Amants!

les carabasses???

perdoneu, és divendres, arribo de treballar i estic espessa!

gràcies

Ací el teniu, el meu "repte".


PRIMER CAPÍTOL. Em dic 300-X-69. I just quan els meus gens atàvics m'impulsaven d'un conducte càlid fins una suculenta cova, aquell vent del dimoni ens emportà, junt els 299 companys i enemics, vers aquell tub asèptic. De seguit, una tempesta centrífuga i el canvi climàtic arribà de cop. Tots fórem congelats. Fins ara que, ressuscitats com al judici dels justos, fem junts la sant silvestre aquesta. Jo, però, vaig ben preparat. Tres-cents cops de cili més i seré a tocar d'aqueix superb palau lluminós i groc que m'ateny, amorós. Un esforç més i contacte amb el nucli. Ja està; ho he aconseguit! Sóc el primer!!! Panteixant, em deixe acaronar per l'esponjós llit de la vida.
Ah, se m'oblidava! La meua ama es diu Dolors, i el meu amo, Josep.

SEGON CAPÍTOL. Impacient per sortir, em prepare per la cursa, regirant el cap. He fet un curset d'anatomia per correspondència, i em sé de cor la ruta. Així que els porte avantatge, als companys, en aquest emocionant viatge sense tornada. Mirar-m'ho una atracció de fira: la muntanya russa. Agafar força en els vint centímetres de baixada vertiginosa pel túnel, controlar l'ascensió al mitjà diferent, molt ample, sense perdre'm; avançar i volta al dret; ajuntar tots els esforços i córrer al màxim... Tinc clara la victòria!
M'he oblidat de dir-vos que el meu nom és 300Y-PM (posició missioner). Descendent de Josep i puge vers Mercè.

CAPÍTOL ACTUAL. Fill del Josep, cardant-me a la Mercè filla, tremolós com tremolitja a l'ham, recorde el meu darrer treball: trempar la tremuja al travesser, allà al trencacolls.
Ara, a Tremp, trescant de gaidó aquesta mossa per tretzena vegada amb el trepant, sóc feliç amb el treball trobat, dalt el trencadís trespol. I sense trencar-me el cap amb els treps, ni trepanar-me la mollera, treballusquem sense treva.

Qui ensopega sense caure, avança camí. Quan s'encadenen les males cartes és allò del tot o merda, ja m'enteneu, i damunt hi ha una llei universal que diu que la carta més alta és la bona. A voltes es guanya un tresoret i a voltes quedes conill. Apagues el cigar, t'empasses la glopada de whisky i encaixada de mans. Aquesta vesprada havia entrat amb tres-cents i he tornat amb la vespino amb cinquanta euros a la butxaca.
Fa una nit esplèndida, de lluna plena i concert de grills. Aquestes coses sempre m'han ajudat a païr millor les calamitats del joc. Per cert, sóc d'un poble petit, d'unes tres-cents ànimes que coneixen i respecten les virtuts i les debilitats del veí. El meu ofici és el de guixaire, però també escric versos i he pintat les parets i els trespols d'algunes cases de la contrada. Tinc trenta anys, visc sol a l'antiga casa de mons iaios i és de veres això que conten que sóc un bala amb les xiques, però aquella que m'estimo de tot cor ja està casada.
Ara m'he encantat amb el crespuscle. Faig temps abans d'entrar a la dutxa i ensabonar-me a consciència. He pensat que em posaré els calçons del Shin-Xan, els que em va regalar la Carme, perquè potser són els portadors d'una sort renovada. Torrnaré pel camí de les tresqueres, per la marrada dels cagalls de gallina. Alerta amb les abelles. Començaré amb cent per pujar prontet als tres-cents. Això em salvarà la pell.
No ho he dit, però aquest és el primer pas: escriure. Això també em porta la sort. Quan entres en joc, sabeu, cal tenir la ment en repòs i mostrar-vos relaxats. Allò que dicta l'ordre del món és el domini de la tècnica assimilada.

Tinc tres-centes amants. Em direu que és impossible, que potser n'he tingut tres-centes, però mai totes elles alhora. Però us ho ben prometo: tinc tres-centes amants i m'allito amb totes elles al mateix temps.

De fet, la paraula allitar-se falla a l'hora de descriure exactament la realitat. M'explico: una sessió amb totes elles necessita una preparació llarga i meticulosa, des d'una habitació que tinc especialment preparada amb les parets i el sostre folrades de plàstic, fins a l'elecció del millor moment. I és que a elles els agrada pujar per les parets, i, a vegades, llençar-se a sobre meu des de dalt de tot! També sé que els millors moments són els dies de lluna plena, i, sobretot, després d'un aiguat.

Jo em poso al mig de l'habitació, completament nu i humitejat (els encanta trescar per damunt de la meva pell mullada), i després les deixo sortir, com si obrís la tapa d'un tresor. Sovint les ajudo a enfilar-se damunt meu, al mugrons, al ventre, al sexe...

Elles em comencen a bavejar. I com els agrada bavejar-me! I a mi m'encanta tenir tot el cos untat de les seves babes, relliscós i lluent. I quan comencen amb el penis, dues, tres i fins hi tot quatre d'elles alhora, sovint em deixo anar i el semen em brolla incontrolable.

A vegades, elles aprofiten per fer-se l'amor al meu damunt: s'arrapen una amb l'altre, capiculades, i es comencen a recaragolar amb èxtasi mentre es llancen dards.

Potser algú em dirà que utilitzo el femení equivocadament, que hauria de descriure-les com a mascles més que com a femelles. Però esteu totalment equivocats. Totes les Helix Aspersa són femelles que ja mai més necessitaran de mascles.

És això, potser, el que les fa tant desitjables!


Boig!

Perdut en els seus pensaments, passejant pel carrer amb el cap cot, trobà l'arma. S'ajupí i, amb aprensió, la recollí del terra. Se la mirà tresullat, amb un glop d'aire suspès al pit. Era la solució que havia demanat al cel fins a la desesperació?

Al mig d'aquell forat de llum groguenca a la mitjanit, reflexionà de nou. Al palmell de la mà, la platejada Rocket Belli 32 retornava les pampallugues del fanal, provocadora. Per un bon cristià era impossible pensar en el suïcidi. Treure's la vida era un assassinat. Un pecat mortal. Estava convençut que el suïcidi el predestinaria als llimbs per a tota l'eternitat, sense possibilitats de gaudir del tresor més desitjat: l'Amor Diví, la felicitat eterna.

Recordà els fets, la Rocket penjada a la mà. Durant els darrers temps havia estafat sistemàticament els seus clients. Havia malgastat en prostitutes i casinos tots els estalvis que li havien confiat com a corresponsal del Banc. Anys de esforços d'aquells pobres treballadors, vilipendiats. Ara, aviat començarien a vèncer els terminis de les imposicions; ho descobririen tot. I si ho feien, a més de condemnar-lo i tancar-lo, seria odiat per tots fins a la mort. El feia esgarrifar; seria insuportable.

Seguí cavil·lant, la fredor de la culata al palmell li desvetllava l'enteniment. Fins el més sanguinari dels criminals té opció a ser acollit per la benevolència divina. Un acte de penediment abans de morir. Un temps al purgatori. Després, la Glòria Eterna. Però presentar-se davant del Senyor demanant perdó per haver-se suïcidat ho trobava fluix, poc consistent. Fàcil de rebatre.

En un instant ho comprengué tot, clarivident. Esbossà un somriure. La solució era obvia i la providència divina li marcava el camí amb la Rocket, irrefutable.

Calculador, començà a planejar els assassinats en sèrie dels tres-cents clients, segons l'ordre dels venciments.

El jutge roman impassible davant la mirada imploradora de l'acusat. Sap que tot el país està pendent del que passa a la seva sala i, malgrat les pressions que ha rebut des de totes les instàncies de poder, està decidit a complir amb el seu deure, peti qui peti. La culpabilitat de l'acusat ha quedat més que demostrada; només falta dictar la sentència.

- Si us plau, silenci a la sala!

Es sorprèn que tothom calli a l'acte. Mai havia sentit la seva veu tan autoritària i eficient.

- Acabem d'escoltar el veredicte de culpabilitat per part del portaveu del jurat. Avui, en aquesta sala, s'ha fet història. Aquest tresor que és la nostra democràcia n'és la indiscutible vencedora i res l'aturarà en la seva tresquera, per més entrebancs que trobi al seu pas. L'estat ha estat acusat de desatendre les necessitats d'aquells presos que havien de complir condemnes llargues a causa dels seus crims abominables. I això és inadmissible. Si un delinqüent és condemnat a dos-cents cinquanta anys de reclusió sense remissió de pena, l'estat ha de garantir les condicions de vida bàsiques per tal que així sigui. A més a més, la reincidència ha estat contínua ja que, a banda dels familiars dels deu presos morts que es personen com a acusació particular, són incomptables els casos repartits per tots els centres penitenciaris del país. Però tot i això, em satisfà enormement que el govern s'hagi compromès a revisar la política penitenciària, i ho valoraré com a atenuant en la seva justa mesura. Així doncs, aquest tribunal condemna el principal responsable de l'estat, el president, a trenta anys de privació de llibertat per cadascuna de les acusacions presentades que, sumades, fan un total de tres-cents anys de presó. I decreto que, com a mínim, en compleixi cent-cinquanta. S'aixeca la sessió.

Hola gent d'aquesta fabulosa pàgina!! Relataires meravellosos! Com va tot?
M'agradaria aprendre a escriure, encara que una mica sí que en sé, he! Vaig guanyar una menció als Jocs de la Primavera quan feia segon a l'Institut i vaig fer un vers a la Pili abans d'enrollar-nos. Encara me'n recordo com començava: "De qui són aquests melons tan fantàstics i rodons?".
Ara surto amb la Susi que li agrada molt l'escriptura. Sempre recull tots els diaris gratuïts i llegeix l'Hola.
Però anem al gra. La qüestió és que necessito tres-cents comentaris si no us sap greu. Com més aviat millor. Tres-cents només, amb això ja faig. Com que he vist que els poetes us comenteu més perquè sou més xerraires, doncs penjaré una poesia. Com es fa això? Vull dir això de penjar, que la poesia ja la tinc. Potser faré un sonet. Tinc els dos primers versicles:
"Tornaran les obscures orenetes
de la teva balconada els nius a penjar"
A que és maco? I quina coincidència, eh! Amb això de penjar.
Però ara us vull preguntar una cosa: què és un relataire sense comentaris? Una frustració. Una persona amb l'ego per sota el trespol. Una negació de l'essència de la seva pròpia personalitat. Molt trist.
Així que, si us plau, recollons, comenteu-me! Llegiu-me! Voteu-me! Valoreu-me! Imprimiu-me! Fins i tot dissemineu-me si voleu! Però sobretot: FEU - EL - FA - VOR - DE - CO - MEN - TA'M (on és la negreta del 72 aquí?). Per solidaritat, que jo també vull ser relatarie. És molt important començar bé, segur que m'enteneu.

També, com a anècdota, m'ha dit la Susi que quan arribi als tres-cents comentaris em donarà el seu tresor... ho farem! Per fi! Un polvet salvatge! Ieeeeeeeaaaaaaaaaaaaaaa!!

Ara m'estic suïcidant a palles: COMENTEU-ME TOTS o sobre vosaltres caurà el pes del meu cadàver.

Qualsevol número és un concepte difícil com a tema; perquè et porta directe a especulacions filosòfico-festives. Per on començo?; el primer que em ve al cap és la idea de temps: tres-centes paelles, per exemple, les quals repartides per setmanes fan uns sis anys. És poc, em dic. Si compto els pels que s'ha tret de la barba el cambrer del bar on em prenc el cafè, són molts. Quin afanys per tenir l'apariència de dona! Jo li feia una mica de barbeta i ara li manca, la darrera vegada que m'ha servit el cafè ja sembla un imberbe. A més s'ha posat unes metxes - que ja es porten poc però a ell/a li deuen semblar el paradigma de la femineïtat -. És molt realment! I li aplaudeixo aquest afany de ser quelcom a la vida; el que sigui, recony! Que li importa a ell/a arribar a ser mai com la xicota pèl-roja que em creuo tot anant cap al metro i que avui porta un jersei de color verd elèctric i, naturalment, el cabell sense metxes de cap tipus. Tornem al tema, l'important de l'imberbe és voler ser quelcom i això el fa respectable; perquè, sinó, et quedes d'especulador, el pitjor dels pecats, especialment pels que t'envolten!, sempre fent i desfent comentaris i versets! Com són els poetes escolti! Diuen que en Karadzic, per exemple, era poeta i que en Jiménez Losantos també: fia-te'n! Tres-cents és poc o és molt, depèn. Ara!, un excés de paelles - seguides d'una partida al treset - podria arribar a ser insuportable: som limitats fins i tot per a menjar paelles! Sinó feu el compte a la inversa d'abans: 150.000 paelles - una exageració- fan uns tres-cents anys trescant: que se les quedi qui les vulgui i que deu el preservi de l'alzheimer!

Estimada Maria,
Et preguntaràs que coi és això, perquè punyetes et faig arribar aquesta carta si ens veiem pràcticament cada dia. Doncs bé, la resposta és ben clara, he pres una decisió, i com que és molt especial, fins i tot diria que definitiva, he decidit fer-te-la arribar per escrit.
Potser hauria de dir que aquesta decisió la vaig prendre ja fa temps, al cap de poc de conèixer-nos, i encara podria concretar més: Va ser just després que féssim l'amor per primera vegada.
Sí, sí, ja sé que tot això sembla molt estrany, però deixa'm anar-t'ho explicant mica en mica, tingues paciència.
Ja saps que les meves relacions anteriors sempre fracassaven, i per mil raons diverses. Reconec que era un desastre, un egocèntric impresentable sense un mínim de sensibilitat cap a la parella. La situació s'anava degradant per moments, i acabàvem tirant-nos els plats pel cap cada dos per tres. Fins que tot se n'anava en orris.
Però amb tu la cosa pintava d'una altra manera. Des d'un bon principi vaig intentar agafar-m'ho diferent, i em vaig proposar una mena de fita. Ahir la vaig assolir, per fi, i el premi és el motiu pel qual t'adreço aquestes paraules.
Ho he anotat cada vegada en un full ben rebregat que guardo com un tresor a la butxaca. Quatre ratlletes verticals i una d'inclinada per agrupar els típics paquets de cinc.
Per això et vaig preparar un sopar especial, i per això reia tant, quan vaig tornar del lavabo després de rebolcar-nos pel tresillo. Venia de marcar la darrera ratlla, amb la que arribava al número que em vaig marcar com a objectiu.
Maria, a una dona amb qui he fet l'amor tres-centes vegades en menys d'un any només li puc demanar una cosa més: Et vols casar amb mi?

Tres pics i repicó.

Què?

Sí: tres pics i repicó. El nom del programa aquell, abans n'hem estat parlant.

Ah!

Doncs es deia així.

Sí...

Escolta, tarda molt el tren avui, no?

Prou.

Tu sols agafar-lo, aquest?

Normalment...

Jo l'agafo només els dimarts. Saps què passa, que els altres dies començo a treballar..."Tren regional amb destinació Tresserra: via 2, via 2"...puc agafar. Coi, ens l'han canviat de via!

Anem...

Però quina via han dit? Estava xerrant mentre...

Dos.

Som-hi doncs. Abans t'explicava que per temes de feina només agafo el tren un dia a la setmana. Si tu també sols agafar-lo, podríem trobar-nos. Així la fem petar i el viatge es faria més amè. Què et sembla?

Potser...

Em sembla que n'estàs poc convençut. En fi. Almenys aquest viatge sí que l'haurem de fer junts. Ho deia el contracte.

D'acord.

És una cosa ben rara, això que ens han demanat!

Molt.

Però bé, si paguen... encara que sigui una misèria!

Prou.

Què vols dir? Prou de "ja paguen prou" o prou de "sí, paguen una misèria".

Prou.

(silenci)

Passi.

Gràcies. Seiem allí? Prefereixes seure de cara o d'esquena?

De costat.

Pas que n'hi han d'aquests!

Segui.

Aquí? D'acord. Ara que hi penso. Oi que ens falta una paraula, encara?

Com?

Sí, una paraula. A mi em van dir que, mentre ens enregistressin, havíem de dir tres paraules. I totes tres començades per tres.

Deixi-ho.

Però ens rescindiran el contracte!

Per què?

Per incompliment de la tercera clàusula.

Juguem?

A què? A cartes? Jo porto una baralla. A què vols jugar?

Jo?

Sí, tria tu...

Tresillo.

Perfecte! Coi, però ara ens faltarà un jugador.

Perfecte!

Com? És ben estrany vostè. Primer em diu de jugar. I després s'alegra que ens faltin jugadors?

Sí.

I què significa?

Adéu.

Se'n va? Quin paio...

Del balcó estant mirava els grups de gent atrafegada muntant l'entarimat per al discurs de la manifestació de l'endemà. De feia dies, la ciutat era farcida de cartells. "Tres-cents anys d'ocupació, tres-cents anys de resistència", resaven uns. "Poc ens furtareu TV3", resaven altres. "Però si tot està perdut", em deia, des del meu profund escepticisme. Aleshores van trucar al timbre.
El meu petit veí Casimir va entrar amb la seva capsa de joguines. Assegut damunt la catifa de la sala, les anava traient quan, de sobte, va aparèixer una petita senyera, amb les quatre barres roges sobre un fons d'or. En veure-la, el nen va agafar-la.
―Mira, aquesta és la bandera del nostre país -em digué, ple d'orgull.
Jo em vaig quedar trasbalsat. Ell, petit i indefens, en aquell moment em va semblar fràgil i trencadís, a mercè d'una força esclafadora i contumaç. "Poc saps tot el que t'espera, petit", vaig pensar, i vaig recordar l'àvia, quan els militars que li van donar la notícia de la mort del seu home al front, entre els vençuts, es reien d'ella perquè només parlava valencià. Després vaig recordar la mare, a qui el revisor del tren insultava a diari per parlar en valencià amb les amigues de fàbrica. "Menut, poc saps el que t'espera per defensar aquest país", vaig pensar, recordant com a escola em pegaven a les puntes dels dits, amb un dolor insuportable, per parlar valencià, i se'm va ficar a dintre una por mortal. "Tres-cents anys d'ocupació, tres-cents anys de resistència", em va tornar al pensament. I encara quedava força, i un nen que aixecava un pam de terra em retornava una visió possible de futur.
Vaig tornar a mirar pel balcó i, aleshores em vaig adonar que l'endemà jo també em trobaria engrossint les files de la resistència.

..., dos-cents-noranta-vuit, dos-cents-noranta-nou, tres-cents!!!!!!!!

Conillets, conillets, que esteu tots ben amagadets?

Només el silenci respon a la pregunta ritual. Un silenci dens, quasi liquid. Un silenci com només es pot donar en un lloc deshabitat, mort, enrunat. Ell aixeca el cap de la paret, l'única que queda del que devia ser casa d'algú, fa molt de temps, massa.

Qui ens manava de jugar a fet-i-amagar en aquest collons de poble! Aquí ningú els pot trobar, recollons! I a més, comptar fins a tres-cents! Estan sonats. Poden haver anat fins a la Xina! I mira que és el lloc ideal per a jugar a la busca de tresors! A veure, a veure, segur que aquella casa hi ha algú. Hi aniré i faré una llambregada, amb compte, que potser que començaran a sortir de sota de les pedres per salvar-se...

Camina depressa, mirant enrere cada poques passes. Al arribar a l'entrada, posa mig cos dins i escodrinya els racons amb la mirada, les parets, el trespol mig enrunat.

Potser s'han amagat rere aquest tresillo arnat. Però està tot silenciós. Es posarien a riure, els conec. O a tossir. La pols es fica dins als narius com si volgués arrabassar-me'ls!

Mira a fora. Tot en ordre, la paret segueix solitària. De reüll, però, nota un lleu moviment més enllà, just sota d'una figuera.

Ja en tinc un! Hahaha, aquest segur que l'enxampo!

Corre cap a la figuera, convençut del tot. Quan hi arriba, panteixant, l'hi dóna la volta. Ningú. Només un forat, com un cau de conills però més gran, una boca negra, profunda. Des del fons li arriba una veu estranya, irritada, xerricant...

Ai, ai, Déu meu, que tard que arribaré!....

Sense temps per pensar, s'hi llença de cap.

X.

Difícil, recollons! Al final, he arribat en aquest resultat:

* 1 punt. TRES-CENTS CLIENTS. Original, com sempre, amb un gir final extraordinari, digne d'una ment lògica d'empleat de banca.

* 2 punts. RESISTÈNCIA. Emocionant i emocionat relat, ple d'il·lusió entre línies, i un final esperançat. Un "tres-cents" per recordar enguany, sobretot.

* 3 punts. FET-I-AMAGAR. Traspua emoció, lirisme. Quasí místic en la seua estranyesa, amb arrels de realisme fantàstic, i descarnat com la mateixa vida. M'ha recordat "El laberinto del fauno", no sé perquè.

I votació feta, quede de bestreta.

1 per a Resistència.
2 per a Tres-cents anys després.
3 per a Tres-cents clients.

Salut.

Per la nitidesa de la prosa, per la fluïdesa a l'hora de llegir-la i pels arguments atractius i ben travats:

- 3 punts per Tres-cents clients, del Màndalf
- 2 punts per Una proposta ben calculada, del manel
- 1 punt per Només tres-cents metres, del foster

Au revoire i força repte!

Abans que res, comentar que l'he trobat un repte difícil. M'ha costat elaborar un text amb cara i ulls, i em sembla que ha estat una mica general. He trobat a faltar una mica de consistència en les històries, i ho dic tenint en compte els reptaires que si han presentat, dels que estic acostumat a llegir textos més sucosos.
Dit això, cap a les votacions:

3 punts per Només tres-cents metres de foster. Des del meu punt de vista, la història més creïble i ben elaborada. Ben estructurada en tres parts que ens ajuden amb la situació i el desgavell final del personatge.

2 punts per El final de la democràcia de Maurici. Reconec que a la primera no l'he entés, però en les lectures posteriors el gir de l'argument va agafant forma. El discurs del jutge impecable.

1 punt per Transcripció núm.1 de drocera. Relat original ratllant l'absurd, però amb una direcció clarament marcada. Un diàleg molt àgil i precís, únic vehicle de tot el text, i d'aquí el mèrit.

i això és tot, amics!
salut i repte
manel

Arribo tard a casa i me n'he d'anar!!


De totes maneres vull votar abans s'acabi el termini.

3 punts - Només tres-cents metres
2 punts - El final de la democràcia
1 punt - Una proposta ben calculada

Fins després!!

Tres puntets per a Màndalf: Tres-cents clients.
Per ser un argument treballat, original. Crea una història complexa i la resol en molt poques paraules.

Dos puntets per a Foster: Només tres-cents metres.
Per colpidor. També traspua molt més del que escriu, però sobretot perquè el final et deixa amb un "osti...és cert"

Un puntet per a Maurici: El final de la democràcia.
Per original: agafa una part de la realitat i la qüestiona directament però amb humor.

Això sí, s'nul·lo l'anterior votació meva (`tots portem un dictador a dins).

Els meus vots són, finalment:

3 punts - Només tres-cents metres d'en foster.
El que més m'ha agradat. Bona estructura, bona prosa que t'embolcalla en un ambient de certa tristor que contrasta amb l'alegria que hauria de suposar la llibertat del pres. Bona utilització dels recursos: diàlegs, imatges, pensaments, separació d'escenes.
Un parell de peròs:
M'hagués agradat un alcaid un pèl més dur.
El tema em sona, no és massa original, encara que molt ben plantejat i expressat.

2 punts - El final de la democràcia d'en Maurici.
Argumentació contundent la del jutge, molt ben portada. Original el relat, la idea, plantejant l'absurditat de les sentències que excedeixen en escreix l'esperança de vida de l'acusat . Fa pensar.
S'ha de rellegir un parell de cops, potser pel sobtat i curiós plantejament del jutge. Serà veritat el que diu?
M'ha agradat la condemna al president... recollons, que palmi per una vegada!

1 punt - Una proposta ben calculada - manel
Divertit i també original el teu relat. Final sorprenent que et treu un bon somriure, sobre tot perquè encara tenim al cap que una parella així segurament estan casats. Molt bé l'expectació que genera la història, que es llegeix d'una volada per saber què passa.
Potser el fet de que li escrigui, com dius al principi, sobta un pèl. Li ha d'escriure que es vol casar amb ella? De vegades sembla que pensi en lloc d'escriure. Potser un diàleg entre els dos seria un bon recurs (recordo les famoses "parelles" del Maurici), encara que segurament t'hagués costat més d'encabir en les nostres 300 paraules.


Altres reptes que m'hagués agradat votar

- Reptant, reptant, perdrem l'ofici (melodrama untós amb certes gotes d'essència televisiva) d'en rnbonet
Original, com sempre, divertit, ordenadet en capítols, s'ha sabut posar en el paper dels protagonistes, sobretot en l'últim em sembla ami. Un final trincador i absolutament trepidant!

- Fet-i-amagar - Bruixot
Té el carisma misteriós que fa que sigui atractiu, que valgui la pena llegir-lo. Amb el seu toc de paranoia i molta imaginació. El decorat del lloc deshabitat li dóna un polsim de nostàlgia de les coses que eren i ja no són.

- Transcripció núm 1 - drocera
Has aconseguit un repte diferent utilitzant el diàleg i adaptant-lo d'una manera molt original. Bon domini de la conversa. La història és esotèrica, estrambòtica, interessant. Això que no diu gran cosa, però enganxa. He trobat un "no" pel mig, eh (és quasi inevitable en una conversa, no?).

- Tres-cents anys després - Jeremias
Interessant el punt de vista d'aquest esdevenidor que planteges. Llàstima que no el puguem veure! I menys mal que no m'enganxarà el desastre ecològic del final de segle! Ja et preguntaré què coi se n'ha fet dels meus fill, que no surten... aaaahahah !!
Bona la història, t'ho has pres com un "divertimento" (jo ho faig molts cops).No t'has esforçat com d'altres cops per guanyar, la teva prosa dóna molt més de sí. Espero que et guareixis aviat i puguis escriure amb les dues mans.

- Resistència - Palerm
Aquesta història toca el voraviu. Corprèn, s'ha d'admetre. Les noves generacions imbuïdes amb els vells somnis dels seus pares. I aquests disposats a lluitar per aquests somnis.



Altres reptes

- Repte CCC: 300 - TCargol
Molt ben portada l'anada d'olla en el teu repte, sí senyor. Tens tota la raó, el tema del repte era abstracte i indefinit, però per això era un repte. Hi afegia un puntet de dificultat que encanta. Moltes opcions, potser massa opcions, quina triar? Quina és la bona?
En aquesta història, filosofades del personatge, ell va i torna per temes diversos, navega pel mig de les tres-centes paraules, algun cop a ratllant l'absurditat.

- La darrera partida - bufanúvols
Espectacular elucubrada d'un trempat jugador empedreït que deu ser relataire. T'has deixat anar, això està clar i va bé fer-ho de quan en quan. M'ha fet riure especialment que els calçotets del Shin-Xan portin bona sort. La frase final és d'un expert i cerebral jugador de casinos.

- Amants! - boigboig
Óndia nanu, feia tems que no et veia i ara has aparegut en els darrers reptes! Fantàstic, em recorda vells temps. L'elucubrada dels caragols també és fantàstica, però només de pensar-ho em transformo en gallina (la pell) aaahahaha !! Clar que és l'objectiu de la història, sobtar el lector amb l'originalitat del plantejament, aprofitar l'hermafroditisme dels animalons per donar-li una volta a la resabuda conducta sexual i buscar altres maneres de gaudir... no sé si m'has convençut de provar-ho... primer esperaré a veure si plou...

- Auxili - Mister X
Extraordinària pensada. Resulta que qui escriu tost els reptes i nanoreptes és un famòs escriptor que està segrestat. Suposo que pels d'Omatech... ahahahah !! En realiatpotser no existim els relataires, és una pàgina que es manté sola automàticament... què coi faig aquí sol escrivint? Divertit, també, aquest repte. La història segur que dóna més de si.


- El meu ja el comentaré un altre dia.

- Però no m'heu dit res d'aquell que necessita 300 comentaris... com ho teniu?