El numerador

Quan tenia vuit anys, a l'escola, el mestre castigà en Joan Petit per estar distret. La penitència consistí en situar-lo dempeus davant els companys i fer-lo comptar fins a mil. El mestre pretenia humiliar el culpable obligant-lo a recitar aquell absurd discurs numèric. L'únic que aconseguí, però, fou un quart d'hora de barrila a la classe que li costà penes i treballs de controlar.

-...nou-cents noranta-vuit, nou-cents noranta-nou i mil -complí la seva pena, en Joan.
-Vés al teu lloc i ara estigues atent -ordenà el mestre.

Però en Joan, potser per un acte reflex de rebel·lia, continuà comptant mentalment.

-mil u, mil dos, mil tres, mil quatre...

Quan arribà l'hora d'anar a dormir, en Joan encara comptava i decidí que ho seguiria fent tota la vida. En un bloc anotà la xifra on havia arribat: trenta-cinc mil. Contemplà, satisfet, el número i es disposà a dormir amb la il·lusió de continuar l'endemà en llevar-se.
La seva conducta va anar canviant des d'aquell dia. Concentrat en els números no atenia a res més; ni pares, ni professors, ni companys d'escola, ningú no era prou important per distreure'l del seu compte particular.
En començar el batxillerat havia superat la xifra dels quaranta-cinc milions. La seva dèria l'abstreia totalment i el món se li havia convertit en un tornado de números girant eternament, ballant una dansa frenètica que captivava en Joan.
Cap metge va ser capaç de descobrir la malaltia que l'afectava. Quasi no parlava; amb el temps, però, va aprendre a solapar les funcions de comptador amb les d'oient i contestador encara que, a l'hora de respondre, sempre ho feia amb monosíl·labs. Constantment movia els llavis amb un tic delirant que li donava un aspecte demencial.
Quan complí quinze anys, en Joan digué als seus pares -prou col·legi- i el tragueren de l'institut. La veritat era que, en tots aquells anys, no havia estat capaç d'aprendre res. Aquella nit, en Joan anotà en la seva llibreta el número cent cinc milions cinc-cents seixanta-quatre mil.
En arribar en Joan a la majoria d'edat, els seus pares van decidir buscar-li una feina. Quan li ho van notificar es trobaren amb una reacció inesperada d'assentiment i alegria per part del fill. L'optimisme d'en Joan tenia un motiu: havia arribat als cent cinquanta milions.
En Joan Petit entrà a treballar en la cadena d'una fàbrica. La seva feina consistia en reblar unes peces amb una màquina rebladora manual i feia coincidir el ritme del treball amb el comptador mental, aconseguint d'aquesta manera un rendiment constant i segur; una monotonia que ja li estava bé.
Va perdre els pares en un fatal accident d'automòbil. Al cap de pocs dies, en Joan celebrà el seu vint-i-cinquè aniversari. Es comprà una petita caixa de cabdals on, a partir de llavors, hi tancà la seva llibreta de comptes. Aquella nit solemne, en Joan escriví el número dos-cents cinquanta milions. Contemplà la llibreta llarga estona i la guardà en la nova caixa que tancà amb la clau que diposità seguidament sota el seu coixí. Estava satisfet amb ell mateix. La serenor d'esperit el portà ràpidament a un plàcid son.
La vida d'home solitari i l'obsessió d'etern numerador el van afectar fins al punt d'envellir-lo prematurament. Anava minvant la seva estatura i el cos, igual que el cap, li augmentava de volum mentre els cabells supervivents ja només eren un petit detall allí dalt. Ni tan sols es preocupava del seu aspecte. Segurament ignorava que en tenia. Aquesta deixadesa i el seu laconisme van ser els causants que en Joan Petit no fes mai cap amistat.
El cinquantè aniversari, en Joan Petit el celebrà comprant-se una ploma estilogràfica i una caixa forta més gran de la que ja tenia. Els números havien augmentat a la llibreta. A la nit organitzà el ritual; obrí la llibreta pel full corresponent i amb la flamant ploma escriví: sis-cents vint-i-cinc milions cent setanta-cinc mil. Que lluny havia arribat! Amb els ulls plorosos diposità la llibreta a la caixa petita que, un cop tancada, col·locà dins de la gran. Girà la combinació i donà dues voltes a la clau. Tot just va tenir temps d'amagar-la sota el coixí; passats pocs segons, dormia profundament.
Amb els anys, en Joan Petit afegí a la llista d'imperfeccions unes taques horripilants a la calba, una gepa considerable i una coixesa a la cama dreta que anà augmentant dia a dia; ningú s'adonà mai de la metamorfosi; feia tant de temps que el veien enganxat a la rebladora que molts dels treballadors, confonent-lo amb una peça més de la màquina, no el veien.
Quan el jubilaren, en Joan Petit sentí un gran alleujament. Per fi es podria dedicar enterament a la seva afecció. Estava tan content que en marxar de la fàbrica s'acomiadà dels seus companys. Alguns treballadors es preguntaven qui deuria ser aquell individu. Altres van descobrir la màquina rebladora en el seu estat pur.
El noujubilat festejà l'efemèride comprant un recanvi de color daurat per a la ploma. Aquella nit unes xifres d'or adornaren la llibreta: vuit-cents cinquanta milions cent vint-i-cinc mil. Va trigar més a dormir-se, aquest cop. Havia volgut fixar-se una ambiciosa fita i el preocupava la possibilitat de no arribar-hi.
Un dia, deu anys més tard, en Joan Petit va caure malalt i el van haver de traslladar a un hospital. Va demanar que, junt amb les pertinences, sobretot, li portessin la caixa forta. La seva malaltia no l'impedí, però, que efectués la comptabilitat i que cada nit tanqués caixa. Sabia que estava molt a prop d'aconseguir la il·lusió de la seva vida; això li donava forces.
Arribava el moment somniat. Es trobava molt dèbil però amb les forces justes per obrir les caixes i agafar la llibreta. Continuava el compte. En aquella ocasió també calia el color daurat. Les xifres anaven augmentant. Un moviment en fals i el recanvi daurat caigué a terra. En tenia un altre, sort. No parava de comptar, ja s'hi acostava. Començava a marejar-se. Un mal càlcul de força li va fer escampar la tinta per damunt els llençols. Tant si valia. No detenia el compte; estava a punt d'arribar a la xifra màgica. Introduí la càrrega daurada a la ploma. Perdia el món de vista. Li quedava molt, molt poc. Obrí la llibreta. Els ulls borrosos no trobaven el full. La xifra! Ho havia aconseguit! Havia arribat al seu cim! Respirà de l'èxit uns instants i desprès dibuixà amb tremoloses majúscules: MIL MILIONS.
Havia abastat més que ningú. Prengué la llibreta entre les mans, s'estirà al llit i, amb un somrís de satisfacció... morí per sempre.