Bona feina Deomises

Soliloqui narcolepsista, de llampec

A les nits conectava a internet, era novetat. Es tractava d'aprendre a navegar. Plegava a quarts d'1 i me n'anava a dormir. Em llevava a les 7:45 del matí amb l'hora justa per esmorzar, marxar de casa i agafar el cotxe per dirigir-me a la petita ciutat on hi tenia la feina. Corre, aparca on puguis i sigues puntual a les 8:30 per entrar a l'oficina.

Era una oficina peculiar, una casa particular de 3 plantes, la del mig es destinava a l'oficina. Jo arribava i el vell m'obria la porta. Mentre ell romania al despatx amb les seves coses, jo m'asseia enfront l'ordinador, l'engegava i començava a introduir-hi preus, pesos, unitats, etc. En J.M., el fill del vell, anava sovint a la granja de bon matí o venia una mica més tard i quan arribava m'explicava allò més important a fer en aquell dia. Ells m'havien tractat sempre bé i molt educadament.

Tenia unes tasques a fer molt pautades des del principi que vaig entrar a treballar: Es tractava de portar els comptes al dia, de fer encàrrecs als bancs, per tant, també de sortir al carrer, amb aquella cartera fúcsia cridanera. Dos o tres dies a la setmana sortia a fer encàrrecs, visitar escorxadors, anava a la cooperativa a comprar, al departament d'agricultura, ramaderia i pesca de la ciutat, etc. La resta del temps estava a l'oficina, passant comptes, escrivint cartes o circulars, fent talons, declaracions trimestrals d'IVA, impost de societats, passant rebuts a la màquina d'escriure, etc. Tot això m'omplia per dins, em sentia valorat. Jo m'hi esforçava, em sentia lliure i em sentia útil.

A les tardes hi havia estones en les que em quedava sol. El vell i el seu fill, en J.M., marxaven, mentre jo vetllava per la casa i em dedicava a ordenar fitxes o factures i albarans. A les 4 de la tarda, mitja hora després d'entrar, quan havia passat alguns comptes a l'ordinador començava a badallar, sentia un impuls irreprimible que em feia badallar continuament, àvidament si cap. I quan em quedava sol arribava el moment més propici per caure adormit. Reposava el cap a sobre els braços i a sobre la taula de l'ordinador, tot somicant i badallant sense parar. No em calia manta, ni llit, la son podia amb mi. De sobte, un soroll em posava alerta! Falsa alarma, continuava dormint i desconectava per complet de tot. Recuperava son perdut? No, havia dormit les meves 7 hores el dia anterior, havia fet la becaina al migdia de mitja horeta, malgrat tot, tornaven aquells impulsos irracionals i insistents que em feien quedar adormit.

Aquesta escena es repetia un i altre dia i us preguntareu si aquest fet no afectava el meu rendiment en el treball. La resposta és que: Jo complia les meves obligacions! Amb soltura, seguretat i eficacia! I em sobrava temps per dormir a les tardes, així és!

Quan ells tornaven, sentia la porta obrir-se, perquè el meu son no arribava a la fase REM profunda, sinó que era una son superficial. Hi havien unes escales molt llargues i abans no entraven al despatx, silenciosament em despertava i feia com si res. Les hores passades davant l'ordinador, les radiacions emeses per la pantalla de l'ordinador, anar una mica estressat, tot eren motius suficients per excusar el cansament, però, segons el meu parer, no eren una explicació prou vàlida a aquests impulsos tant insistents de quedar-me adormit mentre treballava.

Vaig estar indagant a internet, quan estava a casa, sobre patologies de la son. Vaig trobar informació sobre la hipersomnia i, per extensió, narcolèpsia. Les ‘webs' explicaven que la hipersomnia idiopàtica o la narcolèpsia es devien a anomalies en el sistèma nerviós central. Podien presentar-se en forma d'atacs recurrents de somnolència, precedits per períodes de fatiga i sons no reparadores, així com de becaines massa prolongades. La latència de la son, la fase REM i NOREM i l'apnea del son semblaven relacionades amb aquestes patologies.

Vaig decidir anar a la consulta d'un psiquiatra, qui em va receptar medicació. Segueixo tenint problemes de son. La oficina la vaig deixar fa un temps. Visc amb el convenciment que la hipersomnia o la narcolèpsia són malalties poc estudiades i gens compreses.

El teu relat és una exposició autobiogràfica. Com em vas comentar en el seu moment, faries un relat sobre la teva pròpia experiència. Sense faltes, també vas dir. Però n'he trobades ( conectava en lloc de connectava; falta una preposició de a l'expressió enfront l'ordinador; estava a l'oficina hauria de ser era a l'oficina . Tampoc he trobat soltura, però el més proper era soltesa...

T'has acostat a l'extensió màxima (he de dir que hi havia sols un màxim de paraules, no un mínim) i sols em grinyola una de les paraules claus: la cartera de color fúcsia. Bé, és un color poc habitual en una cartera però és capaç d'haver-hi llocs on es puguin comprar i fins i tot empreses que les usin. Per sort, jo no n'he vistes.

En general, el teu relat és una explicació autobiogràfica de l'experiència pròpia, un intent d'aproximació a aquest transtorn que és la narcolèpsia. M'agrada, sincerament, que indaguis dins teu i ens facis conèixer una malaltia desconeguda per a molts, jo sóc el primer que la desconeix, malgrat haver proposat el repte al voltant d'ella.

Pampallugues fosforescents, d'OriolFontelles

Vull agafar la galeta de l'embalum rectangular de plàstic, però no hi sóc a temps. M'endinso en una foscor dolça, amb flashos lluminosos de colors bigarrats. Les llenques de boira negrenca van agafant la forma de les últimes visions del dia, de les imatges que el meu cervell ha encès al llarg de les hores que han transcorregut d'ençà que m'he llevat. I no hi puc fer més. La descobreixo enmig de la foscor, amb els cabells tenyits de fúcsia i embolicada dins d'un mocador, en una platja del centre del Pacífic. Riu, riu molt. No deixa de mirar-me i no deixa de riure. Sospito que les seves rialles són reals. Una bonior de veus s'agombolen dins del meu cap. Són veus febles, que criden estrepitosament, però que alhora sonen molt lleus; se'm fa difícil de descriure. Tinc vint anys, sóc un noi musculat, i a sota del braç hi porto una taula de surf. Ella em desitja.
Tot d'un plegat, descobreixo que, al meu darrere, hi tinc el seu xicot. I el seu xicot em sacseja; em sacseja amb mala baba i crida com un beneit.
-Professor! Professor!
Gelós i enfurismat, em va cridant "professor!", i aconsegueixo d'obrir els ulls. I em descobreixo a la tarima de fusta de l'aula, assegut davant la meva taula. I el seu xicot, realment, em sacseja amb suavitat el muscle esquerra, i va repetint "professor!". La resta d'alumnes riuen. Ella riu com una boja. Ja no du el mocador. Ja no se m'apareix tan bonica. Té la cara plena de grans i és una nena. Jo tampoc no tinc vint anys ni una taula de surf dessota el braç. En tot cas, un bastó que reposa ran de taula i un cor que segons com pot bategar com si tingués vint anys.
Agafo una galeta, me la menjo i la ment se'm va aclarint. Intento d'explicar-los la qüestió de la narcolèpsia. Una mossa em pregunta que per què no em jubilo. Un estol de riallades buides aixeca el vol pels espais asèptics de l'aula. Tanco els ulls, i no vull fer-ho. Novament la negror. Les veus ara són xiscles, i alguna cosa em colpeja. Esgarips. Bruel de peus. Plors. Sons que es van afeblint. El frec d'una manta al rostre. Faig un esforç per despertar-me. No puc. Tornen les llenques fosques, les pampallugues fosforescents. Quan era petit jugava amb les fosforescències que espurnegen quan hom clou les parpelles. Els sorolls s'esvaeixen. Percebo un balandreig que silenciosament em gronxa. Fa molt de fred; massa fred. Fa molta estona que dormo, tocaria despertar-se. Veig una superfície blanca i circular al fons d'un espai d'atzabeja; la llum al final del túnel. M'hi acosto balandrejant. Sé que no em despertaré... aquesta vegada no em despertaré. Però l'erro... perquè novament sento que algú em sacseja pel muscle; és una mà femenina i delicada, obro els ulls i la veig, amb el mocador embolcallant-li el cos; la pell bruna, els ulls vius. I riu, no deixa de riure. I jo tinc vint anys, i una taula de surf dessota el braç. I som en una illa, enmig del pacífic. Em pessigo, intento despertar-me. Però aquesta vegada, per increible que sembli, no estic dormint.

El teu relat conté elements del món real i de l'oníric, que fan que el lector pensi que el protagonista és un professor que s'endormisca a l'aula i somnia que és a una platja i és jove.

Però també jugues amb l'element del somni, que el noi sigui qui somnia i que dins del seu somni hi hagi aquest professor. Flaixos que no descobreixes al final (i que m'han recordat el meu anterior repte (El rostre de la Glòria).

Les paraules clau hi són sense grinols. I, mirat per sobre, només hi veig l'adjectiu increïble escrit sense dièresi. Però no facis cas, no he mirat res d'ortografia (l'he trobada en ser a la darrera frase del relat).

L'ús d'un sol paràgraf, només fent punts i a part sense diferenciar les separacions, fa que visualment sigui un bloc llarg. Això, al meu parer, pot fer que la lectura sigui una mica més costosa. Però només és la meva opinió.

El magnetisme impossible, de gypsy

En Robert era l'home més atractiu que havia vist mai, no era d'una bellesa estàndard, però tenia un nosequè, un punt "canalla" i un somriure que tombava d'esquena i el feia irresistible.
Totes les noies, solteres o no, se'l miraven de reüll quan tenien l'ocasió, atès el magnetisme que desprenia.
Ell ho sabia, ho respirava, hormones femenines en erupció circular extretes de cada dona que se li creuava; o seria millor dir "femella"?, sí, sens dubte, "femella" té unes connotacions molt més animals, més adients als desitjos encesos que provocava en el col·lectiu femení.
Un dilluns a primera hora vaig decidir acostar-m'hi silenciosament, volia sentir la seva olor. Li vaig demanar uns arxius intranscendents fent veure que en necessitava unes copies, doncs havia perdut els meus -vaig dir-
Portava una corbata fúcsia i els ulls li espurnejaven.
Vaig ser a punt de saltar-li als llavis. Se'm començava a obrir la boca quan vaig agafar el pendrive amb els arxius i vaig marxar cap a la meva taula a tomballons.
Quina sensació més estranya, era quedar com sedada, amb el llindar baix i amb els reflexos restringits.
El divendres següent em va convidar a sopar.
Després de restar estupefacte deu segons, li vaig dir que sí, que tenia l'agenda lliure i cap problema.
Em vaig prendre tres ampul·les de ginseng concentrat per evitar la sedació i la fluixera que em provocava.
Què em posava? pantaló estret negre, top escotat i talons. Ben diferent del que duia habitualment. Em vaig mirar al mirall, em veia guapa i seductora. Dominaria la situació.
Anàvem pel segon plat i no m'havia mirat l'escot ni una sola vegada. Em sentia decebuda, no li devia fer el pes, no era gens exuberant. M'hauria d'haver posat la brusa blanca, seriosa i austera i ser jo mateixa. Ara, em sentia inadequada i ridícula. Tenia ganes de plorar.
Ell es comportava com sempre, impertèrrit amb una tranquil·litat esfereïdora. I si era un robot o un ciborg?. I si era gai i es volia demostrar a si mateix el contrari?.
Vam anar a casa seva a fer la darrera copa. Un ambient exòtic en la decoració. Un sofà vermell al costat d'uns guerrers de bronze.
No sé com, me'l vaig trobar al damunt, tots dos a terra sobre una manta de color beige amb motius negres. Em va arrencar el top escotat i es va treure la camisa. Va besar-me al coll i de sobte aquella olor altra vegada. No recordo res més.

Primerament, agrair l'esforç de presentar un relat amb el poc temps de què disposes. Però, de ben segur, la resta de participants diran el mateix. Ben mirat, tothom qui més qui menys va prou atrafegat però sé de la teva dificultat creativa de les darreres setmanes.

Anem al que toca, el comentari. El teu relat m'ha semblat precipitat, amb quasi tres-centes paraules de marge l'has acabat amb rapidesa, sense acabar de concretar perquès. Em refereixo que l'afer entre en Robert i la protagonista cal suposar que és un somni, però sols ho sabem en la darrera frase, la que ens rescata de casa d'ell a l'oficina (?) a través de l'olor.

Bé, això és el que he entès jo, l'olor que ella sent a l'oficina és la mateixa olor que sent just abans de despertar. Però també em queda una altra alternativa: la que ella es queda "fregida" quan en Robert és en plena feina, entre despullant-la i besant-la.

Aquest és el però que més acuso, el que podria pulir-se una micona per fer-lo més intel·ligible. És una opinió, i com tota opinió, es pot obviar o seguir. De la resta, tot bé: les paraules claus, l'ortografia, el bloc uniforme sense diferenciació de paràgrafs com en el cas d'OriolFontelles... Per tant, el mateix comentari que a ell. Malgrat tot, el teu relat és més desenfadat i un xic més breu, cosa que no és tan feixuga la lectura.

Refilets de son..., de Ferran d'Armengol

(-Tenia els ulls oberts, us ho juro.)
(-Però ell roncava com un os de les cavernes, també ho puc jurar.)

.-.-.-.-. zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Eren les cinc de la tarda, i el cafè era com un bàlsam que el deixava fet un minyó de bolquers en acabar de mamar. De més jove, la imatge que tenia de la seva mare era, després de la fruita, veure-la recolzada a la taula amb el cap sostingut pels punys, amb els ulls tancats i fent refilets de felicitat. S'hi estava un quart, o potser menys, però la seva mare no ho podia evitar. I el Lluís anava pel mateix camí.
I això la Xandra no ho entenia, el tenia crucificat amb els seus retrets, que ell no rebatia, potser una mica per mandra, una mica per no destorbar aquella soneta que li anava entrant en sentir la cantarella acomodada i familiar de la seva xicota.
-Et juro que estava a casa la mare -li deia el Lluís.
-Hauré de parlar amb ta mare, ja ho veig.
-Diumenge fa anys, t'ha convidat a dinar...
-I que hi té a veure això ara?
-No em dius que hi has de parlar? Amb ma mare?
-No sé com t'he aguantat fins ara!
-Perquè et sé trobar el puntet eròtic?
-Calla! -diu entre dents i mirant les taules del costat de reüll i acostant-se la tassa del cafè als llavis que han deixat la marca de color fúcsia passió que duu ella. -Et poden sentir carallot!
-Que estem al poble... -en fa mofa ell- ...tothom ens coneix, i a tu més encara, que hi vius tot l'any. -Ho diu intentant imitar la veu d'ella.
-Veig que et fa molta gràcia ser la riota del poble, oi?
-Xandra dona, quants mesos fa que no et veig riure a cor que vols?
-Massa, quan ja començo a animar-me, resulta que tu ja dorms, i jo em faig la festa sola.
-M'has de comprendre.
-Tu, el que has de fer és anar circulant a cal metge, que et miri això de la son.

.-.-.-.-. zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Les cinc de la tarda, havent dinat, el Lluís s'asseu al sofà de casa de la seva mare, es col·loca la manta sobre les cames i agafa el diari, l'obre per la pàgina de cultura, és a dir, pels anuncis per paraules. Cinc minuts, clavats, més tard, sona el telèfon de la casa. Les passes de la mare arriben silenciosament a la sala del telèfon per despenjar l'auricular i mantenir una breu conversa. El Lluís ja no hi és del tot, ja somia quan la seva mare l'avisa que el demanen al telèfon, a ella li sembla que ha respost amb un so gutural afirmatiu, i retorna als seus quefers de la cuina. Es diu a ella mateixa, que el seu fill tenia els ulls oberts.
Mitja hora més tard, sona el mòbil d'en Lluís, fa un vot en el sofà, el diari segueix a la mateixa pàgina i aguantant-lo dret, com l'última mitja hora.
-Hola amor, què fas? -demana ell.
-Res, sols demanar-te que vagis a penjar el telèfon de casa teva, fa mitja hora que el teniu despenjat. -I tot seguit talla la comunicació.
-Ostres, m'ha penjat, quina dona, tu!
El Lluís s'alça del sofà i va fins la saleta, penja l'auricular i camí de la cuina es troba amb la seva mare.
-Què, ja heu parlat? Porteu més de mitja hora, eh fill, vigileu la factura!
-Sí, mare, sí, no pateixis. - va agafar aire per marcar el telèfon de la Xandra al seu mòbil. -Hola amor... sí, dona, jo també t'estimo molt... però deixem explicar-te... d'acord, al cafè del "Misses" a les sis... agafaré el tramvia... no em deixes temps per fer un cop de cap...? Ostres! M'ha penjat!

Riure. El primer que he fet en anar llegint el teu relat. És divertit, desenfadat, amb e fil conductor de les trucades, els bots, que no vots d'en Lluís en quedar-se clavat en plena passió soporífera... La frase que talla i delimita els moments desperts (pocs) i de son confereix encara més aquest aire còmic del relat.

Àgil i divertit, combinant el diàleg i la narració, el teu relat és amè, anecdòtic però no sé veure-hi la clau de la narració. Quin és l'escenari concret, on és en Lluís, amb qui és a casa (amb la mare? Amb la Xandra?)...? M'he perdut, Ferran, ho sento. Potser per no estar centrat, potser per no saber lligar els talls que has deixat en el teu relat... I els dos primers guions de diàleg, els diu la mare, la Xandra, totes dues?

Una opinió, que no pot coincidir amb la teva opinió, evidetment. Malgrat tot, la meva recomanació, com a la gypsy li he dit, és que es pot revisar, fer menys sobtat o més explicatiu l'argument del relat.

Narcolèpsia, d'Anna Sant i Ana

Es despertà i llençà un Arc de Sant Martí perfecte, arquejat el cos i la llum, i ja conscient i sense saber el temps, però sabent l'instant, retornà a la feina. Començaven a circular vora el seu cos les rumors, el brogit, el dol i la tristesa.
Un brogit d'oceà, on estimava el cant de les balenes, l'oblit dels taurons, el vol calm de les mantes i l'escuma, i els corrents immens del fred, les serralades i el corall, tant d'amor, en un instant, un no-res, cridà i s'alçà damunt el llit i oblidà la mare i cremà de sal i engolí vida. Un brogit d'oceà, milers de crits...
Un mare, silenciosament, bressola el cos mort d'un infant que hauria de dormir, xuclar-li el pit, trencar-li les entranyes i les llàgrimes de joia, i no aquesta remor adolorida, cants de bressol xiuxiuejat cel amunt...
Aquell accident que tintà de color fúcsia les imatges rere el vidre, mentre s'escola la sang entre la ferralla.... restes arreu, l'avió....i ningú va sentir els crits....i tant de dolor mentre el fetge arrenca saliva i sang....ennuegat en la desesperació i el riu....
Ell sap que la mort va ser creada per la dolçor, per anar-se amb tendresa, en la nit i el son, amb la joia d'acomiadar-se de la vida i els amors, no pas en la desesperació, en la feblesa del dolor, la covardia del dimoni i l'assassinat.
Però no en pot fer res, només ara, conscient i a corre-cuita fa ploure esperança, infanta nous amors, lliga la mort amb fils amarats de rosada, acarona els caps dels suïcides i els hi ensenya el bosc...
Tot això i més, fins que torni de bell nou, la inconsciència, la foscor. Cada cop més sovint. Ell ja sap que no és bo, que no es pot ser un Déu amb narcolèpsia.

Poètic i ple d'imatges belles, amb un darrer paràgraf que és sorprenent. La suposada omnipresència, omnipotència, omnisapiència i totes les omnis que se li vulguin atribuir a Déu es desmunten amb el teu relat. Qui imagina un Déu narcolèptic? Original i ben narrat.

Deessa fúcsia, de Dolça Parvati

Portava un breu vestit de color fúcsia el matí que vam entropessar en baixar de l'autobús circular número 5. Era juliol, i el sol queia a plom sobre els soferts caps dels vianants que transitaven la ciutat castigats sense vacances. És un crim haver de tenir obligacions a l'estiu en una ciutat com aquesta, car el llevant esdevé constant desfici, cridant impertinent cap a les platges... Aigua tèbia, cervesa fresca, lassitud dels membres, deixadesa de l'ànim, tot en una prohibit per un trist conveni laboral. Però allà baixava ella, la vivesa del vestit contrastant amb la foscor de la pell bruna, rient escarotada perquè havia entropessat amb l'enormitat de la meua anacrònica manta, anacrònica atenent a la xafogor de l'estació i al desfasat disseny dels anys setanta. Va caure sobre mi per recuperar la posició amb naturalitat, i amb un somriure decidit es va oferir a ajudar-me amb la voluminositat de l'estri per a baixar del vehicle.
Vam resultar ser veïns, jo del pati 13 i ella del 14. Em va contar amb el posat seriós que no m'havia de creure allò del nombre, que els qui sabien que donava bona sort li havien escampat la mala fama per quedar-se'l per a ells, que li ho havia sentit a dir a un escriptor famós gens sospitós de ser mentider... Vaig riure amb la innocent afirmació: quin escriptor no mentia, quin poeta no fingia? Va obrir uns ulls com a taronges quan li vaig explicar que el meu ofici, precisament, era el d'escriure. Ella treballava divendres i dissabtes en un dels nombrosos bars de salsa del barri de les tasques, just al xamfrà del nostre carrer. Em va convidar perquè provara alguns dels estrambòtics beuratges que a preus més que raonables acabaven tombant pels cantons els estudiants que constituïen la principal parròquia nocturna de la zona.
Hi vaig anar, i tant que hi vaig anar. Divendres a la nit hi era com un clau, a les onze en punt, hora oficial perquè els antros aquells començaren a ambientar-se. Allà era ella, rere la barra com una deessa tropical, tot i que no tinc ni idea de com serien les divinitats del tròpic, però així és com la vaig veure jo. Mojitos, daiquirís, submarins i colpejats. Curaçao blau, rom cubà, aiguardent, xoco amb licor.... Vaig riure com en la vida no sé per què, hi havia per acabar vomitant fins la primera llet entre dos cotxes de tanta barreja, per rematar amb una solemne ressaca d'Alka-Seltzer i ulleres de sol. Però tot em queia bé, tan bé, que me la vaig endur a casa per preparar-li un resopar en un gest de bon veïnatge. Va acceptar amb aquell somriure, que havia de ser endèmic de les seues terres llunyanes, les sobres d'amanida de pasta que li vaig oferir, la tallada de meló en forma de barqueta i el te fred amb herbasana. Em va semblar tan obvi que ens havíem de besar que no me'n vaig poder estar. I ho vaig fer, i en fer-ho van caure tot de ramellets de flors del sostre que ja era cel i l'habitació es va omplir de boques com la d'ella que em somreien convidant-me a nous petons i fent-me davallar els llavis fins a aquell melic que havia de ser el principi i la fi del món, car en besar-li'l es va obrir una espiral al terra, una mena de galàxia lluminosa que lluny de xuclar-nos per reduir-nos a l'ínfima pols estelar, semblava un ull immens que ens contemplava amb posat acollidor...
M'havia tornat a ocórrer. M'havia adormit de sobte i fins on recordava de la vigília prèvia al trànsit traïdor de la dormida, havia estat a punt de besar-la. Ella ja no hi era. Vaig baixar al carrer esperant no sabia ben bé què, i la vaig veure, al balcó, desvetllada i prenent silenciosament la fresca amb una camisola tan fúcsia com el vestit del fortuït encontre. Amb un gest, em va convidar a pujar-hi. Seguia somrient.

Relat ple d'erotisme i de desig, amb una impecable prosa, que fa breu el relat, que s'apropa al màxim permès de paraules, amb una plasticitat que ajuda a imaginar tots els racons que ens descrius, la camisola i el vestit breu de la noia, la fesomia de sorpresa d'ell...

I lligues amb el color de les dues peces el somni i la realitat, però aquí no deixes el dubte de si somnia o si li ocorre en realitat. Fas una marxa enrere per a reprendre el moment amb què comences el relat i, un cop allà, fas que el desig del protagonista esdevingui realitat: la noia el crida i el convida a pujar a casa seva. S'adormirà?

Ja t'has desvetllat, Fontanet?, de Carme Cabús

-Cony, goita, Escursell! Ja s'ha tornat a adormir.
-Fontanet, home, que et cremaràs amb el caliquenyo!
-Ves, treu-li tu, que fins d'aquí a una estona no es despertarà, no.
-Collons d'home! I tan eixerit que era!
-No ens podem fer vells, Escursell!
-Oh, però nosaltres encara aguantem. En un any han fet l'ànec el Gere, el Faró, el Maymó...
-Què m'has de dir! Han anat a l'altre barri deu clients d'aquest bar. I alguns eren més joves que nosaltres.
-Oh, doncs no et pensis, Escursell, que avui pensava que me n'anava jo. M'he entrapussat amb el quadrant de l'arbre i he caigut més llarg que un sac de patates.
-Ca! I t'has fet mal?
-Tinc tot adolorit es costat dret. I té, veus?, m'he fet una esgarrinxada a la mà. Però al capdavall re.
-Oh, s'ha d'anar amb compte, Puig, home, que a la nostra edat tot ja és ferro vell.
-Per sort no hem d'anar a cavar al tros.
-I aquest carallot de Fontanet? Qui l'ha vist i qui el veu! Que no te'n recordes de com portava els matxos de la carrossa dels enterros?
-Collons! I que eren els millors de tot el poble. Lluents, elegants... I sempre els estava raspallant.
-I tant! La diada de sant Antoni eren els millors del poble, guarnits amb una manta brodada... Fins el capellà s'hi entretenia més beneint-los. Vinga un tomb circular per la plaça de Sant Ramon, vinga un altre tomb...
-I un any un poca-solta va tirar un petard a les potes d'un i se l'hi va encabritar. Mare de Déu, quin escàndol! Crits per tot arreu, tothom corrent espantat...
-Però el Fontanet amb unes quantes estrebades el va tenir dominat.
-Sí, en sabia.
-Aquells cavalls sortien a la foto a cada enterrament.
-I un bon document que són ara, aquestes fotos, Escursell. I que no les té ningú més.
-Oh, és clar, si durant dinou anys vaig ser l'únic fotògraf.
-Que què dieu?
-Home!, ja t'has desvetllat, Fontanet? Quin dia som?
-No fotis conya, Escursell, que es diumenge.
-Però al matí o la tarda?
-A la tarda, perquè de matí no em prendria pas un conyac amb el cafè.
-Bona aquesta, home. Es veu que encara toquem hores, oi Puig?
-Encara, encara... Parlàvem dels teus cavalls, Fontanet.
-De quins, dels dels enterros?
-Sí home, no parlàvem pas de la mula per anar a la vinya. Com aquesta ja n'hi havia a cada casa.
-I no sabeu que va passar que va passar un dia, aquí, a la casa del cantó?
-Quina? Aquesta de la cantonada?
-Sí, la del Balcells. No us recordeu que tenia el pis de sobre llogat?
-Sí, home! Al de cal Panxa. Jo l'hi vaig fer tots els mobles quan es va casar. Què va passar, Fontanet?
-Doncs que es va morir l'avi Balcells.
-Sí. Jo vaig fer les fotos de l'enterro.
-Doncs en Biel, el vailet que jo tenia llogat, es va equivocar i es va presentar amb la caixa de morts al pis del Panxa a buscar el difunt.
-No fotis! No era gaire espavilat, aquell nano...
-Doncs es veu que encara corre ara, perquè el Panxa va sortir a empaitar-lo amb el gaiato pel carrer i tot.
-Sí que era de la brega, el de cal Panxa.
-I tant! Una vegada, al mercat de Vic... us en recordeu, que hi anàvem cada any?
-Sí, home. Jo també portava la càmera...
-Què va passar, Fontanet?
-Caram, Puig! Aquest home ja torna a ser als llimbs!
-Coi, i tant!
-Bé deixem-lo. D'aquesta no es morirà, no!
-Ca! Abans ens n'anirem al clot nosaltres.
-No, home, no. Fins al cent no ens hem pas d'amoïnar.
-Ho dius de debò, això, Escursell? No m'enganyis, eh?
-Ca, home! Jo enganyar-te? Escolta, te'n recordes de la Roser, que vivia dos carrers més amunt?
-Sí, home, que era molt castissa.
-Doncs un any, per la Festa Major, es veu que es va fer un vestit fúcsia, i de poc va que no la posen a monja. La família volia que tot passés silenciosament, però es va escampar per tot el poble.
-I ara!
-No saps què va passar?
-No. O si ho sé ara no ho recordo. Explica, explica...

Amb el que em costa d'escriure els diàlegs i ens deixes tot un relat dialogat, com si d'una escena de teatre es tractés, amb la tertúlia de tres (?) ancians en una cafeteria que imagino de poble, atrotinada però tan entranyable. En Fontanet és el narcolèptic i la part de la gràcia és que tant els altres dos ancians com el lector queden amb el dubte de les històries que es comencen.

Reflecteixes magistralment la parla popular en frases i paraules que emplenen les intervencions dels tres ancians. Amb renecs, castellanismes i ironia, amb xafarderies, deformacions lingüístiques i renoms. Tot per a fer versemblant l'escena.

A classe d'anglès, de mirna

El que sabíem de tots dos és que havien fugit de Cuba dins d'una roda de tractor propulsada per un motor de rentadora que, miraculosament, no havia naufragat. Per tot equipatge no els va restar res més que una manta. Així és com havien arribat a Miami un vespre que els corrents del Golf de Mèxic havien estat tolerants. I d'alguna manera, per aquest motiu, tots els companys de classe els admiràvem.
Jo havia vist d'aquestes rodes enormes escampades per les costes de Mèxic, d'una grandària inconcebible si no hagués estat perquè me les havia trobat de front, mig enterrades a la sorra, passejant per les platges properes a Puerto Juárez. Eren l'exponent mut d'un drama que passava en un país, en una illa propera banyada pel mateix mar del Carib però, alhora, tancada en si mateixa i en una dimensió absolutament allunyada.
Tots dos eren de pell blanca, nerviüts i escardalencs, amb una rialla explícita darrere la qual feien treballar els seus ulls vius. Eren, també, dos homes de temperament dur, i des del primer moment es veia que estaven acostumats a defensar-se. Tenien també una expressió d'esgotament i, en la seva llengua, una ironia fina com una espasa. Però el seu capteniment a classe era totalment diferent: durant les dues hores que durava, un es mantenia inquiet i es removia neguitós a la cadira, poc acostumat a la passivitat i a l'estudi, mentre que l'altre, tan bon punt començaven a endinsar-nos en la llengua anglesa, que era la matèria del curs que jo impartia, s'adormia com un soc, estarracat a la cadira, el seu cos ressec vestit amb la seva jaqueta fúcsia deixat caure a plom damunt la taula, sense cap soroll, silenciosament, ni el més mínim moviment., Aquest noi es deia Ariel, i el seu company era el Joni.
A mi, que era el professor, el Joni em tenia confiança, i va ser en les estones de descans, quan baixàvem a prendre un cafè al Globe, que quan no ens escoltava ningú m'havia explicat, de manera fragmentària, la proesa de tots dos. Havien fugit junts i ara el Joni treballava en una fàbrica de salsitxes. L'Ariel, amb el seu desordre del son, no podia treballar enlloc, i per això l'Ariel se'n feia càrrec. A Miami no hi tenien ningú de la família, i a Cuba no hi podien tornar, però la seva relació era forta i estant junts se'n sortien. Al seu país havien tingut oficis de carrer, el Joni venent mangos amb un carretó i l'Ariel fent de taxista. Tots dos fent voltes circulars pels confusos i miserables carrers de l'Havana
Tanmateix, per ell no vaig saber mai quina era la causa de la caiguda sobtada en les llargues estones de son de l'Ariel. Normalment es despertava i podia passar una mitja classe desvetllat, però algun cop s'havia passat dormint la classe sencera.
Tant jo com els altres alumnes, gairebé tots hispans, ens vam acostumar a aquesta circumstància, I a l'examen de final de curs es va mantenir digne i despert a la cadira i el va aprovar amb un valor justet.
Després, no els vaig tornar a veure més. No sé si van seguir estudiant anglès, però a l'Acadèmia ja no hi van tornar. I no va ser fins tres anys més tard, quan va venir a parar a la meva classer un company del Joni de la fàbrica de salsitxes que l'Ariel havia estat a les presons de Cuba per no haver declarat a l'Estat tots els diners de les carreres amb el taxi. A la mateixa presó s'havia tornat dissident, i per aquest motiu havia estat llargues temporades incomunicat, i es veu que totes les barbaritats que havia viscut li havien causat una malaltia psicològica greu, de la qual li havien restat aquells arrabataments de son incontrolables. Però es veu que ara ja s'havia recuperat gairebé del tot i fins i tot havia començat a treballar a la mateixa fàbrica de salsitxes, al costat del Joni.

Relat sobre les penúries dels cubans que fugen del seu país, que arrisquen la vida per arribar a les costes d'Estats Units, concretament de les de Miami. Ben ambientada, pausat en la narració, el relat és sobri i ben treballat. Malgrat tot, no em quadra aquesta frase: L'Ariel, amb el seu desordre del son, no podia treballar enlloc, i per això l'Ariel se'n feia càrrec. Càrrec de què? De la fàbrica? O un dels dos Ariels cal canviar-lo per Joni? Suposo que és aquesta segona opció, que donaria més sentit a la frase.

Tot i així, el teu relat és excel·lent.

Ens ajuden a millorar a tots.
Un petó ben gros!

Ens ajuden a millorar a tots.
Un petó ben gros!

AL GUANYADOR! Un relat magnífic. Per molts anys!

I una abraçadassa molt i molt forta!

Felicitats a la guanyadora!!! i vaja repte ens penjes, bufa, a veure que surt...
I mercès pels comentaris deo. No es bó, ja veus, fer les coses a última hora i endormiscat. Què hi farem! Doncs jo, per la meva part, millorar el relat, i a veure si el penjo algun dia.