La poesia s’ha omplert de silenci

Moltes gràcies Salzburg!

Això és que desprenc d'aquest poema. Em fa pensar.... per una banda, és com si la pròpia poesia passés de llarg dels mots i de sobte esdevingués ara (que ho és), passant a l'acció, arraulida rere gestos i mirades i, ja dic, accions.

S'allibera del cadenat de les lletres i vola, alliberada. Lligada pel darrer fil... és que potser el món on és no és el món que ella vol....? És com si la poesia no volgués cadenats, no volgués sentir-se acotada per res.

M'agraden els quatre darrers vers especialment. Per què? Doncs no sé, potser per la idea que desprenc de que els poetes es creien amos de la poesia quan realment potser només són intermediaris i finalment és la poesia la que fuig i pren el seu camí, i "escapa dels amors buscant l'amor".

No sé.... no crec que aporti gaire amb aquest comentari. Però el que sí puc dir és que és, als meus ulls, un poema complexe que precisa de força reflexió. Té alguna cosa que m'atrau, que m'agrada.

Me l'hauré de llegir diverses vegades... i serà un plaer!


Abraçadotes!


Salz.