En el Teatre Real

S'ha fet gradualment la foscor a la sala. És l'avís que la funció és a punt de començar. El públic del teatre Real, respectant el senyal, guarda silenci.
Els llums de l'escenari s'encenen a poc a poc fins a il·luminar el decorat d'una gran estança. El bastidor frontal simula la paret que dóna al carrer on es pot contemplar una balconada central a través de la qual es veu el cel. A l'esquerra, un moble de fusta amb una llar de foc encesa i, a la dreta, una paret amb dues portes, formen els laterals del diorama. Encarat a la balconada, un llarg sofà ocupa el centre de la cambra. A la vora del públic, gairebé ocupant el lloc de l'apuntador, el protagonista està escrivint a màquina, assegut en una taula de treball, donant l'esquena als espectadors.

(Per una de les portes apareix una dona vella, caminant lentament, ajudant-se d'un bastó.)

DONA VELLA.- Que no véns a veure la processó? Hi ha una seixantena de petits corrent, saltant i empaitant els seus germans grans. Pot ser molt interessant.
PROTAGONISTA.- No àvia, no puc. Tinc moltíssima feina per fer.
(Sense insistir, la vella, amb un gest entre resignació i derrota, desapareix per una porta. Per l'altra, entra una dona gran.)

DONA GRAN.- Fill meu, corre, vine, veuràs que n'és de bonica la rua. Ara estan passant una dotzena de carrosses engalanades que fa goig mirar-les.
PROTAGONISTA.- No mare, no puc. Estic molt enfeinat.
(La dona arronsa les espatlles i se'n va. Per la porta contigua, compareix un home jove.)

HOME JOVE.- Ep, no t'ho perdis això! Apropa't al balcó (l'home surt al balcó i alça la veu) Estic veient set nimfes dansant al so d'una música celestial. Els hem de dir alguna cosa.
PROTAGONISTA.- No puc, amic meu. Ja els ho diria però he de continuar el meu treball.
(Sense immutar-se, l'home jove s'encamina cap a una de les portes i marxa. Acte seguit, entra una dona jove desbordada d'entusiasme.)

DONA JOVE.- Estimat, que no estàs contemplant el seguici? Ara toca el torn dels prínceps. Cadascun porta una dotzena de patges a la seva carrossa. Vine al meu costat que els tirarem flors.
PROTAGONISTA.- Estimada, sento molt no poder compartir amb tu aquest goig, però és impossible. Em queda molta feina per acabar.
(La jove, resignada, surt lentament d'escena deixant pas a un noiet que, neguitós, irromp a l`escenari.)

NOIET.- Pare, veus la desfilada? És fantàstica! Ara passen cinc reis. Apropa't pare, que els aplaudirem.
PROTAGONISTA.- Què més voldria, fill meu! Però la feina és la feina! I encara me'n queda.
(El jovenet, decebut, travessa la sortida en el mateix moment que un parell de marrecs entren amb gran enrenou.)

MARRECS.- Avi, avi! Vine a veure la cavalcada! Corre, que ens la perdem! Guaita! Deu cavalls blancs amb deu cavallers barbuts! Els llancem caramels? Sí! Avi, els volem llançar caramels! Va, sí!
PROTAGONISTA.- Ho sento molt, petits meus, però estic a punt d'acabar una feina i ara no la puc deixar. Un altre dia serà.
(Els infants, rondinant i ploriquejant, abandonen la cambra. Transcorren uns instants on el tecleig és l'únic so que trenca el silenci de la sala. Sense que el protagonista se n'adoni, un personatge encaputxat apareix pel balcó. Amb sigil s'apropa al protagonista i li parla.)

PERSONATGE.- M'hauràs d'acompanyar.
PROTAGONISTA.- (sobresaltat) Eh? Qui ets? Què vols?
PERSONATGE.- Sóc qui sóc i, el que vull, ja ho saps.
PROTAGONISTA.- No he acabat la feina, encara (assenyalant un munt de papers).
PERSONATGE.- No et preocupis (agafa tots els papers i els llença al foc). Veus, ja no tens feina!

(El protagonista, frustrat, i el personatge misteriós abandonen l'estança per una de les portes laterals mentre la intensitat de la llum va minvant fins deixar l'escenari completament a les fosques. Un teló transparent, cau amb parsimònia.)

El públic, pensarós, abandona la sala per una de les portes laterals mentre la intensitat de la llum va minvant fins a deixar el teatre Real completament a les fosques. A fora, lentament, cau una pluja fina i llefiscosa.