Cançó trista de la carretera

Breu però sense mancances, un relat rodó i emotiu, com ja han dit més avall.

Sempre és un plaer llegir-te, Jeremias. Gràcies, d.

les cançons de la carretera sempre són tristes...

Perquè és allí, a la carretera, on et vaig perdre. On te'n vas anar... Cada dia què passa, et trobem més a faltar.

Sempre queda l'esperança de despertar i veure que tot ha estat un somni, i el millor de despertar-se, veure que ara hi ets...

Troban-te a faltar.

És un text molt maco, m'agrada molt la teva manera de descriure una cara o un paissatge, també crec que això de ficar marques o títols de cançons fan més hàbil un text.
M'ha agradat, també, la manera en que hi deixes reflexats els recursos que fa la gent per sentir-se, d'alguna manera, una cosa important, almenys desdel meu punt de vista.
En definitiva. Molt bo

hola jere!

quin greu noi, esperava veure't ahir però vaig fer tard. Bé, espero i desitjo veure't a la propera, a la de Roses, intentaré no faltar-hi!

m'ha agradat molt aquest repte. molt rodó, pulcre, fresc i original.

molts petonets,

m

avui, sense buscar-lo, m'he topat amb el teu últim relat. Una agradable sorpresa!

No he llegit els altres comentaris, així que potser repeteixo el que ja se t'ha dit...

Una idea brillant, una història que pot estar tenint lloc en aquest mateix moment... tres desconegut que decideixen confiar-se els uns als altres.

I totes les descripcions, precioses... precises. Quasi sento el so de l'harmònica i veig totes les tonalitats de roig tronjós...

És una història plena de nostàlgia, de tristesa, però també amb esperança de trobar quelcom millor...

M'ha agradat molt. Com sempre.

Una abraçada i fins aviat!! (demà!? la Diada!)

Yáiza

Un relat que llisca molt suau, sense estridències i obre una escletxa en aquest petit gran món que tenim cadascú.
El desert individual que s'amaga en tantes ocasions queda al descobert d'una forma planera i molt humana, acompanyada pel frec suau de la música i els colors del cel.
Un vast territori que de vegades es deixa acaronar en les ocasions més inesperades i inversemblants. Casualitats de la vida; no sé, jo crec que hi ha milers de missatges que ens anem trobant pel camí...

Una història molt ben portada, ficada en un escenari perfecte. Té un rerafons que uneix les circumstàncies més crues i les més tendres amb un llaç invisible.

Una abraçada i fins ben aviat!

a mi els personatges m'han recordat els de Bagdad Cafe. Cada un amb un univers d'emocions inabastable, reunits per l'atzar del destí.

M'ha agradat molt, com quasi tot el que escrius.
No m'atreveixo a comentar-te gaire, per si faig faltes ( és broma).


Una abraçada!

és sempre bo, o millor...

I és clar que el recordo, te'l vaig fer guanyador, i és obvi el perquè: el ritme llisca suau, en una combinació molt bona d'acció i descripció força lineal, sense barroquismes metàforics..
El lloc, la carretera, ja ho és, de metàfora, és l'espai idoni per a l'encreuament de vides i d'històries, les que cadascú vol o pot explicar...Però, com en la vida real, les mentides no són mentides per elles soles, ho són en funció d'unes estúpides i arbitràries normes i uns odiosos paràmetres establerts. I tu, amb aquest relat, ens dónes pistes d'allò que hi ha rere la porta i que la majoria no gosem ni gosarem creuar mai. I els destins es poden capgirar, oi tant!, no cal ni empènyer, només, com els teus protagonistes, laissez faire laissez passer, sense judicis ni prejudicis previs, vivint pel que valen les coses i les persones, pel que són, no pel que volem o algú vol que siguin.

En fi, m'encanta tot ell.
Salut, company!

foster

M'he equivocat en una frase: "Jo abans no escrivia de manera esporàdica"-->"Jo abans escrivia de manera esporàdica."

Sento haver descobert el "repte" relativament tard, perquè com diu l'angie, en surten vertaderes joies, com aquesta...

Acostumo a participar en el repte, no pel simple fet de guanyar, sinó perquè és bo haver de pensar-te un argument i cenyir-te a uns patrons concrets i que després un altre -encara que de manera totalment subjectiva- et comenti i et digui el que li agrada o no. Jo abans no escrivia de manera esporàdica, però des de que vaig descobrir la pàgina ho faig de manera assídua, i crec que el repte m'ha ajudat a millorar molt.

Jo n'he penjat molts al meu "raconet", perquè són dels que m'agraden més com m'han quedat!!!

En fi... cuida't molt i acaba de passar unes bones vacanes!

Sol_ixent

"Road movies"

Una història perfecte pel tema del repte i que em transportà al desert humà... I curiosament, l'oasi desitjat apareix enmig d'un altre desert, perfecte!

La màgia del repte i les seves condicions ens fan escriure, molts cops, relats sorpressivament bons, no creus?

petons

angie