Tema abstracte aquest del vagó quàntic, el relat sembla flirtejar amb la mort i el viatge de la vida de la condició humana, s'ha assembla a la paradoxa del gat de schrödinger,
podem ser vius i alhora morts. En el moment precís de sortir del vagó, el mateix fet de l'observació modifica l'estat, que passa a ser només viu o només mort.

com sabem si som vius o morts si no modifiquem l'estat en els que ens trobem i estar clar revertir l'estat de mort a viu sembla actualment una quimera...

bé la tercera opció és acceptar com el gat de schrödinger el nostre estat quàntic per viure en auto-harmonia....

Com dir-ho, és un poema que parlar del, qui soc? on cap a on vaig? que faig amb el meu destí? però la manera d'expressar-ho jugant a la vegada amb lo dramàtic i lo divertit ho fan tant singular el poema que l'he trobat sublim, i han tantes estrofes bones que s'han podrien fer tres o quatre poemes boníssims, a destacar aquest:

Aquestes cadenes,
no són més que les meves venes,
i n'hi han desenes!
Però totes semiplenes.

Ploraràs sang,
i d’aquí en faré un estanc,
en aquest món ple de fang,
i torni a tu com un bumerang.

Potser soc humà,
o un tros de marcià,
però aquí m’hi tindràs,
en aquesta web, ple de relats.
Perquè no m’oblidis pas.

Si algun dia m’escoltessis,
sabries que no hi ha res que et pesi,
CRIDA HÒSTIA CRIDA,
dEixa’t De norMES! Oblida les rimes!
Que la poesia no és la lletra, és la vida!

Bravo! Bravo! i Bravo!

Com treballes els pronoms febles en te fascinat i el toc fresc de la segona part és fantàstic:
Que allò que més he recordat,
és l’acudit d’un tomàquet esclafat.

i aquesta part brillant:

Que tu ja ets poesia!
d’on creus que he escrit això
sinó amb és amb la teva guia.

Però el que sento crema,
i no vull fer-te el meu poema!

aquesta idea més desenvolupada pot ser un poema o relat potent, frisso per llegir-lo

Sensible com ens té acostumat l'autor, potser li falta estructura de poema:

Les teves llàgrimes
passegen com rierol
pels racons del meu cos,
i ballen, lleugeres,
com jo amb el vent
enmig de la tempesta.

M’estimo molt la pluja:
em relaxa quan em mulla,
quan batega prop meu,
quan l’escolto cantar
la seva antiga melodia.

I entre les gotes
s’amaguen les meves llàgrimes;
en el fons d’elles
hi ha el plor silenciós
de no poder correspondre
la teva bellesa
amb les meves paraules.

Quin patiment amb el blanc i quina angunia amb el vermell i el negre per acabar-ho de adobar....

Quin dolç romanticisme,
- jo, sense dubtar-ho cap moment, te la vaig oferir en forma d'una petita flama que va ser l'espurna que necessitava la teva metxa, l’espurna que necessitava el teu cor. I tan bon punt ja t'havia oferit tota l'energia que necessitaves per volar te'n vas allunyar del meu costat, sense mirar enrere, sense dir-me adeu, sense tindre en compte que et vaig estimar abans que fossis foc,
- que romàntic; saber que una part de la teva llum, em pertany, i no perquè sigui meva, sinó perquè m’hi veig reflectit envers el teu escarlata, sento que una part de mi hi és allà al teu costat, marcant-te el camí si et tornes a apagar, i sé que no caldrà, ara ets prou forta per il·luminar-te a tu mateixa, per continuar brillant.

Quina metàfora més ben trobada!

hi ha una frase que en aquest relat que es podria fer servir en qualsevol historia d'amor per fer cremar Roma:

Tinc ganes que l'albada t'aixequi de nou, per poder observar tots els teus colors, estimar totes aquelles combinacions i intensitats de la teva llum.

El protagonista de la historia deu estar mamadíssim vinga a nadar d'una riba a un altre:

he estat tant de temps dibuixant en les ribes dels altres, que ni me'n recordo que era el que volia dibuixar en la meva....sempre han tractat de tu, els teus somnis, els teus plors, les teves proeses, els teus somriures, al cap i a la fi, tot ho vam fer a la teva riba....M’agrada, sentir el vent a la cara, les onades xocant contra les pedres, i el mar, sense fi ni destí, m’agrada veure'm sol a un lloc al qual encara no pertanyo, estic en uns llimbs de nom Mar entre la riba de qui jo era abans, i la riba on el meu nou ésser ha d’esdevenir

Això de ser líder està sobrevalorat, no cal ser ALFA amb tothom a tothora i en tot moment només has de ser líder amb tu mateix amb tothom a tothora i en tot moment, tal com deixa entreveure el relat, fantàstic.

quanta passió i tendresa a la vegada, bufffff "gallina de piel":

-hi ha un "no sé què" que flueix entre tots dos com la brisa que passeja entre nosaltres als capvespres......Vull arribar-hi a tu, apropar-m'hi pel camí marcat per les teves trenes impregnades del color de la bella tardor.....ser vent al teu costat.....I només si escalo podré arribar als núvols que et cobreixen els plors....ella ja m'ha aplanat el camí que ara és laberint, on m’hi hauré de perdre per esdevenir....Ella no deu saber el que estic disposat a fer per tal de respirar el mateix aire.....I m’estiro, tinc fred, molt de fred, tanco els ulls, tinc son, fred, noto els teus braços envoltant-me l’ànima, m’abraces, entro en calor, el vent m’acaricia la cara, em recorda a tu, com m’agrada el vent...

Potser t'ha condicionat aquest tal Ramón!!!!!!, jo em quedo mb això:

-Escolta'm. Tu no ets el que penses, sinó el que decideixes fer amb aquests pensaments.

full o foli i sense tinta al boli.... has provat amb un llapis, aquest relat és més curt que el títol

ARKHÉ, una sola paraula resumeix el relat, amb una gran potència filosòfica, BIG BOOOOM!