CARPE DIEM

Ja sé què pensareu, però malgrat us pugui semblar inaudit, sento la necessitat d'explicar-vos-ho, especialment a vosaltres, noies, perquè sé que m'entendreu:
La meva infància va ser difícil, i l'adolescència plena de traumes. No m'extenc en explicar-vos-en els detalls perquè no em vull fustigar amb el record de tanta misèria. Per això, tan bon punt vaig poder, vaig tocar el dos d'aquell entorn hostil, i em vaig jurar, talment la Mauren O'hara en "el que el vent s'endugué", que a partir d'aquell moment viuria intensament i que no em negaria cap oportunitat per a ser feliç.
Després em vaig casar, però vaig tenir cura de demanar una destinació ben lluny del meu home. Això em permetia mantenir contacte, entre setmana, amb l'Eduard, el meu primer novio, que per una mamada és capaç de fer cinc-cents Km d'una tirada. Però ni així em sentia plena del tot, la jornada laboral és llarga i necessito algun estímul més intens que el d'anar a comprar al mercat per no caure en l'avorriment. És per això que també m'he enrotllat amb en Robert, un company de feina. Ah! el Robertet! em desperta un sentiment de tendresa que no havia sentit mai. Com que és casat, el pobre té remordiments. Algun dia em donarà les gràcies d'haver-li ensenyat el què és un bon clau. Amb ell fem diverses escapades diàries a una sala discreta on gaudim d'aquell estímul afegit de follar en un lloc on poden enxampar-nos en qualsevol moment. No us negaré que algun cop he tingut algun petit problema, com una vegada que vaig enviar un sms al Robert que era per l'Eduard. Però els homes són tan innocents que, davant de quatre escadusseres llàgrimes deixades anar en el moment just, encara se senten culpables ells per haver sospitat!
Ah, i a l'agost, escapadeta "cultural" a Eivissa amb la Marta, una amiga meva, que si no és més llençada que jo és perquè ja no és possible.
Ja sé què esteu pensant, però sabeu què us dic? Que millor que saber morir és saber viure intensament. I l'últim...que apagui el llum!

En un lloc,en un país,una mare reparteix l'escàs menjar que té a les mans entre els famolencs fills.
J. té els ulls molt oberts i un ventre boterut, però riu. Té nomes quatre anys.
Uns homes donen un paquet a la desgraciada mare que en llàgrimes als ulls veu com s'emporten a J. L'han triat no per ésser l' escadusser de la família sinó perquè té els anys adients pel destí que se l'ha escollit.
M. és un nen de quatre anys fill de uns rics i poderosos pares .La seva vida penja d'un fil, morirà si no troben un cor per trasplantar-li. Els pares estan desesperats, és el seu be mes preuat. Faran el que calgui i més per remeiar-ho. Tenen una gran fortuna.
Avui a la clínica està tot preparat. El quiròfan i els millors cirurgians es disposen per les operacions. Els Srs R.. estan contents, per fi els seu fillet tindrà un nou cor i podrà jugar ,riure, fer esport,estudiar i heretar la immensa fortuna.
El Sr. R ha pagat molts diners,la mare ho sospita més ni l'un ni l'altre volen cap explicació han pagat i prou .
A qui fustigaríeu com a responsables d'aquest inaudit mercat?.A la pobre infeliç mare, als rics senyors R., a la clínica o als sense escrúpols d' intermediaris.?.
Jo, als polítics d'arreu del molt "civilitzat",ells que fan tanta fressa lluitant per ocupar la Presidència,el primer lloc del país i del món i després res de res, això si, moltes reunions internacionals per arreglar-ho tot. Parlen massa de la pobresa del tercer món i no la solucionen.
S'escriu , comenta i televisa i en el món hi ha fam.
Tornem al relat ,perdoneu la divagació, es que estic enutjada doncs desgraciadament la historia no és inventada.
M. ha crescut, és un noi innocent que estima als pares ,als amics i veïns ,és una bona persona .
I ara os pregunto,el fi justifica els mitjans?

Algunes nits, el Klaus es desperta suat i tremolós.

És llavors, mentre intenta inútilment tornar a submergir-se en la clement inconsciència del son, quan escolta els sorolls esmorteïts que li arriben del camp. Una barreja de crits i gemecs que venen embolcallats en el perenne ferum de socarrim que ho nega tot i, sovint, converteix l'aire en una miasma irrespirable.

En aquests moments, inaudits i escadussers, el cervell d'en Klaus es veu fustigat per un munt de preguntes. Al capdavall, ell és un home senzill, de mercat els dijous i missa els diumenges. No és estrany, intenta convèncer-se tot buscant el son sense trobar-lo, que hi hagi coses que li costi entendre. Per això s'ha acostumat a no qüestionar les ordres. Sols a obeir-les. Però li resulta molt més fàcil de dia, envoltat dels altres i parapetat rere l'uniforme. De nit, sol i sense galons ni corretatges, les coses s'antullen diferents.

Després d'una estona que li sembla llarguíssima, les primeres llums de l'alba es filtren per les escletxes de les parets de fusta. En Klaus fa un sospir i s'aixeca, pesadament. Es vesteix, pren dues tasses de cafè i un llarg glop de schnapps. Sols llavors se sent amb forces per sortir.

Obre la porta i la llum gris i plomissa del matí li ofèn les pupil·les, encara acostumades a la penombra de l'interior. Mentre camina al llarg del filat ominós, els ulls se li'n van, sense pretendre-ho, cap a les llargues fileres de presos. En Klaus fa més d'un any que va ser destinat a Auchswitz, però encara no ha aconseguit acostumar-se a l'expressió que comparteixen els seus rostres. A aquella mirada desposseïda d'esperança i llum. A la manera de moure's dels qui intenten ser invisibles.

Llavors, en Klaus recorda les paraules del Füher. Imagina una Europa neta, ordenada i feliç. Els nens alemanys lliures d'influències pernicioses. La societat ària desenvolupant-se sense ingerències malicioses. Visualitza el món que estan tractant d'aconseguir. I amb aquest pensament arriba davant la porta, rep la salutació dels guàrdies, i entra al camp convençut, un dia més, de la necessitat de la seva missió.

Ens han fet patir tant!
Dubtàvem molt, però ... calia prendre mesures dràstiques!
No per la infidelitat : avui dia això sembla poc important! Sospitàvem d'alguna nit boja, d'alguna banya a cop calent, però ara... Quina barra!
El que ens ha fet mal és la mentida llarga, planejada, mantinguda, col·lectiva. Inaudit!

L'Antonieta diu s'hem passat, però crec que no... S'ho mereixen, s'ho han guanyat a pols!
Només han tingut la mala sort de què descobríssim el joc per casualitat... bé, totalment per atzar no, perquè l'Olga feia temps que tenia la mosca darrera l'orella...
El detectiu li va sortir més barat, al dividir els honoraris entre les quatre. Quan va llegir l'informe i ens va fustigar amb les proves, no ens sabíem avenir!
Tant de parlar de la gran cacera! D'ensenyar les escopetes noves, d'anar al mercat de novetats anual, d'encarregar per catàleg els equipaments més moderns, de queixar-se pel preu del vedat, dels guies, de l'hostal... el poble sencer anava ple!
Després aquell paio ens ensenyà les fotocòpies de les reserves d'avió i d'hotel a Cuba: quin tràngol!
Turisme sexual!
Mentre acomiadava el meu home, encara pensava que no podia ser veritat, que no marxaria, que se'n penediria; li vaig dir que anés amb compte, que les armes són perilloses, que al bosc a qualsevol se li escapa un tret, ... que pensés en els nens i en mi, que l'estimava i estaria patint per ell... Res! No va canviar-li la cara en cap moment!
Ho tenien tot ben pensat... menys la nostra trucada anònima a la guàrdia civil. O l'Eulàlia ha trucat als Mossos finalment? Només dir "armes", "municions", "camuflatge" la veu del telèfon s'ha excitat molt: ha demanat la matrícula del tot terreny i algun detall escadusser sobre el cotxe, donant les gràcies per la informació, assegurant que actuarien ràpidament.

Els espera una bona sorpresa als nostres estimats! Baixaran de l'avió, rient; aniran cap a l'aparcament per disfressar-se de marits que tornen a la llar esgotats pel seu primitiu passatemps, satisfets... Quan vegin els tricornis, oblidaran les mulates!
Compte liquidat: els sortirà el tret per la culata!

Unaquimera

Desesperat, vaig agafar la sabatilla i la vaig projectar furiosament cap on intuïa localitzat l'objectiu. Després d'un terrabastall certament inaudit en aquelles hores de la matinada (més que res pel trencament del mirall), vaig veure com s'il·luminaven una per una les finestres dels veïns, com si l'edifici del davant fos un arbre de Nadal. Vaig restar immòbil, assegut al llit amb les orelles de bat a bat, esperant. Per sort, jo no havia encès el llum; la meva acció es va produir a les fosques en un intent ridícul (ara que ho penso) d'aplicar l'atac sorpresa que em van ensenyar a la mili.
De nou vaig sentir el brunzit provocador de l'insecte que, amb un menyspreu ignominiós, va passar fregant-me el nas. L'anòfel m'havia fustigat sense compassió aquella nit. S'havia posat les botes, si es pot dir així, amb el reg sanguini de l'extremitat inferior dreta, la que acostumo a deixar fora el llençol per refrigeració. També s'havia encebat vilment en el meu coll temptador: unes picades florien glorioses sota l'orella. L'havia d'eliminar fos com fos. Esclafar-lo. Assassinar-lo. Mosquit merdós.
A les palpentes, amb la mirada perduda a l'obscuritat, deambulant amb els dits del peu pel parquet, vaig trobar l'altra sabatilla escadussera. Potser no s'esperaria un segon atac tan seguit (també és de la mili). Desgraciadament vaig fallar. El calçat va impactar a la pantalla de l'ordinador de l'escriptori. Quina pudor de fumarrina.
Enfurismat, vaig encendre la làmpada i vaig agafar el despertador. El projectil definitiu. El vol del "txupòpter" fastigós em va portar a tirar en direcció a la finestra. Vaig trencar els vidres i els de l'aparador del mercat del davant. El maleït insecte va reaparèixer victoriós fent el papallona. Miserable dípter! Desgraciat!.
Va ser quan vaig sortir rabiós de l'habitació, vaig tirar a dins l'ampolleta de gas letal i vaig tancar. La fúria em va obnubilar i vaig oblidar que la meva dóna (que al cel sigui), seguia al llit dormint com un angelet amb els taps posats.
Li ho juro pel més sagrat, senyor jutge. Cregui'm, és la veritat. No en sabia rés de l'herència.

M'encamino a les Rambles. Just després de passar el mercat de la Boqueria hi ha una parella fotent-se un morreig, al bell mig del passeig. La tia em mira, és separa del manso i em treu la llengua. De color blau. Potser és que s'ha menjat uns nabius. Melmelada. De cop em bé una gana enorme i m'apropo al mercat. Passo de llarg les parades de l'entrada, i començo a passejar. Els caps dels xais tallats m'observen preguntant-me com collons han anat a parar allí. Paro al Pinotxo i demano una tapa de capipota. Penso amb els xais i la seva vida, que m'imagino totalment insulsa. Em menjo la tapa escadussera amb cara de fàstic com a homenatge als que hem perdut el cap alguna vegada. Quan torno a sortir a les Rambles, la parella encara hi és, però ara el paio està fustigant la noia amb una vara. Un cercle de vietnamites (se'ls reconeix perquè tenen la cara de color de cirerer) els envolten i els animen. Passo de llarg i em dirigeixo cap a la plaça dels Àngels. Busco una llibreria petita, ronyosa. No la trobo, però em decideixo a entrar en una que han inaugurat fa poc. Un cop a dins em presento al mostrador i demano si tenen llibres de poesia de la Gloria Fuertes. M'ho fa repetir tres cops. Fuertes! li crido a la cara, deixant anar uns capellans. La dependenta s'enfada i em deixa amb un pam de nas. Jo començo a muntar un número al mig de la llibreria: Inaudit! Insòlit! Impossible! Però que s'han cregut, que s'han cregut, s'han cregut, cregut... Surto al carrer amb la cara il·luminada de satisfacció. Amb pas decidit marxo cap el Triangle. Entro a una botiga de roba cara. Demano mitjons. Negres. Me'n ensenyen molts, tots caríssims. Els toco entre els dos dits, refregant-los. Els vull de fil. Li dic a la dependenta: el fil no és prou bo. Em mira amb cara de peix bullit. Jo li espetego a la cara: el fil justifica els mitjons. Surto d'una revolada de la tenda. M'encamino a les Rambles.

El poble desert, l'udol del vent, el lladruc d'un gos... El coronel, al davant de la companyia, observa el soldat explorador que s'atansa.
-És inaudit, no hi ha resistència... -diu -. Només gallines amagades dins les cases.
-Bona feina! -el coronel enxiqueix l'escletxa dels ulls -. Companyia! -crida -. Teniu dues hores!
Els soldats corren cap a les façanes del llogarret. Crits d'eufòria, bruels paorosos, trets eixordadors contra dels núvols...
Joves de verd taboll destrossen panys, trenquen vidres, copegen nens, despullen nenes i dones... les envesteixen i les penetren entre riallades, amb el rerefons d'un bram sord que ningú no escolta, d'un bram que fins i tot trempa els membres d'alguns oficials.
El coronel fuma una cigarreta i passeja al costat del capità.
-La guerra és una merda.
-Això ja ho sabem, capità, però hem d'escombrar la púrria lluny de la Gran Sèrbia.
-I cal fustigar els civils?
-No quedaran pas aquí... després dels fills rossos que els estem regalant.

Set anys després, el coronel és un home assenyat que treballa de gerent al mercat central. Arriba a casa al vespre, i troba la seva filla ajaguda al sofà amb les trenes penjant-li ran d'orelles.
-Hola papa.
-Hola princesa.
Pel carrer, la gent decent camina amunt i avall, serbis de tota la vida, patriotes.
-Per què hi ha guerres, papa?
-Per a defensar allò que és nostre, tresor...
-Tu vas ser un gram combatent, oi...?
-Sí reina.

L'endemà, la nena mira un documental sobre la guerra; escolta la narració de les violacions massives; i, enmig de les imatges, hi descobreix el rostre del seu pare llançant ordres mentre els soldats com bèsties esbotzen portes i engeguen trets.
S'estremeix. Surt de casa. Camina dins la nit. Contempla aquest país asèptic que rebrota d'entre les cendres. Comença a vomitar.
Distingeix la imatge d'una adolescent amb un mocador al cap; s'estranya, d'ençà que acabà la guerra, els musulmans són escadussers.
Tracta de no pensar en res; s'acosta a la noia, i li somriu.
Sense cap motiu, s'abracen; i perceben una força estranya que no saben d'on surt.
Després se'n torna a casa.