Mentre em desperto ...

Segurament aviat entraran els feixistes a Barcelona. Deu ser qüestió de dies, o d'hores. No ho sé amb certesa, però és una notícia que porta l'aire, o més aviat el silenci.

Sí. Ara ho veig. Ha estat el silenci el que m'ha despertat.
No deixa de ser curiós com ens acostumem a tot: més de dos anys de bombardeigs i avui em desperta, justament, la seva absència.

Miro de sintonitzar la ràdio, però a aquestes hores ni tan sols la RAC emet res.

A sobre la taula, el full de "La Humanitat" de fa dos dies. Ahir no va sortir i avui ...., tinc els meus dubtes. Pobra "Humanitat" ....; li ha passat com a tots nosaltres: l'escassetat ens ha robat la força i ja no som més que una patètica ombra del que volíem ser.

Al llit, la Gemma gemega i després somriu. Instintivament somric amb ella, perquè sé que està somiant amb els nens.
Quan la guerra va endurir les condicions de vida a ciutat, els vàrem deixar amb els avis. Els pares de la Gemma fan de masovers a prop d'Argentona, a la Casa Nova, on la vida sembla discórrer al marge del nostre caòtic dia a dia. No falten aliments i els nens corretegen feliços entre les gallines.
Els trobo a faltar. Quan els anem a veure, sento l'ànima completa. En marxar, mentre el carro avança a batzegades per la riera, l'esperit em trontolla. Giro el cap per mirar enrera i absorbir la seva imatge; no vull que se'm perdi, no sé quan els tornaré a veure.

La tímida llum dels matins de gener va empenyent la penombra.
Al carrer comencen a sentir-se els sorolls de sempre. Sento com puja la persiana de "Ca la Rosa", deixant a la vista l'aparador trencat i els prestatges buits.

I així i tot, continuem endavant.
La guerra ens ha ensenyat a viure al dia. El demà no existeix.

Ja no se senten proclames a resistir. Un dia d'aquests entraran els feixistes a Barcelona, evidenciant l'ensulsiada de la república i dels nostres ideals.
En Joan em vol convèncer que l'esdevenir serà bo, i a hores d'ara potser té raó. Després de tanta guerra, la PAU és esperançadora. Però jo ..., què vols? No ho tinc gens clar.
El cost d'aquesta guerra no és només polític. No sé si ens hi podrem perdonar la pèrdua de l'ànima, la buidor.
Potser demà.