És molt gratificant sebre que sa meva vou no crida totsola.

Salut!

Això que exposes i denuncies és realment trist.

Si ho pensam un moment, vivim en un món en que fins i tot es dret més bàsic, es de subsistir, té un preu.


I no tots el poden pagar.


Te convid a que llegeixquis un relat que vaig penjar fa poc aquí: http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=890991

Pareix que fa molt que no te passes per aquí, així que no sé si arribaràs a llegir això, no sé si val la pena comentar-te ara un crit com és aquest relat després de tant de temps de ser escrit, però hi ha vegades que es cor mos empeny a escriure.

Podria dir-te, que bé escrius o "que profund", però això segur que ho han dit ja molts, i és que ses paraules són fràgils, se gasten amb s'ús. Però enlloc d'això m'empeny m'ànima, com a poques coses m'empeny, a cercar comprensió en es pocs racons amb es que me puc sentir identificat. I es teu crit desesperant d'autodestrucció és un d'aquests racons.

S'insatisfacció davant una vida envoltada de grisor, d'incomprensió i passivitat, aquest cap "privilegiat" que s'apodera de s'esperit i el du per milers de pensaments, analitzant tot lo que el rodeja, vent sempre aquella cara fosca, bella i dolorosa, de totes ses coses. Aquella lluita inútil per escapar d'aquesta presó desesperant, ser esclau d'una ment amb ànsies fantasioses i un cos massa cansat per satisfer-les. Aquells moments de suposada felicitat que se rompen tornant a sa consciència d'allò que, per tenyit de noves esperances, no ha desaparescut mai d'aquesta pesada vida.

I així, nit rera nit sols queda un silenci romput per una veu que sols jo sent i no calla, una foscor tacada de gris i un coixí... cada vegada més fred.

Gracis pes teu comentari, m'ha fet molta il·lusió.
He estat llegint coses teves, m'han agradat en especial es poema Amor versus odi, un tema tan recurrent amb un enfocament diferent, jugant amb ses paraules "amor", "odi" i "buidor"; i sa teva biografia, que realment m'ha impactat, així com ses cites literàries i filosòfiques.

Encantat d'haverte trobat per aqui, company.

M'he sentit bastant identificat amb es poema, desde fa anys escric poesia, si se'n pot dir així, però a mesura que passa es temps cada vegada manco. Me consider una persona bastant racional, m'encanta pensar, i això va menjant terreny a s'inspiració. Pareix que es teu cas no es ben bé igual, però sigui com sigui, confi en que poguem manejar simultaniament veritats formals i versos fantasiosos.

Pel que fa a la forma, ni molt llarg ni molt curt, perfecte, i l'estil molt directe i sincer, molt clar i contundent, sobretot al final.

Tornaré a ser poeta, jo també, gracis.