavícula descarnada.
Jo just he sentit una presència i, sense cap neguit, he encès el llum de la tauleta, que deixa clarobscurs a l’habitació. Ella és entre les ombres. Amb una mà ossosa i llarga s’agafa un plec del vestit.
Em quedo uns instants mirant-la, sense cap temor, i després giro lentament el cap cap al rellotge, només per saber per curiositat quina és la meva hora, de quin dia, de quin mes, de quin any.
―Ja véns a buscar-me? –li pregunto.
―Em coneixes? –em respon amb una veu d’un altre món, com si parlés dins d’un avenc.
―Sí –dic tranquil•lament.
I com que veig que no me n’aniré tan de pressa com he pensat en un començament, m’assec al llit i poso dret el coixí Així estic més lúcid, més desvetllat i còmode, per rebre la mort.
―I no em tems? –em demana, immòbil.
―Sempre he sabut que havies de venir. No esperava ara que se’m vinguessis a endur, però aquesta és una altra de les sorpreses, i de les savieses, que ens ofereix el món –dic.
I aleshores sento el meu cos confortable i càlid, que he deixar, i sento el plaer la meva capacitat de mesura, de criteri, d’equilibri, que s’ha d’enfonsar en el no-res. Eternament. I per un instant aquesta sensació d’eternitat em fa tenir l’inici d’un mareig, però ràpidament es dissipa.
―I per què no em tems? –pregunta, secament.
Jo respiro profundament.
―Em dol molt deixar aquest món, amb allò que tinc entre mans i per a lo qual em sento indispensable. Però ja sé que no ho sóc.
―I quines són aquestes coses que no vols deixar? –em demana ara, amb veu altiva.
―Bé, les meves filles encara no han crescut del tot, no podré conèixer els països on volia viatjar... tampoc en els darrers anys no he trobat l’amor que esperava.
―Per què dius que no ets indispensable? –pregunta amb una curiositat pregona però dissimulada.
―Perquè el món és com una calidoscopi immens. La seva figura es fa i es refà constantment. Ara jo en sóc un petit vidret, i formo part del seu ordre, però sense mi l’ordre es recompondrà de nou, i el vidret que sóc, en no ser-hi, ja no caldrà.
―I no els faràs falta, a les teves filles? –diu ara, expectant.
Ara sí que esclata en mi un llampec d’espant, però després de respirar fondo, desapareix.
―Sí, però a elles la força de la vida les arrossegarà. Espero que també, passi el que passi, sàpiguen triar aquesta força, en comptes de a tu.
―Què vols dir, amb això? -pregunta, eixordadora.
―Vull dir que tu també ets una elecció.
―Com, una elecció! –trona, despòtica-. Jo sóc inevitable!
Jo ara somric. Ella mateixa m’ha donat els arguments de per què no la temo. Allò inevitable, no es tem. Com a molt, un pot preparar-se davant el fet.
―Ets inevitable en sentit absolut, però no ets definitiva. Molt abans que et presentessis, jo ja t’he freqüentat a bastament. I t’he sabut reconèixer, i no t’he triat mai.
―No he entès res! –diu amb tremolosa per la ràbia-. Ho pots explicar millor?
―Sí. T’he freqüentat molt sovint, tant en grans actes com en petits. Eres present en el malestar, en el dolor, en la malaltia, en la violència, en el desequilibri, en la buidor. Però has estat una elecció perquè jo no he deixat que t’hi instal•lessis. Sempre he lluitat contra la teva malvestat, i he caminat cap a la vida.
―I te n’has sortit, oi? -pregunta amb una veu gèlida.
―Això ho has de dir tu –li responc tranquil•lament- Però ara és el moment del teu absolut. Avui seràs vencedora, perquè se m’enduràs per sempre. I amb tota la meva vivència personal, i la de la meva època, que deso viva en mi.
―No em preguntes on anirem? –demana, satisfeta.
―Sí. Davallaré a la nit perpètua, callada, immòbil, marmòria com tu.
Ella m’ha escoltat amb fruïció.
―I no em vols demanar més temps? –fa amb un to incitador.
Jo la miro directament, seduïda.
―Doncs sí! Et demano més temps! -li dic ara amb fervor.
Ella s’espera a contestar. Jo temo que esclati amb una riallada terrible, ara que em té indefens a les seves mans. Després, es disposa a respondre.
―Doncs sí, et donaré més temps abans de l’hora absoluta. Però abans m’instal•laré a la teva vida de manera definitiva, sense que tu, de cap manera, tinguis la possibilitat de triar.
I dit això, comença a fer-se fonedissa fins que desapareix del tot, sense provocar cap olor, cap sensació, cap estímul.
Aleshores és quan jo em desperto d’un sotrac a l’habitació fosca, neguitós, suat, corprès. Encenc el llum i miro el rellotge. Són altes hores de la matinada i mai he estat més desvetllat. He tingut un somni vague, que no puc recordar. Aleshores, comprenent les vores del meu món, és quan torna a guanyar-me la malenconia, aquesta tristor que no puc foragitar a causa de la vida que no tinc, de les obligacions que em pesen, de la manca d’alegria dels meus dies, i d’aquesta por constant, com si el món s’hagués d’ensorrar, que no puc comprendre d’on prové.