Mat i escac

Un relat de: Làkarus

Amb els primers raigs del sol la policia havia localitzat, sota una zona ensorrada de l'estructura, el cos totalment calcinat que, segons la xapa d'or que l'identificava, pertanyia a l'arquitecte François G. Trubeau, única víctima de l'incendi que, aquella la nit, destruí el seu habitatge. El foc -amb senyals evidents d'haver estat provocat- havia convertit en cendres una original construcció situada als afores de la ciutat. D'entre les restes de l'edifici incendiat, l'inspector Pierre Trace descobreix una petita caixa forta, mig colgada per les runes. Després de donar una ullada a l'entorn, cerciorant-se de l'absència de testimonis, la recull. No li cal ni clau ni combinació per obrir-la. Un sol objecte, un quadern, n'ocupa l'espai interior. Trace, l'obre i comença a llegir:
"Puc manifestar, sense cap pesar, que estic a prop de culminar la meva gran venjança per les humiliacions suportades sota el pes de la prepotència d'aquell que ha emprat tota l'energia per enterrar-me en el fang treballat amb les urpes del perjuri. No vull amagar la satisfacció d'haver concebut la idea perfecta que em permetrà una dolça revenja. Un pla que farà justícia als procediments il·legals emparats per la llei i vessats, com fems, sobre mi. La mateixa llei i la mateixa justícia que posaran fi al causant dels meus sofriments quan es condemni l'inspector Pierre Trace per l'assassinat de François G. Trubeau, el meu assassinat"
En llegir això, l'inspector no pot dominar-se un seguit de tics facials. Primer l'ull esquerre, després el dret, el nas i els llavis, delaten, amb petites intermitències convulsives, el nerviosisme histèric provocat per la sorprenent lectura. Un cop asserenat, Pierre Trace, amb la màxima discreció, es guarda el quadern en una butxaca de la gavardina, dóna una sèrie d'ordres banals correspostes amb banals "sí, senyor!" i finalment es dirigeix al seu domicili amb el propòsit d'apurar l'insòlit manuscrit. Un cop a casa, s'acomoda al sofà i continua llegint.
"És evident que no podré ser testimoni del meu èxit. No hi fa res. En aquests moments, mentre estic escrivint, ja l'estic assaborint. Res no pot fallar. Ho tinc tot estudiat i analitzat. He previst exactament què succeirà minut a minut, segon a segon. Per exemple, està calculat que en aquest punt de la lectura tu, "amic" Trace, estiguis amagat a casa teva, assegut còmodament al sofà, sorprès però encara totalment escèptic davant els meus pronòstics. Confio en la teva ingenuïtat, és la meva aliada."
L'inspector, fent una pausa, s'alça per servir-se un conyac amb gel. La tremolor del pols li fa perdre els glaçons, que cauen a terra. Somriu. Un gest postís d'autoconvenciment de tranquil·litat que poc després es torna estèril quan Trace ensopega amb la tauleta del mig de la sala. El got, projectat violentament, trinca amb la paret a la salut de tots els dimonis. El soroll de la trencadissa es fon amb el renec de l'inspector: "maleït arquitecte de merda!"
Feia molt de temps que es coneixien. De petits i, després en l'adolescència, en Pierre i en François havien compartit moments d'autèntica amistat fins que cadascú va triar el seu futur professional. El pare d'en Pierre ocupava un lloc privilegiat a l'administració que li serví per col·locar el seu fill a la policia i després donar-li les empentes que fessin falta fins a arribar al càrrec que ara ocupava. El pare d'en François també era arquitecte. Tenia bons clients que no van dubtar de continuar amb en François en morir el seu pare. Les discrepàncies entre l'inspector i l'arquitecte van començar durant la construcció d'un nou edifici de la policia d'on Trace n'havia de ser el director. Trubeau n'era l'arquitecte. En una de les moltes reunions que ells dos sovintejaven durant el transcurs de l'obra -per acordar-ne noves distribucions o altres detalls- l'inspector va proposar a en Trubeau un tripijoc per inflar el pressupost i repartir-se'n els beneficis. La negativa per part de l'arquitecte Trubeau va ser l'inici d'una guerra freda en què sempre tindria les de perdre. A partir d'aquí, l'inspector Trace no va escatimar res a la seva retorçada imaginació per perjudicar l'arquitecte. L'incident més greu va ser el del pont. Trubeau havia guanyat el concurs convocat per fer-ne el projecte. Tothom n'estava content del seu treball. Tothom excepte l'inspector Pierre Trace. Transpirava enveja. Va subornar uns quants operaris, l'encarregat de l'obra i el subministrador del ferro perquè, durant la fase estructural, col·loquessin materials de qualitat molt més inferior a l'establerta. El mateix dia de la inauguració, el pont va cedir al pas d'uns camions. Hi van morir els tres conductors. Portada la investigació per en Pierre Trace, l'arquitecte François G. Trubeau va passar-se quatre anys a la presó. En sortir, excepte la casa, ho havia perdut tot per culpa d'en Pierre. Aquella antiga amistat s'havia convertit en etern odi a mort.

L'inspector tracta de tranquil·litzar-se. Aboca un bon raig de conyac en un nou got, afegeix pausadament el gel i es dirigeix lentament al sofà. Abans de tornar a obrir el quadern, es queda uns instants observant fixament les tapes, com si intentés esbrinar les intencions de l'arquitecte, endevinar-les. De quina manera el podria acusar de la seva mort? Hauria estat el mateix Trubeau el que, després d'elaborar suficients pistes falses per incriminar-lo, calés foc a la seva pròpia casa, tot just sortint de la presó? S'havia tornat tan recargolada la seva ment com per arribar al suïcidi per venjar-se? Què hauria planejat? Però, si vol sortir de dubtes, ha de continuar llegint.
"No deus sospitar ni de lluny la meticulositat del meu projecte. Mai en la meva vida professional no havia aconseguit resultats de creativitat tan excel·lents ni mai no havia quedat tan satisfet del meu enginy.
En aquests quatre anys que he passat empresonat -gràcies a tu- el meu cap no ha parat ni un moment de cavil·lar. Era l'única manera de distreure'm, d'oblidar-me del món reclòs; d'evadir-me fins on la memòria recordés. Perquè, -ja ho veuràs- el que allí no s'ha de fer mai és romandre-hi ni una mil·lèsima de segon. Si el cos no pot fugir, dóna-li ales a la ment. El primer any és molt dur. Quan te n'adones ja has fet tard: has perdut la personalitat, el seny i la salut. Res no té valor i tot tant se te'n dóna. És igual una cigarreta que un "porro" i és el mateix una jugada de sota a cavall que una de cavall a sota, on tampoc li dónes cap importància si n'ets el primer o l'últim de repartir o rebre. No sé dir en quina d'aquestes partides va ser, però, com gairebé tots els que érem allí, a mi també em va tocar d'infectar-me. Aleshores vaig decidir dedicar-me, la resta de la poca vida que em quedava, a elaborar la meva revenja; de la manera més brillant que mai no m'hagués pensat. Fins i tot tu mateix reconeixeràs el meu encert quan, des de la cel·la, em recordis cada dia i cada nit de la resta de tota la teva vida."
L'inspector fa un nou incís per preparar-se un altre conyac. Ara sense gel per evitar problemes. No pot controlar el neguit que li produeix aquella mena d'escrit profètic. Segueix sense entendre de quina manera podria venjar-se en Trubeau després de mort. Potser amb una falsa declaració? Però, amb quines proves? En qualsevol cas era obvi que aquell manuscrit li serviria de prova contundent de la seva innocència i d'argument per demostrar la premeditació i traïdoria de l'acusador. Confiat en aquesta relliscada del seu contrincant, torna al text.
"No comptis en presentar aquest escrit com a prova al teu favor. No crec que et pugui ser de molt ajut que la policia vingui al meu gabinet i descobreixi unes quantes fotografies interessants. Sincerament, no hi has sortit gaire afavorit. És clar que no tenies perquè posar en el millor dels teus perfils en el moment de fer un pagament important i encara menys si es tractava d'un suborn. O del cobrament d'un xantatge mal pagat. Mai no has tingut prou classe per fer-ho bé."
No cal llegir més. Si pot destruir les fotografies delatores, queda lliure per presentar el manuscrit quan li faci falta. Que n'era de beneit en François!, pensa l'inspector Trace.
Sense perdre un moment, es dirigeix al despatx de l'arquitecte. No és massa lluny. En poc menys de cinc minuts aparca el seu vehicle enfront de l'edifici del gabinet d'en François. Poc després es troba davant la porta del despatx. Com abans ha succeït amb la petita caixa de cabdals, tampoc topa amb cap impediment per accedir a l'interior. Sospitosament, la porta no està tancada amb clau però en Trace no li dóna importància. Està massa acostumat a trobar-ho tot obert per preocupar-li ara aquest petit detall.
Un cop a dintre, la foscor el desorienta. Amb les presses, no ha pensat en agafar la llanterna del cotxe. Si encén el llum, algú el podria veure i hauria de donar explicacions. Però, en què estava pensant? Si ell era l'inspector! No havia d'explicar res a ningú. Estava investigant i punt! A les palpentes, troba un interruptor que tot seguit acciona il·luminant l'espaiosa recepció. Ara, la pols de quatre anys taca sòrdidament la, en altres temps, acurada decoració del pis. No és el primer cop que trepitja aquell gabinet d'arquitectura. Moltes vegades, per arribar al despatx d'en François, ha recorregut el llarg passadís ignorant l'art i la cultura que el flanqueja. La porta de vidre, entreoberta, el convida a entrar. En penetrar a l'estança, una llengua d'aire gèlid provinent de l'interior, li llepa la cara deixant-hi una lleu empremta d'inquietud. Obre el llum i es disposa a començar la recerca de les fotografies acusadores. De sobte, una visió el deixa esgarrifat: darrera la taula, tranquil·lament assegut a la cadira, un individu calb, extremadament prim, quasi esquelètic, l'està contemplant. En Pierre Trace triga en reaccionar.

- Que tal, Pierre?
- François! Ets viu?
- Ja ho veus, a no ser que creguis que sóc el meu fantasma.
- Aleshores, no era el teu cos el que s'ha trobat cremat aquest
matí!
- Molt bé, inspector! Una deducció pròpia d'una ment brillant i desperta!
- Doncs, si no eres tu, qui era aquell pobre desgraciat?
- És -era- un vell conegut teu: l'encarregat de l'obra d'aquell pont, recordes? Però això, amic Pierre Trace, deixem que ho descobreixi la policia, si és que algun dia ho descobreix. Ara el que importa és que ets aquí. Exactament com ho tenia previst.
- Però, què pretens amb tant de misteri?
- Venjar-me, Pierre, venjar-me. Acabar amb tu, com tu ho vas fer amb mi. T'ho he explicat ben clar en l'escrit que acabes de llegir.
- Estàs boig!
- Segurament, Pierre, i la culpa és teva, no ho oblidis. Tu també te'n tornaràs allà dintre, entre aquelles quatre parets que oprimeixen la cel·la per tornar-la cada cop més petita fins que arriba un dia que no hi pots respirar i t'ofegues. Llavors en vols fugir al preu que sigui. És el moment pitjor; el començament del final...
- Maleït siguis François! Que et penses que em mamo el dit? Que potser em creus tan ingenu com per no veure que tot això són amenaces per acovardir-me? Què pretens? Que pres del pànic em lliuri a la policia i confessi els meus delictes? Em sembla que has errat en els teus càlculs.
- No Pierre, res no fallarà. En aquests moments, la policia ja deu haver llegit un escrit meu on explico detalladament tots els teus crims, comunico les teves amenaces de matar-me i de la forma que ho vols fer. Ja ho veus, és qüestió de temps. No pots escapar.
- Però, tu no estàs mort! Com se'm pot acusar d'un assassinat si la víctima és viva?
- Això només ho sabem tu i jo, Pierre. El que compta és que, quan jo desaparegui, no tindràs cap coartada en el moment que la policia et detingui. Estàs perdut; com jo, estàs comdemnat, inspector Pierre Trace.
- Tu ets la meva coartada! -traient la seva pistola, l'inspector amenaça en François- No et moguis!
- Adéu Pierre, me'n vaig. Ja ens veurem. Pren-t'ho amb calma. I recorda't de mi quan estiguis a la presó. Em satisfarà molt que ho facis. Fins aviat.

Dit això, davant la mirada estupefacta de l'inspector, en François G. Trubeau s'alça del seu seient i s'encamina cap a la porta.

- No et moguis t'he dit! No ho tornaré a repetir, François!

Lluny d'aturar-se, l'arquitecte, en arribar al passadís, arrenca a córrer cap a la sortida. Això fa que l'inspector reaccioni d'una manera instintiva disparant dos trets al fugitiu, que cau mort instantàniament. Ressonant encara les detonacions, a l'altra punta del passadís, una veu ordena: "Inspector Pierre Trace, llenci l'arma!" A continuació apareix un agent de policia que, lamentant haver arribat massa tard, adverteix en Pierre: "Inspector Pierre Trace, queda detingut per l'assassinat d'en François G. Trubeau."

Comentaris

  • matematic[Ofensiu]
    creadora | 01-12-2008 | Valoració: 10


    Una intriga original portada fins a un final matematic

  • mat i escac, clar..[Ofensiu]
    xen73 | 23-11-2008 | Valoració: 8

    la llàstima és que per portar a terme el seu pla, hagués d'acabar així.