El vol

El carrer era desert. Qualsevol altre dia, de ben segur que a aquella hora, més d'un hagués mogut un sagramental en presenciar el brevíssim vol en picat des del setè pis fins al fatal aterratge en l'asfalt. Havia estat l'inevitable resultat de l'impuls inconscient que sentí la Raquel després de llegir l'abominable carta que havia rebut de l'Eduard, el seu marit. La hi havia pujada la portera feia molt poca estona.

- Perdoni Sra. Molina que li doni oberta però és que, com em dic com vostè, pensava que era per a mi. No es preocupi que no l'he llegida. Això no, mai. De seguida que he vist, per la signatura, que no era cosa que m'interessés gens, l'he tornada a guardar i tot seguit la hi he pujada, ja veu.

- Sí, gràcies, moltes gràcies. Passi-ho bé.

No era pas el primer cop que aquella vella xafardera utilitzava l'ardit de la semblança dels cognoms (Molinero i no Molina) per tafanejar descaradament en la vida de la Raquel.

- Raquel:
Sé que et sorprendrà rebre aquesta carta, però és la millor manera de poder-te parlar sense el perill imminent de ser interromput. Per telèfon seria una despesa inútil ja que hauria de suportar les teves lamentacions i precs, sense poder acabar mai de dir-te el que et vaig a dir. Tampoc ho faig personalment perquè és això, precisament, el que no tinc cap ganes de fer ja mai més: veure't i parlar amb tu.

La Raquel tenia trenta-cinc anys, l'Eduard trenta-vuit. En feia deu que s'havien casat. Mare de tres fills, des que es casà no havia treballat fora de casa, ja n'hi havia prou de treball a dintre. L'Eduard, contràriament, no havia pogut participar mai en les tasques de casa, sempre estava massa atrafegat amb la feina del despatx. Feia temps que la seva col·laboració diària es limitava a llevar-se, esmorzar, marxar, arribar, dinar, marxar, arribar tard (molta feina), sopar o no, dormir o no...(moltíssima feina).

-... He notat que, d'un temps ençà, has canviat molt. Ja no ets aquella noia alegre, sempre amb una rialla a punt, presta en tot moment a donar-me un cop de mà, atenta a les meves converses i interessada en la meva evolució laboral. T'has tornat desendreçada i tu saps molt bé com em carrega el més petit desordre o l'haver d'esperar ni tan sols un minut a que m'acabis de fer el menjar. Ets incapaç d'organitzar-te. No sé pas com t'ho faries en el meu lloc!

- Mal parit!

Des que tenia disset anys, l'Eduard treballava en una agència bancària on el seu pare havia estat de director, el qual l'empentà a ascendir fins que, al jubilar-se, li transferí la plaça. La Raquel tenia el títol de perita química i ocupava un important càrrec en una empresa farmacèutica fins que es casà. L'Eduard no consentí mai els serveis d'una mainadera ni, després, els d'una guarderia infantil. Els fills han d'estar amb la mare! - sentenciava quan la Raquel insinuava la necessitat d'un ajut.

- Mal parit!

-... No et pensis que ha estat una decisió premeditada. Com pots comprendre, no podia seguir així. M'has defraudat, nena, i amb el temps, l'instint de supervivència, ha pogut més que la voluntat, malgrat tot, de seguir amb tu. A poc a poc i de manera involuntària, aquesta fermesa se m'ha anat afeblint, ferida per la teva indiferència. La mateixa feblesa causant de què, una altra persona més diligent que tu, anés omplint en el meu cor, quasi sense adonar-me, els traus que m'havies produït progressivament amb tanta ineptitud.

- Cínic mal parit!

Ja feia uns quant mesos que la Raquel coneixia les relacions de l'Eduard amb la seva jove secretària però, innocentment, va pensar que seria un caprici passatger i que aviat tot tornaria a ser com abans. Una confessió penedida, una promesa, un perdó, un oblit i tot arreglat. Que quimèrics els seus pensaments!
Massa tard va voler esmenar la seva ingenuïtat. Cada cop més sovint, l'Eduard, arribava tard a sopar o no anava a dormir, excusant-se amb arguments que ja ni tan sols s'esforçava en elaborar mínimament per què semblessin certs. La Raquel, quan va voler parlar va aprendre, a trompades, que era millor callar.

- Mal parit!

-... He arribat a un punt que la teva companyia se'm fa insuportable. No puc continuar així. He decidit anar-me'n a viure amb la Sara. Si la coneguessis ho entendries. És tan meravellosa!
No em busquis perquè no em trobaràs. Estem lluny, on ningú no ens pugui molestar. Oblida't de divorcis i històries. No creguis que pensi en passar-te cap tipus de manutenció. Tampoc intentis la bajanada d'anar a un advocat perquè l'única cosa que en trauràs serà el deixar-t'hi uns diners que et faran molta falta. El que has de fer és espavilar d'una vegada, deixar de mandrejar per casa i buscar-te una feina encara que sigui de minyona, així coneixeràs el que és treballar i el que costa satisfer els teus antulls.
Ja ho veus, el que importa és saber anar per la vida amb empenta i decisió. Com deia el meu pare: compta més l'experiència que la ciència. Aprèn la lliçó i ensenya-la als nostres fills.

- Miserable cínic mal parit!

L'Eduard mai no havia vist amb bons ulls el fet que la Raquel tingués un títol acadèmic: - no serveix per a res, paper mullat. El meu pare no té cap carrera i ha arribat a director d'un banc. Ell sempre ho ha dit: val més l'experiència...
Sempre admirà el seu pare. Havia triomfat en la vida i ell l'havia d'imitar. Encara que, com el vell, hagués de trepitjar qui fos i, seguint la tradició familiar, ell també ho aconseguí.

- Mal parit!

-... He pensat que les vacances d'estiu del proper any, els nens les passin amb nosaltres. No m'agradaria que s'oblidessin del seu pare. Quan sigui l'hora, t'enviaré tres passatges d'avió per a ells junt amb algunes instruccions. Afanya't a trobar feina que no vull que deixin d'estudiar per a què el dia de demà puguin tenir una bona carrera.
Espero que no se t'acudeixi contar-los fantasioses mentides de mi, ja que, d'una manera o altra, me n'assabentaré i prendria les mesures pertinents. El millor que pots fer és oblidar-me i començar una nova vida. T'ho aconsello com amic.

- Però, què t'has pensat, miserable cínic mal parit!

La Raquel havia considerat més d'un cop el fet de deixar l'Eduard i recomençar la seva vida. No era fàcil. Els homes ho tenen millor, certament. Els fills, vulguis o no, lliguen massa. Per poder plantejar-se l'oportunitat d'una nova vida, calia comptar amb certa llibertat d'acció, excloent tot tipus d'obligació que pogués representar una trava per a la feina. Una mare no abandona els seus fills ni els confia a ningú que no sigui amb totes les garanties, pensava.
Optà per sacrificar-se i seguir endavant fins que els fills fossin prou grans. Aleshores, si la situació es mantenia igual, prendria una determinació.
Ara tot havia canviat. No calia esperar. La separació semblava evident, encara que en circumstàncies molt diferents a les que ella s'havia plantejat. Els esdeveniments ho precipitaren tot vertiginosament. Calia decidir el futur immediat.

- Mal parit!

-... Et dono tot el que queda meu a casa. T'ho pots quedar, no vull res. Pots llençar-ho si vols, encara que comprenc que hi ha coses de les que no voldràs desfer-te'n. Els records et serviran per poder suportar millor la meva separació i, tant de bo et serveixin per esmenar els teus errors i aconsegueixis redreçar la teva vida.
Ja veus que no et tinc gens de rancúnia i que desitjo el millor per a tu. Fes acte de contrició i, humilment, accepta les teves culpes. Et sentiràs més tranquil·la i podràs reprendre el bon camí que et porti a sortir-te'n del forat en què et trobes.
No t'he de dir res més. Tan sols afegiré que no esperis que torni ni que et truqui. Aquesta serà l'última vegada que tindràs notícies meves. No perdis el temps però pren-t'ho amb calma. No s'acaba el món. Que tinguis més sort de la que mereixes. Adéu.
Eduard

PS
Dóna un petó als nens de la meva part.

- Serà possible? Però què t'has pensat, miserable cínic mal parit!

A la Raquel li repugnaven alguns dels objectes que adornaven la casa. Records, en deia l'Eduard. Fetitxisme, ho definia la Raquel. Objectes inútils i antiestètics que envaïen tots els racons, com aquella figura horrorosa, símbol de la fertilitat amb la que el seu sogre els obsequià com a regal de noces i que després serví com exemple de bons resultats. I tantes i tantes andròmines que odiava cada cop que les netejava. De tot, però, el que es guanyà una especial animadversió era un immens retrat a l'oli del seu sogre que l'Eduard venerava com a una imatge santa.

- Serà possible? Però què t'has pensat, miserable cínic mal parit!

Tot i l'aparent gravetat de la carta, no semblava pas que afectés ni gens ni mica l'ànim de la Raquel, ben al contrari. Un somriure trencat contornejava els seus llavis, mostrant certa satisfacció.
Amb una serenitat sorprenent, la Raquel guardà la carta i es dirigí a la sala d'estar. Amb cura va despenjar el retrat del seu sogre i l'embolicà amb paper d'estrassa mentre se li esmunyia una riallada histèrica que ràpidament va contenir com si no volgués que ningú descobrís la seva intenció abans d'hora. Després, s'encaminà cap a la finestra, l'obrí de bat a bat i, cerciorant-se que no transitava ningú pel carrer, llençà al buit el quadre embolicat recreant-se en el vol i veient com s'esmicolava a l'arribar a terra. Aleshores no va poder reprimir-se més i esclatà a riure com una boja mentre anava murmurant: Adéu Eduard, adéu, jo també volaré, lluny, lluny... allí on ni tu ni ningú em pugui molestar.




La Raquel acabava d'arribar de plaça, apressada per la por que els seus fills s'haguessin despertat. Sort, encara dormien. El seu marit era de viatge de negocis, feia una setmana, i no havia trucat. No s'estranyà, quasi mai telefonava i, quan ho feia, era per comunicar que la feina s'havia complicat i que hauria de perllongar l'estada uns quants dies més. Millor que no truqués.
Eren dos quarts
d'onze del matí d'aquell vint-i-dos de desembre, dia del sorteig. El sogre els havia obsequiat, com cada any, amb una sèrie sencera d'un número per a la rifa de Nadal. L'únic detall generós que tenia, a part dels maleïts records que els portava en cadascun dels seus viatges.
No confiava en la sort, tenia prou raons. D'esma, engegà el televisor. Sentí la cantarella abans que es definís la imatge dels engalanats nens de Sant Ildefons interpretant el frenètic cant dels números que anaven extraient al mateix ritme i sense parar. Casualment, tenia al seu costat el full doblegat del número que els havia regalat. L'examinà: zero, sis, nou, sis, nou. El sogre i les seves idees fixes!
De sobte, els cantors televisius, un xic nerviosos i alterant la monotonia del seu to, cantaren la "grossa": "seis mil novecientos sesenta y nueve" i el repetiren dos o tres cops: "seis mil novecientos sesenta y nueve" ...
La Raquel no va parar atenció a la quantitat exacta de diners que corresponia al número. Tant s'hi valia. Eren molts diners, molts. Restà com hipnotitzada una estona sense saber reaccionar. No sabia si era bo o no el que acabava de succeir. El "ding-dong" de la porta la despertà de cop. Era la portera que li duia una carta que acabava d'arribar i que, equivocadament, havia oberta pensant-se que era per a ella.