El do

Tot va començar fa uns vint anys, quan el Joan anava a treballar en tren a Barcelona. Eren tres quarts d'hora de trajecte des del poble. La Rosa, la seva dona, li va dir que, després de passar dos anys a l'atur, era millor que aprofités que el tren era més barat i deixés el cotxe al garatge, havien de recuperar el nivell d'estalvis. El cert era que havia estat una vertadera sort trobar feina als seus quaranta-cinc anys. Feia treballs d'administratiu al despatx d'un notari.
El Joan s'avorria en aquests trajectes que moltes vegades es convertien en una hora o més per culpa del mal temps, les averies, els robatoris de coure, els atropellaments...
Sovint era testimoni del comportament incívic de molts passatgers. Menjant i deixant tot d'engrunes de pa al seient, ocupant un seient extra amb la maleta, posant música a tota vela, posant els peus al seient del davant... Aquesta darrera acció, els passatgers que estiraven les cames i posaven els peus damunt el seient d'enfront, com si fossin a casa seva i sense importar-los si embrutaven, era la que li feia més ràbia.
Un dia d'estiu contemplava una noia que amb prou feines devia arribar a la majoria d'edat, asseguda, despreocupada, escoltant música amb els auriculars, el cabell llarg, llis i brillant caient-li per les espatlles com un mant daurat. Una samarreta blanca i uns pantalonets texans curts, les cames llargues i bronzejades, els peus calçats amb unes bambes blanques, damunt el seient del seu davant. Ell se la mirava, va pensar que si ella veia la seva mirada ofesa trauria els peus i la noia sí que per un moment va creuar la mirada amb ell, però si va captar el missatge no en va fer cas.
I allà va començar tot, el desenvolupament del poder del Joan.
Es va concentrar a desitjar que a la noia li fes una punxada la cama i hagués de treure els peus del damunt del seient.
"Punxada, punxada, punxada, punxada", es repetia el Joan dins el seu cervell, mirant fixament la cama de la passatgera. Quan la noia va estirar la ma i es va gratar el genoll, el Joan ho va interpretar com un triomf. És clar que no li havia fet cap punxada, però ella s'havia tocat la cama, era un inici.
I des d'aquell dia, persona que veia que posava els peus al seient del davant, persona que ell turmentava amb els seus pensaments, amb la seva concentració.
Si, per casualitat, no ens enganyem, la persona treia els peus del seient, el Joan no podia evitar que se li dibuixés un somriure a la cara, orgullós del seu poder.
La cosa va anar a més, no ho va explicar ni a la dona ni als fills, però quan veia que sortia l’Ariel Sharón per la televisió va començar a desitjar que li rebentés el cap. Així mateix: "Que li rebenti el cap, que li rebenti el cap, que li rebenti el cap", desitjava amb totes les seves forces.
I el dia que el Sharón va patir un infart cerebral, el Joan va saber que havia estat ell, la seva força, cada vegada més forta, però intuïa que no ho podia dir a ningú, encara no l'acusessin d'alguna cosa i perquè, no ens enganyem, el Joan, a part d'aquesta "peculiaritat", era una persona completament normal que, de vegades, molt de tant en tant, veia que això era una bajanada.
Però els trajectes en tren cada vegada duraven més  i ell era feliç desenvolupant el seu do.
Ja feia temps, des que el Trump era president, que ell demanava, com amb l'altre, que li rebentés el cap.
Quan va veure a la televisió, que havien disparat a l'ex president, que la bala li havia fregat l'orella, se li va posar la pell de gallina en pensar que per un centímetre no li havia rebentat el cap.
El Joan pensa que el seu poder cada vegada és més gran i que és ell que ha d'aconseguir canalitzar-lo bé, fer-lo impactar amb tota la seva força en el cos escollit.
Ara es mira la seva dona, fa una estona que han sopat i seuen tots dos al sofà. Ella dorm i ell la mira fixament. Fa dos mesos que el Joan es va jubilar i, encara que intenta anar un cop a la setmana en tren, no pot practicar tant com abans. Fa una setmana ella li va insinuar que potser estarien més bé separats, fent cadascú la seva. Ara que el té a casa la Rosa no suporta la mirada fixa del seu home tota l’estona.
“Que se t’aturi el cor, atura’t cor, atura’t, atura’t...” , demana ell, mirant fixament la muller.