Detall intervenció

Bolets sagnants

Intervenció de: perisci | 22-04-2007


Ara us explicaré l'estat
d'un poble al·lucinat
que uns bolets vermells menjava
que l'havien destarotat.

Bé, senyores i senyors:
sóc una sargantana
que els catalans han confós
amb un drac horrorós.

Anava un dia pel camp
olorant l'herba fina,
trescant per clots polsosos
enfilant pissarra llisa.

En aquestes uns vailets
de cop que m'assenyalen:
criden que han vist un drac
tan fort que del tot m'esglaien.

Jo miro pertot arreu
però de drac no n'hi ha cap,
fins que finalment m'adono
que és de mi que estan parlant.

I fugen esperitats,
tremolencs i escridassant
tant fort que per les contrades
els senten els vilatans.

Així els apareix la idea
que al camp ha arribat un drac;
però els bolets al·lucinògens
no se'ls deixen de menjar.

Un dia una damisel·la,
filla del rei català,
se'n va, fresca, a collir roses,
perquè en el drac no creu pas.

Un cavaller de Turquia
que passava per allà
la va veure de seguida
i de cop se n'enamorà.

Ella li va correspondre
i, jolius, es van estimar,
però, ai las!, ara la noia
ha perdut la virginitat.

Ell no coneix ni de lluny
aquells fatídics bolets
i ella no pot menjar-ne
perquè d'al·lèrgia pateix.

Passen dies i la noia
no torna pas a palau.
El seu pare signa un llibre
de juraments de l'Estat:

"Qui mati aquest drac terrible
que la noia m'ha robat
li donaré com a premi
permís per poder-s'hi casar".

El cavaller se n'assabenta
i al rei es va a presentar:
senyor meu, jo sóc en Jordi,
i amb la llança occiré el drac.

El rei li pren confiança
i diu que li donarà
tant noia com feus i terres
que ell ja es vol jubilar.

Quina alegria té ella
d'aquest bonic desenllaç.
Veu la resta de la vida
plena de felicitat.

I sense exposar la vida,
només recollint els guanys,
el cavaller i la princesa
surten de l'amagatall.

Ja es fan noces festetgeres,
ja es mengen bolets sagnats,
i aquell dia de la boda
el poble es torna a esglaiar.

No veuen, no, un sol drac,
sinó una rècula d'espant,
perquè la meva família
els ha anat a festejar.

Però en Jordi, jove príncep
d'una nissaga gran,
ens fa recular amb empentes,
i és per això que el fan sant.

Només em resta per dir-vos
que en Jordi prohibeix els bolets
i així ara, tots feliços,
i les sargantanes, més.


















Respostes

  • RE: El drac tan malentès!!(fora de concurs ;-D)
    ginebre | 20/04/2007 a les 11:59

    UN DRAC UNA PRINCESA UN CAVALLER

  • RE: Repte 231 - El meu secret
    marga | 20/04/2007 a les 18:05

    El meu secret

    Jo tinc un drac presoner aquí ,aquí dins del meu ésser, al fons, molt amagat, és meu ,és el meu verdader jo. És bo?, és dolent?, depèn de les circumstancies i del beure dels demès; fa tants anys que el tinc tancat !! però, potser encara hi soc a temps a mostrar-lo? I ara, per què?, el temps no torna enrere; de vegades el drac me fa mal, em clava la llança, i el doctor diu que estic deprimida, que sabrà ell!!, altres vegades, poques, surt per la finestra a la vida i faig.....i faig el meu voler i em sento fresca i perfumada com una rosa de les d'abans que emana una flaire que embriaga el cor ; i diuen els meus, que li passa a la iaia?, ah! soc la gran desconeguda.
    Estimo el meu drac ell me porta per camins lliures, sense espines amb un cós ingràvid cobert de bonics teixits daurats, soc una damisel·la que vola com papallona en un jardí florit
    Sant Jordi, les roses i el llibre jo celebraré ,
    més fora dels ulls del Cavaller al meu drac jo tindré.

  • L'últim drac viu.
    Jere Soler G | 21/04/2007 a les 16:20

    La gran i el segon ja són morts. El que em va néixer l'any passat encara gemega. Un fil de sang se li escola entre els llavis.
    Bramo. Sento l'eco del meu propi esgarip reverberant a l'altre banda de barranc. Alço la testa per no cremar el meu fill moribund amb les flames que no sé reprimir.
    El petit mor.
    S'ha acabat. Molts ho van veure a venir i els vam ignorar; jo la primera. Segaven roures centenaris. Aixecaven construccions. El fum de les fàbriques ens feia emmalaltir. L'aigua del riu, l'única que podíem beure a la temporada seca, baixava cada dia d'un color diferent i escampava sentors infectes. La caça extingí els conills, els isards... Les carreteres estrenyeren el paisatge. Els motors ens ensordiren, ens desferen els nervis. A l'últim, ens començaren a eliminar per plaer, la nostra mort els inscrivia al llibre dels herois.
    Atiaren la població contra nosaltres, només perquè ens vàrem menjar alguns dels qui tallaven arbres. I ells?, que no menjaven pollastres? Si ens ho havien pres tot... ¿de què ens podíem alimentar amb més justícia, si no era dels propis botxins del nostre món?
    I ara, el rei, el tirà, ha fet tallar el coll dels meus petits i me'ls ha deixat al niu perquè em mori de pena. El mateix rei que té tancada al castell la pròpia filla, i que, gelós de la blavor dels seus ulls, la manté verge i aïllada de tothom. El rei abusador, mantingut per una aristocràcia explotadora dels pobres i destructora de la terra. El rei absolut, que nega el dret de vot i que ofega d'impostos els més miserables. El rei, que s'aferra al poder, aliat amb el cavaller Jordi: cap de la inquisició, violent, altiu, sanguinari, esclafador de nudistes, d'homosexuals, de llibertaris, de republicans... El rei li ha concedit la mà de la damisel·la captiva a canvi del meu cap.

    Ja el veig.
    No porta llança, és una metralladora.
    Sento les punxades a l'estómac, abans que espeteguin les ràfegues.
    Caic.
    Se m'acosta. Es lleva el casc. Em mira.
    -Has guanyat. -li dic panteixant -, però abans d'un any, el rei et farà portar un drac de l'últim racó del planeta. Acabes d'assassinar la por del poble; i sense aquesta por, el rei no té poder.

    M'arrenca la llengua. La forada amb la daga. Introdueix, dins l'orifici, la tija d'una rosa.
    Cavalca cap al castell.

  • El dracikon, fragment
    Feedback | 22/04/2007 a les 19:26

    Tries un poble, l'observes durant unes setmanes i bloqueges les vies d'accés per aïllar-lo. Observes a la gent, classifiques les femelles per edat i grau de morenor de la pell, descartes els extrems i fas una segona classificació, ara per mides. Tornes a descartar els extrems i segueixes durant una setmana el panell resultant. La boca et comença a salivar, però encara no és l'hora, qualsevol incontinència enviaria en orris tota la feina feta. Primer els has d'intimidar, tallar els seus mitjans de subsistència, que s'estrenyin el cinturó uns quants dies i els tens sota les urpes! Ara has de recuperar el panell. Oblida les ovelles, ja no passaràs més nits traient-te fils de llana dels queixals. Arribats a aquest punt les hauries de conèixer com les escames de l'anvers de la pota, tabula-les segons el grau de menjabilitat i les possibilitats de ballar a la llum del foc que els hi atribueixis. Presenta't a la plaça de la vila, rugeix ben fort fins que et rasqui el coll, incendia la teulada de la fonda i fes veu d'enfadat. Queixa't de la falta d'ovelles, però no demanis per les damisel·les a les primeres de canvi, si et calen te la poden jugar. Tingues paciència, aparenta estar disposat a cremar el poble sencer. Encén un parell més de teulades, saben reconstruir-les. Perquè si et creuen disposat a arribar al final s'esfondraran i s'avindran a tot. Treu ara la llista, exigeix la damisel·la que vulguis i emporta-te-la. Ensenya-li la cova, somriu-li i pregunta-li si té fred. Encén una foguera, cal que se senti còmoda, amb això del sacrifici per salvar el poble de les flames acostumen a estar una mica tenses d'entrada.
    Cal què et digui la resta? La tens a la cova, el foc escalfa, coneixes les seves aficions: dóna-li conversa, i quan agafi color pregunta-li si no estaria millor amb menys roba -t'al·lucinaria quin concepte de vestit per ser devorats tenen alguns pobles.
    Cal què segueixi? Ho portem al codi genètic. Només un darrer consell: tapa l'entrada, perquè és una autèntica marranada que quan els fruits comencen a estar madurs algú irrompi a la teva llar i et clavi una llança per l'esquena. De la nostra sang en surten roses i hi ha qui la fa servir per escriure llibres però, sincerament, no t'has passat el darrer mes pencant perquè un barrut es munti la festa a costa teva.

    • Mites
      foster | 22/04/2007 a les 19:39

      Mites

      Dins els boscos profunds i obacs que abracen el Montblanc, el Drac Wins s'ocultava de la gent. El seu cos mutava sense sentit ni control, i amb cada nou canvi creixia la seva dèria per oblidar el món i que el món s'oblidés d'ell. Fent vida salvatge, vestint parracs amb alguna frivolitat com les plomes de paó i l'enorme bec de trencalòs afixat entre els ulls, en Wins assetjava la foscor i la nit per assaltar els passavolants que transitaven entre els dos pobles agermanats per la gran vall…Dos anys de solitud, amb l'únic contacte humà dels acarnissaments a què sotmetia les seves víctimes, dos anys amb sols una finalitat obsessiva dins la seva ment: venjar-se de tots aquells que el varen menysprear i van permetre que l'utilitzessin com a conillet d'índies…Sí, sota les genials idees i les intuicions de bruixot del cavaller anomenat en Jordi, obligat per real decret i per caprici de la nineta dels ulls de Sa Magestat, en Wins va ser sotmès a un seguit de repulsius i intragables beuratges…dia rere dia, tancat al calabós, el "savi metge" i la seva puteta l'anaven a veure amb més provatures, i dia rere dia, en veure les seves malformacions créixer i el seu cap rovellar-se en el no res, les seves rialles eren més i més escandaloses i escandalitzades.

      Fins que en Wins va dir prou, i la ràbia i l'odi esclataren amb vici i llança sobre un dels guàrdies i sobre tots aquells que va anar trobant en el seu camí de fugida…i després, durant els mesos que hagué d'amagar-se fins ésser deixat per mort.

      I com passa i ha passat amb tots els mites de llibre, aquest del monstre drac -amb ullals de foc, plomes al cos i un alè pudent capaç de contaminar de mort l'aire- es desenvolupà capriciosament amb el temps i les generacions…
      Però el que ningú sap del cert és per què la nit abans d'abandonar definitivament aquelles terres, en Wins tornà al castell per esventrar amb les seves ungles tallants com sabres els cossos adormits dels amants, ni ningú s'explica encara què el va dur al sadisme final de menjar-se els trossos de damisel.la que amb les urpes havia esquarterat, ni ningú sap ni s'explica, sobretot, quin era el missatge secret rere aquell manat de roses blanques xopes en la sang roja del cavaller deixades pòstumament als peus del cadafal.

    • RE: Drakineta i Al-mayurqa
      Josep Bonnín Segura | 22/04/2007 a les 19:40

      Sóc Na Drakineta i vivia en una botiga del barri gòtic de Barcelonian. Sóc un drac femella de color fúcsia, ales verdoses motejades de groc i una cresta verda. No atemoreix a ningú de tan tendre que sóc. No esperava mai que em succeís el que em va ocorre.
      No va ser un Sant Jordi amb llança qui se m'acostà. Va esser ni més ni manco que un beduí d'ultramar que havia travessat el mar mediterrani per acudir a la ciutat comtal a la primera presentació d'un papir recent sortit d'un projecte de trobadors.
      Corria l'any MMIII i en una seu, molt a prop de la Porta de l'Àngel el beduí Keops ben Ieshà i la seva companya Rafilanda Al-Garsea des del Al-Majurqa varen travessar la mar. El papir que es tenia que mostrar als erudits és deia Relatxiusincataliniumpuntuscom. Trobadors de tots els àmbits de la terra de parlus cataloniam havien transmès aquells escrits. Compilats amb un llibre on la portada CAT establia el seu digne i lloat llenguatge.
      Keops coneixia la història d'aquella gran aventura. i havia deixat enrere les aventures de dragons i donzelles. Ara més calm, és dedicava al noble art de l'escriptura. El librum que li dedicarien se l'emportaria a la terra de mar enllà com un tresor exquisit. Encara el guarda. (nota de drakineta).
      Allà va conèixer a una part dels artífexs del llibre, abans del dia on per celebrar la tradició és regala o un papir o una rosa si és per encisar o no, a una damisel·la.
      En arribar a aquell lloc prop de la catedral, Keops em va veure I la seva mirada em va dir molt més del que ell pensava sentir. S'acostà al mercader i paga, sense regatejar gaire el que ell l'indicà. Inclusiu em semblà estrany que no ocorres l'ajust de preu.
      Ell em batejà com a Drakineta Vaig partir amb Keops i Rafilanda cap a Al-Majurka i ara visc en un poble que es diu Sóller prop de Furn-All-Lung i sóc feliç amb els estimats peluix del beduí Keops, les seves fades, angelets, gnoms. dofins i tot un grapat de personatges i joguines que poblen el seu estudi.
      Inclusiu em va dedicar un poema. Ara l'acompanyo mentre comparteix la paraula amb tots vosaltres.
      Fins sempre.

      Drakineta


  • Bolets sagnants
    perisci | 22/04/2007 a les 19:51

    Ara us explicaré l'estat
    d'un poble al·lucinat
    que uns bolets vermells menjava
    que l'havien destarotat.

    Bé, senyores i senyors:
    sóc una sargantana
    que els catalans han confós
    amb un drac horrorós.

    Anava un dia pel camp
    olorant l'herba fina,
    trescant per clots polsosos
    enfilant pissarra llisa.

    En aquestes uns vailets
    de cop que m'assenyalen:
    criden que han vist un drac
    tan fort que del tot m'esglaien.

    Jo miro pertot arreu
    però de drac no n'hi ha cap,
    fins que finalment m'adono
    que és de mi que estan parlant.

    I fugen esperitats,
    tremolencs i escridassant
    tant fort que per les contrades
    els senten els vilatans.

    Així els apareix la idea
    que al camp ha arribat un drac;
    però els bolets al·lucinògens
    no se'ls deixen de menjar.

    Un dia una damisel·la,
    filla del rei català,
    se'n va, fresca, a collir roses,
    perquè en el drac no creu pas.

    Un cavaller de Turquia
    que passava per allà
    la va veure de seguida
    i de cop se n'enamorà.

    Ella li va correspondre
    i, jolius, es van estimar,
    però, ai las!, ara la noia
    ha perdut la virginitat.

    Ell no coneix ni de lluny
    aquells fatídics bolets
    i ella no pot menjar-ne
    perquè d'al·lèrgia pateix.

    Passen dies i la noia
    no torna pas a palau.
    El seu pare signa un llibre
    de juraments de l'Estat:

    "Qui mati aquest drac terrible
    que la noia m'ha robat
    li donaré com a premi
    permís per poder-s'hi casar".

    El cavaller se n'assabenta
    i al rei es va a presentar:
    senyor meu, jo sóc en Jordi,
    i amb la llança occiré el drac.

    El rei li pren confiança
    i diu que li donarà
    tant noia com feus i terres
    que ell ja es vol jubilar.

    Quina alegria té ella
    d'aquest bonic desenllaç.
    Veu la resta de la vida
    plena de felicitat.

    I sense exposar la vida,
    només recollint els guanys,
    el cavaller i la princesa
    surten de l'amagatall.

    Ja es fan noces festetgeres,
    ja es mengen bolets sagnats,
    i aquell dia de la boda
    el poble es torna a esglaiar.

    No veuen, no, un sol drac,
    sinó una rècula d'espant,
    perquè la meva família
    els ha anat a festejar.

    Però en Jordi, jove príncep
    d'una nissaga gran,
    ens fa recular amb empentes,
    i és per això que el fan sant.

    Només em resta per dir-vos
    que en Jordi prohibeix els bolets
    i així ara, tots feliços,
    i les sargantanes, més.

















  • En Draco (o la llegenda de St. Jordi al s. XXI)
    ninona | 23/04/2007 a les 19:55

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: