Moixaines

Un relat de: Làkarus

La vida d'un ocell engabiat -com la de qualsevol animal captiu- es limita a un espai cruelment reduït. És per això que moltes d'aquestes pobres bèsties enfolleixen ofegats per l'angoixa.

Aquell ocell era feliç, però. Tota la seva vida la havia passada en una gàbia. No coneixia cap altre espai que aquest i el de les curtes volades que aprofitava breument per estirar les ales quan li netejaven el seu habitacle i el deixaven lliure una estona. Sempre hi tornava. No li faltava de res; menjar, beure, un gronxador i, de tant en tant, una barreta de cereals, mel i substàncies minerals. Un tros de guix per enfortir el bec i, quan feia bo, una petita banyera amb aigua neta, satisfeien del tot els seus capricis.

Un dia el va sorprendre una novetat a la gàbia. Un petit mirall penjava a l'alçada del travesser més alt, allí on ell acostumava a fer-hi més vida. En apropar-s'hi per comprovar de què es tractava, el seu petit cor va donar una sotragada: un company l'estava guaitant amb cara de sorpresa. Ja no estava sol. Des d'aquell moment van sovintejar les xerradisses entre el moixó i el seu simètric del mirall. L'amistat va anar creixent i l'enamorament va donar pas a emocionants besades intercalades en les converses.

Arribà altra cop la primavera i amb ella una nova sorpresa per a l'ocell. En tornar a la seva gàbia va trobar un altre inquilí. Es va col·locar a la seva vora examinant-lo amb curiositat. El nou company restava immòbil, un xic espantat. Aquest era molt diferent de l'anterior. Del seu cos emanava una olor que no feia l'altre i que el seduïa de forma irresistible. El convidà a pujar al pal superior. El nou vingut accedí i tots dos iniciaren una apassionant relació amorosa. Un bes de la seva parella el va fer reaccionar i recordar-se de l'amic del mirall. Va sentir un gran alleujament a la seva consciència quan, de reüll, va comprovar que el seu antic amic també havia aconseguit un nou company i, pel que es veia, no semblava pas que el trobés a faltar. Hagués estat una mala jugada.

Comentaris

  • Molt bò![Ofensiu]
    xen73 | 07-11-2008 | Valoració: 10

    i un somriure inevitable que es queda en acabar la lectura.