Laberint de vidre

No comprenia com havia arribat a aquell cul de sac. Una situació dramàtica que s'afegia al seguit de vivències patètiques en aquella passejada aberrant. Assegut a terra, presoner entre parets de vidre, se sentia impotent i ridícul. En un atac d'histèria, esclatà una gran riallada que va anar transfigurant fins a convertir-la en un plor desesperat que remullà un rostre ja xop de suor freda.

Havia entrat al laberint incitat per la provocació d'un amic: No ets capaç; tens por de no sortir-ne; ets un covard, et tremolen les cames només de pensar-ho. No s'hi valien arguments de sensatesa; l'amic confonia el seny amb la covardia. No tingué més remei que demostrar-li el seu valor: per més enrevessat que fos el laberint, ell se'n sortiria.
Els primers passos van ser de desconcert en un laberint totalment de vidre. Parets, sostre i paviment eren transparents. S'imaginava estar, com en un vol, suspès en l'aire. En arribar a la primera porta, topà amb un rètol: "Encara ets a temps de tornar enrera. A partir d'aquí et serà molt difícil trobar la sortida" Massa d'hora per retrocedir. Començava a recrear-se amb el tast d'aquella aventura i, a més, no el seduïa la idea que el seu amic el prengués per un covard. Obrí el vidre i continuà endavant. La porta es tancà sola i no se n'adonà que, com totes les del laberint, restava barrada un cop travessada: impossible retrocedir. El passadís conduïa a una escalinata que ascendia a un nivell superior. La lluminositat fosforescent i una música celestial que ho envaïa tot, li produïren un estat tant relaxant que no era possible sospitar els horrors que s'apropaven. Ben aviat quedà aterrit quan descobrí la decoració esgarrifosa de les parets d'aquell pis. Unes imatges tètriques representaven fidelment les faccions de sofriment d'unes figures encastades en el vidre. Tenien l'aparença real de cossos humans que, com papallones, havien estat premsats de viu en viu entre dos vidres. No pogué evitar la basca que li produí la contemplació d'aquell espectacle sinistre. Emprengué una vertiginosa cursa. Aleshores començà el deliri. Un cavall blanc, alat, amb dents afilades com agulles, se li creuà en el camí. Sentí la necessitat de cavalcar-lo en una cursa embogida fins que, en una traïdora maniobra, l'animal el llançà violentament contra un vidre que s'esmicolà en mil bocins. Comprovà que tenia el cos crivellat de ferides, completament ensagnat. Després experimentà el que semblava el pitjor dels turments que un ésser humà podia sofrir: una bandada de corbs s'abalançà sobre d'ell furgant-li en les ferides i el ulls. Però, -i això va ser el que més l'angoixà- no sentia cap dolor. Ben al contrari, cada agullonada d'aquelles bèsties li produïa un plaer insospitat. Esverat per la insensatesa del fet, fugí pujant de dos en dos els graons d'una escala que el portà al darrer pis. Continuà corrent, obrint portes i més portes, fins que el detingué violentament la fredor del vidre. Final de camí. Havia quedat atrapat en un lloc sense sortida. Desesperat, caigué de genolls a terra.

A poc a poc assossegà el plor. Però les llàgrimes van deixar pas al pànic. En una de les parets de vidre, esclafada, apareixia la seva pròpia imatge cruelment martiritzada com en un espantós joc macabre. Rogenques aurèoles, que encara regalimaven, remarcaven el sadisme del quadre. Uns ulls fora d'òrbita, una llengua penjant, de llargària desmesurada, un rictus de dolor indescriptible amb actitud implorant de desesper, li mostraven una projecció del que podia ser o d'allò que, tal vegada, ja era. La possibilitat que pogués estar contemplant-se en un mirall el va catapultar a posar-se dempeus i, amb totes les seves forces, va llançar un xiscle de refús, agut i etern, sorgit del més profund de les seves entranyes. Astorat, va presenciar com, esquerdat per la fortalesa del crit, tot el laberint s'esbocinava convertint-se en una muntanya transparent per on, des del cim, descendí fins a arribar a terra ferma.

De seguida va comprendre que havia escapat d'una situació molt complicada, d'un mal son. Però li va costar d'entendre què hi feia tota aquella gent, amics i familiars, esperant-lo per festejar la seva tornada amb abraçades, felicitacions i plors d'alegria.