Pau, crec que en aquest escrit defineixes molt bé el sentiment pel que em passat molta gent: aquest desengany tenyit d'enyorança.... de vegades la felicitat és tant intensa com efímera i el dolor germina lentament...
No ho sé, però veient la caiguda llunyana, crec que de tot se n'aprèn... coneix-te i no refusis a reprendre el vol...


Salut !!!

Recordar allò que per a ells no va existir... recordar que no fa tant de tot allò, recuperar la memòria, aquella història que no surt als llibres de text de les "escoles". Aquella PAU que va ser sotmissió.
I fer-ho des dels pensaments d'algú, de les sensacions d'una persona....

M'han agradat les teves cues de pansa.

(...) La cobardía es asunto
de los hombres, no de los amantes.
Los amores cobardes no llegan a amores,
ni a historias, se quedan allí.
Ni el recuerdo los puede salvar,
ni el mejor orador conjugar. (...)

una abraçada

Avui he tingut una sorpresa, navegant entre personatges i escrits. He mirat al cel d'aquesta terra i hi he vist un estel.
He llegit el que deia i després m'he fixat com es veia, i de tot plegat el que més m'ha agradat:

"no m'agrada la gent que s'enquadra dintre un moviment i/o organització i creu que ha de pensar com ho fan els seus"

Aquesta és la millor forma de lluitar, posant en dubte tot el que veus, sense cercar el plàcid camí de les doctrines. Aborrint les modes abans d'hora.

Segueix així

lliure pensant

-et continuaré llegint-

Princesa Lu, estic d'acord amb el teu relat, tot i que visc al cor del monstre. Però hi he viscut sempre, i per mi la meva vila és una flor que naix d'una esquerda en l'asfalt.

Però el que m'ha agradat més a estat la teva reconciliació: fuig del típic, de la crítica estèril, però rebutja convincent sens guardar rencor.


Bé, princesa, has deixat el Reialme per baixar a les Valls. Però hi ha un cavaller que també va deixar la teva cort i et vol saludar. Ni que sigui tan sols de visita, com els vells amics.

Salut i una abraçada

Defineixes molt bé el què és l'angoixa, a voltes la dèus haver sentit de ben aprop. Jo m'hi he sentit identificat en alguns dels versos. Però el millor de tot el teu escrit és que l'acabes de la mateixa manera que s'acaba l'angoixa, mirant al futur. Esgarrapant les parets relliscoses de l'embut del patiment.

Salut

M'agradat molt el reu relat, és molt divertit i àgil
Mira que és ple de coses sorprenents però a mi m'ha desconcertat una cosa: els cocos de les palmeres...dèu ser perquè estudio plantes, animals i coses així... En conclusió i com a crítica únicament constructiva: al desert del sahara, en els seus oasis, no hi ha palmeres cocoteres. Les d'allà tenen dàtils. els cocos són fruits que es transporten per l'aigua, per això estàn a les platges. Una abraçada i segueix escrivint relats així de curiosos.

costa molt parlar així d'aquesta manera tan explícita i a la vegada tant sentida del dessitg per algú, que també és el desitg pel seu cos i tu ho has fet molt bé.

segueix escrivint, però sobretot estimant!