El seu destí

Després de tant de temps reclús en aquella hermètica cel·la, se sentia com si flotés en l'habitacle. Cap contacte amb l'exterior, tan sols algun que altre crit que, provinent de fora, li feia saber que no estava sol.
No tenia cap noció de quants dies hauria d'esperar allí tancat fins que s'hagués d'enfrontar a l'inevitable fi al que, des del dia que el varen ficar allà dins, estava condemnat.
En el seu cas, no va haver-hi cap judici, tan sols els tràmits indispensables. Cap tipus de valoració de les conseqüències dins del seu entorn familiar.
L'assumpte s'havia tractat amb indiferència, sense ni una mica de calor humà, com si fos una qüestió insignificant.
Va arribar el dia. Si tot anava bé, el desenllaç seria ràpid. Va tancar els ulls.
Però el sorollós tràfec dels preparatius li varen fer sentir un pànic esgarrifós. Amb els ulls clucs va notar com l'empenyien. Ja restava molt poc temps. Totalment indefens es va lliurar al seu destí. En el moment crucial, va sentir una forta pressió en el coll i després, tot es va desenvolupar segons estava previst....
El metge va dir que havia estat un part normal i la llevadora, tot cantussejant, va tenir cura de guarnir el nadó per a la presentació, en estrena exclusiva, a la societat.