m'agrada molt, enhorabona nana!

petons.

Té raó. Per molt que ens enfonsem, el món no s'acaba, així que ànims.

Petons.

És sincer. M'agrada. Jo també agafo el boli i paper, i també escric sols quan ho necessito.
Ets de Calella?

Petons.

Molt bonic! Vec que tens un gran repertori, no sabia per quin poema començar i m'ha cridat l'atenció aquest.
De veritat, és molt bonic.

Petons.

Continua així. És breu però sempre ets a temps de continuar-lo.
T'ha quedat molt bé.

Petons.

M'has fet emocionar.
M'has dut tants records a la memòria.
Tu saps més que cap altre, amb el meu relat, que vaig passar per una situació tan semblant...
No tinc paraules per explicar el que m'has fet sentir, però alhora estic contenta perquè m'ho has fet sentir.

Gràcies.

(T'estimo papa)

Tal com em vas dir tu un dia, és molt dur perdre algú que estimes.
Per molts "ànims", "tot anirà bé", "ell estarà bé allà a dalt" que et diguin, sempre acabes pensant què has fet per a perdre'l. I més, et preguntes quan el tornaràs a veure...

Ànims bufó/na.

En "Libertas" també té raó.
Des de petits ens imposen tot allò que suposadament hem de "fer" i "ser".
Vet aquí que quan creixes una mica, i si has sigut capaç de pensar per tu mateix, t'adones que els móns ficticis són molt bonics, però que la realitat és tal com és. A vegades, la realitat és tal com un se la fa, sí; però no tal com "algú" l'hi fa.

... aconsegueixes fer-me sentir identificada de nou.
"Calla, crida..."

Petons, geni.

...no sempre són macos. Però sovint ho solen ser, tens raó. D'altra banda, que hi ha millor que les buniques paraules de la persona que estimes?
En fi, jo sempre tan somiadora.
Petons, geni.

Doncs espero que sigui "una fi" bona.
Potser millor si aquests jocs mai acabessin. Seria massa perfecte, potser.
Molt bo escriure dirigint-te a la Realitat... ella sempre tant real.
Petons, geni.

Tal com diu el títol del meu comentari, és breu però alhora és molt bonic. M'ha semblat sincer i amb una tendresa extraòrdinaria.
Continua amb aquest domini de les paraules, geni.
Petons.

les cançons de la carretera sempre són tristes...

Perquè és allí, a la carretera, on et vaig perdre. On te'n vas anar... Cada dia què passa, et trobem més a faltar.

Sempre queda l'esperança de despertar i veure que tot ha estat un somni, i el millor de despertar-se, veure que ara hi ets...

Troban-te a faltar.

Poc a poc anem perdent tot allò que estimem...

És aíxí, i no podem fer-hi res.
Res més que recordar-lo amb un somriure als llavis.

Al bus, m'assec i penso en tot, en tot el que tinc.
M'alegro de tenir el que tinc, de tenir-lo al costat quan em fa falta...
Però trobo a faltar aquelles paraules màgiques que et fan somriure, perquè a vegades, no només necessitem algú que ens faci companyia.
Les paraules són molt importants... Necessàries.

Tot i així, gràcies per ser-hi.

T'estimo.

Només he intentat explicar el que vaig sentir quan el vaig perdre. Al deixar-li anar la mà, vaig deixar anar un tros de la meva vida...potser el més important. És difícil viure sense aquells que ja no hi són, aquells que vàm estimar i aquests que encara estimem.