Sort que sempre hi ha algú al carrer disposat a tornar la pilota!
Nomes que UN no ho fes, seria la perdició pel qui espera.

Ara el repte seria portar Posidònia a l'exterior.

ostres!
Això ens passa (als lectors) per tenir uns esquemes mentals preestablerts.
I ens queixem de masclisme quan la primera a jugar amb nosaltres és la nostra ment!

una vida tant estrictament cronometrada no deixa temps per viure-la.

com sempre, sacsejant l'evdència del lector.

la llàstima és que per portar a terme el seu pla, hagués d'acabar així.

brutal! Aquest doble gir inesperat quan ja des del principi havies sobreentès el final. És com un guió Tarantino.

Un costat trist: la fugacitat de la vida, però per altre costat és un crit al present, a agafar-se fort al fil del temps, la muntanya russa que irremeiablement ens porta a tots pel vertiginós rellotge... doncs ens convida a parar... i saborejar-lo.

Si, perquè realment crec que morí el mateix instant que començà a comptar.

i un somriure inevitable que es queda en acabar la lectura.

Després de varies lectures i "anal.litzant" els detalls ja conec el "perquè".

N'hi ha molts encara dins aquest laberint, molts que arrossegats per la curiositat d'una nova experiència i per manca de pensaments propis es deixen convèncer. I molts que, com el nostre protagonista, troben victoriosos la sortida.
Només hi ha una clau, senzillament no entrar-hi, decidir per un mateix el dir NO des d'un principi.

He trobat a faltar un final sorprenent com els que ens tens acostumats, un "perquè".

Si..és qüestió de disfrutar cada present no fos cas que ens atrapés el futur i ens deixés simplement en passat.

M'ha encantat!
(una altra cosa: jo també desconeixia que per treure'n la seda havien de ...)

és el seu Salvador, oi? i doncs..
;+)