Gràcies pel teu comentari.
La darrera frase dóna la pista de com interpretar el relat, tot ell una metàfora constant sobre coses que no s'entenen. Així doncs, vol dir que no m'entenc a mi mateixa.

sentir com cada adjectiu s'apoderava de mi i em traslladava sovint a la meva pròpia aplicació dels teus versos.

simple, però eficaç.

com m'agrada.


felicitats!

jaja m'ha encantat! de fet, a vegades seguim com estem per mandra, o només per por als canvis, però una vegada ens hem atrevit amb un, tots venen seguits! :)

m'agrada... és original, directe...

se'm fa curiós com un missatge de text ara suprimeix mil estones de nervis abans de dir aquestes paraules a algú, o de trucar-lo a casa amb el perill - per si no fos prou compromesa la situació- que et sortís la seva mare o germana tafanera...

en som tants... i em sap greu que aquesta paraula tan bonica tingui connotacions utòpiques... estic segura que el coldor d'arròs serveix pel món, com també deu servir per colar els mals sentiments i llençar-los al cel per que es converteixin en bons.

m'ha semblat tan màgic i bonic aquest relat... que he sentit fins i tot melangia d'haver d'esperar un any més per estar envoltada de boira, jo que somniava en la primavera...

petons d'aigua..

jo crec que pertanyo a aquesta part que encara hi creuen... no sé si realment pot existir completament però segur que en parts de nosaltres, de l'entorn... tot és com un trencaclosques, i quan un fragment n'és, potser un altre deixa de ser-ho...

la gràcia, de fet, resideix en aprendre a equilibrar-ho...

i t'escric amb la pell de gallina.

potser és que tinc la pell hipersensible als colors, i això ajuda... però les teves paraules tan dolces anaven calant gota a gota...

preciós...

ha marxat i ja vull que torni.

Sí, i vull fer l'amor i no la guerra.

Vull guanyar aquesta batalla amb somriures, petons i desitjos dels que es demanen als angelets que surten als camps, que sempre són bons...

m'ha agradat moltíssim...

ella segueix el seu camí, i tu el teu pendent d'ella... és una pena que tantes vegades sigui així... però i tot el què somnies? segur que això tb hi ha un indret on viure-ho...

...de la mateixa manera que influeixen en mí aquestes poques paraules.

un toc de color.

m'he imaginat gerds barrejats amb la neu... deixant rastre com si la neu fos nata, la pastanaga pintant la cara del ninot, crec... una mossegada al nas. inevitable...

ah, una coma. una pausa. com el color, descans de tant blanc...

...tant això de la capseta de música...

sí que ho busquem sí. però a vegades creiem trobar-ho, i quan ens veiem que no és realment com sempre havíem desitjat... ens adonem que en el fons, ningú és perfecte, sinó que el més important és creure-ho!

m'ha fet riure, tot i que sóc conscient, que que el poeta deixés d'escriure poemes d'amor m'hauria de fer plorar... -o a ell mateix-

és ben cert que els altres ens influencien... per molt que ens hi neguem...

fa poc he escrit sobre els sentiments... jo crec que s'enganxen als cabells de les persones.

potser se t'ha escapat aquesta alegria, però estic segura que no desapareix... si la busques bé la trobaràs! :)

segura que sí. perquè demanant-ho d'aquesta manera... qui es deixaria perdre les estrelles...

... hi porto! i de tanta que en porto crec que se m'està estripant la butxaca. Per això sempre agafo per fora la butxaca de l'abric... no voldria pas quedar-me sense! :)