Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Al centre del zenit
Intervenció de: manila | 25-02-2006
El primer matí, després d'estar amb tu, passejava per Playa Hermosa i no et portava a la pell. Només estava sorpresa per haver tingut la possibilitat d'aquell amor en aquell viatge, com un regal concedit pel cel. La nit que havia passat amb tu era una ratxa de vida que m'havia sacsejat. I ho volia repetir.
El segon matí, sortint del teu llit, intentava sortejar els esculls del riu Rojal, que feia escórrer la seva aigua fangosa entre les roques a gran velocitat, i cada passa que feia era el resultat d'una llarga i intensa prospecció. I mentre seguia camí de la cascada, tu no estaves tampoc entre els meus pensaments principals. Només sabia que a la nit soparíem junts un altre cop i l'amor retornaria.
El tercer matí ja et coneixia més, però encara em voltaves secundàriament, de manera únicament enjogassada i curiosa. Mentre remuntava el llit del riu, ara per Playa Colorada, recollia pedres de colors mai vistos, sortits de les entranyes de les muntanyes. I entretant tu eres un ésser llunyà, tastat sota el signe de la lluna i de l'amor en silenci, expressat només amb gemecs.
El quart matí ja et considerava algú més meu, com l'home que tenia destinat al meu costat. La nostra història començava a ser tangible i ja apuntava cap a un destí: tornar i tornar a trobar-nos. Mentre esmorzava a recer de la intensa pluja, la teva presència semblava que m'acompanyava. Aquella nit la tendresa, com una força nova sortint d'un amagatall, va imposar-se. I el meu cos sencer tremolava d'amor mentre t'acaronava.
El cinquè matí ja eres essencial, un element imprescindible en la meva natura. Mentre caminava per la frondosa jungla de Guarumil, entre els micos que poblaven les capçades i els ocells tropicals, culminava el meu sentiment. Les passions de totes les nits, com un arbre esplendorós i madur, donaven el seu tendríssim fruit.
La cinquena nit et vaig parlar del meu amor. Llavors ja hagués donat mitja vida només per continuar amb tu. Però aleshores tu, des d'un costat del tot desconegut, separat de mi per un abisme, vas parlar-me de coses incomprensibles. Amb una única frase dura, que no tenia argumentació, vas demolir-me. "No m'agrada tota aquesta emoció", vas dir, i acte seguit no vas voler saber res més de mi.
I tots els dies i nits que després van seguir, no vaig poder viure de dolor.
Respostes
-
RE: Aquelles últimes paraules, aquell últim moment...
Àfrika Winslet | 24/02/2006 a les 01:14
Potser m'he deixat anar massa... ho sento...
Bona nit!!!
*
Aquelles últimes paraules van ressonar en l'aire durant molts dies, i durant més nits, però des que les vas pronunciar tot va ser diferent... i vaig començar a viure. Adonar-te de que no tens vida, de que has estat morta durant tant de temps, et dóna energies, vitalitat, empenta, ganes de menjar-te el món a mossegades i, si cal, tornar-te més boja encara. I cridar, i saltar, i sortir del teu amagatall, d'aquella habitació tancada amb pany i clau sota els teus braços... i escridassar-te en silenci, des dels meus ulls trencar-te el cor amb una mirada gèlida i punxant. Em dius que encara m'estimes, però és que no saps què és estimar. No en tens la més remota idea. Em dius que recordi, per sempre, la nostra felicitat, i aquell dia que em vas dir que cada cop que miraves la lluna em veies reflectida... quantes bajanades! Felicitat, dius? I a mi em fa gràcia, i ric de tu en la teva cara; i t'emprenyes, de sobte, com si t'estigués ferint. Però més mal em fa a mi recordar cada paraula romàntica que sorgí de la teva boca, cada nit sense tu i cada dia entre aquelles quatre parets on te n'aprofitares de la meva innocència i amor adolescent. Va ser errada meva, ho sé, donar un somni a algú que no sabia gaudir-ne ni retenir-lo, i no saber veure-ho. I errada teva ser tan sincer en l'últim moment que ens quedava, alleugerint-me el pes d'odiar-te i oblidar-te tan ràpid com ho fa un peix de colors. Tu eres l'element que sobrava en la meva vida, i tu mateix et vas fer a un costat per deixar-me passar, i avançar en el meu camí. I ara te'n dono les gràcies amb un somriure encisador... per venjar-me'n. I me'n vaig, no tornis.
Afrika
-
Al centre del zenit
manila | 25/02/2006 a les 15:09
El primer matí, després d'estar amb tu, passejava per Playa Hermosa i no et portava a la pell. Només estava sorpresa per haver tingut la possibilitat d'aquell amor en aquell viatge, com un regal concedit pel cel. La nit que havia passat amb tu era una ratxa de vida que m'havia sacsejat. I ho volia repetir.
El segon matí, sortint del teu llit, intentava sortejar els esculls del riu Rojal, que feia escórrer la seva aigua fangosa entre les roques a gran velocitat, i cada passa que feia era el resultat d'una llarga i intensa prospecció. I mentre seguia camí de la cascada, tu no estaves tampoc entre els meus pensaments principals. Només sabia que a la nit soparíem junts un altre cop i l'amor retornaria.
El tercer matí ja et coneixia més, però encara em voltaves secundàriament, de manera únicament enjogassada i curiosa. Mentre remuntava el llit del riu, ara per Playa Colorada, recollia pedres de colors mai vistos, sortits de les entranyes de les muntanyes. I entretant tu eres un ésser llunyà, tastat sota el signe de la lluna i de l'amor en silenci, expressat només amb gemecs.
El quart matí ja et considerava algú més meu, com l'home que tenia destinat al meu costat. La nostra història començava a ser tangible i ja apuntava cap a un destí: tornar i tornar a trobar-nos. Mentre esmorzava a recer de la intensa pluja, la teva presència semblava que m'acompanyava. Aquella nit la tendresa, com una força nova sortint d'un amagatall, va imposar-se. I el meu cos sencer tremolava d'amor mentre t'acaronava.
El cinquè matí ja eres essencial, un element imprescindible en la meva natura. Mentre caminava per la frondosa jungla de Guarumil, entre els micos que poblaven les capçades i els ocells tropicals, culminava el meu sentiment. Les passions de totes les nits, com un arbre esplendorós i madur, donaven el seu tendríssim fruit.
La cinquena nit et vaig parlar del meu amor. Llavors ja hagués donat mitja vida només per continuar amb tu. Però aleshores tu, des d'un costat del tot desconegut, separat de mi per un abisme, vas parlar-me de coses incomprensibles. Amb una única frase dura, que no tenia argumentació, vas demolir-me. "No m'agrada tota aquesta emoció", vas dir, i acte seguit no vas voler saber res més de mi.
I tots els dies i nits que després van seguir, no vaig poder viure de dolor.
-
Moment culminant
c | 25/02/2006 a les 15:35
LA PARÀLISI
Al principi va començar com un defalliment, una falta de forces. Més tard, tenia una mena de paràlisi a les potes que m'impedia moure'm. Llavors van portar-me a aquell lloc que ja havia visitat diverses vegades: el lloc de les punxades, o "vacunes". Però aquell dia no em van punxar. Em van tancar en una habitació petita, amb l'estrany element connectat.
Reconec que si tot allò de la paràlisi m'hagués passat mig any abans, quan encara vivia al pis, tancat i només podent sortir al balcó, no m'hagués importat gaire. Però llavors, desprès de canviar de casa, havia descobert el bosc, l'olor de la gespa, la pluja encara que l'odiés a mort)... havia descobert llibertat.
Tenia por. El silenci sepulcral, interromput per lladrucs mig atordits gràcies a les parets, i l'olor nova de les mantes, era desconegut per mi. Em trobava sol allà, i em pixava a sobre, ja que no podia desplaçar-me. L'única llum que hi havia a la nit era la de la lluna que s'esquitllava per la finestreta. Però ells em visitaven. Això em feia lluitar. És cert que vaig empitjorar i semblava que no milloraria gens, i quan ells venien no podia parar fer miols desesperats i planyents.
*
"Sembla que va una mica pitjor, però aviat el verí aquest haurà desaparegut gràcies al sèrum. No podem assegurar que torni a caminar, però té possibilitats"
*
Al final el verí va desaparèixer, però jo continuava amb paràlisi. Van decidir emportant-se'm a casa. Potser em recuperaria.
Estava dins al cistell sense poder fer res quan ella, amb el seu aire infantil, em passava pel davant unes boles de paper lligats per un fil, i em deia amb veu angoixada
"Va, mixito , mira, atrapa el ratolí".
Ho feia per animar-me a moure'm una mica. Jo m'esforçava, però només podia allargar la pota una miqueta.
Però, encara que ara em sembli increïble, quan ells no hi eren, intentava buscar un amagatall, per fugir del cistell aquell, i no sé com al cap d'uns dies vaig aconseguir pujar uns graons de l'escala. Aleshores, de mica en mica vaig millorar.
Ara ja puc caminar, saltar, pujar arbres... no exagero. L'únic que em queden són algunes tremolors a les potes a vegades, i res més.
Tot un miracle...
-
petita modificació (llegeix aquest)
c | 25/02/2006 a les 19:56
LA PARÀLISI
Al principi va començar com un defalliment, una falta de forces. Més tard, tenia una mena de paràlisi a les potes que m'impedia moure'm. Llavors van portar-me a aquell lloc que ja havia visitat diverses vegades: el lloc de les punxades, o "vacunes". Però aquell dia no em van punxar. Em van tancar en una habitació petita, amb l'estrany element connectat.
Reconec que si tot allò de la paràlisi m'hagués passat mig any abans, quan encara vivia al pis, tancat i només podent sortir al balcó, no m'hagués importat gaire. Però llavors, desprès de canviar de casa, havia descobert el bosc, l'olor de la gespa, la pluja (encara que l'odiés)... Havia descobert llibertat.
Tenia por. El silenci sepulcral, interromput per lladrucs mig atordits gràcies a les parets, i l'olor nova de les mantes, era desconegut per mi. Em trobava sol allà, i em pixava a sobre, ja que no podia desplaçar-me. L'única llum que hi havia a la nit era la de la lluna que s'esquitllava per la finestreta.
Però ells em visitaven. Això em feia lluitar. És cert que vaig empitjorar i semblava que no milloraria gens, i quan ells venien no podia parar fer miols desesperats i planyents.
*
"Sembla que va una mica pitjor, però aviat el verí aquest haurà desaparegut gràcies al sèrum. No podem assegurar que torni a caminar, però té possibilitats"
*
Al final el verí va desaparèixer, però jo continuava amb paràlisi. Van decidir emportant-se'm a casa. Potser em recuperaria.
Estava dins al cistell sense poder fer res quan ella, amb el seu aire infantil, em passava pel davant unes boles de paper lligats per un fil, i em deia amb veu angoixada
"Va, mixito , mira, atrapa el ratolí".
Ho feia per animar-me a moure'm una mica. Jo m'esforçava, però només podia allargar la pota una miqueta.
Però, encara que ara em sembli increïble, quan ells no hi eren, intentava buscar un amagatall, per fugir del cistell aquell, i no sé com al cap d'uns dies vaig aconseguir pujar uns graons de l'escala. Aleshores, de mica en mica vaig millorar.
Ara ja puc caminar, saltar, pujar arbres... no exagero. L'únic que em queden són algunes tremolors a les potes a vegades, i res més.
Tot un miracle...
-
Bellesa fictícia
Sol_ixent | 25/02/2006 a les 15:47
"And to be yourself is all that you can do
To be yourself is all that you can do (Audioslave)"
No sé si recordar aquella època de la meva vida em fa més mal que bé, però del que n'estic segura és que la meva vida va experimentar un gir de 180º en el mateix moment en què vaig travessar la porta de sortida de l'hospital. Malgrat els anys, encara tinc present que ho vaig fer de nit, a plena llum de lluna.
Sé que culpar als altres dels problemes que un mateix viu és de covards, però prefereixo escudar-me en el terreny de la covardia que no en el de les aparences, hipocresia i menyspreu envers els altres.
El culte el cos. Realment, quan un està en plena adolescència i beu cada dia del que expliquen a la televisió o del que anuncien, és un tema del qual n'acaba sent tot un expert. I no perquè necessàriament l'hagi de practicar, sinó que l'assajament és tal, que hom creu que la forma de vida més saludable i el súmmum de la bellesa rau en el fet de no tenir més que ossos i carn.
I molt més encara quan tots els elements del teu voltant contribueixen a enfonsar-te, quan els problemes familiars i escolars es compliquen, quan busques amics i no en trobes i quan les corbes acaben sent les teves pitjors enemigues, que una decideix lluitar a contracor contra cadascun dels àpats del dia i contra la balança, emulant allò més preuat en gairebé tots els aspectes: estar prim. I no queda més amic que el silenci en aquest amagatall a la vida que tu mateix et construeixes.
I és així com vaig començar a patir una malaltia de la qual en vaig conèixer el nom just en el moment en què em va ser diagnosticada: anorèxia. De primeres vaig pensar que la medicació seria suficient per poder pal·liar-la, però va resultar que no. Es van veure obligats a ingressar-me, perquè ja estava molt avançada.
I ja a l'hospital vaig veure com la bellesa és quelcom relatiu, quelcom que tothom posseeix i que tan sols fa falta saber potenciar-ho perquè surti a la llum. I perquè sobretot, un s'ha d'acceptar tal i com és, sense emmirallar-se en ningú.
-
La ciutat que em robà el cor
angie | 25/02/2006 a les 17:01
Només arribar vaig suspirar.
Semblava que l'havien construït expressament perqué de tots els racons de la ciutat es gaudís d'una vista panoràmica sobre la rada. Des de qualsevol punt es podia assistir al joc subtil d'escales, balcons i cornises que semblaven encavalcar-se les unes sobre les altres, a través d'un cúmul de carrerons tortuosos com autèntics meandres. Les terrasses amb el mar com a fons, voleiaven bugades de cent colors i l'anomenada pels seus habitants, "la blanca" s'enfilava per la falda d'un turó que baixava en pendent abrupte cap al mar.
I l'aroma del gesamí i la tarongina, el coriandre i l'alfàbrega que m'inundaven l'olfacte a cada pas, em seduïren de tal manera que vaig decidir quedar-m'hi sense dubtar. Havia arribat de la mà d'en Samuel, el meu mestre d'arquitectura, per a preparar el projecte de fi de carrera i, tot i que m'hi vaig plantar sense gaire entusiasme, aquell reducte de bullici i elements plens de solemnitat em va acollir com una amant delerosa i el meu esperit, en poques hores, s'hi va deixar atrapar.
Vaig descobrir que tots tenim un lloc reservat on gaudir de la vida, un espai on el goig és obrir els ulls i tan sols mirar, i el misticisme que no sabia que posseïa, va aflorar com una buganvilia sota aquell sol d'un maig oriental.
*
Al final de cada tarda, quan les ombres començaven a tapar l'horitzó, els homes pujàvem a les terrasses, en silenci, per a cercar un moment de pau. I allà, sota la claror de la lluna, on durant el dia la forta calor desplau, es fumava amb els amics o es treballava, sobre coixins repartits pel repòs dels visitants. I jo somniava amb aquella joveneta que ens servia el te amb lentitud i amb cada moviment del seu cos ple d'harmonia.
El temps va passar i aquella dolça estança, a l'hivern coberta, ens va ésser oferta durant una setmana, a la Leila i a mi, quan ens vàrem casar. Sí, Alger va enamorar-me però la seva generositat fou tal que em regalà l'amor d'una dona a qui no l'importava que ja tingués una amant.
-
RE: La ciutat que em robà el cor (definitiu)
angie | 25/02/2006 a les 17:07
Només veure-la, vaig suspirar.
Semblava que l'havien construït expressament perqué de tots els racons de la ciutat es gaudís d'una vista panoràmica sobre la rada. Des de qualsevol punt es podia assistir al joc subtil d'escales, balcons i cornises que semblaven encavalcar-se les unes sobre les altres, a través d'un cúmul de carrerons tortuosos com autèntics meandres. Les terrasses amb el mar com a fons, voleiaven bugades de cent colors i l'anomenada pels seus habitants, "la blanca" s'enfilava per la falda d'un turó que baixava en pendent abrupte cap al mar.
I l'aroma del gesamí i la tarongina, el coriandre i l'alfàbrega que m'inundaven l'olfacte a cada pas, em seduïren de tal manera que vaig decidir quedar-m'hi sense dubtar. Havia arribat de la mà d'en Samuel, el meu mestre d'arquitectura, per a preparar el projecte de fi de carrera i, tot i que m'hi vaig plantar sense gaire entusiasme, aquell reducte de bullici i elements plens de solemnitat em va acollir com una amant delerosa i el meu esperit, en poques hores, s'hi va deixar atrapar.
Vaig descobrir que tots tenim un lloc reservat on gaudir de la vida, un espai on el goig és obrir els ulls i tan sols mirar, i el misticisme que no sabia que posseïa, va sorgir del seu amagatall i va aflorar com una buganvilia sota aquell sol de maig oriental.
Al final de cada tarda, quan les ombres començaven a tapar l'horitzó, els homes pujàvem a les terrasses, en silenci, per a cercar un moment de pau. I allà, sota la claror de la lluna, on durant el dia la forta calor desplau, es fumava amb els amics o es treballava, sobre coixins repartits pel repòs dels visitants. I jo somniava amb aquella joveneta que ens servia el te amb lentitud i amb cada moviment del seu cos ple d'harmonia.
El temps va passar i aquella dolça estança, a l'hivern coberta, ens va ésser oferta durant una setmana, a la Leila i a mi, quan ens vàrem casar. Sí, Alger va enamorar-me però la seva generositat fou tal que em regalà l'amor d'una dona a qui no l'importava que ja tingués una amant.
-
RE: Repte XCIX - Paraules!
mjesus | 25/02/2006 a les 17:57
Valien els plurals?He posat una paraula clau en plural, em convenia pel text, no se si val, però ja no puc rectificar-ho.
Paraules
Ja s'havia acostumat a la por, al menyspreu, les falses veritats, després de viure tants anys junts. Aquell trencament havia capgirat la seva vida, li costava molt d'esforç entendre el perquè. Del llit estant entre plors, el silenci, retornava una fantasia boirosa dels records. La imaginació volava com un aucell per veure belles imatges del passat. Enyorava els temps feliços, li feien mal.
Enfonsant-se en la misèria del seu pensament, es va impregnar d'un discurs poètic.
Les lletres, elements que havia de composar de dia d'una forma gràfica i clara, es varen convertir en un joc de nit. Es barrejaven fent paraules dissonants, frases sense sentit, retòriques, repetitives, com un eco. Com la nimfa eco que va ser castigada a no parlar amb ningú i només podia repetir les últimes paraules que algú pronunciava, ella també, va ser castigada a parlar amb si mateixa, a mirar-se al mirall.
Va ser en aquests moments de soledat i tristesa, -quan superar la mandra que l'envaïa era tan difícil, com cridar als quatre vents la seva desesperació- que les paraules van començar a tenir forma i contingut. La seva vida va trobar un nou al·licient per continuar endavant: escriure l'alliberava del seu amagatall de por i foscor. Imatges nítides en la seva ment es barrejaven desfermades en un batibull estrany i divertit. Sense la precisió del mestre, cada línia, cada paràgraf que construïa, era un regal en si mateix.
La fam de P A R A U L E S no acabava en els llibres, volia sentir, com sentien els altres, volia compartir pensaments, sentiments.
Quan la lluna era en el punt àlgid, començava el joc de les paraules, dels mots estranys, de la poesia, de la política, de la tragicomèdia virtual, dels noms sense rostre a traves d'una pantalla d'ordinador. Sense parlar, però parlant; sense mirar, però mirant; va conèixer altres mons, altres veus i així va aprendre a deslliurar-se del llast del passat.
Volia córrer per aquest nou camí de la wonderland -com algú li havia dit- però caminava a poc a poc, ara ja, sense pressa.
-
Sense cap gènere de dubtes
pivotatomic | 25/02/2006 a les 20:08
El pare i jo no ens assemblàvem gens. De fet, érem tan diferents que semblava mentida que fos el meu pare.
Ell tenia cara de lluna plena, rodona i blanca. Jo, allargada i morena, de filla del desert. Ell, alt i gros com un gegant bonifaci. Jo, menuda i prima com un ratolí inquiet. Ell, una persona de reflexió i silenci. Jo, tot ímpetu i vehemència. Aquella mancança d'elements comuns va començar a obsessionar-me. Buscava desesperadament alguna cosa seva que jo pogués reconèixer en mi sense cap gènere de dubtes. Però no la trobava. Al contrari, cada dia veia més enorme la distància que ens separava. No compartíem res: ni els gustos musicals, ni els culinaris, no votàvem al mateix partit, no ens queien bé els mateixos famosos, jo fumava i ell detestava el fum... No ens assemblàvem ni en la manera de conduir: jo, com una boja i ell sempre tan lentament!
La mare el va deixar quan jo era petita. La família no parlava d'allò, però a mida que vaig créixer vaig anar recopilant bocinets d'informació, fins descobrir que s'havia fugat amb un saxofonista de jazz. Aquell fet atiava més el foc de les meves sospites. El meu pare autèntic devia ser el músic! Vaig començar a imaginar-me'l: baix, de pell fosca i mirada nocturna. Sempre envoltat de fum de cigarret i amb notes musicals juganeres dansant al seu entorn. Vaig buscar inútilment proves de la seva existència per tots els amagatalls imaginables de casa, cercant qualsevol vestigi seu que la mare hagués pogut deixar-se oblidat.
D'aquesta manera, lentament però inexorable, el meu pare imaginat va anar substituint al real.
Fa una setmana, el pare va patir un atac. Quan el vaig veure, tan fràgil i vulnerable en aquell llit, em vaig sentir la pitjor persona del món.
No em vaig separar d'ell fins que va superar el tràngol. Llavors, quan ja tornava a ser a casa, vaig treure el tema de les nostres diferències. Ell, però, les trobava d'allò més normals.
-Però si no ens assemblem gens! - vaig insistir, desesperada- En res! Ni en la forma de conduir. Jo semblo l'Alonso i tu vas sempre tan a poc a poc!
-Princesa - em va dir dedicant-me la mirada més dolça que mai em regalarà ningú- Jo vaig a poc a poc perquè tu vas al cotxe.
I llavors, sense cap gènere de dubtes, ho vaig saber.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- El retorn d’una deu assecada (2 comentaris)
- POLIAMOR (4 comentaris)
- Carta del poble (2 comentaris)
- L'avi del meu avi va anar a Cuba (2 comentaris)
- NOTÍCIES D'ÚLTIMA HORA (10 comentaris)
- Voldria (4 comentaris)
- Helga - Un remake (18 comentaris)
- I-COCKPIT (2 comentaris)
- L'enigma i l'àngel del vespre (Cinquena part) (7 comentaris)
- EL SOL IX DE LA RIBERA (9 comentaris)
Nous més llegits
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (10425 lectures)
- A dins del meu món (3047 lectures)
- CARLES 33. SEGONA CITA: SET MINUTS. (646 lectures)
- EL NÚVOL NEGRE, JO I L’ALTRE (605 lectures)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (573 lectures)
- HISTÈRIA O EXTINCIÓ (473 lectures)
- QUI DIU...? (378 lectures)
- Entrevistem a l’Ermi Puig (360 lectures)
- Àngels (270 lectures)
- La Temptadora del Barri Gòtic (216 lectures)
Nous més comentats
- QUI DIU...? (18 comentaris)
- DOS CAPUTXINOS SI US PLAU ! (12 comentaris)
- EL SOL IX DE LA RIBERA (9 comentaris)
- Monstres (8 comentaris)
- La nuesa dels intramurs (8 comentaris)
- Sentiment d’humanitat (8 comentaris)
- L'enigma i l'àngel del vespre (Cinquena part) (7 comentaris)
- Cita a cegues (7 comentaris)
- Minvant (guanyador del Concurs de Microrelats de Sant Jordi 2024 del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya) (5 comentaris)
- La SENSIBILITAT (5 comentaris)
Nous més votats
- QUI DIU...? (Agrada a 5 relataires)
- Àngels (Agrada a 3 relataires)
- L'enigma i l'àngel del vespre (Cinquena part) (Agrada a 3 relataires)
- La vertadera llegenda de Sant Jordi (Agrada a 3 relataires)
- EL SOL IX DE LA RIBERA (Agrada a 3 relataires)
- La nuesa dels intramurs (Agrada a 3 relataires)
- Minvant (guanyador del Concurs de Microrelats de Sant Jordi 2024 del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya) (Agrada a 2 relataires)
- Sentiment d’humanitat (Agrada a 2 relataires)
- HISTÈRIA O EXTINCIÓ (Agrada a 2 relataires)
- Poeta (Agrada a 2 relataires)